Bloc personal,

dilluns, 31 de desembre del 2018

Mission: Impossible - Fallout (2018)

[681]

Valoració



Fitxa tècnica

Direcció: Christopher McQuarrie
Guió: Christopher McQuarrie
Actors: Tom Cruise, Henry Cavill, Ving Rhames

[ Acció, aventura, thriller ] 2h 27min

Sinopsi

IMDb (7,9):
“Ethan Hunt i el seu equip de l’FMI, juntament amb alguns aliats familiars, competeixen contra el temps després d’haver entrat una missió.”

Crítica

En la varietat està el gust…

Doncs una mica ho notava a faltar: una mica d’acció, persecucions impossibles, mastegots sense sentit i la mítica banda sonora. Tot plegat per, només, passar una estoneta entretingut i sense pensar en altra cosa: definició, per altra banda, d’entreteniment. En definitiva, la pel·lícula un bluf, un vídeo joc en primera persona farcit d’efectes visuals que canten como una cloïssa, però que et tenen entretingut el temps just.

Resum (amb espòilers)

El protagonista ha de recuperar tres peces de plutoni destinades a crear tres armes nuclears, però per tal de salvar el seu amic les perd. Per recuperar-les novament haurà de realitzar tot un seguit de conspiranoïques jugades per enganyar els uns i els altres. Per una banda la CIA americana, per l’altra l’MI5 anglès i, a més, afegeix-hi terroristes que ningú en sap el nom ni la identitat i agents dobles.

Negociant amb una intercanviadora aconsegueix una peça “de cortesia”. Les altres dues les aconseguirà bescanviant-les pel pres més buscat de tots els païssos que, per altra banda, està detingut, però els mateixos païssos no es posen d’acord en qui l’ha d’interrogar. En la manera d’aconseguir aquest pres és el que fa diferents els païssos sense escrúpols, els terroristes i el nostre humanitari protagonista. Salvant-ne la vida dels escortes del pres, és finalment posat en un carreró sense sortida i ha de matar quatre dolentots, per la qual cosa el preu de l’intercanvi puja i ara se li ha d’afegir la novieta anglesa.

Els rastrejadors portaran el nostre equip a Caixmir on el villà pres, ara lliure, ha activat les dues bombes simultàniament per tal de desfer el glaciar d’aigua dolça més gran del planeta per tal de fer morir de fam milions de persones. Un agent infiltrat, finalment és descobert en un parany que li para tot l’equip.

Cal explicar que hi ha una persecució final, amb lluita inclosa i que guanyen els bons? Doncs això… ;-)

My Friend Dahmer (2017)

[680]

Valoració



Fitxa tècnica

Direcció: Marc Meyers
Guió: Marc Meyers, John Backderf (novel·la)
Actors: Ross Lynch, Alex Wolff, Anne Heche

[ Biografia, drama, terror ] 1h 47min

Sinopsi

IMDb (6,3):
“Un jove Jeffrey Dahmer lluita per pertànyer a l'escola secundària.”

Crítica

No entenc res…

No entenc per què es fa una pel·lícula d’aquesta temàtica, ni per què la “mentalitat americana” té tantes ganes d’analitzar la gent diferent i etiquetar-ho tot, ni entenc la missió d’aquesta pel·lícula. Tota la pel·lícula, que no deixen de ser petites pinzellades de la personalitat d’un individiu desequilibrat, imatges per altra banda interessades, calia puntualitzar-ho, no tenen gairebé cap explicació. Només s’expliquen en les línies impresses en blanc sobre negre al final de la pel·lícula explicant que el protagonista va confessar haver matat disset persones. En fi… tot malament. Ni coherència argumentativa ni res…

Nota: sembla que als EE.UU. és un dels assassins en sèrie més coneguts. La pel·lícula explica l’adolescència d’aquest psicòpata, abans del seu primer assassinat, i intenta explicar com s’arriba a ser assassí en sèrie. Aquí el problema de base de la pel·lícula: això no té explicació formal i menys amb una pel·lícula així! Sí era homosexual i va ser conegut per desmembrar els cossos dels joves assassinats (menors d’edat), la pràctica del canibalisme i necrofília. Ja havien fet una pel·lícula de la seva vida el 2002 i l’actor que el va interpretar es va fer molt conegut: era l’actor que fa d’Ull de Falcó dels Vengadors.

Resum (amb espòilers)

Un estudiant que està a punt de graduar-se de secundària amb problemes emocionals que li costa molt relacionar-se amb altres companys i que també té problemes familiars a casa, intenta encaixar amb quatre amics que l’únic que volen es riure una mica i passar l’estona. Així que comença a fer el tonto davant de tothom per fer riure i encaixar en el grup.

