Bloc personal,

dimecres, 31 de desembre del 2008

Nou blog: Tot aprenent a improvisar jazz


Acabo de publicar un nou blog per tal de substituir dintre "la mare de tots els blogs" el blog que vaig fer en el seu dia de LA MOTO... No és que tingui intenció de borrar-lo, tot el contrari; el vull mantindre i quan arribi el moment hi aniré escribint el que calgui. El que passa és que feia molt temps que estava bastant parat i no hi passen coses... però és que no agafo gaire la moto i he tingut una parada considerable en nombre de kilòmetres recorreguts.

Haig de dir que, curiosament, en dos dies que fa que s'ha creat i s'ha anat rectificant, ha rebut més visites que qualsevol dels altres: 43 visites en dos dies (per mi aquesta quantitat és increïble).

El nou blog es diu Tot aprenent a improvisar jazz [Ricard Vilanova] i té aquest acabament perquè segueix la línia de la resta dels blogs agrupats dins aquest blog de blogs meu.

Material "hardware" (I)


Compto amb la inestimable Capri de Getzen en Sib platejada, de la que tinc un joc de bombes per transformar-la en Do. Quan fa més de 20 anys la vaig anar a comprar, després de mirar preus i marques, em vaig decidir per l'Eterna de Getzen també. Teòricament superior a la Capri en qualitat i preu, però en el moment de provar-les, provada una i provada l'altre, resulta que l'Eterna tenia el so apagat i tapat i la Capri tenia un so obert i brillant. Així que no hi va haver dubte.

A hores d'ara, i a causa del temps, dels anys i de la "mala vida" que ha tingut, està abonyegada, tornada a soldar i enganxada amb una barreja de Loctite i estany (és la zona que porta l'adhesiu). A fi de comptes són com les arrugues causades per l'edat en la cara d'una persona... ;-)


A més a més tinc un fliscorn Bach (no sé si és Stradivarius o no... gravat només posa Bach USA), platejat també, que em comptes de tenir les bombes com és "habitual" en els fliscorns, baixant, els té horitzontals com en la trompeta. Curiosament sempre he pensat que això era un impediment, que no era prou bona... Pensava, déu ser d'estudiant (segurament ho és). Però l'altre dia estudiant i memoritzant, com no haig de llegir partitura, em vaig quedar sorprés al donar-me compte que una de les fotos que tinc a l'estudi, la del Roy Hargrove, utilitza un fliscorn amb les bombes com les tinc jo. Evidentment res a veure amb la meva, però em vaig quedar més tranquil... ;-)

De boquilles, a part de les habituals Vincent Bach standard 7 C que portava "de sèrie", les noves les vaig comprar totes Bach d'1 1/2 C. I en un moment determinat em vaig decidir per la MegaTone® tant per la trompeta com pel fliscorn.

I ara, també després de molts anys, he encarregat la boquilla de fusta Benterfa de banús 3C. De fet, com ja he comentat, amb el contacte que hi vaig fer personal, em va arribar a deixar una boquilla de fusta de roser, em sembla que era, però després d'un parell d'anys em semblava que era abusar i li vaig tornar... segurament la va tirar perquè era un prototip, però mira... Em diuen els suïssos que la comercialitzen CMI que ara mateix està esgotada però que pel gener els han d'arribar 500...

La veritat és que em fa molta il·lusió poder tornar tocar amb una boquilla de fusta. I si m'arriba bé també demano pel fliscorn.


Finalment aquí podeu veure una foto de com tinc muntat el xiringuito.

L'ampli, un Laney de 100W, el tinc per escoltar els acompanyaments dels play-a-longs.

dimarts, 30 de desembre del 2008

Com improvisar i tocar JAZZ  segons l'Aebersold

Com ja he comentat en l'anterior entrada estic justament començant a entendre una mica el què de tot plegat.

El primer gran handicap ha estat un tema cultural... vull dir que quan aprenia em feien aprendre música em van ensenyar que per saber les alteracions que té una tonalitat menor, només cal pujar una tercera major (1 to i mig) i ja tens les alteracions. Doncs no... potser en música clàssica sí, però en jazz no. Per exemple, en música clàssica, per mi el La menor té les mateixes alteracions que el Do major, o sigui cap. Però en jazz el La menor té les mateixes alteracions que el Sol major: un sostingut, el Fa.

