Bloc personal,

diumenge, 14 d’octubre de 2018

Momo e no tegami (2011) (A Letter to Momo) (Una carta para Momo)

[657]

Valoració



Fitxa tècnica

Direcció: iroyuki Okiura
Guió: iroyuki Okiura
Veus de doblatge: Karen Miyama, Yuka, Daizaburo Arakawa

[ Animació, aventura, comèdia ] 2h

Sinopsi

IMDb (7,3):
“Agafant-se a una carta inacabada escrita pel seu pare recentment difunt, la jove Momo es trasllada amb la seva mare des de la cosmopolita Tòquio fins a la remota illa japonesa de Shio. A la seva arribada, comença a explorar el seu nou hàbitat, conèixer els nens locals i aprendre les seves rutines i costums. No obstant això, no passarà molt abans que es produeixin diverses aparicions estranyes al voltant de l’illa anteriorment tranquil·la. S’observa que les hortalisses són robades dels horts i les galetes premiades comencen a desaparèixer i, el pitjor de tot, cada matí, després que la seva mare marxi a treballar, Momo escolta estranys murmuris procedents de l’àtic de la seva casa. Molesta per aquests fets esgarrifosos i la negativa de la seva mare a creure-les, Momo s’embarca en una aventura estranya i sobrenatural per descobrir la font del mal, que el condueix a un trio de personatges problemàtics: el llangardaix flatulent Kawa, el Mame infantil i el seu líder ogre Iwa. Momo també s’assabenta que la seva visita a l’illa està d’alguna manera connectada amb la misteriosa carta del seu pare.”

Crítica

Com és possible que encara no l’hagués vista…

No la puc qualificar, de cap manera, una obra mestra, però sí haig de dir que m’ha agradat moltíssim i és del tipus de pel·lícules que m’agraden. Per sobre de tot per la història que, en cap moment, és predictible. A més, els personatges, imaginaris o no, venen justament de l’univers Hokusai, un món que justament he estat investigant últimament. Mira… anava a posar-li tres estrelles, però finalment n’hi poso quatre!

Es pot dir que és la clàssica animació japonesa amb moltíssimes influències de l’escola Ghibli on hi ha una gran profusió i creativitat de fons il·lustrats sobre el que es mou l‘animació i aquesta es bastant “simple”, però que, de tant en tant, també utilitzen el 3D i el CGI, però només el just i necessari. El començament em recorda tantes pel·lícules Ghibli… l’arribada a la illa, els paisatges, el trasllat a la casa. Un posada en escena comuna. Però el que més m’ha agradat és la manera de mostrar la història: en cap moment tens temps d’avorrir-te i això que tampoc es poc considerar d’acció… però no paren de passar coses. I tot i que busca la llagrimeta, tampoc es pot considerar cursi ni massa nyonya.

Resum (amb espòilers)

Una nena, Momo, i la seva mare viatgen cap la seva nova residència després d’haver venut el seu pis a Tòquio després del tràgic accident del pare de la família, biòleg marí, al morir en un accident. Quan estan a punt d’arribar, mentre Momo llegeix les primeres paraules d’una carta que el seu pare va començar a escriure-li, però no va acabar –“Per a Momo” només diu la carta–, tres gotes d’aigua cauen damunt el cap de Momo abans de tocar el terra del barco que les porta a l’illa.

La seva nova casa és una part de la casa dels seus oncles que, com la majoria dels veïns de la illa, són gent gran i estan encantats amb que vingui gent jove. Momo és molt tancada i només s’obre en la intimitat amb la seva mare. En els primers dies, mentre s’acaben d’instal·lar, la mare intenta que Momo faci amics, però ella és molt vergonyosa i li costa molt. Tot i així coneix un noiet i la seva germana petita amb els que ha quedat per juntar-s’hi a la seva colla d’amics de la mateixa edat.

Ajudant a pujar coses a les golfes de la casa, Momo descobreix un quadern antic, dibuixat a l’era Edo, que li agradava col·leccionar al seu avi –ja mort– en el que apareixen tot tipus de sers deformes, alguns monstres, altres déus i semidéus de la mitologia popular japonesa. Para atenció en una pàgina que no hi ha cap personatge dibuixat; només el fons de les muntanyes.

