Bloc personal,

divendres, 30 de juny de 2017

Okja (2017)




[501]

Desconcertant… “i-ara-què”…


Per un cantó molt bé i per un altre molt malament… Molt ben feta, però sense “ànima”. La part coreana, pulcra com poques, però amb la sensació que no hi ha res més… no sé com explicar-ho. I l’americana més “normal” perquè hi estem acostumats. I sí, hi ha un missatge que fins ara poques vegades s’havia donat d’aquesta manera, però a mi m’ha deixat desconcertat. Per un cantó veus un “conte infantil” de Totoro amb tot el respecte a la natura que vulguis, per un altre una crítica a la indústria càrnica per la mala praxis com la que alguns hem vist a aquests vídeos de YouTube de “míralo-antes-que-lo-borren”. I tot arrebossat amb quatre acudits que et poden fer treure el somriure, però no li veig la relació ni el què… O sigui, que no sé què pensar-ne.

Pel que fa als personatges/actors també una mica de tot: El porc/hipopòtam és Totoro, clarament. La nena, la de qualsevol de les pel·lícules de Ghibli. La “dolenta” de la pel·lícula –Tilda Swinton– no m’agrada gens (com actriu). Això sí, he trobat genial la interpretació que fa Jake Gyllenhal de l’estrafolari presentador Johny Willcox. L’activista del FLA, el Jay –Paul Dano–, sembla estar de moda, però té un físic molt estrany i no m’atreu gens. En canvi “el xino” de The Walking Dead –Steven Yeun– m’ha fet gràcia veure’l en “un altre paper”.

Al final, tot molt “correcte”, molt ben gravat, molt ben produït, amb una crítica a l’explotació animal molt potent… però jo m’he quedat com si res, com esperant un “i-ara-què”…



IMDb (7,7):
“Mija és una noieta sud-coreana que arrisca tot per evitar que una potent empresa multinacional segresti al seu millor amic, un animal gegant anomenat Okja.”

dimarts, 27 de juny de 2017

86 Kg

Seguint la gràfica marcada en les anteriors ocasions.

86 Kg (pes real)

Fargo (2017) S03




[26]

De les millors sèries que he vist en cadascuna de les temporades.

Hi han hagut alguns capítols que són autènticament obres mestres. Si haguessin mantingut el nivell en algun capítol més, per mi tenia les 5 estrelles assegurades.

10 capítols de 48 a 68 minuts.



IMDb (9,0):
“Històries diverses d’engany, intriga i assassinats al Minnesota congelat, el seu voltant que, misteriosament, es dirigeixen d’una manera o altra a Fargo.”

dilluns, 26 de juny de 2017

Krull (1983)




[500]

A mi m’ha entretingut!


Segur que en el seu moment la vaig veure, però ara mateix no en recordo res… potser algun detall, però que també podria estar equivocat… És la “típica” pel·lícula d’aventures i amb una lleu pàtina de ciència ficció (potser el menys rellevant). Humor, entreteniment i aventures… Indiana Jones, Goonies, etc. El que no entenc molt bé (almenys veient la pel·lícula) és el significat del boomerang de cinc puntes, però la història té tota la pinta de venir d’algun còmic (he llegit alguna referència de Marvel, però no ho puc assegurar) on hi deuen haver més referències i detalls. Així i tot, per mi bé igualment.




IMDb (6,1):
“Un príncep i una companyia de lladres fugitius es proposen rescatar a la princesa d’una fortalesa d’invasors alienígenes que han arribat al seu planeta d’origen.”

diumenge, 25 de juny de 2017

El gran ostiot!