Sembla ser, tampoc ho sabia, que hi han diferents tipus d'escales. Les majors se'n diuen jòniques, les de sèptima dominant mixolídies i les menors, en jazz, dòriques. I això és convenient remarcar-ho perquè quan vaig començar a fer combo i improvisació a l'Escola Virtèlia, quan em parlaven d'escales menors jo calculava segons els meus enseyaments, però ho feia malament... i ningú m'ho va saber explicar... Per cert, el professor d'improvisació va ser el Lluís Martínez, en aquell moment saxo de La Salseta del Poble Sec, que (curiosament també hi ha una bonica història que explicar) em va fer una oferta per tocar-hi. I professor de combo i director de l'escola en aquell moment, hi havia el Toni Xuclà... gran referent avui en dia. Llàstima que de combo i improvisació només hi vaig estar poc més de tres mesos.

Per saber les alteracions d'una tonalitat menor dòrica, cal baixa un to sencer. Així doncs, com he dit ara mateix, per saber les alteracions que té, per exemple el La menor baixes un to, el Sol major, i què té: un sostingut. Potser més fàcil i tot, però cal saber-ho!

Així mateix hi han escales frígies, lídies, eòlies i lòcries a part de les comentades. De fet, en aquest llibre està tot molt ben explicat i, a més a més, tot comença a agafar sentit, perquè s'explica d'una manera molt senzilla: en una escala de Do major (jònica) i cap alteració, si es comença pel Re tens la Re menor (dòrica), per Mi la Mi menor (frígia), per Fa el Fa major amb la quarta augmentada (lídia), amb Sol el Sol 7 (de sèptima dominant, mixolídia), amb La La menor natural (eòlia, la de música clàssica que em van ensenyar) i amb Si el Si semi-disminuït (lòcria). Què et sembla? ;-)

I com això, així ho aprens tot. De fet a mi ja em van explicar que si volia apendre a improvisar m'havia d'apendre totes les escales en totes les tonalitats... i se'm feia una muntanya! En canvi, el meu mestre, l'Aebersold ho "fa fàcil" i et ve a dir que, a fi de comptes, "només" hi han 12 tonalitats. Un cop te les has après s'ha acabat el misteri. L'únic que cal fer és memoritzar-les en escala, en arpegi de tríades, de sèptima, de novenes... amunt, avall... per davant, per darrera... ;-)  (Ja ho deia aquella pedra gravada 3000 anys abans de Crist (la taula maragda) "Com és a dalt és a baix. Com és amunt és avall.")

I si a més a més tot això ho fas observant les indicacions del Benterfa, doncs dóna gust acabar la classe amb aquell pessigoleig al llavi tant bo (no parlo del justament contraproduent llavi maxacat) que t'indica que has treballat bé i és igual si has treballat una hora, dues o tres... Mai havia estat tanta estona estudiant practicant jugant, traduït literalment de l'anglès, com ho estic fent ara. L'altre dia m'hi vaig estar ben bé quatre hores, que es diu aviat, amb les seves pauses, és clar, però és allo de "sarna con gusto no pica".

Els professors

Com podeu veure en les imatges, aquests són els professors particulars que tinc ara per ara. El Jamey Aebersold, que vaig conèixer a través de diferents play-a-longs i em va portar al primer número que va publicar el Cómo improvisar y tocar JAZZ en espanyol, que vaig comprar perquè era molt de texte en anglès que em dificultava bastant la comprensió. De fet és l'únic número que té publicat en espanyol, però ja en tinc prou.

I el Maurice Benterfa que vaig conèixer personalment: vaig estar a casa seva a Perpinyà i ell va venir aquí, a Vilanova i la Geltrú per un tema que en aquell moment estava començant a fer anar. Sí, sí, les boquilles de fusta. Una història bonica d'explicar que ja ho faré quan tingui més temps... ;-)

Així doncs tinc dos luxes de professors, l'Aebersold que em dóna classes de jazz i el Benterfa que em dóna classes de tècnica. I Déu n'hi do amb l'Aebersold, que sense escriure cap llibre d'exercicis com a tal, em fa fer 10 exercicis x 12 tonalitats x 3 modes = 360 exercicis!!! tots de memòria... però que bé que et sents quan a base de "picar pedra" vas aconseguint alguna cosa... alguna cosa que encara no sé què és perquè està una mica més enllà i no acabo de veure però sé que hi és.

De tot plegat en vaig fer 5 cèntims l'altre dia (11/12/08) al blog de Coses meves... Anotacions personals i notícies.