Quan es despedeix de la seva mare al port, mentre es dirigeix a fer un curs de formació per trobar treball, veu una estranya forma humanoïde mig desdibuixada que puja a l’embarcació al costat de la seva mare. S’espanta molt i torna a casa. Poc després nota com dues ombres, més grans aquest cop, la comencen a seguir. Un seguit d’estranys successos comencen a esdevenir-se: sorolls i murmuris a les golfes, menjar que despareix… Finalment, enfrontant les pors, les tres ombres prenen forma davant ella i les acaba veient.

Són tres sers d’allò més pintoresc i grotesc que, d’entrada fan molta por, però que acaben sent entranyables. Haig de pensar que són sers “coneguts” en la cultura popular japonesa: un és un cap gros amb les dents d’or, la boca sempre oberta i molt grossa, i un ulls que van cadascun pel seu compte; és molt corpulent. L’altre recorda un gripau fastigós, té el cos lleugerament verdós, és primet però amb panxolina i sempre s’està gratant el cul. Finalment el més petit és un ser amb la mirada perduda, una mica tontet, que sempre oblida les coses i li agrada anar treient la llengua.

Finalment acabem coneixent el fons de la història: Momo sabia que el seu pare i la seva mare es van conèixer en el concert dels Nens Cantaires de Viena i, aprofitant que estaven de gira de nou a Japó, va convèncer la seva mare de comprar tres entrades per anar-hi tots junts. El seu pare però, ha de començar un treball d’investigació marina i just el dia que Momo li prepara la sorpresa ha de marxar. Momo i el seu pare tenen una discusió, fins que Momo li acaba dient que l’odia i li deixa la sorpresa de les entrades davant seu al temps que marxa. En aquell moment, el seu pare va intentar escriure una carta a Momo per disculpar-se, però, com explica al final la seva mare, el seu pare era molt bo escrivint informes, però no sabia expressar els seus sentiments per escrit, així que la carta es va quedar a mig escriure. Aquell mateix dia, el pare mora en un accident i tothom en plora la pèrdura, però més Momo perquè l’última paraula que li va dir va ser que l’odiava.

Quan una persona mora i puja “dalt”, quan està dalt cuida de la família, però en el moment de l’ascensió envien éssers que anteriorment eren monstres malvats, però que ara, en penitència, han de vigilar pels éssers estimats, enviar-ne informes i, acabada l’ascensió, desaparèixer. Aquests tres personatges, que semblen sortits d’un quadern de monstres antic, són els que han de cuidar de Momo i de la seva mare. Normalment són invisibles, però, el fet que en el moment que arribaven a la terra toquessin justament el cap de Momo, aquesta els acaba veient i poc interactuar amb ells. Poca gent pot veure aquests sers. Un era el besavi, que tothom deia que estava mig boig. I també els pot veure la germana petita del noia que ha conegut a la illa.

Al principi Momo s’avorreix molt sola tot el dia. Intenta jugar amb els seus nous amics, però entre que és molt tímida i reservada i que li fa por tirar-se del pont a l’aigua com fan els seus nous companys, sempre acaba apartant-se’n. Els nous amics/monstres que ha conegut ara i que no sabem si són reals o fruits de la seva imaginació solitària, la tenen prou entretinguda perquè no paren de donar-li problemes. Tot el dia tenen ganen i no paren de robar hortalisses i mandarines dels horts del voltant. També fan tot tipus de criaturades.

En un moment de tensió, el mirall que el pare va regalar a la mare despareix. L’han robat els monstres. Momo l’acaba trobant i, intentant recuperar-lo, acaba trencat. La mare puja i li pregunta què ha passat. Explica que han estat els monstres. La mare no se la creu i al final acaba amb una plantofada. Momo marxa enfadada dient-li que només pensa en ella, que a ella ningú li ha preguntat si li agradaria canviar de casa i que mai pensa en el seu pare… just el dia que l’havia mig enxampat plorant davant les fotos del seu pare.

La mare que havia estat asmàtica, però ja s’havia curat, en l’estat d’angoixa agafa una altra vegada un atac d’asma. Recorreix al medicament, però ràpidament se li acaba. Al mateix moment, un tifó s’acosta a l’illa i comença el mal temps, just en el moment en que la mare surt a buscar Momo, que està en un santuari als esperits del bosc xerrant amb els monstres. La mare acaba perdent l’esma enmig del carrer i és atesa pel nou amic de Momo i el seu pare. És portada a casa i mentre esperen el metge que no arribarà fins passada la tempesa, el carter surt a buscar Momo. La porta a casa i, coneixent els esdeveniments i no donant-se per vençuda amb les explicacions de “passada la tempesta ja vindrà el metge”, decideix pel seu compte sortir a buscar el metge pel pont nou que ja està construit però no encara inaugurat, per salvar la seva mare. No es pot permetre que també mori després de dir-li coses tant lletges.