41.23047, 1.76881

Aquesta és la ubicació exacta on m’he fotut el gran ostiot! Una òstia santa que ha quedat en no res, però hagués pogut estar molt greu… Perquè en quedi constància aquí ho deixo anotat per si després ho haig de buscar. Per cert… ara m’acabo de donar compte que està al costat de la serra dels Paranys… serà un senyal? ;-)

Anava jo fent la meva tirada llarga setmanal (“només” 10,5 Km però amb 300 metres de desnivell i aproximadament 1h15’ de carrera) quan, després de passar la part més difícil de pujada i després de baixar les parts tècnicament més complicades, hi havien uns girs bastant divertits entre la vegetació molt espesa i terra molt flonjo –cosa ben infreqüent en aquest circuit–, havia agafat una mica de velocitat per passar-m’ho bé, just abans de sortir a la urbanització Els Colls de Miralpeix de Sitges (on hi ha el golf i l’hotel Dolce). Doncs he ensopegat, no sé ben bé amb què (segurament una pedra o potser una arrel) i he vist a càmera lenta, talment si fos una pel·lícula amb la càmera dins el cotxe que va donant voltes de campana, com anava queient irremediablement i aterrissava amb l’exterior de l’avantbraç dreta i la part externa del genoll dret contra el terra negre i tobet del caminet. Allà estirat al terra, sent conscient que no m’havia passat res i que no m’havia fet gens de mal (més tard, amb la suor, he notat la coisor de les rascadetes), m’hi he estat una bona estona (2 - 3 mintus) disfrutant de la natura… sí, sí, tal com ho dic, disfrutant el moment.

Em passa sovint que, per aquests terrenys abruptes, en un moment o altre acabo ensopegant amb pedres, també perquè estic canviant la tècnica de carrera i ajusto massa els peus al terra. Sovint faig els circuits corrent amb sandàlies –barefoot extrem– i amb sandàlies no ensopego pas. Però quan faig la tirada més llarga em poso les Merrell Bare Access Trail (ara ja amb més de 1.500 Km! i mig trencades que estan demanant a crits una renovació), les mitges compressives i “arreando”. Les ensopegades que tinc però, com vaig a ritmes assumibles, es recuperen a la posició inicial amb 3 o 4 passes. El problema d’avui potser ha estat anar massa ràpid on potser tampoc calia… ;-) Però és que no tinc dret a passar-m’ho bé, o què? Després del gran ostiot, baixant per camins de pedres ben punxagudes, encara he tingut un parell més d’ensopegades que m’han fet veure que “amb no res” ara som aquí i després no hi som…

Els escenaris alternatius eren innombrables, perquè justament he caigut en l’únic tram flonjo del recorregut. La majoria del trajecte són pedres i moltes baixades per trencar-te el cap contra pedres o arbres. M’hagués pogut fer una luxació suficientment forta com per deixar de córrer, m’hagués pogut trencar l’avantbraç, m’hagués pogut fer una bona ferida amb sang, hagués pogut caure sobre pedres i obrir-me en canal, hagués pogut rodolar sobre pedres i obrir-me el cap, hagués pogut xocar directament contra un arbre… Haguessin pogut passar mil coses que, per l’hora en que ho anava fent (21:30h) i en el cas de perdre el coneixement, no m’haguessin trobat fins el dia següent… Així doncs, puc dir que torno a estar viu!

Vull unes Merrell!
(Trail Glove 4?)

I les vull ja! No tinc ganes d’esperar-me fins la tardor…

Per disseny m’agraden les Merrell Bare Acces Flex (almenys jo aluciono amb les imatges del vídeo), però imagino que per córrer m’anirien molt millor les Merrell Trail Glove 4.




Frases, cites i refranys:
el problema de la humanitat

“El gran problema de la humanitat
és que tenim emocions paleolítiques,
institucions medievals i tecnologia de déus.”




dissabte, 24 de juny de 2017

#funnywordsgift (133)

“He who bites, garlic eats.”

[133]

dissabte, 17 de juny de 2017

Buenas noches, Punpun 1 (2007)




Inio Asano (guió, dibuix i tinta)
(Oyasumi Punpun - Goodnight Punpun)

[ Manga seinen, slice of life ] (ed. 2017)
Norma Editorial



[18]

El meu primer manga!