Espero que no es molestin el senyor Arban, el senyor Herbert L. Clarke, l'Arturo Sandoval i tants d'altres en el terreny virtual i l'Oscar Martí, el Josep Docet i el Càndid Rodríguez en el terreny físic... ;-)

Introducció


Quan jo era jove... ;-) Vull dir, quan era més jove que ara (estic parlant de la tendra edat de 16, 17... potser 18 anys) i practicava atletisme hi havia un noi alguns anys més gran que jo que havia tornat de la mili. Abans de marxar ja tenia marques personals prou importants i, és clar, els rècords de club els tenia ell. Les distàncies que acostumava a fer eren 400 i 800 metres llisos. Però tot i tenir bones marques no eren cap cosa de l'altre món a nivell nacional-català.

És clar està que, abans d'anar a la mili, entrenava a base de bé i es pot dir que aquests entrenaments eren els que li van donar les marques... a part d'una condició física excel·lent, és clar. Però durant la mili, sembla ser, pràcticament no es va entrenar res. I quan va tornar, tot i no està entrenat, li van demanar que corrés per falta de gent amb bones marques en aquesta distància.

El cas és que a la tornada, tot i no haver gens d'entrenament recent, va començar a trencar tots els cronos. Cada cop que corria feia marca personal. Jo parlo des de la distància i el record que en tinc i alguna dada segurament no serà exacte, però diria que fins i tot va començar a fer rècord de Catalunya en aquestes distàncies... sobretot en 800 m.

El record que en tinc de cada cop que corria, és que se'm posava la pell de gallina, perquè era carrera que feia, rècord que trencava. Era un espectacle veure'l córrer. I el més graciós de tot plegat és que això ho va aconseguir amb molt poc entrenament. De fet el secret, suposo, era l'any o any i mig sabàtic que havia fet i el propi desenvolupament físic que li devia quedar per fer...

El nom d'aquesta persona és Salvador Bernadó. Actualment em sembla es dedica a professor d'educació física en diverses escoles i instituts (per si algú s'havia quedat amb la curiositat...).

...

Amb aquesta idea, i amb una altra idea, d'aquestes que se't queden gravades (la d'un músic-trompetista anglès que va començar a tenir fa uns 20 anys, quan ja era gran –parlaríem de 50-60 anys–) he començat, des de fa poc, a tornar a estudiar trompeta i amb unes ganes que dóna gust... ;-)

De fet la base ja la tinc: estudis de música des dels 7 anys "obligat" (teoria, solfeig, piano, guitarra, flauta... –suposo que no vaig estudiar més instruments perquè la meva mare no m'hi va apuntar a més–). I a partir dels 18 anys, trompeta pel meu desig personal. També han estat anys de tocar en diverses formacions, des de la banda de música a la mili, fins L'Orquestra Ébano, passant per La Banda Puig (potser la primera escola junt amb l'Oscar Martí), la Cobla Neàpolis... i no sé si em descuido de res... ah, sí, l'orquestra Combo 91.

Però el problema que he tingut sempre és que he estat massa exigent amb mi mateix a la vegada que he tingut un gran sentit del ridícul. Aquesta combinació és molt dolenta per poder tocar (jugar en diuen anglès, no? to play) amb ganes. A més a més, el fet d'haver hagut d'estudiar sempre "per obligació" fan que, amb el temps, se't treguin les ganes.

...

Què ha canviat ara doncs? Doncs el que ha canviat és que:

1.- He tingut anys sabàtics de no tocar. De no tocar fins i tot a casa: sempre tenia altra feina a fer més important... i això que quan ens vam fer la casa nova fa 15 anys em vaig fer un petit habitacle al garatge per estudiar, tot i que va coincidar amb el final de l'etapa de L'Orquestra Ébano.

2.- Fa dos anys justos ara mateix que no tinc problemes de salut greus com els que havia tingut. I això em dóna esperances, moltes. Per primer cop penso que, possiblement, no en tindré mai més. Estic parlant, per qui no ho sàpiga, de les migranyes, exactament de cefalees en forma de clúster.

3.- Ha coincidit que, després de 20 anys, he tornat a veure i escoltar concerts de jazz en directe. Concretament en el 40 Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona vaig comprar un abonament pel cicle Trompetes! i vaig poder gaudir de 6 concerts, cadascun del qual més sorprenent. Així i tot, si llegiu els comentaris que en vaig fer de cada concert, us donareu compte que no em va acabar d'agradar cap... i no és per altra cosa que perquè, amb els anys, he aconseguit un gust personal que no m'ho hagués pensat mai. És a dir, que per fi sé el que vull i sé el que m'agrada.