Finalment, el carter col·labora en anar a buscar el metge atravessant el pont enmig de la tempesta, però arriba un moment en que no poden continuar. És llavors quan els monstres, que en principi no volien “interferir”, demanen ajuda als esperits que habiten les cases i entre tots, formant un túnel gegant protegeixen Momo i el carter dalt de la moto, perquè no els afecti la tempesta.

Al dia següent la mare s’està recuperant plàcidament a l’hospital i, mentre dorm, Momo torna a casa a despedir-se dels seus amics que ja han acabat la feina per la que havien vingut a la terra i aprofita per donar-los una carta dirigida al seu pare. Als pocs dies, en un acte tradicional japonés en que cada família envia al mar un vaixell de palla pels esperits, quan tothom a marxat i els barcos també, tot parlant mare i filla, veuen que un vaixell ha tornat i porta una carta. La mare no hi veu res escrit, però Momo llegeix una disculpa del seu pare i també un “no us preocupeu que aquí estic per cuidar-vos”.

dissabte, 13 d’octubre de 2018

Blame! (2017)

[656]

Valoració



Fitxa tècnica

Direcció: director
Guió: guionistes
Actors: actors

[ Gènere ] 0h 0min

Sinopsi

IMDb (6,7):
“En un futur llunyà, els humans són declarats “residents il·legals” i caçats fins la extinció per robots assassins. Un dia, un grup d’exploradors humans es troben amb un estrany home anomenat Killy, que pot ser la clau per a la supervivència de la humanitat.”

Crítica

Entre “està bé” i “un pèl lenta”…

Ni me l’he hagut de baixar… disponible a YouTube! ;-)

La història que planteja, d’entrada està bé, amb reminiscències Matrix. El disseny de personatges i els efectes també són curiosos, però l’animació, el que és l’animació en sí, se li veu un “estalviar recursos com sigui” per no haver de fer un moviment de més del que hi ha pressupostat. No sé si és aquest mateix fet, o una qüestió de guió, però hi ha moments lents i també hi han moments llargs que, si hi hagués una música remarcable, acabarien d’omplir, però sense res més la fan lenta.

Resum (amb espòilers)

La humanitat ha evolucionat fins a límits insospitables ajudats, això sí, per les màquines. Humanitat i màquines van de la mà, però quan un virus acaba pràcticament amb tota la humanitat i els pocs humans que queden tenen una alteració genètica que fa que no siguin reconeguts com humans per les màquines, aquestes comencen a construir sense raó i decideixen eliminar tots els humans.

Passen els segles i només un pocs humans queden amb vida. Concretament coneixem un grup que, per casualitats de la vida, han pogut crear un poblat en una zona protegida de les màquines, una zona on les màquines no poden passar. Els aliments però, comencen a faltar i grups d’exploradors entren en “zona màquina” protegits amb uns tratges amb blindatge que els fan invisibles per les màquines i armes bastant rudimentàries que disparen fletxes de metall. Amb tot s’han d’amagar dels vigilants, perquè són els que alerten als robots quadrúpedes amb careta humana que desmembren o arranquen el cap d’un humà en segons.

El poblat, que anteriorment havia arribat a tenir 400 habitants, ara només en té 150 i pràcticament només hi ha gent gran i adolescents. Un grup d’aquests adolescents, comandats per un noia de fermes conviccions, decideixen, pel seu compte, sortir a buscar menjar en unes tuberies en plena zona màquina. Un vigilant, però, els descobreix i envia robots assassins a matar-los. Van caient un a un, fins que, quan només en queden tres i la seva líder està a punt de morir per l’atac de les màquines, apareix un jove amb ulls cyborg i la salva. Els demés, veient que no és del tot humà volen matar-lo, però la noia els ho impideix doncs a ella l’ha salvat. Tots tornen al poblat.