Encara em costa acostumbrar-me a llegir de darrera endavant i de dreta a esquerra, però amb una OBRA en majúscules com aquesta tot és més fàcil. El que sí em “molesta” és que tingui tant de detall i estigui tot tant petit… un ja és gran i, tot i que tinc dues ulleres per diferentes distàncies, em costa enfocar correctament i centralitzar el focus… ;-) Ara estic plantejant-me si llegir la resta de volums (13) comprant-los (“només” 8,00 €) o tirar de biblioteca, perquè ja estic veient el “problema” de sempre: un cop llegit, què en fas?, omplir espai i pols en una estanteria?



Whakoom:
“Punpun no és el típic estudiant de primària. Malgrat que sent els mateixos impulsos que els seus companys, comença a descobrir a les noies i el sexe, la situació familiar no és la més estable i s’haurà d’enfrontar a això com bonament pugui… i tot això és visualitza en una au amorfa en un entorn estrany.”






RESUM (amb spòilers) en el moment que n’estic fent una segona lectura:

A la capital del Japó, Tòquio (suposadament), hi viu Punpun Punyama, un nen “normal i corrent” d’11 anys que estudia l’últim curs de primària. Buenas noches, Punpun explica al llarg de 13 volums i 147 capítols les vides i experiències personals de Punpun i 5 companys d’escola, la família més propera i tot un reguitzell de personatges que s’aniran creuant en la vida de Punpun fins l’edat adulta (calculo que 25 anys). Hi han quatre etapes bastant diferenciades: l’escola primària, secundària, batxillerat i els 20 anys.

Tot vertebrat en la relació entre Punpun i Aiko, una nena de la que s’enamora a primària i, bastant més tard, de Sachi un personatge que no deixa indiferent ningú. I ben condimentat per totes les paraonies que passen pel seu cap, de nen primer i adolescent després, a més a més de tot un seguit de successos que en principi no hi tenen res a veure (no hi ha res gratuït, tot té una explicació… de vegades fins que no en fas una segona lectura no ho veus), però que donen contexte a la història.

Al Japó es va començar a publicar el 2007 i va acabar a finals de 2013. Aquí es va publicar entre 2015 i 2016.

He llegit recentment una review de l’obra i m’ha aportat punts de vista que ni se m’havien passat pel cap. Pel poc que anat llegint i veient, i per si no ho tenia prou clar, Buenas noches, Punpun és ja una obra de referència per generacions futures i se’n poden treure tantes lectures com experiències personals existeixen. Aquí deixo l’enllaç per si algú el vol veure. El que ve a dir és que tota l’obra està basada en el Tanabata o festivitat de les estrelles, una celebració tradicional japonesa que es conmemora el setè dia del setè mes (7 de juliol) i celebra el retrobament anual de dues estrelles, Vega i Altair, durant la nit i que només es pot veure si el cel està sense núvols. Està basat en la llegenda dels enamorats de la princesa i el pastor. O dit d’una altra manera, un triangle amorós, perquè tot i que la història parla de dos enamorats, en realitat es tracte d’un trio on una tercera persona n’és l’espectador. En la història hi han referències creuades al Tabanata, però no només Vega i Altair… hi apareix també Daneb.

La particularitat d’aquest manga, molt ben dibuixat per cert (i millor escrit), és que tots els personatges són bastant realistes però el personatge principal, Punpun, es mostra com un ninot “mal dibuixat” –tot just esbossat– en forma d’au amorfa. Al principi no té ni tan sols els braços, però a mida que Punpun va creixent (madurant) la forma del dibuix es va allargant, evolucionant i, en moments –els necessaris per la situació–, les mans o altres parts del seu cos estan perfectament dibuixades. En moments d’ostracisme perd la forma d’au i s’arriba a convertir en un triangle (o una piràmide, segons es miri…) o fins i tot un cap amb 4 ulls un sota l’altre. La forma que veiem és més el sentiment de com se sent ell respecte els demés que no pas com el veuen els demés: un noi normal. Fins pràcticament l’edat adulta, quan ja ha fet l’estirada final i ja ha madurat, en veiem el cos d’un noi espigat i prim però encara amb el cap d’au.

