Bloc personal,

dijous, 30 de setembre de 2010

The Jamboree Big Latin Band



Ahir al vespre a la sessió de les 9, com sempre, bastant ple però amb un ambient agradable ja d'entrada, molt distendit. Quant vaig veure la programació de setembre i octubre al Jamboree ja vaig veure que, en quan a metalls, aquesta temporada prometia. I no sé realment si és la subjectivitat de l'oient realment la que em fa donar opinions, però ara tot em sembla bé, tot em sembla millor que l'anterior actuació... I aquest és el cas de la The Jamboree Big Latin Band: em va semblar "demolidora". Per qui vulgui escoltar-los són una formació "estable" que toca cada últim dimecres de mes, com ho feia la Big Acustic band (BAb) d'Alfons Carrascosa en la temporada de primavera-estiu. De fet alguns músics són els mateixos; aquests són els músics "titulars" encara que alguns eren uns altres i crec que per millorar:
  • Ramon Escalé piano i direcció,

  • Víctor Correa trombó,

  • Sergi Vergés trombó,

  • David Pastor trompeta,

  • Jaume Peña trompeta,

  • Guillermo Calliero trompeta,

  • Víctor de Diego saxo alt i flauta,

  • Martí Serra saxo tenor i soprano,

  • Joan Chamorro saxo baríton,

  • Gorka Benítez saxo tenor i flauta,

  • Ignasi Zamora baix,

  • Àlex Ventura paila,

  • Vicenç Soler conga,

  • Quino Béjar bongo i campana.

O potser sí que eren aquests... el que està clar és que la foto que tenen al web no correspon i per això no la poso (no en vaig fer de fotos: estava massa ple).

Des del punt de vista d'un "observador" de trompetistes el concert va ser ideal perquè, com amb la BAb, els músics no hi cabien dalt de l'escenari i els 4 saxos i els 2 trombons estaven a l'alçada del públic, que pràcticament no veies a no ser que t'anessis movent entre els caps de la gent, i dalt de l'escenari al racó esquerra el piano que per nassos es veia doncs ocupa mig escenari, però el pianista està d'esquena. I en el centre, com si fossin les grans estrelles, els 3 trompetes sentats en cadires altes. Darrera, amagats, el baix i els 3 percussionistes que acabaven d'omplir la part dreta. Així doncs, per nassos la vista se te n'anava als trompetes i entre els tres, el més gran i trompeta primer, el David Pastor, que no li vaig sentir cap solo, però només amb els "pinyols" de sobreagut que feia anava servit. El David Pastor és molt gran... ;-) m'agrada molt i tècnicament fa el que vol. El vaig escoltar com a únic trompeta i vent al concert de Pere Foved presentant el seu disc 6 reflexions en sis i que finalment vaig acabar comprant a la iTunes Store.

A destacar els altres dos trompetes, el Jaume Peña i el Guillermo Calliero (no sé si realment és aquest perquè és el primer cop que el veia) que, tot i deixar els sobreaguts al trompeta primer, no es quedaven pas curts. El Jaume Peña el coneixia de la BAb i, sense dir ni asse ni bèstia, feia la seva feina. Però ahir el vaig poder escoltar quan descansava el "gran David" i bé, bé. També he vist que fa jam sessions a la Nova Jazz Cava com a titular d'un quintet i convidats... i a més de franc... serà qüestió de fer-li una visita. I el trompeta tercer, que com dic he de suposar que és el Guillermo Calliero, també molt bé. A més vaig poder veure per segon cop una Monette en directe i em va semblar que la duia personalitzada (el primer cop va ser en el concert del Ronald Baker). El que no sé és quin model podia ser; no crec que fos la Prana 3.

Una altra curiositat a destacar és que tots tres trompetistes portaven trompetes ben diferents: es podia veure en el tamany i forma de la campana. Però tots tres pujaven a notes agudes amb una facilitat que feia por i sense escanyar pas el so, amb una sonoritat ben ample i brillant... el que demana una latin band!