L’únic interés del noi és buscar algun humà portador del gen de connexió, és a dir, un humà que es pugui connectar a les màquines i que aquestes li facin cas, canviant les ordres d’extinció de la raça humana. Cap dels humans del poblat ho és, però el més veterà del lloc al que tots anomenen “avi” coneix un lloc on podria haver-hi alguna cosa similar, un lloc on ells tenen prohibida l’entrada amb estranyes fàbules i llegendes de terror. El noi, per la seva banda, els explica que ve de 6.000 nivells més abaix i que, l’arma que porta de tecnologia desconeguda per ells, ve de 100 nivells més abaix. El noi és molt tancat i no en treuen res més.

Uns quants acompanyen al noi a aquest santuari prohibit i allà descobreix un cap i un tors mig destruït del que seria, en el seu temps, una cíborg. El noi aconsegueix activar-la i saben, per boca de la cyborg, que en aquella zona les màquines no han pogut entrar perquè, quan ella estava operativa, va aconseguir engegar un sistema d’energia que els protegia per tal de fer un experiment per aconseguir control·lar les màquines. L’experiment va fallar i es va quedar esperant allà centenars d’anys. El noi carrega els restes de la cyborg a l’esquena i tornen al poblat.

La cyborg, que anteriorment era una científica, els diu que si volen aconseguir menjar poden anar a la fàbrica i allà replicar-ne el que faci falta. Al mateix temps ella es podrà connectar al sistema i decidir què fer. Tot i estar en “zona màquina” van a la fàbrica i, davant de la sorpresa de tots, replica una quantitat de menjar impossible de carregar entre tots, però, amb tot, carreguen les motxilles fins el màxim. La cyborg s’ha pogut connectar i aconsegueix replicar un nou cos també. A tot això, les màquines els han descobert i han de fugir com poden d’allà.

Amb algunes baixes i alguns ferits aconsegueixen tornar al poblat on es recuperen de les ferides inclòs el noi. Mentrestant la cyborg científica intenta replicar l’experiment per controlar les màquines, però necessita algú que la protegeixi mentre està connectada. El noi es disposa a protegir-la quan, en un moment donat, una de les noies ferides comença a actuar diferent fins que se n’adonen que, en realitat, és una agent màquina d’alt nivell que s’ha infiltrat per destruir-los. Desactiva el perímetre de seguretat i llença una crida a les màquines perquè ataquin mentre ella mateixa comença l’exterminació.

El noi ha de deixar de protegir la cyborg científica per salvar el poc que queda del poblat i, en una lluita final, aconsegueix destruir la infiltrada no sense que abans hagi pogut destruir la cyborg. No obstant això, la científica ha entrat a la xarxa i sap les zones on no poden entrar les màquines i quan torna, ho fa en l’única extremitat que ha quedat sana i estalvi de la destrossa de la infiltrada. Ajuda a la població supervivent a baixar els nivells necessaris fins arribar a la zona segura i, en el moment que les màquines han trobat la manera de tornar a entrar, el noi decideix no acompanyar-los, enfrontar-se a les màquines i seguir la seva búsqueda d’humans portadors del gen connector.

Gunnm (Battle Angel Alita) 1 (1991)

[103]

Valoració



Fitxa tècnica

Yukito Kishiro (guió, dibuix i tinta)
(Gunnm - Battle Angel Alita)

[ Seinen, cyberpunk, postapocalíptic, ciència ficció ] (ed. 2017)
Ivréa

6 capítols (1-6) - 228 pàgines - 128 x 180 mm (14 mm gruix)

Sinopsi

Whakoom:
“Al segle 26 la Terra està devastada i serveix merament d’abocador d’escombreries per a la població de Salem, la ciutat flotant a la qual van poder emigrar només els privilegiats. La protagonista, Gally, és una cyborg les restes de la qual apareixen en un desballestament. Encara li funciona el cap però no té memòria de la seva vida anterior. Ido, un científic idealista però pragmàtic, la reconstrueix i li dona un nou cos. A Gally se li complica una mica la seva nova vida quan descobreix que Ido és un caça-recompenses (d’alguna manera ha de pagar-se els recanvis) i decideix ser-ho ella també. Encara que sigui amnèsica manté intactes els seus reflexos i memòria muscular, sent una gran lluitadora. Al mateix temps que fa amics i enemics, que voldran portar-la a la ciutat del cel o esquarterar-la segons el cas, Gally va descobrint com funciona el món i quin serà el seu lloc en aquest… o en un altre.”

