Bloc personal,

dijous, 30 de novembre de 2017

Koe no Katachi (2016) (A Silent Voice)




[533]

M’ha encantat… molt bonica!

Joves que han estat nens abans, assetjament escolar, minusvalia en forma de sordera, l’amistat, l’amor, el suicidi i el karma… em sembla que així queda millor el resum de la pel·lícula. Tot amb una manera de fer molt bonica. M’ha faltat una mica de força al final… o potser és que hi ha alguna cosa que no he acabat d’entendre. Podria intentar llegir el manga a veure què se m’ha escapat: Koe no Katachi (Yoshitoki Oima).




IMDb (8,2):
“Un jove estudiant de batxillerat és ostracizat pels seus companys després d’haver assetjat a una noia sorda fins al punt que haver-la fet marxar. Anys més tard, se n’adona i vol arreglar les coses.”

dimarts, 28 de novembre de 2017

Dead Dead Demons Dededede Destruction 2 (2016)




Inio Asano (guió, dibuix i tinta)
(Deddo Deddo Dēmonzu Dededededesutorakushon - Dead Dead Demon’s Dededede Destruction)

[ Manga seinen, slice of life, ciència ficció ] (ed. 2016)
Norma Editorial



[42]

Assimilant un nou i sutil canvi d’estil…

La història encara no és prou interessant per atrapar-me de veritat… però aquí estic, en el segon volum i a l’espera del tercer; potser sí que m’ha atrapat… ;-) És veritat que, com acostuma a fer amb la seva particular mestria, explica la vida dels diferents personatges, des dels seus punt de vista i és fàcil identificar-te amb ells. Però tampoc n’hi ha un amb el suficient protagonisme. Potser més endavant la història farà un gir inesperat… o no.

En el que més es nota el canvi d’estil és en els fons, en el que senzillament és inimitable. Ara els fons i algunes peces de roba tenen textures noves, textures afegides, textures fetes a mà però incorporades amb l’ordinador. A mi particularment no m’acaba de fer el pes perquè per una banda vol donar la sensació de “treballat a mà” però per l’altra està “mal fet”… no sé ben bé com explicar-ho. I el que definitivament no m’acaba d’agradar és el tractament dels objectes alienígenes i industrials fabricats a la terra… els hi falta credibilitat… s’intuiexien perspectives forçades, muntatges mal muntats… Em sembla que no tenen prou profunditat… massa plans, potser? Vinc de llegir un Moebius de fa gairebé 30 anys i, en aquest sentit –textures i objectes alienígenes–, hauria d’apendre’n bastant. És la meva opinió, és clar, amb el que he pogut veure i llegir fins ara.

Llegit en biblioteca.


Whakoom:
“Els ciutadans de Tokyo han adaptat la seva vida diària als plats voladors que sobrevolen la ciutat, sense preocupar-se massa pels invasors… i ignorant si alguns ja estan entre ells.”






8 capítols (9-16) - 164 pàg. b/n + 4 pàg. color + cobertes (rústica) + sobrecobertes (plastificades + vernís UVI) - 130 x 182 mm



Dead Dead Demons Dededede Destruction 1 (2014)
Dead Dead Demons Dededede Destruction 2 (2016)
Dead Dead Demons Dededede Destruction 3 (2016)
Dead Dead Demons Dededede Destruction 4 (2017)
Dead Dead Demons Dededede Destruction 5 (2017)
Dead Dead Demons Dededede Destruction 6 (2018)

dilluns, 27 de novembre de 2017

Solanin (2005)




Inio Asano (guió, dibuix i tinta)
(Soranin - Solanin)

[ Manga seinen, slice of life ] (ed. 2017 - 2 volums en 1)
Norma Editorial



[41]

Molt bé!