I què més haig de dir? És una latin band i els temes eren la majoria ballables, o sigui que molt de ritme i molta trempera. Els saxos boníssims tots i, el que cada cop que escolto més i m'agrada encara més, el Víctor Correa, el trombó... molt bo també.

Em va agradar molt un tema, del que no recordo el nom, que també tocava la United Nation Orchestra del Dizzy Gillespie i que tantes i tantes vegades he escoltar sense cansar-me'n (tenia un disc LP que vaig deixar i mai em van tornar...). Em sembla que va ser el primer concert de jazz al que vaig assistir pels volts d'inicis dels anys 90 (potser 91 ó 92) i en vaig sortir encantat... Un disc que justament ara és molt difícil de trobar i no sé per què. En aquell moment no tenia idea qui eren Arturo Sandoval i Paquito D'Rivera... ;-)

El vídeo de dalt té bastanta mala qualitat però, veient com el Joan Chamorro gravaba l'actuació d'ahir, no m'estranya gens ni mica: amb la càmara iSight integrada d'un MacBook blanc i posant el MacBook amb la tapa oberta i orientant la càmara cap l'escenari des de la cabina de so... ;-) És el tema amb el que començaven els concerts anteriorment, Latin Cha Cha, però ara comencen, pel meu gust, amb un de més interessant i molt més impactant, sí senyor!

Setembre 2010

dissabte, 25 de setembre de 2010

Tarannà

Davant d'aproximadament una quinzena de persones m'he trobat una gran sorpresa... una bona sorpresa! La veritat és que ha estat de les poques vegades que he sortit encantat i content amb el que havia escoltat.

Hi anava a cegues sense saber el que em trobaria. De fet la pre-selecció que faig dels concerts que m'agradaria escoltar es basen en que, com a mínim hi hagi una trompeta. El fet que a més hi hagués un trombó ja em va animar. I la veritat és que aquests quatre "pitus" (saxo tenor, trompeta, trombó i saxo alt) ho han fet tan bé que m'han deixat bocabadat. I no fan justament un repertori agraït sinó tot el contrari: ben arriscat. De fet al principi, com no sabia que em trobaria, i el saxo alt ha començat a fer dissonàncies m'esperava el pitjor: un freejazz d'aquell insufrible. Però ha estat ben bé al revés.

Unes harmonies, síncopes i volums en alça o baixa com les onades, però tot en el seu punt just i molt ben trobat. Ha estat un no-parar. Però és que només amb els quatre vents, estaven tant ben treballades les veus de les harmonies que omplien més que un big-band. Com no hi entenc en el tema no puc dir el què, però sí puc fer un copiar i enganxar dels diferents webs que he anat trobant després del concert. També haig de dir que, ara que he escoltat el vídeo i mostres de l'iTunes, el directe és super-potent. En aquesta ocasió les gravacions no fan justícia al directe. M'han agradat molt, moltíssim... ;-)

Tarannà són:
  • Sisu Coromina saxo alt,
  • Ruth Barberan trompeta,
  • Sergi Rovira saxo tenor,
  • Pere Masafret trombó,
  • Esteve Dalmau guitarra elèctrica,
  • Jordi Sánchez baix i contrabaix,
  • David Sitges bateria.
En aquesta ocasió no puc dir qui ha fet de més i qui de menys perquè m'han semblat tots molt ben compensats i se sentien tots des del principi. El que estava clar era que el Sisu Coromina era el director (i potser també autor). Un conjunt molt ben cohesionat i que sabien el que tocaven amb grans músics que, a sobre, disfrutaven el que feien.

Així, al web del Jamboree deien:

"Algú els va definir com una banda “neolaietana”, és a dir, hereva d’aquella època irrepetible que es va esdevenir al Zeleste del carrer Plateria. El cert és que Tarannà incorpora sense miraments influències que van del rock progressiu a la música tradicional, passant pel reggae o la músiques improvisades. Un poti-poti atrevit amb textos compromesos i una manera original de fer que ha rebut els elogis de la crítica especialitzada i d’un públic molt variat."