Crítica

Sensacions agredolces

Com ja vaig explicar quan vaig veure l’anime (OVA), no coneixia la història. Vaig veure l’anime i em va agradar la temàtica, per la qual cosa vaig investigar i em vaig adonar que és la història en la que es basa el tràiler d’Alita, la pel·lícula que està preparant James Cameron (estava prevista l’estrena el juliol de 2018, després la van posposar al 21 de desembre de 2018 i ara està anunciada el 14 de febrer de 2019), i que, a la vegada, està inspirada en un manga de principis de la dècada de 1990. Per cert, he tornat a veure el tràiler, i, les poques escenes que s’insinuen, ara tenen sentit després de llegir el manga.

El manga té coses que m’agraden i coses que no. Sembla que, les coses que no, queden dissimulades en l’OVA i la nova pel·lícula. M’agrada la història de fons i la manera en que es van descrivint els esdeveniments. No m’agrada aquesta particular estètica cyberpunk perquè es veu passada de moda… no ha aguantat el pas del temps com altres obres anteriors. No m’agraden els manga de lluita i aquest ho és en essència. Amb tot, però, reconec que està ben fet. M’agrada veure les influències del còmic europeu de finals de la dècada de 1980, dècada en la que em vaig iniciar en el món del còmic. Hi podria veure aires, ni que sigui molt subtils, de Druillet i de Moebius. No m’agrada el disseny del personatge d’Ido, però entenc que, en l’època, era apreciat, com ho eren algunes sèries amb estil totalment europeu malgrat estar realitzats íntegrament al Japó.

La sèrie va tenir un enorme impacte en la dècada de 1990 tant en mangues com en la seva adaptació animada a OVA, encara que es va quedar curta ja que només es van adaptar els dos primers volums dels nou que acabaria completant la sèrie. Encara que Gunnm (literalment: somni-arma) va comptar amb aquesta única experiència animada, el seu impacte i la popularització conseqüent del manga, va fer que es guanyés fans a tot el món, entre ells el mateix James Cameron. Aquest va coquetejar durant anys amb adaptar Alita (va ser el nom inventat amb el qual la van conèixer a USA) a una pel·lícula amb actors i gran pressupost de Hollywood. Finalment aquest projecte es concretarà el proper 2019 quan s’estreni la pel·lícula amb actors reals.

Resum (amb espòilers)

Un científic (qualifiquem-lo així, de moment), que es fa dir Ido, va buscant restes cibernètiques en el que queda de robots desballestats en una muntanya de porqueria procedent de la ciutat-satèl·lit que sura damunt els seus caps. La seva sorpresa arriba quan troba mig cos (el cap i part del tors) d’una cíborg que, sorprenentment, encara conserva el seu cervell humà intacte. Es dedica en cos i ànima a reparar-la per tal de dotar-la d’un cos amb el que pugui desenvolupar-se autònomament.

Al mateix temps, a la ciutat van succeint-se un seguit de crims de noies que són desmembrades. Ido, per altra banda, treballa per la Fàbrica a preu fet caçant elements que, diuen, trenquen la convivència de la resta. I Gally, que és el nom de la noia cíborg, amb el cos completat, no té records de la seva vida anterior. Veient que Ido surt cada nit amb una maleta i que torna amb peces noves pel cos de Gally, sospita que és l’assassí de noies i que les escuartera per treure’n parts per ella. Una nit el segueix i, veient que a la vegada està seguint una noia i en una cantonada està a punt d’atacar-la, Gally intenta detenir-lo. Al mateix moment se n’adona que la noia a la que Ido seguia és l’assassina, una cíborg buscada per la Fàbrica. Al detenir l’atac que anava a fer a l’assassina, aquesta té temps d’atacar i justament en aquest moment Gally activa actes reflexes d’algú molt entrenat en la lluita i salva Ido alhora que destrueix l’assassina. Ido es presenta a la Fàbrica, cobra la seva recompensa i compra més peces per Gally.

En moments crucials sempre apareix Gally amb els seus instints assassins per salvar Ido o qualsevol persona del seu voltant. És així com un criminal que té un germà desquiciat que es dedica a menjar cervells dels oponents se’ls enfronta i comença una escabetxina de cervells. Gally contraataca i deixa mig mort a l’addicte de cervells, però no l’acaba de matar i el seu cervell, conjuntament amb la seva espina dorsal, aconsegueix fugir com un cuc, mentre Gally, per contra, ha acabat gairebé sense cos i Ido amb una greu ferida al costat.