4.- La situació personal ara mateix és molt diferent de la que he tingut mai en tota la meva vida. Per fi puc treballar per mi mateix sense que ningú em digui el què ni el com. Amb una comoditat econòmica com tampoc he tingut mai. I també el fet de que ara mateix hi ha un petit sotrec de crisis (que és justament el que és... no més), i que hagi aflujat una mica la feina. Tot això ha propiciat que pugui pensar una mica en mi mateix. Pujar l'autoestima. I tenir el poder de decisió per mi mateix.

5.- Em trobo en el millor moment per començar a gaudir de veritat amb la música, perquè sempre he pensat que tocar allò que està ja prèviament escrit és molt avorrit. I si aprenc a improvisar jazz, cada nota que toco és nova. De fet, ja he començat i com prenc consciència que cada dia que toco, com ho haig de fer mentalment, aprenc una cosa nova, és molt gratificant. En poc temps he aprés molt i això em dóna força i ganes d'apendre'n més. Lògicament, com totes les coses que aprens de nou (o ja sabies és igual), "com més n'aprens més en dones compte del poc que en saps". Però és tan estimulant... ;-)

Problemes amb els feeds sol·lucionat


Ja està sol·lucionat.

Al final era un problema de copiar i enganxar de la plantilla HTML del blog de projectes d'Estudi Melic... i el que hi havia de figurar era codi XML...

dilluns, 29 de desembre del 2008

Ja tinc la Moleskine


I també El Secreto i el llibre dels agraïments mostrat aquí.

Ja tinc el meu regal de Nadal a mida... ;-)

Problemes amb els feeds


Doncs sembla que de moment estic tenint problemes amb els feeds. A FeedBurner entro l'adreça de la que vull obtindre'n els feeds, però em dóna error.

Potser només és qüestió del temps tant relativament recent que l'he donada d'alta... M'esperaré a demà a veure quin és el problema.

Afegit el codi font pel seguiment de Google Analytics


Ja he afegit el codi necessari per fer-ne el seguiment habitual amb Google Analytics.

Hola


Acabo de crear aquest nou blog. La intenció és substituir aquest nou pel de la moto... que, tot i continuar tenint-la i amb intenció de continuar escribint quan arribi el moment, ara mateix està pràcticament inactiva.

De moment continuo amb la meva "mania" personal de donar-lis a tots els blogs el mateix aire i per això utilitzo la plantilla de Blogger Son of Moto.

Ara mateix el primer que faré és copiar la plantilla ja editada pels projectes de Estudi Melic i, quan tingui una mica més de temps ja l'aniré afinant.

dimarts, 23 de desembre del 2008

Els 10 manaments del dissenyador gràfic

Aquest mes de desembre, la revista MacWorld publicava una molt bona entrevista a Javier Royo, un molt bon dissenyador també, en una pàgina pèssimament dissenyada... com la resta de les que fan referència a disseny, curiosament.

I dintre de l'entrevista, destaquen els 10 manaments del dissenyador gràfic. Diu així:
1.- Gaudiràs de la feina
2.- No copiaràs. Només en el cas de que serveix per avançar més enllà de l'original.
3.- Fugiràs dels dissenyadors gràfics, especialment dels dinars amb ells. D'un en un, encara... però més de dos, perill!!!
4.- Miraràs al voltant contínuament: les coses que passen al voltant són més interessants que les teves pròpies.
5.- Dibuixaràs. Sigui el que sigui.
6.- Aprendràs dels bons col·legues i gaudiràs dels sabors de la diferència.
7.- Et pendràs el teu temps per a experimentar.
8.- Et pendràs el teu temps per a tu mateix, sense més.
9.- Pensaràs dues vegades les coses abans de posar-te davant el Mac.
10.- Mai facis cas de les llistes de 10 manaments.

Em sento molt identificat en moltes... i en alguna contestació dins l'entrevista. Per exemple:
-(P) Quin és el màxim somni dins la professió?
-(R) Seguir passant-m'ho bé. Potser dissenyar en la seva integritat un parc d'atraccions, des de la identitat, les atraccions, fins l'última paperera. Ah, i treballar 4 hores al dia.

És bo o no? ;-)

Per cert, si teniu un moment entreu al seu web ara, abans de Nadal, i veureu com desitja un bon any... molt bo!

El Secret

Fa uns dies que estic llegint aquest llibre: El Secret de Rhonda Byrne (en castellà).

