Bloc personal,

diumenge, 30 de novembre de 2014

En comunicació “directa” amb Arturo Sandoval…

Estic a Twitter des d’octubre 2009, però no és fins fa poques setmanes que hi estic “començant a jugar” una mica més “seriosament”…

Un dels meus “jocs” preferits és un projecte anomenat #onedayonecover en el que cada dia, de moment durant un any, publico a diverses xarxes socials (Facebook, Twitter i Google+) la imatge de la portada d’un disc que tinc a la meva col·lecció d’iTunes, majoritàriament jazz. Aquí al bloc també n’he fet una menció, encara que sigui per sobre.

Entre els 30 primers #onedayonecover (a hores d’ara ja vaig pel 38/365) hi han, per qüestions d’atzar, dues portades que corresponen a Arturo Sandoval:



He vist que, tot i el poc temps que estic publicant aquestes imatges, ja hi han algunes notificacions de gent que les ha anotat com a favorites. El que m’ha sorprés, i molt, és que el mateix Arturo Sandoval, sí, l’únic, original i irrepetible Arturo Sandoval, en persona, (@sandovalarturo1 a Twitter) ha afegit com a favorites les dues portades en les que surt.

Garratibat m’he quedat! ;-)


Jo, que naturalment no me n’he pogut estar, ja ho he tuitejat (i mentre estic escrivint això, també aquesta menció ha estat afegida com a favorita):


ÚLTIMA HORA: Ara també em segueix a Twitter! :D :D :D

El castell ambulant (2004)




[108]

Grata sorpresa!

A mi em va agradar bastant més El viatge de Chihiro (2001) –amb notable diferència–, però aquesta tampoc es queda massa enrera. I el que més greu em sap de tot, és no haver-me’n assabentat abans de l’existència d’aquesta pel·lícula i d’haver-me perdut l’inici. Però això ho arreglarem ràpidament… ;-) De moment, és de molt agrair veure pel·lícules de qualitat sense interrupcions per anuncis, i en aquest cas concret en un doblatge català correcte.

Una història densa de nassos, com correspon a la “mitologia” japonesa, un pèl difícil d’empassar per un nen… que a mi ja m’agrada, però com encara penso com un nen… ;-) L’únic personatge que no m’ha agradat, gràficament, és el noi protagonista perquè és massa manga estereotipat… m’agrada més el barroquisme de la vella/jova… que per altra banda és clavada a les bruixes bessones d’El Viatge de Chihiro



IMDb (8,2):
“Quan una jova insegura és maleïda amb un cos vell per una bruixa rancorosa, la seva única oportunitat de trencar l’encanteri es troba amb un jove mag autoindulgent encara insegur i els seus companys per tornar a casa.”

Silent Running (1972)




[107]

Una mica decepcionat…

L’havia vista de nen… o de jove… i en tenia un altre record. Lògicament el pas dels anys no tracta per igual totes les pel·lícules, però aquesta, si alguna cosa havia tingut de bo, ho ha perdut.

Amb tot, encara té alguna cosa que val la pena, però ara mateix l’únic destacable és la visió de robot bàsic / simple.




IMDb (6,8):
“En un futur en què tota la flora s’ha extingit a la Terra, a un astronauta se li dóna l’ordre de destruir l’últim vestigi de la botànica a la Terra que es manté en un hivernacle a bord d’una nau espacial.”

#onedayonecover [38-365]

Wynton Marsalis Septet - The Marciac Suite (1999)

dissabte, 29 de novembre de 2014

Un golpe de altura (2011)




[106]

Distreta.

Ja l’havia vista, però si no hi ha res millor un dissabte per la nit, encara que la facin per la tele (amb anuncis, però només dos talls…), és entretinguda de veure. No passarà a la història del cinema, però fa la seva feina: entretindre.




IMDb (6,2):
“Quan un grup de nois que treballen dur descobreixen que han estat víctimes de l’estafa piramidal d’un ric home de negocis, conspiren per robar-lo a la seva residència en un gratacels.”