Gràcies a una trucada de telèfon, del doctor col·lega d’Ido els recull i els salva a tots dos. Primer però, cal detenir la gran hemorràgia d’Ido i, en cadira de rodes a partir d’ara, baixen als sòtans de la casa on Ido guarda el cos d’un lluitador amb tot tipus d’armes i grans defenses. Òbviament Gally té nou cos i, ja sabent el seu instint, saben que en farà un bon ús.

Per la seva banda, l’assassí addicte a cervells, mata un lluitador amb armes letals als dits que s’extenen com fuets tallants, i utilitza el seu cos per reviure. Mentrestant Gally i Ido es presenten en un bar on hi han tots els caçarecompenses de la ciutat per demanar ajuda per matar l’assassí, allà mateix s’hi presenta amb el nou cos i desafia Gally també amb nou cos. Segresta un nadó i baixa a les clavegueres de la ciutat (que a la vegada és la claveguera de la ciutat flotant) per començar la lluita final. Al bar Gally se n’havia sortit prou bé, però les clavegueres és el lloc on s’ha criat l’assassí i té totes les de guanyar. No obstant això, després d’una lluita èpica, Gally destrueix l’assassí devora cervells amb fuets tallants als dits.





#funnywordsgift (201)

“The October cold kills the caterpillar.”

[201]

divendres, 12 d’octubre de 2018

Xi you ji zhi da sheng gui lai (2015) (Monkey King: Hero is Back) (La leyenda del Rey Mono: El regreso del héroe)

[655]

Valoració



Fitxa tècnica

Direcció: Tian Xiao Peng
Guió: Cory Edwards, Tian Xiao Peng
Veus de doblatge: Lei Zhang, Zijie Lin, Wenlun Wu

[ Animació, acció, aventura ] 1h 29min

Sinopsi

IMDb (7,0):
“El poderós Rei Mono recorria lliurement cel i terra, però després d’enfadar als déus, va ser empresonat dins d’una gàbia de gel a la vora de les muntanyes. Cinc-cents anys després, els monstres ataquen a un petit poble i un nen fuig a les muntanyes. Sense saber-ho, el nen allibera al Rei Mono de la seva maledicció. Amb l’ajuda i l’estímul d’aquest nen especial, el Rei Mono salva el poble dels monstres malvats.”

Crítica

Excel·lent i sorprenent animació.

Ni l’havia sentit esmentar. Una pel·lícula d’animació xinesa, amb elements de la mitologia xinesa, excel·lentment animada i sorprenentment ben feta. M’ha agradat molt!

És la “clàssica” de lluites xinesa, però amb l’afegit que amb animació poden fer moure la càmera com volen. I a fe de Déu que ho fan bé. Si alguna cosa em sobra, però, són les lluites, encara que, és clar, justament d’això va la pel·lícula. He llegit que la història ve a narrar tota la prèvia de Bola de Drac, que també justament és això: mastegots per donar i per vendre. És interessant també, conèixer mínimament com funciona la mitologia xinesa.
Vista by the face a YouTube en espanyol.

Resum (amb espòilers)

En l’antiguitat mitològica xinesa, el Rei Mono va desafiar els déus, inclòs el Rei de Jade, i els va derrotar un a un. En càstig per la seva supèrbia, Buda el castiga amb un braçalet que el limita en moviment i l’engabia en una cova amb gel.

Més recentment, una filera de persones enfila un camí estret per la muntanya quan són atacats per dimonis. Un parella que acaba de tenir un nadó, intenta protegir-lo. Primer, el pare és mort i, després, la mare, veient-se acorralada, es llença al buit amb el nadó entre les mans. Uns quilòmetres més enllà, un vell s’acosta al riu quan sent un nadó plorar i dona gràcies a Buda per donar-li algú que li faci companyia. Aquest vell és un santó que va de poble en poble vivint de l’almoïna de la gent. La criatura va creixent al seu costat i assumeix també el rol de monjo.

Arribant a un poble, aquest és atacat altra vegada pels mateixos dimonis i es dediquen a anar segrestant els nadons acabats de néixer. Al final sabem que és per fer un sacrifaci abans de l’eclipsi de sol. Els agafen a tots menys a un que el nen ha salvat en última instància, moment en el que inicia una fugida, anant tots els dimonis rera d’ell. Buscant un lloc on amagar-se, troba una cova on, accidentalment, descongela i allibera el Rei Mono que estava engabiat. Des d’aquell moment, el nen no para de seguir el Rei Mono, del que era gran coneixedor de totes les llegendes gràcies al santó, amb el nadó en una motxilla a l’esquena. El Rei Mono, que està de tornada de tot, no li fa cas perquè, entre altres coses, està fart de la maledicció que li va fer Buda i de no poder moure’s amb llibertat.