He trobat que potser més interessant que el mateix llibre, hi ha el documental en sí... i també el segon llibre on vas anotant els objectius (El llibre de la gratitut).

Tot plegat res que no se sàpiga però tot ajuda, oi?

Qui el vulgui que sàpiga que és de l'editorial Urano (El Secreto, Rhonda Byrne, codi ISBN 6532654396; El Secreto: El libro de la gratitud, Rhonda Byrne, codi ISBN 6532663918). En vaig sentir a parlar en algun noticiari com èxit de vendes

(Llibre considerat d'"autoajuda i superació")

S'ha mort el Roger


DEP

El preu de la creativitat

Llegit a Criterion que alhora cita Lovecolors.

Aquests són els preus que haurien de cobrar per una hora de feina cadascun dels integrants d'una agència... ;-) Sí, sí... Tal cual: copiat i enganxat.

* Director General: 227,61 euros
* Director Creativo Ejecutivo: 149,48 euros
* Director de Servicios al Cliente: 129,56 euros
* Director de Planificación Estratégica: 126,49 euros
* Director Creativo: 98,11 euros
* Director de Producción: 96,82 euros
* Director de Cuentas: 96,00 euros
* Supervisor Creativo: 90,92 euros
* Director de Arte: 75,13 euros
* Supervisor: 74,04 euros
* Redactor: 65,23 euros
* Diseñador 3D Ilustrador: 59,34 euros
* Productor: 57,65 euros
* Diseñador Gráfico: 53,72 euros
* Ejecutivo: 52,12 euros
* Arte Finalista: 48,87 euros

Curiosa la vida... els tombs que dóna i al final, per què, per acabar al mateix lloc... (coses meves).

divendres, 19 de desembre del 2008

Actualitzacions (Firefox 3.0.5)


Continuo anotant totes (o quasi totes) les actualitzacions. Però com ja se m'està fent una mica pesat això i hi han molts altres blogs que es dediquen a estar al cas de tot plegat, em sembla que a partir d'ara només indicaré les que consideri importants.

De moment aquí una actualitzación menor de Firefox a l'espera d'un grossa que ha de ser la 3.1.

dijous, 18 de desembre del 2008

Notícia breu al MacWorld de desembre 2008



"El que s'ha promés és deute" diu la dita en castellà... Doncs al número de desembre de 2008 de MacWorld surt una notícia breu del resultat del concurs que ja vaig comentar aquí, aquí i aquí i surt un nom que em sóna bastant... ;-)

dilluns, 15 de desembre del 2008

Desembre 2008


Bàsicament Nadal...

dijous, 11 de desembre del 2008

Tot aprenent a improvisar


Dimarts a les 9 del matí en punt, em va arribar el llibre que havia demanat: Cómo improvisar JAZZ y tocar d'en Jamey Aebersold. Ja feia mesos que hi anava darrera. De fet ja el tenia en anglès... igual que el centenar de llibres que s'han editat posteriorment a aquest amb els corresponents CDs. Però és que aquest era el primer i hi havia més contingut de texte del compte... i el meu anglès és... limitat!

Així doncs el tenia localitzat en espanyol i el vaig demanar. Total per 21€ que val (+6€ de ports)... La qüestió és el que he tornat a estudiar i em sembla que val molt la pena.

El que passa és que em trobo que hi ha coses que les haig de començar a aprende de nou. Bé, hi ha coses, com per exemple el tenir els acords en anglès D, F, C, A... que ja havia assimilat quan vaig estar a l'escola Virtèlia. Però n'hi ha d'altres que les tenia entés d'una manera i ara veig que no.

M'estic referint concretament al tema de les alteracions de cada acord. Sé que els sostinguts són, en aquest ordre, Fa-Do-Sol-Re-La-Mi-Si i els bemolls Si-Mi-La-Re-Sol-Do-Fa. Sé que el Do major (C, començaré a escriure en la notació anglesa) no te cap alteració, el D té el F#-C#, el E té F#-C#-G#-D#... (en el to, un to menys, es compten totes les alteracions fins aquest to menys); i amb els bemolls: F té el Bb, el Bb té el Bb-Eb, el Eb té el Bb-Eb-Ab... (sempre un bemoll més del to).

I tenia entés que el C- has de pujar una tercera d'un to i mig (Eb) i has de comptar les alteracions d'aquest to major: Eb. Així doncs per mi, el C- tenia Bb-Eb-Ab... Doncs no! El C- només té el Bb-Eb. Estic una mica contrariat... hauré de contrastar-ho. El que està clar és que, si està marcat així, és perquè així és.