M’ha agradat molt. És l’Asano més “formal” que he vist fins ara. L’edició dels dos volums és lleugerament més gran que un manga “normal” –14,8 x 21 vs. 11,5 x 17,5– i hi dibuixa la mateixa quantitat de vinyetes que, sent Asano, en són ben ”poques” –unes 4 per pàgina– incloent-hi aquesta “marca de la casa” que són alguns pensaments mostrar-los en vinyeta negra. I al ser un “dos volums en un” és ben feixuc, doncs són més de 400 pàg., la qual cosa fa difícil llegir-ho estirat, per exemple, perquè quan portes una estona pesa i es nota.

Els personatges, especialmente els femenins, tenen la cara bastant arrodonida i ulls grans, però amb el seu particular estil que m’està agradant força. En general és tot bastant net, es respira bastant blanc, combinant-ho amb els seus particulars fons fotogràfics recargolats. Això, amb un ritme adequat, és bastant agradable visualment. La part “formal” la trobo en la manera de mostrar les vinyetes, netes, com si estessin molt pensades en quant a composició i estructura amb anterioritat, sense improvitzacions. En el conjunt dels dos volums li veig una evolució bastant clara en la manera de treballar els fons. Primer dóna la sensació que els simplifiqui i els treballi tots manualment (això m’agrada més), i al final ja són més recargolats fotogràficament amb “petits” retocs que puguin semblar dibuix (ja m’agrada menys, però hi reconec la feina feta). Em dóna la sensació que està treballant una tècnica que tindrà la seva explosió en Oyasumi Punpun (2007) (Buenos días, Punpun) i acabarà d’arrodonir amb Deddo Deddo Dēmonzu Dededededesutorakushon (2014) (Dead Dead Demons Dededede Destruction).

La història em pensava que seria més recargolada, amb un gir final inesperat, però és bastant la definició del que és un slice of life, la vida d’un grup de joves que s’han conegut a la universitat i mentre mandregen provant feinetes o senzillament “no fent res” abans de decidir-se per la feina “esclavitzadora” que hauran de fer la resta de la seva vida, es reuneixen per assajar en el seu grup de rock tot somiant ser algun dia estrelles. I tot això dins la més absoluta i rutinària normalitat (atenció aquí bé un spoiler), fins el dia que un noi del grup té un accident de moto tornant a casa i mor. A partir d’aquell moment la vida dels companys i xicota es veu alterada i la història explica com normalitzen aquesta situació. Però sense cap gir dramàtic especial… almenys com ho veig jo.



Whakoom:
“La protagonista principal d’aquesta història és Meiko, una jove que després d’acabar els seus estudis comença a treballar en una empresa però aviat s’adona que aquesta existència l’està ofegant, que potser el seguir el full de ruta que la societat li ha preparat no és per a ella. I no és l’única que no acaba de trobar el seu camí, però cal tenir-los ben posats i molt valor per trencar les convencions i buscar un camí propi.”






28 capítols - 426 pàg. b/n + cobertes (rústica) + sobrecobertes (plastificades mate) - 148 x 210 mm (31 mm gruix)


88,5 Kg

Seguint la gràfica marcada en les anteriors ocasions.

88,5 Kg (pes real)

diumenge, 26 de novembre de 2017

A Boy and His Dog (1975)




[532]

Molt bona!

Per fer un resum de la pel·li potser millor conèixer el nom en la traducció a l’espanyol: 2024: Apocalipsis nuclear (Un muchacho y su perro)… Penso que aquest títol diu gairebé més que la pròpia pel·lícula. ;-)

La veritat és que ni l’havia sentit anomenar mai… i és una llàstima perquè realment és molt bona, tot i estar interpretada per un jove Don Johnson. La tenia en llista d’espera com a “bona” pel·lícula de ciència ficció. Ara ha estat el moment i no m’ha decepcionat.



IMDb (6,6):
“Un jove i el seu gos telepàtic vaguen per un erm post-apocalíptic.”

dissabte, 25 de novembre de 2017

Primer (2004)




[531]

M’ha agradat molt però no he entès pràcticament res… ;-)

Serà que no hi estava posant tota l’atenció, però m’he enterat de la missa la meitat… ;-) Potser era massa tècnica amb les paradoxes temporals dels viatges en el temps… no sé. Però està molt ben feta i val la pena de veure. Diferent, això sí, de les produccions més convencionals.