A partir d’aquí comencen un seguit d’aventures / persecucions, en les que els dimonis volen aconseguir el nadó com sigui, el nen el protegeix i, tenint el Rei Mono al costat i amb desgana, però agafant-los estima, de tant en tant els va ajudant. Pel camí coneixen l’Emperador, un semi déu en forma de porc i amb capacitat de canviar de forma i el gran drac.

Tot conflueix en la lluita final en la que el dolent s’acaba convertint en una mena de cuc gegant tamany Godzilla i ha de lluitar contra el Rei Mono que, per moments, es dona per vençut, però que, finalment, motivat pel nen, acaba guanyant. Els nadons són tots rescatats i el nen, que en un moment havien donat per mort, sembla estar viu… això ja es veu només en els títols de crèdit.

dimecres, 10 d’octubre de 2018

Solo: A Star Wars Story (2018)

[654]

Valoració



Fitxa tècnica

Direcció: Ron Howard
Guió: Jonathan Kasdan, Lawrence Kasdan
Actors: Alden Ehrenreich, Woody Harrelson, Emilia Clarke

[ Acció, aventura, fantasia ] 2h 15min

Sinopsi

IMDb (7,0):
“Durant una aventura en el inframón criminal, Han Solo es troba amb el seu futur copilot Chewbacca i es troba amb Lando Calrissian anys abans d’unir-se a la Rebel·lió.”

Crítica

Entretinguda i poca cosa més…

Que ja és molt! És una història ben construïda dins l’univers Star Wars i ben equilibrada, amb les dosis adequades d’acció i aventura, però més enllà de conèixer els origens de Han Solo i el Falcó Milenari doncs… què vols que et digui. Molt més interessant el paper que fa Woody Harrelson que, per altra banda, no paro de comparar-lo amb el que va fer recentment pel Planeta dels Simis, de la mateixa manera que no paro de fixar-me en la protagonista, aquest cop tenyida de bru, recordant el seu paper a Joc de Trons. Solo queda desdibuixat.

Resum (amb espòilers)

Coneixem la joventut de Han Solo, el seu primer amor i la seva eterna rebel·lia en un món opressor. De jove, intentant escapar del planeta amb la seva xicota, ell ho aconsegueix, però la noia queda captiva. Per amagar-se dels que el busquen, s’allista com a soldat de l’Imperi, lluitant-hi tres anys, fins que, enmig d’una batalla, veu un escamot que sembla estar lluitant pel seu compte, fins que se n’adona que s’han infiltrat per robar un combustible molt car. Contra el parer de l’escamot, s’afegeix al grup.

Roben una nau i fugen de la batalla, però ja tenen el seu propi pilot. En un altre planeta, ja integrat en l’escamot assaltant, intenten robar altre cop el combustible, però és capturat i llençat a una gàbia on un monstre terrible es desfà de les seves víctimes: Chewbacca. Després d’una breu lluita, coneixent algunes paraules del seu idioma, el convenç de fugir i s’escapen. Corren darrera de la nau, però la nau ja ha marxat. Al final, però, torna i els recull.

En el proper i darrer intent d’aconseguir el combustible, assalten un mena de tren carregat amb contenidors, però quan ja gairebé ho tenen, apareixen uns bandolers i intenten robar-los el que estan robant. El pilot és mort i ell agafa el comdament de la nau. Al final no és ni per uns ni per altres.

Acaben passant comptes davant el sol·licitant del combustible, el cap d’una organització mafiosa de la que ningú se’n pot deslliurar, per la que, curiosament, treballa l’ex-xicota de Solo. El mafiós està a punt de matar-los a tots, quan la noia proposa una solució, a la que accepta si ella en forma part. Comença una nova aventura per robar el combustible.

El primer pas és aconseguir una nau, per la qual cosa coneixen Aldo, el propietari del Falcó Milenari, amb el que Solo es juga la nau a les cartes. Perd, però tenen pilot i nau a canvi d’una part del botí. Els plans es van acomplint fins que Chewbacca veu companys seus en captivitat i maltractats que decideix alliberar. També la noia droïde, assistent d’Aldo al Falcó Milenari, accedeix a alliberar tots els robots com a mesura de distracció, tot i que, al final, es destruïda. La seva memòria, però, és integrada dins el Falcó Milenari.