Per altra banda, la seva mare, amb antecedents mentals i un tractament que ha deixat de prendre, es divorcia del seu pare i les discussions semblen afectar-lo bastant. A això cal sumar-li cert interès per la biologia, per la qual cosa es dedica a desfer la carn en àcid d’animals morts que es va trobant per netejar-ne els ossos. I finalment una tendència homosexual… s’intueix… encara que ben bé podria ser just el contrari: homofòbia.

Coneixem la vida d’un jove estudiant de secundària bastant solitari que, sembla, va saltar a les pàgines dels diaris quan, anys després, va confessar haver matat disset persones.

dissabte, 29 de desembre del 2018

#funnywordsgift (212)

“New year, new life.”

[212]

Bird Box (2018)

[679]

Valoració



Fitxa tècnica

Direcció: Susanne Bier
Guió: Eric Heisserer, Josh Malerman (novel·la)
Actors: Sandra Bullock, Trevante Rhodes, John Malkovich

[ Drama, terror, ciència ficció ] 2h 4min

Sinopsi

IMDb (6,8):
“Cinc anys després que una presència abominable, però invisible, fa que la majoria de la societat vulgui suïcidar-se, una mare i els seus dos fills fan una aposta desesperada per arribar a un lloc segur.”

Crítica

Excel·lent… per ser de Netflix…

Veig que a IMDb no està massa ben valorada, però jo la troba un pel·liculot com pocs. I sobretot, original pel gènere de terror. Lògicament, té buits argumentals, però com ho són totes les de zombies, per exemple, i, si vas afinant, la baixada pel riu amb els nens fa aigües per tot arreu –mai millor dit–, però en línies generals, sempre en la meva opinió, és clar, està molt més que bé. A mi m’ha agradat mil vegades més que Annihilation (2018), per exemple.

Resum (amb espòilers)

Una dona solitària que li agrada poc relacionar-se socialment d’una edat ja “delicada” per tenir fills està prenyada a punt de parir el seu primer fill del que, de moment, no en vol saber el sexe, ni tan sols té clar si el cuidarà o el donarà en adopció. Per la televisió estan donant notícies d’importants aconteixements a la resta del món que provoquen milers de morts amb suïcides en massa, cosa a la que no para gaire atenció perquè està succeint a l’altra banda del món.

Mentre amb la seva germana van a l’hospital a fer una de les últimes resonàncies, els fets comencen a succeir-se en el mateix hospital. I al sortir al carrer l’espectacle macabre i dantesc adquireix proporcions apocalíptiques. Sembla que la gent veu algun tipus d’al·lucinació i, al moment, queden en estat catatònic, trist i depressiu i els impulsa al suïcidi. En un moment que la protagonista es gira per agafar el telèfon que sona al seient de darrera, la germana es queda glaçada amb un visió que li passa davant mateix, els ulls se li posen entre vidriosos i ploraners i, tot seguit, intenta estavellar el cotxe, que dona una volta de campana. Surten les dues il·leses, però, tal com la germana es posa dempeus, es posa davant d’un camió perquè l’atropelli no sense abans mirar-li als ulls a la prenyada.

Una dona i el seu marit estan a punt d’entrar en una casa quan la veuen al terra. La dona insisteix en ajudar la prenyada davant el caos globalitzat. L’home no vol. L’home entra i l’espera mentre la dona s’acosta a ajudar-la quan, just a tocar, es queda mirant enlaire, se li glacen els ulls ploraners, i entra en un cotxe en flames fins que esclata, davant la mirada atònita del marit i la protagonista. Aquesta s’aixeca com pot del terra i intenta entrar a la casa, davant la primera negativa de la gent de dins.

A la casa es van reunint un seguit de gent que intenta fugir d’aquest caos. Per la televisió –i ràdio després– es van donant notícies que el suïcidi es produeix en el moment que es mira enlaire davant d’un objecte o ser invisible, cosa que, tapant finestres o tapant-se els ulls els salva. Tota la casa queda tapiada per cortines i diaris a les finestres i la gent que hi queda intenta passar els dies intentant saber més coses.

Els propietaris de la casa tenen instal·lades càmeres de seguretat i decideixen veure què passa a fora, filtrant la imatge a través de la càmera, sense visió directa. Un s’hi ofereix voluntari i es lliga a la cadira davant els monitors. Els demés surten fora. Passa l’estona, però no veu res, fins que, finalment, senten soroll a dalt, pujen, però el voluntari ja ha tingut temps de balancejar la cadira i picar-se amb el cap contra la llar de foc i esberlar-se’l per morir.