Una cosa que he notat és que la música que feien podia ben bé servir per algun anunci o pel·lícula i després al web Experiment Tarannà he llegit això:

"Tarannà és un grup de música de Barcelona, que utilitza el jazz europeu i la cançó instrumental com a punt de partida per a buscar un so propi. S'intercalen composicions, improvisacions i textos. Les seves influències van des de la música improvisada i el free jazz fins al rock progressiu, el reggae o la músiques tradicionals.
El grup està encapçalat pel saxofonista Sisu Coromina, director musical i autor de la majoria de les composicions. Completen la formació David Sitges-Sardà (bateria), Jordi Sánchez (baix i contrabaix), Ruth Barberan (trompeta), Sergi Rovira (saxo tenor), Pere Masafret (trombó), Esteve Dalmau (guitarra elèctrica) i Jordi Salvadó (tècnic de so).
El grup treballa en tres repertoris : el Septet, la música en directe per a pel.lícules de José Val Del Omar (també a septet) i el projecte Oda al Folklore, conjuntament amb la cobla de sardana La Bisbal Jove i el conductor gallec Pablo Rega (BIB, OMEGA).

Discografia:
“Senyals de vida” (Bankrobber, BR014 , 2007)
“Pintades d'amor i de guerra” (Bankrobber, BR022 , 2009)"


O sigui que, efectivament, treballen música per pel·lícules...

I també he descobert la Ruth Barberan que, encara que va nèixer un any després de mi, el 1966, no l'havia sentit anomenar mai. He investigat i veig que ha estat treballant el so experimental. Però ja és ben estrany que algú que passa dels 40 encara continui experimentant... Molt bé també. La tesitura era molt còmoda, potser la nota més alta era un Mi4, però aquesta era la gràcia: aprofitar els harmònics naturals de la trompeta, com de la resta dels instruments, i té un so que m'agrada... aquest cop sí... ;-)

Us deixo aquí un vídeo on hi ha un tema dels que han tocat:


I us faig saber que també he comprat el disc a iTunes. Molt bo també, encara que, com he comentat, el directe per mi millor.

dissabte, 18 de setembre de 2010

Nat Jazz Band

Potser és que ara ja m'estic fent gran definitivament i ja no hi ha tornada enrera... no sé... El que sé és el que m'agrada escoltar i el que no. Malgrat tot, quan hi ha una cosa que no m'agrada escoltar especialment, però ho fan bé, doncs ho dic i ho valoro; per exemple la Barcelona Big Blues Bland (BBBB) que van tocar a la plaça Reial en el concert conmemoratiu el Jamboree surt a la Reial... doncs no fan una música que a mi m'agradi especialment; a més, la posada en escena era bastant carca i retro-freak, casposa fins i tot... per gustos els colors, és clar, però he de reconèixer que ho feien molt bé. I ho dic!

De vegades sóc molt tiquis-miquis i sempre tinc alguna cosa a dir encara que ho facin molt bé i siguin grans professionals, però em penso que encara sé reconèixer qui i quan ho fan bé i qui no arriba a un mínim de qualitat digna. És el cas d'avui en que el concert ha estat realment decepcionant: molt mediocre, malgrat haver-hi més d'un músic que ho feia molt bé. I el que dic em sap molt de greu perquè al final aquest bloc, les estadístiques diuen que l'està llegint més gent de la que mai em pensava que acabaria llegint (en el fons, com la resta de blocs, pretenia ser una mena de diari personal, per repassar al llarg del temps les pròpies anotacions... però els blocs per això estan: per interactuar) i em sabria molt de greu que qualsevol músic dels que han intervingut avui llegeixi això perquè em poso en la pell de l'altre en circumstàncies com aquesta, que acaben parlant malament de tu i no m'agrada. Potser també pot ser que estés cansat i no estés especialment receptiu... no ho sé... Però haig de dir que he sortit una mica enfadat per aquesta mediocritat que, com dic, malgrat estar més d'un músic molt encertat, la mitjana ha baixat brutalment. M'he sentit incòmode.