#onedayonecover [37-365]

Abdullah Ibrahim - Dollar Brand at Montreux (1980)

#funnywordsgift (2)

“To like, or not to like, that is the question.”

El “meu” barber

Once upon a time… un nen petit, molt petit, que anava a la barberia… Així podria començar la història. De fet la història comença realment abans que comencin els meus records, és a dir, que jo no ho recordo i tot el que sé és a través de referències.

Doncs en l’inici d’aquesta història, quan era realment petit, gairebé un nadó –estem parlant fins l’edat d’un o, a tot estirar, dos anys– anava a la barberia que hi havia sota la casa dels meus avis. I aquí és on hi ha el primer dubte, perquè no sé si la barberia literalment estava sota la casa dels meus avis o si estava, com diria jo, a la rambla Principal (tècnicament en realitat eren les primeres cases del carrer de Ferrer i Vidal tot i que semblés que era la rambla Principal). Tinc algun record de quan anava a alguna d’aquestes cases del carrer de Ferrer i Vidal on hi havia una botiga (per dir-li d’alguna manera a una casa particular que venien de cara al públic) on compràvem la gasosa i els gelats. I diria jo que aquesta barberia estava en una d’aquestes cases. Però no ho puc assegurar… També podria estar en una de les cases del costat al mateix carrer de Conxita Soler. O fins i tot a la rambla Principal en la vorera de la dreta… No ho tinc clar!

En qualsevol cas la situació de la barberia no és important en aquesta història. La importància la té el barber d’aquesta barberia. Durant els primers anys de la meva vida aquest barber em tallava el cabell. Imagino que em posava un taburet de fusta dalt de la cadira de la barberia i la bata blanca típica a sobre. No sé si són records reals o records induits per imatges de l’època. Tot i ser tant petit, sembla ser que era molt bo. I aquí vull fer un petit incís per fer notar què volia dir, durant una època bastant fosca de la nostra societat, ser un nen bo: ni més ni menys que un nen callat, que no plorava i que, planerament, “no donava pel cul” (uns quants anys després, a la mili, en que vaig haver d’estar durant el meu mes de vacances sencer recluit en un hospital militar, la monja que en teoria feia d’infermera li va arribar a dir als meus pares que jo era un “bon noi” –el motiu era exactament el mateix: era callat i “no donava pel cul” com la majoria–). Jo era un nen, però el barber devia ser ben jove… potser no tenia ni la majoria d’edat.

En aquests primers anys va ser aquest barber el que em tallava els cabells, però després, suposo que al viure ja definitivament al carrer de Sant Onofre, al barri de Sant Joan, ja vaig anar a la barberia que hi havia davant de casa. I després a una altra que hi havia no gaire lluny d’allà.

Van passar els anys i alguna referència em devia arribar d’aquell primer barber. El cas és que l’últim que vaig saber és que estava a la Geltrú. Era el barber de la Geltrú. Així! Com si fos un títol nobiliari… ;-) I amb aquesta “cançoneta” em vaig quedar. Una mica més grandet, però sent un nen igualment (7 - 10 anys), anant a els esplais de la Geltrú tenia ben posicionada aquesta barberia. A la plaça dels Lladoners hi havia (hi és encara) la pastisseria Can Llorens on, després de misa de 10 de tots els diumenges, ens atansàvem a comprar l’obligat pastís de poma o el xuxo de rigor. Mmmh… ;-) I girant la cantonada de la pastisseria, baixant per la pujada del Cinto abans d’arribar a la rambla per passejar, hi havia una barberia. I per mi, aquella era la barberia del meu barber de la infància.

Voltant els divuit anys vaig decidir tallar-me els cabells a ras… al zero! I on vaig decidir que me’ls tallaria? Al barber de la meva infància. Així que allà me n’hi vaig anar i allà me’ls vaig tallar. Em va passar la màquina i em va quedar el pèl en menys de dos mil·límetres tot i que, no sé per què, esperava que també m’afeités el cap. I a partir d’aquell moment vaig anar a aquesta barberia convençut que era el “meu” barber.