De moment encara estic a les introduccions del llibre, però així que vagi tenint novetats, aquí les aniré relatant.
--
Salut.

Saber mentir = triunfar


Ahir per la nit, a la 2 de TVE, el capità Valladares de la nau Plutón BRB Nero va dir alguna cosa semblant a aquesta:
"El saber mentir es la clave para triunfar".

I em vaig sentir a mi mateix dient "i tant que sí"... he estat durant 5 anys en un lloc on l'únic que he après és a dir mentides... i veient com més grossa la dius més es triunfa... ;-)

dijous, 27 de novembre del 2008

Anotació personal: proporcions imatges


En comptes de posar imatges en la proporció clàssica (4:3) si les posem en la proporció widescreen (16:9) queden molt millor. Això per les horitzontals. Per les verticals continua quedant millor el 3:4.

dimecres, 26 de novembre del 2008

Raynald Colom Quintet (i convidats)


Ahir vaig tenir un dia complet... a la anada cap Barcelona, una pedregada de nassos a les costes. Després l'autopista seca. I just arribar a Barcelona va començar a ploviscar i quan anava caminant a la sala Luz de Gas, una altra pedregada... quin fred.

Bé, centrem-nos en el que veritablement importa: el concert. Jo deia que els concerts anaven de menys a més... potser és perquè jo hi estic predisposat. Però la veritat és que tenint dos dies abans el Till Brönner, molt bé ho hauria d'haver fet. I després està el tema personal que a mi m'agradi més o menys.

El concert del Raynald Colom Quintet va començar una mica abans d'1/4 de 10. Va aparèixer ell, un paio primet amb la pell blanca i els ulls foscos (potser amb cara de poca salut?), barba sense acabar de fer, una boina per tapar, suposo, una incipient calvície, una bufanda molt llarga embolicada al coll, pantalons de pinces, sabates (potser botins) de punxa i una jaqueta llarga que es va treure després del primer tema. Un aspecte, si més no, curiós. Curiós, però que segurament ha creat escola, o almenys és referent d'altres persones, perquè algun pipa dels que es veien posant coses a l'escenari també portava el mateix tipus de gorra... El quintet bàsic era ell mateix a la trompeta exclussivament (tot i que al programa indicava que també fiscorn), l'Abe Rábade al piano (en la presentació va dir que el va conèixer a Boston), el Tom Warburton al contrabaix (americà que viu a Sitges i es fan del programa Caçadors de bolets, segons les seves paraules), el Marc Ayza a la bateria (un mulat amb cabells a l'afro) i el Roger Blàvia a les percussions. De convidats, que hi van estar pràcticament a tot el concert, el Martí Serra al saxo tenor (al programa indicava també el soprano però allà no el va bufar) i el David Soler a la guitarra (pel qui semblava tenir certa predilecció, però que a mi no em va fer gens el pes; també indicava que tocava el pedal steel guitar i només el va tocar al bis...)

Per un cantó he de dir que no em va agradar perquè, principalment, quan estripa, que ho fa bastant sovint, no li surt un so net. És un so una mica ofegat... sense ofendre, em podria recordar les trompetes dels gitanos quan fan pujar la cabra sobre l'escala. I també perquè, tot i que sap frasejar perquè així ho va demostrar, la majoria de vegadas busca uns crescendos amb el conjunt de la banda que semblen no tenir fi i aquí no fraseja; estripa.

Però això que dic, amb tot el carinyo del món i espero que si algú ho acaba llegint no s'ho prengui malament, també té el seu contrapunt. Perquè per altra banda quan toca suau, piano, li treu un so molt càlid (potser no el so ample que a mi m'agrada, però de vegades això és un aspecte tècnic del mateix instrument, perquè tot i ser tot trompetes, no hi ha dues trompetes iguales) i molt agradable. I, una cosa molt important que pot semblar contradictòria amb el que he dit abans, però que és així com ho sento, és el primer cop que em va passar l'hora i mitja del gruix del concert sense donar-me compte. Eren 3/4 de 11 i estava covençut que encara faltava una hora!!! Hagués dit que només hi va estar mitja hora. I després el bis final de rigor, que em va fer sortir de la sala a les 11 i 5 minuts... Déu n'hi do!