Abans de res repassarem la formació:
  • Àngel Molas saxo baríton i alt,
  • Sergi Rovira saxo alto i soprà,
  • Fernando Moyano saxo tenor i clarinet,
  • Arnau Boix trompeta,
  • Fredi Garcia trompeta i flugelhorn,
  • Albert Costa trombó,
  • Darío García trombó baix,
  • Goran Slavich contrabaix
  • i Joan Terol bateria.

I citarem el texte de presentació de la Nat Jazz Band a la web del Jamboree: "Tot just fa mitja dècada, el mateix any que obria les seves portes el Jamboree, el saxofonista Gerry Mulligan i el trombonista Bob Brookmeyer iniciaven una fecunda col·laboració que donaria els seus fruits amb la creació de “The Concert Jazz Band”, un grup definit pel propi Mulligan com “una autèntica banda de jazz”, per on van passar companys de l’alçada de Zoot Sims, Art Farmer, Mel Lewis, Gene Allen, Clark Terry, Jim Hall, Chico Hamilton, Phil Woods i un llarg etcètera de primeres espases del jazz. Cinquanta anys després d’aquella proesa, per desgràcia poc recordada en una època tant procliu als revivals, un nonet integrat per reputats músics catalans de diverses generacions, la Nat Jazz Band recupera l’esperit d’aquella formació irrepetible que va signar algunes de les pàgines més glorioses de la història del jazz."

Molt decepcionants els trompetes amb un so pobre i un fraseig dubitatiu. També decebut del trombó que més solos feia (en canvi el trombó baix l'he trobat més encertat). Tots semblava que vulguessin i no poguessin... eren els més fluixos. En canvi el saxo alt pràcticament no ha intervingut però m'ha donat bones sensacions. I el tenor i el baríton també... o sigui que els saxos bé, malgrat en algun tema haver fotut la pota fins el fons i no coordinar bé les partitures és falta d'assaig i d'interpretació musical. I potser els millors han estat el contrabaix i el bateria que, diria, ja he vist en alguna altra ocasió... coi! amb el Joe Magnarelli Quartet, no? No era el substitut de l'Esteve Pi? (També és possible que m'estigui liant).

Al final m'ha donat la sensació que no eren músics professionals, que pot ser tranquilament, i que siguin aficionats que treballin d'altres coses i s'apleguin per fer-la petar. Em sap greu, repeteixo, ser tan ranci, però si jo hagués de fer algun solo amb aquest poc encert o falta d'habilitats tècniques, m'estimaria més llegir un solo transcrit prèviament però ben estudiat i ben compensat. Sí potser seria aquesta la solució, no? L'Andrea Motis improvisa poc i el que fa, segurament s'ho ha transcrit d'algun bon músic... però sona amb naturalitat i molta fluidesa... és així com s'acaba aprenent. En fi... per això aquest bloc és personal: per donar la meva opinió. ;-)

Ah! I se m'oblidava comentar que la sala molt plena. No tantes files com el Joan Chamorro Quintet, 3 ó 4 files menys, però pràcticament ple i algunes persones dretes. I això sí que em fa molta ràbia: per què amb el Julián Sánchez, que allò sí és un músic com la copa d'un pi i no se m'acabaran els elogis per engrandir-lo, només hi anem 2 persones de públic? Ai, quina ràbia! 3 músics + 1 tècnic de so + 1 cambrer a la barra per a 2 persones! Una actuació que sí valia la pena! Arrrgh!