Però va arribar un dia que aquell barber es va jubilar i no vaig poder continuar anant-hi. Així que vaig anar a una barberia que hi havia ben a prop. Concretament a la plaça dels Lladoners mateix. Vaig entrar, vaig esperar veient els Intervius de rigor i quan em va tocar em vaig sentar a la cadira. Em va posar la bata i, en el moment que havia de començar a pentinar-me amb una mà i tallar-me amb l’altra, es va quedar aturat i pensatiu. De cop em deixa anar “jo a tu ja t’he tallat els cabells abans”. I encara amb les mans enlaire sostenint la pinta i les tissores, tot mirant-me l’orella, es va posar a recitar tota la meva família, on vivien i qui eren.

Em va conèixer per la meva orella esquerra que tinc lleugerament aixafada de naixement. I com si fos una empremta dactilar, en el moment en que començava a passar la pinta per disposar-se a tallar, la va reconèixer al moment. Va ser veure aquella anomalia a l’orella i li van rajar tots els records.

I jo que durant tants anys vaig anar al barber de la pujada del Cinto pensant que era el “meu” barber, vaig veure per primer cop l’error continuat perllongat durant tant de temps…

I vet aquí un gat, vet aquí un gos i aquest conte ja s’ha fos.



(Mentre intentava anar recordant tota la història –de fet només és una anècdota–, intentava al mateix temps recordar el nom del barber i no em venia fins ara: es deia Joan i el coneixien com “el Juanito”).

Això mateix es pot llegir també a Medium.

Big Bang Theory Theme

Our whole universe was in a hot dense state,
Then nearly fourteen billion years ago expansion started. Wait…
The Earth began to cool,
The autotrophs began to drool,
Neanderthals developed tools,
We built a wall (we built the pyramids),
Math, science, history, unraveling the mysteries,
That all started with the big bang!

“Since the dawn of man” is really not that long,
As every galaxy was formed in less time than it takes to sing this song.
A fraction of a second and the elements were made.
The bipeds stood up straight,
The dinosaurs all met their fate,
They tried to leap but they were late
And they all died (they froze their asses off)
The oceans and Pangea
See ya wouldn’t wanna be ya
Set in motion by the same big bang!

It all started with the big BANG!

It’s expanding ever outward but one day
It will pause and start to go the other way.
Collapsing ever inward, we won't be here, it won’t be heard
Our best and brightest figure that it’ll make an even bigger bang!

Australopithecus would really have been sick of us
Debating how we're here, they’re catching deer (we're catching viruses)
Religion or astronomy (Descartes or Deuteronomy)
It all started with the big bang!

Music and mythology, Einstein and astrology
It all started with the big bang!
It all started with the big BANG!



[ Recitat a tota hòstia - Intèrprets: The Barenaked Ladies - Autor: Ed Robertson ]


Que traduït per GoogleTranslate vindria a dir:

Tot el nostre univers estava en un estat dens i calent,
després, fa gairebé 14.000.000.000 anys que va començar l’expansió. Espereu ...
La Terra va començar a refredar-se,
els autòtrofs van començar a bavejar,
els neandertals van desenvolupar eines,
hem construït una paret (vam construir les piràmides),
matemàtiques, ciències, història, desentranyant els misteris,
tot això va començar amb el Big Bang!

“Des dels inicis de l’home” realment no fa tan de temps,
cada galàxia es va formar en menys temps del que es triga a cantar aquesta cançó.
Una fracció de segon i tots els elements es van fer.
els bípedes es va redreçar,
tots els dinosaures van trobar el seu destí,
ells van tractar de saltar però van arribar tard
i tots ells van morir (se’ls va quedar el cul congelat).
Els oceans i Pangea
mira que ja no hi hauria volen ser ja
posat en marxa pel mateix Big Bang!

Tot va començar amb el Big Bang!

S’està expandint cap a fora però un dia
farà una pausa i començarà a anar a un altre costat.
Col·lapsarà cap a dins, no estarem aquí, no ho escoltarem.
La nostra millor predicció és que farà un Big Bang fins i tot més gran!