Ei! Una cosa: la foto és meva. Tot i que està super-desenfocada, que ho està, més que desenfocada està amb molt de gra perquè va tirar a 1600ISO i ja se sap. A part, amb la falta de llum, sense un bon trípode és el que hi ha. I aquesta és la més enfocada de totes, eh? ;-)

Bé. Això ja s'ha acabat. Jo m'ho he passat molt bé. Suposo també perquè m'he anat fent a la idea de tot plegat. Però celebro haver assistit a tots els concerts. He pogut comparar i saber més clar què m'agrada i què no (una manera com una altra de conèixer-se un mateix, no?). I el que més celebro de tot és l'horari en que s'han fet els concerts. Una hora de persones normals: el més tard era a les 9 del vespre i el més aviat a les 8. Perfecte.

Fins l'any que ve, doncs?

dilluns, 24 de novembre del 2008

Till Brönner Rio

Ei! Sí! Al final tindré raó amb allò de que cada cop m'està agradant més això...

Per mi el millor dels vists fins ara. El grup excel·lent. El millor músic el contrabaix i el més "justet" el piano. Però tots molt bons. Daniel Karlsson al piano, Johan Leijonhufvud a la guitarra, Dieter Ilg al contrabaix, Wolfgang Haffner a la bateria i Roland Peil a la percussió.

Ell, el Till Brönner, amb aspecte juvenil (tot i que els 37 ja no els celebra més), vestit de negre i camisa blanca. En comptes d'americana, una jaqueta negra brillant. I tot i que en fotos l'he vist amb fiscorn i trompeta daurada, en portava una platejada brillant impecable. Un micro de petaca inalàmbric perfectament integrat a la trompeta. I l'altra part de la petaca a darrera la seva cintura. Pantalons "a la moda", lleugerament caiguts i molt estrets al turmell. Va tocar la trompeta, impecable (cal dir-ho?), va cantar amb estil crooner (aquí ja no em va agradar tant, excepte amb el tema d'un dels dos bisos que va fer... però potser va ser perquè el so estava massa saturat al principi) i va tocar un teclat també. Un paio complet.

Fins ara tots els concerts, tot i que estavan ben sonoritzats, ho senties tot pràcticament tot del directe. Aquest concert, en canvi, estava totalment sonoritzat i equalitzat. I això té coses bones i dolentes... Al principi estava tot el so una mica saturat. El bombo "maxacava" massa i no sentia gens el contrabaix. I el contrabaix, semblava més un baix elèctric que un contrabaix acústic. Però mica en mica aquestes petites "incomoditats" es van arreglar.

Presentaven l'últim disc, Rio, i em pensava que seria més bossa nova... més llatí... I tot i que en algun moment ho podia recordar, era tot plegat un so més contundent, com ell, que toca molt enèrgicament i fa unes virgueries amb la trumpeta que al·lucines. És el que a mi m'agrada... ;-)

Però al principi amb aquest so una mica saturat em recordava una mica Pegasus, però amb el transcurs del concert va quedar evidentment dissipat.

El proper concert, que per continuïtat ha de ser el millor, és el de Raynald Colom Quintet. La cita a Luz de Gas dimarts 25/11 a les 21h. Quedem allà. ;-)

dissabte, 22 de novembre del 2008

Pel·lícules al Nokia N81

Des que tinc el Nokia N81 tenia ganes de provar el que era veure una pel·lícula al mòbil. No oblidem que la pantalla del N81 tot i ser de 2,4" i de ser més del doble de la que tenia amb el 3120 no deixa de ser això... una pantalla diminuta. Molts colors, molta resolució, però una pantalla diminuta.

Per provar-ho vaig intentar passar-me la pel·lícula "El último gran mago", la vida de l'escapista Houdini. I al principi tot van ser problemes per la conectivitat. I després pel format de les pel·lícules. Amb el PC Suite se'm va penjar el mòbil un parell de cops i vaig haver de reiniciar.

Al final ni cable ni res. Per mi, el més pràctic, encara que considerablement lent (sobretot per aquestes magnituts de pel·lícules), és el Bluetooth, que ja havia après una mica com funciona amb el mòbil de l'Adelaida, un Nokia 5200.

L'altra "gran problema" va ser el format. De primer no se'm ocòrrer altra cosa que agafar la pel·lícula AVI de 700 MB i fotre-la directament dins la tarjeta de 2GB que disposa el mòbil. Potser per això també s'atragantava tot el sistema. Fins que vaig descobrir que havia de reduir la pel·lícula. Vaig trobar una petita aplicació, iSquint, que ara està discontinuada però amb la col·laboració dels col·legues de la LSPM vaig aconseguir. El que fa és reduir qualsevol tipus d'arxiu de vídeo a un format optimitzat per l'iPod. El que no em vaig donar compte és que el format resultant és un MP4. I jo havia vist que el PC Suite intentava convertir, sense èxit, les pel·lícules a un format estrany que no havia vist mai anomenta 3GP.