[PD: Recordo que fa quinze anys, quan ens estaven fent la casa i miràvem d'estirar els diners per fer front a tots els pagaments, va arribar un moment que ens vam dir "tot el que puguem fer nosaltres, és tot allò que ens estalviarem..." Així que, sense pensar-nos-ho dos cops em vaig posar a arrebosar la tanca de fora, que havien fet primer els paletes amb totxo, amb ciment i sorra... és a dir, amb morter. El cas és que jo no havia tocat mai el ciment... de fet no sabia ni quines proporcions havia de posar de cada material. Però me'n vaig sortir i vaig començar a fer la feina; primer vaig començar per la part interior, la que no es veu des del carrer "per provar" i després em vaig atrevir amb l'exterior. Certament no em va quedar com un professional de veritat, però tenint en compte que únicament disposava de voluntat perquè ningú me n'havia ensenyat, massa que vaig fer! I més quan, després t'hi vas fixant i veus cada cosa...! El cas és que mentre estava arrebossant la tanca, va parar-se un paleta per allà i em va recriminar que allò no ho estava fent com calia... Abans que pogués dir res, el veí li va dir que jo no era paleta, que "treballava amb ordinadors" en un despatx, llavors es va posar blanc i aquella mateixa feina que no estava ben feta per un paleta uns minuts abans, per un persona totalment profana del tema estava més que bé; fins i tot no li entrava al cap com algú que no toca habitualment aquest tipus de materials i eines pogués sortir-se'n doncs no era una feina fàcil. Aquesta anècdota bé arrel per comentar que si són músics professionals, el concert va ser molt dolent. Si són músics aficionats, va estar correcte... Subtilesa d'apreciacions... ;-)]

divendres, 17 de setembre de 2010

Joan Chamorro Quintet

Sorprenent aquesta proposta del conegut saxo Joan Chamorro que coneixia d'haver-lo escoltat amb la BAb Alfons Carrascosa i també com a mestre de joves estudiants que ja vaig mencionar de la Sant Andreu Jazz Band.

Ja llavors em va sorprendre l'Andrea Motis que només tenia 14 anys (no sé si a dia d'avui ha fet ja els 15...). El cas és que el concert és la presentació del disc anomenat Joan Chamorro presenta Andrea Motis (qui diu Joan Chamorro diu Ignasi Terraza, tot i que el mestre de saxo de l'Andrea des dels 11 anys és el Joan). Encara potser més que la presentació del CD és una posada de llarg d'aquesta noieta tant jove multi-instrumentista i cantant.

En la presentació que va fer el Joan va comentar que l'Andrea és una gran instrumentista i que està aprenent a improvisar molt bé, però que el seu do de veritat és la veu. Jo no hi entenc, la veritat, però va cantar molt bé... encara té una mica la veu nasal de nena, però ja fa matissos difícils de fer per a bons cantants. A mi en realitat en va agradar més com a instrumentista, sigui de trompeta o d'algun saxo, perquè toca amb una facilitat i simplicitat pasmosa. De fet l'únic que li falta, a part d'anar fent anys i agafar experiència, és una mica de caràcter, malícia o mala llet directament, però què puc dir... Molt bé!

Al concert anaven acompanyats de l'Esteve Pi a la bateria i el David Mengual al contrabaix. Amèn del mateix Joan Chamorro saxos, Ignasi Terraza piano i Andrea Motis trompeta, saxos i veu. I al concert la van acompanyar dos companys de la Sant Andreu Jazz Band i amics seus.

Em sembla meravellosa i encoratjadora l'empenta del Joan Chamorro muntant una Big Band i instruint pedagògicament els nanos a estimar i entendre la música des del punt de vista del jazz. Però pel que m'ha semblat veure en molts vídeos de YouTube la cosa al principi tendia més cap al dixie. I això és el que em va semblar que li agrada més a l'Andrea. Potser només és una sensació però se la veia disfrutar més quan cantava un tema de ragtime.

En qualsevol cas ahir va ser un dia d'aquests que marcaran història... i jo hi era. Per cert, la sala a rebentar. Jo havia comprat l'entrada quatre dies abans i només quedava un seient lliure: el meu. Fila 11 seient 7. Quan normalment treuen les últimes 4 files per deixar-les més espaiades perquè poques vegades omplen tant. De fet, l'única vegada que ho havia vist tant ple era amb el Christian Scott. Si bé és veritat que hi havia molt familiar i amics. Com anècdota, eren les 9 i les últimes files no estaven posades perquè havien de baixar les cadires de dalt. I a les 21,10 h va aparèixer l'Andrea i es va fer un fart de donar petons a amics, amigues i familiars... ja dic, la sala a rebentar.