Una altra particularitat és que tots els personatges del còmic expressen les paraules que surten de les seves boques mitjançant els globus (bocadillos en castellà) menys ell. Se suposa que té converses però poques vegades apareixen i quan ho fan és a través de vinyetes senceres en negre. Normalment així es mostren els seus pensaments i quan realment diu alguna cosa, el text està entre cometes.



12 capítols - 224 pàg. + cobertes (rústica) + sobrecobertes (plastificades mate amb baix relleu) - 130 x 180 mm (17 mm gruix)


Capítol 1: En una dia normal d’escola, una nena que li agradava a Punpun, marxa de l’escola. Als pocs dies arriba una nova companya, l’Aiko Tanaka, de la que també s’hi enamora… a primera vista, és clar. En la seva “malaltisa” personalitat, amb dificultats notables per comunicar-se amb els seus companys, decideix seguir-la fins que ella se’n dóna compte i acaben xerrant (ella, perquè ell no obre la boca). Quan arriba a casa, un dia normal en la família Punyama, el pare –en l’atur– està veient bèisbol al televisor i tot demanant-li una cervesa a la seva dona, comença una discussió. Una més. Més tard el pare li regala un telescopi perquè pugui mirar les estrelles i aprofita per fer la redacció que li han demanat a l’escola tot dient que ell serà investigador espacial… així l’Aiko estarà més per ell. Entre les crits i discussions dels pares, s’inventa tot un món de fantasia en el que déu li parla… Al matí següent Punpun està preparat per anar a l’escola i en baixar al menjador es troba amb tot el menjador destrossat, la seva mare estesa al terra amb un nyenyo al cap i el seu pare balbucejant que ha entrat un lladre…

Capítol 2: La policia interroga el pare de Punpun mentre la seva mare és atesa a l’hospital. Finalment l’oncle Yûichi, el germà petit de la seva mare –solter i “enrotllat”– es fa càrrec de Punpun. A l’escola ha de llegir la seva redacció davant tota la classe, però s’acaba bloquejant i s’inventa una altra cosa –diu el que pensa que tothom vol escoltar– en el mateix moment que surt corrents. Aiko va darrera seu, troba la redacció que li ha caigut al gimnàs, la llegeix i es posa molt contenta.

Capítol 3: L’Aiko troba Punpun amagat en una dependència del gimnàs i tenen una breu conversa en la que ella li diu que “no pasa nada por querer soñar”. L’agafa de la mà i surten atravessant la pista polivalent del gimnàs. Aquí Punpun li diu “pase lo que pase quiero protegerte a ti, Aiko, y a nadie más que a ti”. I acaba amb un “porque me gustas mucho”. Aquesta breu declaració d’intencions s’anirà repetint al cap de Punpun durant la resta de volums amb el pas dels anys. Ella li fa un petó. Mentre passen els dies a l’escola, Punpun acaba convençut que Aiko podria ser l’amor de la seva vida.

Capítol 4: Yûichi, l’oncle de Punpun, s’instal·la definitivament a casa de Punpun per fer-se’n càrrec. Van a veure la seva mare a l’hospital i es comença a veure que la mare de Punpun tampoc en té una especial estima pel seu fill… I mentrestant Punpun li pregunta a Yûichi quan tornarà el seu pare.

Capítol 5: Els companys d’escola es veuen també els caps de setmana i els nois han decidit anar a veure una pel·li “guarra”. Com finalment no la poden veure, s’acaben conformant amb una revista. El grup de noies se’ls troba en aquell moment i, tot intentant dissimular, s’inventen una excusa. Quan ja marxen, l’Aiko es gira mirant Punpun i li fa una pregunta que també es repetirà una i mil vegades al cap de Punpun: “¡¡Tú no mientes, ¿verdad Punpun?!” Aquella nit, amb les imatges al cap de la revista i l’enamorament d’Aiko, Punpun té la seva primera ejaculació.