Han aconseguit el combustible/or i apareixen en un planeta on l’han de refinar. Allà però, apareixen els bandolers que ja van intentar robar-los i descobreixen que tots són de diferentes races i estan començant a crear la Rebel·lió. Els expliquen que, per qui treballen, en realitat està destruint móns sencers en benefici propi.

Apareixen davant del mafiós a passar comptes i entregar el tresor, quan aquest no se’ls creu i, assabentat de tot, es pensa que el volen enganyar, però en realitat és un engany dins un altre engany… el combustible/or en realitat sí està allà amb ells i els para una trampa. El mafiós acaba morint. El líder de l’escamot que ha aconseguit el combustible, fent una doble jugada, s’emporta el combustible amb Chewbacca d’ostatge, però Solo l’acaba matant. La noia sembla tenir altres plans i, tot i que els deixa marxar, ha d’encobrir-ho davant el seu veritable cap que és un Jedi del costat fosc de la força.

diumenge, 7 d’octubre de 2018

Gauguin - Voyage de Tahiti (2017)

[653]

Valoració



Fitxa tècnica

Direcció: Edouard Deluc
Guió: Edouard Deluc, Etienne Comar
Actors: incent Cassel, Tuheï Adams, Malik Zidi

[ Biografia, drama, romanç ] 1h 42min

Sinopsi

IMDb (5,8):
“Centrada en l’afecte que va sentir Paul Gauguin amb una noia molt més jove a Tahití.”

Crítica

Molt justeta… però pedagògica.

Un biopic és un biopic. I si la persona retratada és algú que ha trascendit, val la pena sempre. Potser esperava veure més la seva obra, però realment només era una excusa per mostrar la personalitat de l’artista i les penes que va haver de passar, més que no pas la seva obra.

Resum (amb espòilers)

Paul Gauguin malviu a París. Té dona i cinc fills, però els manté la famiília d’ella. Ell amb prou feines té per menjar. No ven ni un quadre. Cansat d’aquesta esgotadora misèria, decideix deixar-ho tot i marxar a Tahití on, segons ell, no necessita diners, doncs pot menjar amb el que dona la terra i poca cosa més necessita. La idea primera és emportar-se la família, però la dona li diu que no.

Quan arriba a Tahití, les coses tampoc són com les havia imaginat i, tot i que, de tant en tant, rep algun diner enviat per la venda d’algun quadre, deu més diners al botiguer dels que mai rebrà.

En el moment més delicat de diners, pateix un atac de cor i és ingressat a l’hospital. El metge li recomana descans i l’ingrés en un hospital en condicions. Fent cas omís, agafa les poques coses que té i se’n va selva endins a veure una regió que desconeixia, no sigui cas que mori abans de veure-la. Sense gairebé forces, arriba a un poblat on és alimentat. Allà no para de mirar una noia jove, fins que se l’ofereixen. Ella també accedeix.

Se l’emporta al poblat d’on venia i, tot motivat i inspirat, comença a pintar sense parar. Per aconseguir diners fa tot tipus de treballs, des de descarregar mercaderies al port i sortir a pescar, fins a pintar làmines i tallar petites escultures en fusta pels blancs visitants de l’illa.

La noia però, és molt jove, i es fixa en un noi de la seva edat amb el que manté relacions. Gauguin primer ho sospita, però finalment en té tota la certesa. En un atac de gelos, se l’emporta del poble on està el noi al que, per cert, ha ensenyat a tallar fusta, i se’n va a la ciutat on lloga un apartament i, mentre treballa al port, la deixa tancada a casa veient que a la ciutat s’estan venent les escultures del jove aprenent i no pot estar gaire lluny. Com no pot ser d’una altra manera, el jove acaba sabent on viu la noia. Quan Gauguin torna, en veure la porta oberta, decideix tornar a França com a “artista rescatat de la misèria”.

Aquí acaba la pel·lícula amb explicacions del què va passar després. A França Gauguin va començar a pintar com un boig amb les eines necessàries i la seva obra va començar a tenir una mica d’acceptació. Finalment però, va tornar a Tahití on mai va tornar a veure la noia i va morir en la més absoluta misèria.