Fa una mica de ràbia que una noieta de 14-15 anys toqui amb aquesta facilitat insultant i en canvi hi hagin "pasmaos" com jo que els costi tant fer una simple escala... no? Hi han tantes coses que sorprenen: l'edat, tenir certa afinitat pel jazz, el tocar igual de bé els saxos que la trompeta, tenir una veu prodigiosa... en fi, l'haurem d'anar seguint a veure com progressa i es fa gran.

dijous, 9 de setembre de 2010

Rodes Bridgestone BW-501 i BW-502 i pastilles de frens

En l'última revisió ja em van avisar: tenia les pastilles de frens en les últimes... És clar que amb 44.500 Km que portava la moto i no s'havien canviat mai ja estava més que bé! Avui en tenia 47.774 Km, capicua, quan finalment les he canviat. I les rodes també que, sobretot la davantera, tenia uns abonyegaments que feien por. La darrera encara m'hauria aguantat potser fins els 50.000 Km però, com molt bé diuen, els experiments a casa i amb gasosa...

La broma m'ha costat un total de 433,41 € desglosats en 287,45 € de les rodes i 145,96 € dels frens. Tenint en compte que l'altre cop les rodes ja em van costar 268,35 € no em va semblar excessivament desproporcionat... gairebé 20 € més que fa 3 anys. Les primeres rodes em van durar 25.000 km aproximadament. Aquestes semblen més gruixudes, pel dibuix, però també deuen ser més tobes doncs 'només' m'han durat 23.000 km gairebé.

Els frens me'n demanaven 194,82 € a cal Pujante (54,74 € del davanter dreta, 49,29 € del davanter esquerra –no sé per què aquesta diferència de preu del dreta a l'esquerra si els dos són davanters–, 43,57 € del traser i 17,30 € de la mà d'obra, amèn de 29,72 € d'IVA...), si bé eren les originals de fàbrica. No tinc idea quines m'han posat ni falta que m'importa... per l'ús que en faig qualsevol cosa em va bé. Espero no haver-me'n d'arrepentir. [Correcció: ara sé que són Galfer]

Desglosat:
- pastilles de davant (FD174-G1375 i FD179-G1375 blanques): 36,33 € cadascuna (n'hi ha dos parells)
- pastilles de darrera (FD134-G1371 coure): 26,77 €
- feina de canviar les pastilles: 8,09 € (x 3)
- roda de davant (BW-501): 79,92 €
- roda de darrera (BW-502): 108,86 €
- feina de muntatge: 8,00 € (x 2)
- equilibrat de neumàtic: 6,00 € (x 2)
- posar i treure rodes: 6,00 € (x 2)
- canviar vàlvula: 3,20 € (x 2)
- inflat nitrògen: 3,20 € (x 2)
- gestió NFU-RD 1619/2005: 2,02 €
TOTAL: 367,30 €
+18% IVA: 66,11 €

TOTAL FACTURA: 433,41 €

dimecres, 8 de setembre de 2010

Ballar festa és fàcil...



M'encanta aquest anunci argentí de cervesa (Brahma) quan en el minut 0:28 el locutor diu "el hombre nunca deja de mirarla a los ojos" i a continuació una imatge que et fa saltar el riure... xDDD

dilluns, 6 de setembre de 2010

2 mesos d'aturada

Després de 2 mesos d'aturada avui hi he tornat i Déu n'hi do el que costa fer sonar una nota. Només he treballat una mica el punt de vibració i no sonava res!

Vaig començar l'aturada quan se'm va multiplicar la feina a principis de juliol, que es va perllongar tot el mes i principis d'agost, però la resta d'agost ja me l'he agafat de vacances perquè m'ho mereixia... ;-)

He estat mirant el tema d'estudiar sota tutelatge perquè avançaré més, però fins que no tingui la situació personal i laboral estabilitzada ni m'ho puc plantejar... Així que paciència i anirem fent com fins ara a veure què en treiem.