IMDb (6,9):
“Quatre amics, empresaris incipients, sabent que hi ha alguna cosa més gran i més innovador que els diferents dispositius de verificació d’errors que han construït, lluiten contra el seu nou invent.”

Merry Christmas Mr. Lawrence (1983)




[530]

Continua emocionant com el primer dia…

Tot i el pas dels anys, el fet de veure-la amb uns altres ulls i acceptant-ne els “errors” de rodatge, la pel·lícula continua aguantant i posant els pèls de punta en els mateixos moments que originalment.




IMDb (7,3):
“Durant la Segona Guerra Mundial, un coronel britànic tracta de superar les divisions culturals entre un presoner de guerra australià i el comandant del campament japonès per tal d’evitar el vessament de sang.”

#funnywordsgift (155)

“This is already an oil stain!”

[155]

Papurika (2006) (Paprika)




[529]

Sorprenentment genial!

És boníssima. Vaig arribar a aquesta pel·lícula després de veure Perfect Blue (1997) –un nyap pel meu gust– i em pensava que seria del mateix pal… Però res a veure. Una imaginació –la dels somnis– desbordada en tot moment i un no parar d’imatges oníriques succedint-se contínuament. Per revisar més endavant.




IMDb (7,7):
“Quan un dispositiu que permet als terapeutes entrar als somnis dels seus pacients és robat, tot l’infern es trenca. Només una jove terapeuta, Paprika, ho pot aturar.”

dijous, 23 de novembre de 2017

Perfect Blue (1997)




[528]

A mi no m’ha agradat gens!

Què vols que et digui? M’he obligat a veure aquest anime perquè en alguna crítica es parlava del cas ”únic” de direcció novell pròpia de genis, pel any en que passava, però a mi, la veritat, no m’ha agradat res… Ni la història, ni els dibuixos, ni l’animació… res. Hi han pel·lícules que tenen més anys molt millor fetes i acabades.



IMDb (7,7):
“Una ex-cantant de pop que ara és actriu és perseguida i acosada per un fan obsessionat i un fantasma del seu passat.”

dimecres, 22 de novembre de 2017

Nijigahara Holograph (2003)




Inio Asano (guió, dibuix i tinta)
(Nijigahara Holograph - Nijigahara Horogurafu, lit. “Rainbow Field Holograph”)

[ Manga seinen, terror psicològic & slice of life ] (ed. 2008)
Milky Ways Ediciones



[40]

Una història molt recargolada…

Inio Asano va nèixer el 1980, per tant el 2001 tenia 21 anys, edat amb la que va guanyar un prestigiós premi per a debutants de manga. No sé per què, però em pensava que aquest premi era per Nijigahara Holograph (2003)… però l’any no correspon… així que no! Però pel que he anat llegint, potser és el seu primer gran èxit, just abans de Soranin (2005) (Solanin), d’Oyasumi Punpun (2007) (Buenos días, Punpun) i de Deddo Deddo Dēmonzu Dededededesutorakushon (2014) (Dead Dead Demons Dededede Destruction) que sembla que és el que està arrasant ara per ara.

Ja coneixia la magistralitat d’Asano a l’hora d’explicar històries. Per això he provat aquesta història… ;-)

Doncs bé, ara ja puc dir que he fet una mica d’història tot recapitulant en obres més primerenques i puc reafirmar que em continua agradant molt, sobretot en la manera d’explicar històries, però també en la manera en que les dibuixa… els seus dibuixos no són tant “infantilitzats” com d’altres mangues. El que més m’agrada és poder anar veient l’evolució del seu dibuix al llarg dels anys. Dit això, la història és excessívament recargolada. En la meva opinió, és clar. Suposo que pensa en mode cinematogràfic on tot tindria més sentit. Però amb tants personatges, tantes personalitats trastocades i tants flashbacks, al final és fàcil perdre’s… sobretot si, com és el meu cas, l’he hagut d’anar llegint amb comptagotes a la biblioteca.

Llegit en biblioteca.