Els Australopithecus solien estar cansats de nosaltres
debatre com som aquí, que estan agafant cérvols (nosaltres estem agafant virus)
la religió o l’astronomia (Descartes o Deuteronomi).
Tot va començar amb el Big Bang!

Música i mitologia, Einstein i l’astrologia
Tot va començar amb el Big Bang!
Tot va començar amb el Big Bang!

divendres, 28 de novembre de 2014

Terminator Salvation (2009)




[105]

Per passar l’estona…

Està bé! És entretinguda! La vaig veure en la seva estrena i ara per la tele sense anuncis.




IMDb (6,7):
“El 2018 una nova arma misteriosa en la guerra contra les màquines, meitat humà i meitat màquina, acut a John Connor en la vigília d’un atac de la resistència de Skynet. Però de qui banda està? i, es pot confiar en ell?”

The Fly (1958)




[104]

Interessant però…

Sabia que “la bona” era la versió de 1986 (7,5) amb un joveníssim Jeff Goldblum i la Geena Davis… que era la que recordava. I em pensava que aquesta, al ser l’original, en conseqüència era més bizarra –ideal per friquis–: em pensava que era en blanc i negre i hi havien més escenes “monstruoses”. El color, en aquest cas, dóna massa detall per aquest tipus de pel·lícula i Vincent Price és expressiu com un tros de suro… ;-)

Al final tampoc està tan malament, però al meu entendre, tampoc està ben resolta.




IMDb (7,1):
“Un científic té un terrible accident quan intenta fer servir el seu dispositiu de teletransport recentment inventat.”

#onedayonecover [36-365]

The complete Billie Holiday on Verve 1945 - 1959 (1992)

dijous, 27 de novembre de 2014

dimecres, 26 de novembre de 2014

Invasion of the Body Snatchers (1956)




[103]

Molt bé!

La pel·lícula és bona, molt bona. Però és d’aquestes que havia vist de nen i en el seu moment en va impressionar molt. Ara em sembla massa mitificada, però igualment continua sent molt més bona que alguns remakes.




IMDb (7,8):
“Un metge de poble petit s’assabenta que la població de la seva comunitat està sent reemplaçada per duplicats alienígenes sense emocions.”

#onedayonecover [34-365]

Chris Botti - Night Sessions (2001)

The Thing from Another World (1951)




[102]

Una obra mestra!

Senzillament magistral. L’únic que m’ha faltat és veure-la en versió remasteritzada…

No havia vist aquesta versió. He vist les versions modernes, però veient aquesta les “actuals” són males còpies…



IMDb (7,3):
“Els científics i els funcionaris de la Força Aèria nord-americana s’han de defensar d’un organisme alienígena assedegat de sang en un lloc remot àrtic.”

dimarts, 25 de novembre de 2014

#onedayonecover [33-365]

Bebo & Cigala - Blanco y negro (2004)

Subsistint

Al final
només es tractava
de sobreviure.

Frases, cites i refranys:
copiar vs. robar

“Els grans artistes copien,
els genis roben.”


[ Pablo Picasso (1881 - 1973) ]

Jo confeso

No us ha passat mai que, en el procés de creació d’un logotip, al client, per més propostes que li facis, no li acaba de convèncer cap ni una? No us ha passat mai que, per més que argumentis i expliquis el per què de cada decisió el client acaba dient-te “dóna-li una altra volta”? Si és que sí, m’entendreu… si és que no, no sabeu quina sort teniu! ;-)

Quan la línia pedagògica no funciona és en aquests casos que, després de les propostes inicials perfectament argumentades, faig ús del pla B que no és ni més ni menys que presentar una proposta guanyadora –segons el meu criteri–, una segona proposta també vàlida però com a segona opció i finalment una tercera proposta clarament descartable. En aquesta tercera opció, en una ocasió vaig utilitzar la tipografia Comic Sans perquè enteguessin que allò no tenia solidesa… Cal que digui quina és l’opció que van escollir? En efecte, la tercera opció amb la Comic Sans! Sort que a última hora ho vaig reconduir i ho vaig poder substituir per una altra tipografia manuscrita bastant similar, però prou diferent perquè no m’excomulguin per sempre del gremi de dissenyadors gràfics.