Quan finalment vaig saber convertir una pel·lícula a aquest format i em vaig donar compte de la merdeta que feia, vaig pensar "mi gozo en un pozo". És una pel·lícula ridículament petita, sense qualitat, pixelada i... no sé... això, una merdeta. Per sort també vaig observar que la pel·lícula de benvinguda del mòbil està en MP4. Així que vaig veure la llum. La pel·lícula de 700MB es va convertir en una de 150MB optimitzada per l'iPod (molta més pantalla) en MP4.

I així ha estat com he vist la meva primera pel·lícula en un dispositiu mòbil de 2,4"!!! Però decididament no és el format més adequat. Potser en un iPod touch o iPhone seria una altra cosa, però en 2,4", tot i que es veia millor del que em podia pensar, mentres treia el gos a passejar, no és la sol·lució intentar que la pantalla no se't mogui de la mà... ;-)

Ara estic provant una sèrie, que al ser més curta potser no serà tan pesat. De totes maneres ha estat una experiència i la pel·lícula em va agradar. També cal dir que l'AVI original era prou clar i l'MP4 també.

La sèrie que estic passant me l'ha convertit a MP4 i l'ha passat al mòbil abans que acabi aquest escrit i de 200MB me l'ha deixat en 67MB. Espero que al ser més curt, sigui més amé... (ANOTACIÓ: finalment la resolució estàndar de l'MP4 per l'iPod no li cal al Nokia N81... és més petit. I Real Player, que és el reproductor que executa les pel·lícules, salta una mica. Així que li he reduït la resolució una mica més, acaben ocupant 45MB, es veuen de conya i va super fluid... ja no salta gens).

divendres, 21 de novembre del 2008

Ja tinc el big raid de 2TB


Doncs, efectivament, ja m'ha arribat el big raid de 2TB composat per dos discs SATA marca SAMSUNG d'1TB cadascun. Encara no he tingut ocasió d'enxufar-lo. Però sí l'he desembalat i he vist el que porta: el raid, un munt de cables, un aparatós transformador de corrent i un CD amb software, suposo que del tipus back-up, pel "bitxu".

Ah! I una carta d'agraïment del Daniel de Blas, director de MacWorld... ;-)

dijous, 20 de novembre del 2008

Titular per un dia... a MacWorld


Ja ho vaig dir aquí i aquí. He guanyat un concurs per la publicitat d'una empresa de venda de material informàtic a la revista MacWorld.

Doncs ara, a l'espera encara de rebre el premi (un disc de 2TB!!!), publiquen al web una petita notícia. I per les converses que he mantingut amb la directora de publicitat de la revista, també en faran una petita menció en el número de desembre... a part de regalar-me uns quants números i algun atrassat que no tenia... Visca el "peloteo"!!! ;-)

Atenció, rectifico: estava parlant referent a tot això ahir per la tarda amb la directora de publicitat de MacWorld, però m'ha acaba d'arribar ara mateix, a les 11h el número de setembre que em "vaig despistar" de comprar. (Cal dir que tinc pràcticament tots els números des d'abril de 1998... ho vaig mirar ahir justament).

Així de guapo surto a la notícia. També podeu fer clic per votar aquesta notícia i prendrà més rellevància... :DDD

Ieeep! Em deixo d'anotar l'enllaç a la notícia: http://www.idg.es/macworld/content.asp?idn=73979

La foto me la van demanar i els vaig enviar la de la web. També en vaig preparar una altra, amb més resolució i de cos més sencer. Aquí la poso per guardar-me-la per si la necessito més endavant...

"La qüestió és anar-se mirant contínuament el melic."

dimecres, 19 de novembre del 2008

Lorem2


Molt bo aquest enllaç, http://lorem2.com/, que et porta a un web on pots copiar i enganxar el texte famós de Lorem ipsum (recordar que l'original es pot copiar i enganxar des del "conegut" http://www.lipsum.com/), però de manera que si tens un texte amb paràgrafs curts ja te'l fa. Amb el seu retorn de carro i majúscules corresponents. I si tens un llistat igual.

Adreça guardada. ;-)