Whakoom:
“Entre els nens del poble es propaga un esgarrifós rumor: una criatura misteriosa aguaita al túnel que hi ha darrere de l’escola. Quan el cos sense vida de la mare d’Arie és trobat a l’entrada del túnel, la llegenda sembla confirmar-se. Per tal d’apaivagar la ira de la bèstia, els nens decideixen oferir en sacrifici a la desafortunada noia, qui sembla ser la causa de la maledicció.”






2 pròlegs, 12 capítols i 1 epílog - 296 pàg. b/n + cobertes (rústica) + sobrecobertes - 115 x 175 mm


dissabte, 18 de novembre de 2017

Stranger Things (2017) S02




[46]

Millor del que m’esperava…

En contra del que la majoria de la gent anava comentant, ja la temporada passada no em va acabar de fer el pes. Cal reconèixer que la sèrie estava bé, però més enllà dels tributs obligats a la memòria selectiva que tenim del cinema dels ’80, per mi la sèrie no tenia gairebé res més. En canvi aquesta temporada la cosa ha canviat bastant. Hem emptatitzat amb tots els personatges i el gènere ha canviat: en comptes de “fenòmens paranormals” ara tracta de “súperherois amb súperpoders”… ;-) i tot bastant ben parit, cal reconèixer-ho.



9 capítols de 42 - 62 minuts.



IMDb (9,0):
“Quan un jove desapareix, la seva mare, un cap de policia i els seus amics han d’enfrontar-se a forces terroristes per recuperar-lo.”

#funnywordsgift (154)

“To do burst the talk.”

[154]

Dead Dead Demons Dededede Destruction 1 (2014)




Inio Asano (guió, dibuix i tinta)
(Deddo Deddo Dēmonzu Dededededesutorakushon - Dead Dead Demon’s Dededede Destruction)

[ Manga seinen, slice of life, ciència ficció ] (ed. 2015)
Norma Editorial



[39]

Està força bé… amb un PERÒ ben gran.

Ja vaig comentar que el que no m’agrada del manga és potser allò que el defineix… cares arrodonides i expressions desproporcionades… També vaig comentar que qualsevol comparació amb Punpun hi sortiria perdent. Dit això, Dead Dead Demons Dededede Destruction –Déu n’hi do el complicat títol d’aquesta sèrie amb lleugeres diferències en japonès i en anglès–, és l’última obra d’Inio Asano –el mateix autor de Punpun– i que encara està oberta, té aquestes dues coses que no m’agraden. Amb tot, la història està tan ben parida i plantejada que aquestes “manies meves” queden en segon pla. Que quedi clar però, que no supera Punpun! Almenys de moment… també Punpun al principi era “normalet”…

Pel que m’he anat documentant, Inio Asano va començar “de cop”, sorgint del no-res, amb Nijigahara Holograph –que estic llegint ara mateix– guanyant un premi a artista novell. Gràcies a aquesta projecció el van intentar posar d’ajudant d’un conegut mangaka, però no va durar ni tres dies… necessitava treballar sol. Després van seguir altres títols d’èxit –que paral·lelament també estic llegint ara mateix– i quan finalment va proposar fer Buenas noches, Punpun, en que un personatge totalment desdibuixat s’integrava a la perfecció amb tot un seguit de personatges realistes, sorprenentment no li van posar cap pega, al contrari, li van donar carta blanca. I així en va sorgir una OBRA MESTRA.

Doncs bé, tota aquesta introducció és per contextualitzar Dead Dead Demons Dededede Destruction. A nivell de dibuix, mantenint l’estil característic d’Asano, els fons han anat evolucionant i estan més el·laborats a nivell de detall. Però les cares són d’un estil totalment diferent. Hi ha una continuitat entre Nijigahara Holograph i Punpun –aquest últim amb més delicadeses–. Solanin, per exemple –que també estic llegint ara– té les cares més infantils, arrodonides, però els fons són més simples –a mi m’agraden més– perquè està tot més sintetitzat. Dead Dead Demons Dededede Destruction és el més “infantil” de tots amb diferència, fins al punt que fa una mica de ràbia. Es pot entendre també com un homenatge al manga clàssic tipus Doraemon, com mostra a les pàgines inicials amb les pàgines en color, que després justifica amb el merchandising que té la protagonista d’aquest primer volum.