Doncs avui confeso que, a part d’aquesta ocasió que finalment vaig salvar com vaig poder en la que inicialment utilitzava la Comic Sans en un logotip i com a tipografia principal en tota la comunicació gràfica d’un esdeveniment prou notori, fins a tres ocasions he utilitzat imatges pictogràfiques de recurs per incloure-les com anagrama principal integrat en el logotip. De res han servit en cap de les tres ocasions les argumentacions de buscar un anagrama diferenciador i únic… el client sempre ha volgut la imatge pictogràfica de recurs! I tampoc són excusa els preus low-cost dels logotips presentats, facturats i cobrats amb el corresponent IVA. Com a dissenyador gràfic hauria de tenir una mínima ètica professional i ni tan sols presentar-les… És per això que avui
J O   C O N F E S O.


Confiteor Deo omnipotenti
et vobis, fratres,
quia peccavi
nimis cogitatione, verbo, opere et omissione:
mea culpa, mea culpa,
mea máxima culpa.

Ideo precor beatam Mariam semper Virginem,
omnes Angelos et Sanctos,
et vos, fratres,
orare pro me ad Dominum Deum nostrum. Amen.


Això mateix es pot llegir també a Medium.

dilluns, 24 de novembre de 2014

Última setmana de novembre, 6 del vespre, 20 ºC

Dilluns, 24 de novembre de 2014. Durant tot el dia es notava la calor, però és durant la tarda que sembla que encara està pujant la temperatura tot i que està mig ennuvolat. S’està fent fosc i, abans que sigui més tard, cal anar a comprar. Surto al balcó i, ai vatua l’olla, quina calor que fa! Surto al carrer en màniga curta. Vaig en bici i, amb el moviment, es nota l’aire fresquet. Però a la tornada ja s’ha fet fosc i arribo suant com un babau! 20 ºC!

The Expendables 3 (2014)




[101]

Geriatric Park 3:
dolentota amb ganes!


Després dels minuts inicials en els que m’han agafat ganes de deixar-la estar de tant dolenta pèssima que era, s’ha arreglat una mica després amb noves cares. Però no deixa de ser la pitjor de les 3 que s’han fet fins ara i ja no fa ni gràcia veure el “geriàtric en acció”… I és que el morbo de veure el pas dels anys en alguns dels actors i com es va reacomodant la cirurgia en els diferents rostres, tampoc acaba sent suficient.

Al final acaba sent una pel·lícula de cameos. Però per això ja està Torrente…

I ara la part divertida: en aquesta tercera revisió de Geriatric Park, segons la meva opinió, el que pitjor ho porta és Arnold Schwarzenegger, però em sembla que se li acosta bastant Jet Li tot i que no es deixa veure massa o amaga alguna destrosa del bisturí… Així doncs, no volia acabar la valoració d’aquesta pel·lícula sense posar els punts sobre les is i contextualitzar l’edat de cada integrant del càsting per ordre de “veterania”:

2.- Sylvester Stallone (68 anys)
1.- Harrison Ford (72 anys)
4.- Kelsey Grammer (?) (59 anys)
3.- Arnold Schwarzenegger (67 anys)
6.- Dolph Lundgren (57 anys)
5.- Mel Gibson (58 anys)
8.- Wesley Snipes (52 anys)
7.- Antonio Banderas (54 anys)
10.- Randy Couture (?) (51 anys)
9.- Jet Li (51 anys)
12.- Terry Crews (?) (46 anys)
11.- Jason Statham (47 anys)



I els “pipiolos”:
14.- Ronda Rousey (?) (27 anys)
13.- Kellan Lutz (29 anys)
16.- Glen Powell (?) (26 anys)
15.- Victor Ortiz (?) (27 anys)
17.- Robert Davi (cameo) (61 anys)



IMDb (6,2):
“Barney augmenta el seu equip amb sang jove per a una batalla personal: per acabar amb Conrad Stonebanks, cofundador dels Mercenaris i notori traficant d’armes, que està decidit a aniquilar Barney i cadascun dels seus associats.”