Capítol 6: Com no entén què ha passat, està convençut que “el cervell li ha sortit per la pilila”… Comença a mirar llibres “explícits” de medicina i el cap se li omple d’imatges que combina amb les paraules d’Aiko “tendremos que ir a otro planeta si no queremos que la humanidad se extinga”. A tot això recorda que el seu pare li va regalar un telescopi i mirant-hi, al veure un punt lluminós que es mou, pensa que ha descobert un planeta. El seu cap no para… sexe, planetes, pares, Aiko… Al dia següent és incapaç d’interactuar amb l’Aiko i l’evita. Al mateix temps una nena se li declara formalment a Harumi, el company de Punpun que porta ulleres.

Capítol 7: A la classe d’educació física, va constantment repetint-se les imatges amb l’afegit del seu company i els tòpics “dos que se gustan salen juntos” i “follar”… En un moment donat perd el coneixement, cau al terra i el porten a infermeria. Aiko cau a terra expressament per haver d’anar a la infermeria i poder parlar amb Punpun que fins ara l’havia estat evitant. Ella també li confessa que “¡¡… tú también me gustas a mí, Punpun!!” i en la seva inocència li demana que pensi “sempre” en la seva felicitat. Amb aquest “sempre” Punpun dubte. Al tornar cap a casa Harumi comenta que la noia amb la que sortia l’ha deixat plantat perquè s’ha enterat tot el món i li fa vergonya. El grup de nois acorden que les dones “fan por” i amb els vídeos porno en tenen més suficient. Just en el moment en que es troben un vídeo porno al terra…

Capítol 8: Mentre l’oncle Yûichi acorda condicions de la separació dels seus pares amb un advocat, Punpun es queda sol a casa, moment en el que arriben tots els seus amics a veure la pel·li porno que s’han trobat. Tot comença molt bé fins que en el moment més inoportú veuen el relat d’una persona anònima que ha gravat sobre el vídeo perquè justament el trobin els nens. El seu missatge és que ha matat a la seva família amb les seves pròpies mans perquè la vida és una merda i no es mereixen aquest sufriment… Acaba dient on estan enterrats els cadàvers juntament amb una bona quantitat de diners. El vídeo porno continua.

Capítol 9: L’oncle Yûichi es posa a fer el menjar i truquen a la porta. Una dona, molt pesada i a la que clarament li falta un bull, es presenta a la porta acompanyat d’una nena amb l’intenció de vendre-li aigua purificada per un santurró d’una secta. Com l’oncle li rebat totes les absurditats, la dona li fa un numeret i la pobra nena ja no sap com acotar més el cap. A tot això Punpun, que està amb les seves cabòries, surt a la porta a preguntar per un ratllador de poma i es dóna compte que la nena és Aiko i la boja de la secta la seva mare. Aiko també veu Punpun.

Capítol 10: Aiko fuig corrents molt avergonyida. Punpun surt corrents darrera ella que no para de plorar. Aiko ensopega amb un ciclista i cau, moment en el que Punpun arriba a ella. Aiko li recrimina que el dia que van sortir del cole i la va acompanyar “camí de casa”, la seva casa estava en direcció contrària –se suposa que per això anava tranquila que no es trobaria ningú conegut–. Aiko li explica perquè va haver de canviar d’escola i Punpun no diu res. Aiko vol desaparèixer ben lluny i comença a fantasejar amb anar a casa del seu oncle a Kagoshima, la punta més al sud del país. Punpun li diu que se n’aniran junts al planeta que ha descobert… i Aiko li etziba que està tonto. Punpun se li abraça i li promet que anirà amb ella a Kagoshima, però Aiko l’adverteix que si li falla a la promesa “te mato, que conste””, una altra frase “mítica” que s’anirà repetint al cap de Punpun.