A nivell de guió, encara puc dir poca cosa perquè encara no l’ha liada com acostuma a fer. Primer fa que empatitzis amb els personatges i, quan ja te’ls has fet teus, els destrossa fotent un gir de guió espectacular (això sembla que és el que passarà pel que he anat llegint).

(No sé si amb tanta lletra al final s’entén el que volia dir… la veritat és que estic una mica espés. Si em ve de gust, més endavant ho editaré i ho deixaré més clar.)

Llegit en biblioteca.


Whakoom:
“L’últim treball d’Asano ens situa a Tòquio, seguint les vivències de dues alumnes d’institut. Malgrat les seves idees rocambolesques, el realment estrany és la situació en què viuen: la de la capital japonesa envaïda per gegantins plats voladors…”






8 capítols (1-8) - 192 pàg. b/n + 4 pàg. color + cobertes (rústica) + sobrecobertes (plastificades + vernís UVI) - 130 x 182 mm



Dead Dead Demons Dededede Destruction 1 (2014)
Dead Dead Demons Dededede Destruction 2 (2016)
Dead Dead Demons Dededede Destruction 3 (2016)
Dead Dead Demons Dededede Destruction 4 (2017)
Dead Dead Demons Dededede Destruction 5 (2017)
Dead Dead Demons Dededede Destruction 6 (2018)

dilluns, 13 de novembre de 2017

Bride Stories 1 (2009)




Kaoru Mori (guió, dibuix i tinta)
(Otoyomegatari - A Bride’s Story)

[ Manga seinen, slice of life ] (ed. 2013)
Norma Editorial



[38]

M’ha agradat i força!

És curiós el que vaig aprenent a mida que vaig llegint manga. Ja he comentat en una altra review que el pitjor que vaig poder fer és entrar en el món del manga amb 52 anys i amb Buenas noches, Punpun perquè, tot i considerar-se un manga, és alguna cosa més que això… és una obra d’art! En guió i en dibuix. I evidentment qualsevol comparació amb Punpun hi sortirà perdent. A part d’això, haig de confesar que del manga –i anime– mai m’han agradat aquests dibuixos amb la cara tant arrodonida i els ulls tan grossos –que per altra banda potser n’és una característica–… em recorden el Heidi, Marco i Mazinger Z de quan era petit i em semblen lectures shōnen (dirigit a públic infantil). Ja posats a confesar, tampoc m’agrada quan enmig d’una narració –per mostrar estupor– facin aquells canvis de cara amb ganyotes incloses i els signes de vena inflada al cap… Són coses amb les que no puc. Dit això, aquestes coses passen a Punpun, però òbviament les perdono totes –passa més sovint al principi, després sembla que s’arregla, i les cares arrodonides o ulls grans no són delicte si es fa amb l’exquisitesa del dibuix d’Asano–.

A Bride Stories tot això també passa… i aquí ho perdono perquè hi ha una devoció en el dibuix que t’encomana. Veure aquestes pàgines tant petites (suposo que és el format “normal” del manga: 11,5 x 17,5 cm), amb tantes vinyetes, que gairebé necessites lupa per veure-les i amb aquest detall infinitessimal en les robes especialment, no pot pas deixar-te menys que al·lucinat. I a sobre, hi ha una bona història de fons… que necessites passar moltes pàgines per començar a veure-la, però allí està i és potser això el que enganxa.

O sigui que: molt bé! Potser segueixo amb el segon volum, però m’ho rumiaré perquè són 9 volums, encara que sembla que últimament la periodicitat és anual… si m’ho prenc amb calma potser sí.