Espero que aviat pugui tornar a les rutines d'escales, arpegis i patrons. Ànim! que si no m'animo jo, qui ho farà? ;-)

dissabte, 4 de setembre de 2010

Joe Magnarelli Quartet

Ahir al vespre, 03/09/10 a la sessió de les 21 h i davant d'un parell de dotzenes de persones, vaig descobrir aquest gran trompetista: Joe Magnarelli. Segons sembla repetia actuació després de passar pel Jamboree l'any passat i, a l'igual que altres músics aquest any, a part de tocar ahir divendres en les dues sessions, també tocarà avui en les sessions de dissabte... o sigui que fa doblet en sessions i dies.

El que no hi ha manera que m'entri al cap és el per què si en el programa menciones alguna cosa de Chet Baker en el titular, per exemple Ronald Baker Quintet - Homenatge a Chet Baker, la sala s'omple i la gent aplaudeix com si s'acabés al món i ahir en canvi, aquest trompetitsta que considero que era molt més bo que el Ronald Baker, doncs no: com dic, al voltant de 24 persones només. Potser tindrà a veure, a part del nom en el titular, amb aquella curiositat de l'astrònom que explicava El Petit Príncep. Perquè si alguna cosa se li podia retreure només era l'aspecte poc cool que tenia (una mica anticuat en vestuari i tall de cabell, no?). En quan a temes i a manera d'improvisar em va agradar moltíssim. Mira què et dic!: potser el que millor he sentit improvisar, amb un principi de solo marcat, un desenvolupament ben estructurat i un final clars. Amb domini de molts recursos ben emprats i dosificats fent fàcil allò que era ben difícil. A més beu de la inspiració de la vella escola i això em porta almenys a entendre alguna cosa; com quan em sorprenc a mi mateix entenent alguna cosa quan algú parla en anglès: doncs el mateix. Per al meu personalíssim gust potser se li pot retreure la manca d'una mica de cos en el punt de vibració, però no deixa de tenir el seu propi estil i so.
  • Joe Magnarelli, trompeta
  • Juan Galiardo, piano
  • Ignasi González, contrabaix
  • i anunciat al programa Esteve Pi, bateria, però va ser algú altre que ho va fer 'de conya' del que ni recordo el nom... segur que el tornaré a escoltar segur i no se m'oblidarà el nom.
L'actuació la va fer molt ben acompanyada de músics de la casa i on es notaven hores i hores d'assaig. Ho tenien tot molt ben estudiat. Molt bons el piano i el bateria. En canvi, el contrabaix, que potser és ara per ara el músic 'mercenari' que més he escoltat en els concerts que he assistit, per mi era el més justet... i sense fer res gens malament. I si està en tantes formacions serà perquè té un nivell que no tenen altres... potser no ho sé apreciar... o com no destaca, que de vegades aquesta ha de ser la seva feina, sembla que sigui meny bo que la resta. L'Ignasi González em surt amb el Joe Magnarelli Quartet, amb Ronald Baker Quintet i amb Toni Solà Quartet.

Copio i enganxo el texte de presentació de Mas i Mas:
"Molts encara recorden el magnífic concert que el trompetista italoamericà va oferir la passada temporada, o aquell en el qual va acompanyar a Dick Oatts en formació de quartet també al Jamboree. I és que Joe Magnarelli és un dels bufadors més excelsos del bop contemporani, un músic que el 1986 va recalar a Nova York i en poc temps va esdevenir un dels grans instrumentistes de Manhattan. Finalista del prestigiós concurs Thelonious Monk, el 1990, Magnarelli ha compartit taules amb Grant Stewart, John Hendriks, Harry Connick Jr., Junior Mance, Maria Schneider, Ray Barretto o l’orquestra del Village Vanguard. En solitari, presenta un currículum gloriós, amb un conjunt de treballs en els que poden apreciar el seu toc elegant, brillant i preciosista, com el dels grans de la trompeta de tots els temps; com el de l’excel·lent base rítmica que l’acompanya."