Capítol 11: Mentre Punpun fa números per com arribar a Kagoshima, coneixem les també complicades vides dels seus companys d’escola, Seki –el de la tirita al nas– i Shimizu –el “curtet” del grup que sempre va em el nas rajant de mocs–. Seki té un pare alcohòlic que ha tancat el negoci de menjar per emportar i Simizu “veu” una nau extraterrestre amb el déu caca… o sigui, una merda que és un déu! Seki abusa de Shimizu i paga amb ell les seves frustacions familiars, però al mateix temps el defensa sempre. Mentrestant Harumi –el de les ulleres– comenta amb Koma –el quart noi del grup– la recompensa que deia el noi del vídeo i fa les seves càbales.

Capítol 12: Els cinc nois decideixen anar a buscar el tresor quan apareix el grup de noies vestides amb el vestit tradicional japonés –aquella nit és el Tabanata– amb l’Aiko. S’hi afegeix i va amb ells com un “prova de valor”. Tots sis van cap a la fàbrica abandonada on suposadament hi han els cadàvers enterrats i el tresor i quan estan a punt d’entrar, senten que algú s’acosta.



Buenas noches, Punpun 1 (2007)
Buenas noches, Punpun 2 (2007)
Buenas noches, Punpun 3 (2008)
Buenas noches, Punpun 4 (2009)
Buenas noches, Punpun 5 (2009)
Buenas noches, Punpun 6 (2009)
Buenas noches, Punpun 7 (2010)
Buenas noches, Punpun 8 (2011)
Buenas noches, Punpun 9 (2011)
Buenas noches, Punpun 10 (2012)
Buenas noches, Punpun 11 (2012)
Buenas noches, Punpun 12 (2013)
Buenas noches, Punpun 13 (2013)

#funnywordsgift (132)

“Putting sticks in the wheels.”

[132]

Stand by Me (1986)




[499]

Pel·liculot!


És molt curiós perquè, estic segur que en un moment o altre haig d’haver-la vist, però no en tinc absolutament cap record… Alguna cosa que em sembla haver vist és en realitat d’una altra pel·lícula. I una altra cosa curiosa és que està basada en una novel·la curta de l’Stephen King, aka “el rei del terror” –El cos–… curiós, no? I el repartiment… què? Genial, oi? El bo i milloret de cada casa!


IMDb (8,1):
“Després de la mort recent d’un amic, un escriptor relata els seus records d’infància quan buscaven el cos d’un nen desaparegut.”

dimarts, 13 de juny de 2017

The Hidden (1987)




[498]

Curiosa…


Que en el seu moment la vaig veure, és gairebé segur, tot i que pràcticament no recordo res, però calia tornar a veure les coses que valen la pena. Se m’ha fet un pél llarga la part en que va canviant de cossos, però en línies generals es pot assegurar que està bastant més que bé.




IMDb (7,0):
“Un paràsit extraterrestre amb la capacitat de posseir cossos humans comença una onada de crims violents a Los Ángeles. El detectiu Tom Beck i un policia estranger fent-se passar per un jove agent de l’FBI persegueixen el paràsit que canvia amb freqüència els seus hostes humans.”

dilluns, 12 de juny de 2017

The Monster Squad (1987)




[497]

Un clàssic gairebé oblidat.


Doncs tenint en compte el que era, el que és i el corresponent pas dels anys, està força bé. Aventures i humor. Es feien bones pel·lícules allà pels anys ’80… i no tot eren Goonies (The Goonies (1985)) i Indiana Jones (Raiders of the Lost Ark (1981))… ;-)

D’això… que diuen que ara, després de l’èxit de pel·lícules de súper-herois, el que ve són les pel·lícules de súper-monstres… per això cal anar recordant el que ja està fet, amén dels més clàssics en clau de “por de veritat” tipus Nosferatu. A Symphony of Horror (1922), Frankenstein (1931), The Mummy (1932) i altres mandangues…




IMDb (7,2):
“Un grup de joves fanàtics dels monstres clàssics intenta salvar al seu poble de la tornada del comte Dràcula i els seus monstres.”

diumenge, 11 de juny de 2017

Star Trek: The Original Series (1966-67) S01




[25]

Un abans i un després de…

Molt interessant el capítol pilot (oficialment no emés fins el 1988) que després, en els capítols partits 14 i 15, reaprofiten donant-li un final diferent. Un capítol de prova on només hi sortia l’Spock. La mateixa nau, la USS Enterprise (NCC-1701), però un altre capità i una altra tripulació.