Whakoom:
“Una història plena de calidesa i sentiment amb un grafisme excepcional. La vida de les tribus que habitaven les estepes centreasiàtiques del s. XIX no era fàcil: el lent però segur avanç del progrés posa en perill estils de vida mil·lenàries i crea innombrables conflictes. Aquest preciosista manga de Kaoru Mori ens endinsa en aquesta època de la mà d’Amira i Karluk, un jove matrimoni que comença la seva vida en comú.”






5 capítols (1-5) - 192 pàg. b/n + cobertes (rústica) + sobrecobertes (plastificades brillo) - 115 x 175 mm (12 mm gruix)



Bride Stories 1 (2009)
Bride Stories 2 (2010)
Bride Stories 3 (2011)
Bride Stories 4 (2012)
Bride Stories 5 (2013)
Bride Stories 6 (2014)
Bride Stories 7 (2015)
Bride Stories 8 (2015)
Bride Stories 9 (2017)

dissabte, 11 de novembre de 2017

#funnywordsgift (153)

“To do fly pigeons.”

[153]

divendres, 10 de novembre de 2017

Arzak. El vigilante (2011)




Moebius

[ Còmic europeu ] (ed. 2011)
Norma Editorial



[37]

Els records de finals dels ’80 no corresponen amb això…

O la memòria falla –que també, perquè les últimes experiències així ho demostren– o els records de les “acollonants” il·lustracions de Moebius tenien una frescura que ara l’han perduda… perduda o transmutat per imatges i conceptes més “moderns”.

Llegit en biblioteca.



Whakoom:
“Un curiós barret cònic. Un vehicle volador amb forma de pterodàctil. I un vast paisatge en el qual fins a la més mínima anomalia ha de ser investigada. Moebius presenta, més de trenta anys després de la seva primera aparició, la història d’Arzak, el personatge que va revolucionar el còmic des de les pàgines de Métal Hurlant.”

dijous, 9 de novembre de 2017

El Mercenario - La huida (2000)




Vicente Segrelles

[ Còmic europeu ] (ed. 2000)
Ponent Mon



[36]

Estic confòs…

Entre la varietat d’edicions que s’han fet fins ara (Norma Editorial: col·lecció Cimoc Extra Color, i col·lecció El Mercenario; Editorial Segrelles; Ediciones B; Ponent Mon) i aquest estil tant peculiar i característic que, per una banda t’atreu, però per una altra és veu molt antic i desfasat… finalment no sé què pensar.

Jo ho vaig començar seguir la sèrie en els seus inicis fins el volum 3 (Las Pruebas) primer a través de la revista Cimoc, després amb els àlbums i ara ho he anat seguint via biblioteca, però sembla que aquest és l’últim volum disponible. Doncs això… no sé què pensar: per una cantó bé, però per un altre fa tot olor a naftalina… tot i que també cal reconèixer que va ser dels primers que va intentar “actualitzar-se” a l’era digital…

Llegit en biblioteca.



Whakoom:
“Una cosa terrible està passant al Monestir del Cràter: el Lama, l’home savi de qui depèn l’Ordre s’està morint, i si això succeeix tot es vindrà a baix. Però Ky sap que en Geos encara es pot trobar el remei que li salvi la vida i, malgrat l’oposició inicial del Lama, la jove i el Mercenari aconsegueixen viatjar de nou al planeta bessó. Serà una aventura trepidant en què torejaran amb éssers mitològics, monstres, aparells voladors, una cultura submarina en decadència i una lluita contra rellotge per sortir amb vida. Es tracta del primer volum de la sèrie dibuixat i pintat completament amb ordinador.”





Els catorze volums de la història d’El Mercenario són:
  1. El pueblo del fuego sagrado (1982)
  2. La fórmula (1983)
  3. Las pruebas (1984)
  4. El sacrificio (1988)
  5. La fortaleza (1991)
  6. La bola negra (1993)
  7. El viaje (1995)
  8. Año mil. El fin del mundo (1996)
  9. Los ascendientes perdidos (1998)
  10. Gigantes (historias cortas) (1998)
  11. La huida (2000)
  12. El rescate (I) (2002)
  13. El rescate (II) (2003)
  14. El último día (2016)