Els primers 10 capítols molt bé… originals… i a partir d’aquí, els típics capítols que, si fas una capcinada, és el més normal del món… ;-)

Lògicament, el que més sobte són els vestuaris, especialment de les dones amb la faldilla “arran de gespa” i sostenidor en forma de punxa. I tot i que volen donar imatge d’igualtat en el ficcionat futur, la dona és un element sexual sempre! Molt interessant també l’evolució dels decorats, el tractament de la il·luminació i el tipus de vida alienígena (gairebé sempre en forma humana) especialment en quan a les “disfresses”. Arqueologia pura.

En algun moment he vist tots els capítols perquè, d’una manera o d’una altra, els acabo recordant. Suposo que es devien emetre per TVE i els havia vist de petit en la tele de casa en blanc i negre. Però el record real que tinc són els capítols repetits una i mil vegades pel Canal 33 d’Star Trek: Next Generation (1987-94). I ara, amb la feina paleontològica d’estudi d’aquests capítols fosilitzats en el temps, no sé quina m’agrada més…

APUNTS: Aquests són la nau (USS Enterprise NCC-1701), la “jerarquia de colors“ de l’uniforme i les insígnies (que no comunicador encara) depenent de si són de comandament, ciència o enginyeria en aquesta sèrie i per les 3 temporades.



29 (+1) capítols de 50 minuts.



IMDb (8,4):
“El capità James T. Kirk i la tripulació de la nau estelar exploren la galàxia i defensen la Federació Unida de Planetes.”

dissabte, 10 de juny de 2017

Wonder Woman (2017)




[496]

Doncs m’ha agradat bastant…


Em pensava que seria una més, que passaria sense pena ni glòria… però m’ha sorprés positivament. Suposo que en part és degut a que acabava de llegir ¡Puta guerra! (2010) d’en Tardi. Tot hi fa…

M’ha sorprés també la veu original de la Gal Gadot, entre afònica (suposo que per anar mig “despullada” tot el rodatge ;-)) i amb algun defecte de pronunciació (de no posar bé la llengua…). Però molt bé. Quedant digna sense voler semblar excessivament sexual. És que… és clar… l’han volgut posar al mapa en el pitjor moment, contextualment parlant, per presentar una dona mig despullada en el moment més cru de la història recent… ;-)


IMDb (8,2):
“Abans que fos Wonder Woman ella era Diana, princesa de les amazones, una guerrera entrenada. Quan un pilot d’avió s’estavella i li explica els conflictes mundials en el món exterior, se’n va de casa per lluitar una guerra i poder acabar amb totes les guerres, en el mateix moment que descobreix dels seus plens poders i el veritable destí.”

¡Puta guerra! (2008)




Jacques Tardi (guió i dibuix), Jean Pierre Verney (dossier)
(Putain de Guerre!)

[ Còmic europeu ] (ed. 2010)
Norma Editorial



[17]

M’ha deixat tocat!

Primer còmic que compro, després de 30 anys! I m’he quedat una mica descol·locat amb la cruesa de la història. I a sobre, amb el dossier extra del final del còmic, amb fotos reals, ja et quedes tocat del tot.

Aquest primer còmic després tant de temps l’anava buscant per diferentes raons. La primera és que m’agradava el Tardi que vaig conèixer de les extraordinàries aventures d’Adèle Blanc-Sec. Però el que m’ha sorprés amb el pas dels anys ha estat la frase “imprés a la Xina” i el gramatge del paper: súper-gruixut. A un preu “accessible” (18,95€ a Amazon)… és clar, si en compres un al mes… ;-)



Whakoom:
“La Primera Guerra Mundial va suposar un abans i un després en la concepció de les guerres i en la història de la humanitat. Mai abans tant territori, població civil o efectius militars s’havien vist afectats per un enfrontament bèl·lic. Jacques Tardi i Jean-Pierre Verney (dossier històric) ens proposen trepitjar aquests aiguamolls, altiplans i boscos de la França envaïda i ser testimonis, a través dels seus detallats dibuixos i la seva narració ricament documentada, de l’atrocitat, el terror i l’absurd de la Gran Guerra.”


#funnywordsgift (131)

“With water to the neck.”

[131]

dijous, 8 de juny de 2017

Frases, cites i refranys:
el que som

“Ens aferrem als records com si ens definissin,
però no és així.
Les nostres accions són el que ens defineix.”




Ghost in the Shell (2017)




[495]

Coses bé… coses malament…


Ara que per fi l’he vista amb una qualitat decent ja puc opinar. Perquè havia vist el tràiler i em semblava molt bé. En canvi havia vist l’inici de la pel·lícula amb mala qualitat i vaig pensar: quina merda! Ara vista en condicions, puc dir que hi han coses millor que l’original de 1995 (que en realitat està basada en un manga) i coses pitjors. Però en definitiva a mi m’agrada bastant… però cal tenir en compte que el tema m’atreu. Vist des d’un punt de vista profà, potser és un pastel perquè hi han massa coses que no s’entenen. Coses que, veient-les en animació, es perdonen, però en carn i ossos poden decepcionar.




IMDb (6,7):
“En un futur pròxim, la Major és la primera de la seva classe: un ésser humà salvat d’un terrible accident, amb cibernètica millorada per ser un soldat perfecte dedicat a detenir els criminals més perillosos del món.”

dimecres, 7 de juny de 2017

I Am a Hero (2015)




[494]

Molt bona! M’ha encantat!


Té de tot. Gore, zombis, cultura japonesa en general, manga en particular… A sobre, és original en moltes coses i aporta coses noves sobre les característiques i les varietats dels zombis. Si a això li afegeixes que la part principal de la pel·líucla transcorreix en un gran centre comercial, l’ideal de tota pel·lícula zombi ben feta, com la magnífica Dawn of the Dead (1978), es podria dir que és gairebé rodona. És una manga animat, només cal veure’n el cartell. Més propera a un 4 estrelles que no les 3 que li he posat.




IMDb (6,9):
“Un dia, després de tornar de treballar fins tard per la nit, Hideo és testimoni d’un accident de trànsit en què un cotxe s’estavella contra un vianant proper, matant a la víctima a l’instant. No obstant això, tot i les lesions greus incloent una fractura al coll, el cos de la víctima s’aixeca i se’n va. Hideo es pregunta si aquesta és una altra de les seves al·lucinacions, però coses estranys comencen a passar al seu voltant.”

diumenge, 4 de juny de 2017

Split (2016)




[493]

Entre avorrida i una genialitat… res de mitges tintes… ;-)


Aquí hi ha hagut de tot. Entre la sensació d’haver-la vist perquè ja havia vist el tràiler i una bona estona he tingut el dubte. Després avorriment, perquè imaginava que seria la “típica” de segrestos que no tenia cap ganes de veure. Més tard una bona resolució de la història. Per acabar amb la cirereta del pastís de –oh!, spòiler!– l’aparició en l’última escena de Bruce Willis i una referència a una altra pel·lícula que, fins que no hi caus, et quedes una bona estona pensant-hi –Unbreakable (2010) (El protegido)–. En definitiva, molt bé!




IMDb (7,3):
“Tres noies són segrestades per un home amb un diagnòstic de 23 personalitats diferents. Han de tractar d’escapar abans que l’aparent aparició d’una nova 24a personalitat espantosa.”