Encara va entrant gent a la casa buscant refugi, però els subministres comencen a minvar, per la qual cosa decideixen anar a un supermercat. Ideen fer-ho en un cotxe amb els vidres pintats i guiant-se amb el GPS i els sensor de proximitat utilitzat per aparcar. Després de trepitjar alguns cadàvers pel camí i d’anar evitant cotxes que han quedat enmig del carrer, els detector de proximitat detecten “alguna cosa” molt pròxima que els envolta pels quatre costats. Un dels ocupants del cotxe entra en pànic i fa la intenció de fugir corrents del cotxe, però la resta l’atura. Finalment, el conductor accelera a cegues i, després de topar amb alguns cotxes, s’encasta pràcticament a la porta del supermercat.

Després de comprovar que estan les finestres tancades comencen a agafar provisions com si fos l’Edén. La protagonista s’emporta una gàbia amb tres ocells. Algú planteja quedar-se allà el temps necessari i deixar la resta a la casa, però ràpidament l’envien a fer punyetes. En aquell moment senten un soroll en una porta del magatzem d’algú que està demanant auxili. El treballador del supermercat que els ha portat fins allà l’identifica com un dels treballadors que tothom coneix com el “tocat del bolet”. Està fora i no porta els ulls tapats, entreobren la porta i, com si estés atacat per algun tipus de bogeria, comença a dir-los que mirin la veritat alliberadora. Mentre uns intenten no obrir la porta i l’altre ja té mig cos a dintre, el treballador se li tira a sobre amb una empenta treient-lo de la porta cap a fora, però quedant-s’hi ell també. Als pocs segons se senten uns gemecs i un bassal de sang passa per sota la porta. El boig continua viu i demanant que es treguin les benes i mirin allò que els alliberarà. Mentre això passava, els ocells començaven a cridar embogits com si detectessin la presència. Són un detector.

Tornen a la casa amb les provisions. Un parell de supervivents, d’amagatotis, surten de la casa emportant-se el cotxe i deixant-los atrapats. Entra a la casa una altra persona que explica que, d’allà on veu, un grup de desequilibrats mentals als que no afecta la visió de res va intentar treure’ls de la casa perquè miressins l’abominació. Ell es va salvar perquè no va mirar. Mentrestant les dues prenyades que estan a la casa trenquen aigües al mateix temps. El nouvingut en realitat està boig i està allà perquè tots surtin al carrer i mirin l’abominació. Aprofita el moment per anar desempellegant-se, un per un, de tots els ocupants de la casa tot obrint finestres. L’altra prenyada es tira per la finestra, però li dona el nou nat a la protagonista que s’amaga sota una manta mentre tapa els ulls als nadons. Finalment un dels ocupants que havia rebut un cop al cap mata el boig i protegeix la protagonista i els nadons.

Cinc anys després tots quatre han sobreviscut refugiant-se en una casa a la vora d’un riu. La mare –que anomena als seus fills nen i nena (el biològic és el nen i la nena és el de l’altra prenyada que es va suïcidar)– els ha educat molt durament per tal de sobreviure en la situació tant extrema en la que han de viure. Han observat que, darrerament, grups de bojos conduint cotxes sense venes als ulls, estan buscant supervivents per treure’ls al carrer sense benes per mirar la veritat alliberadora. Senten veus pels walkie-talkies oferint-los ajuda tot baixant el riu durant dos dies continuats i amb els ulls embenats. La mare desconfia, però el noi que la va salvar i s’ha convertit en la seva parella vol provar-ho. Quan estan decidint què fer, apareix una patrulla de bojos armats i sense venes disposats a acabar amb ells. Finalment el noi, per salvar-los, es treu la bena per acabar amb ells, però acaba tenint la visió i se suïcida al moment.

La mare decideix baixar pel riu. En el trajecte algú els diu que es treguin les benes: un boig. Es defensa com pot dalt del bot i mata el boig. Enmig del riu el nen cau a l’aigua, però el pot rescatar tot i que perd les provisions i les mantes. En un moment donat para la barca i va a buscar mantes, quan els nens baixen de la barca i estan a punt de morir. Continuen el trajecte i arriben als ràpids. Allà, segons indicadions, algú ha de mirar per saber per on orientar la barca. La mare es mira “nen” i ”nena” per decidir qui mirarà, però després de pensar-s’ho decideix que ningú mirarà. Als ràpids la barca volca i rescata primer al nen i després la nena.

Arriben al refugi, els inspeccionen els ulls per saber si estan bojos i són immunes, i finalment els deixen entrar. El refugi és una residència per a cegs que té un pati cobert amb vegetació i ple d’ocells que alerten. És el paradís. Estan salvats.

divendres, 28 de desembre del 2018

The Ritual (2017)

[678]

Valoració



Fitxa tècnica

Direcció: David Bruckner
Guió: Joe Barton, Adam Nevill (novel·la)
Actors: Rafe Spall, Arsher Ali, Robert James-Collier

[ Terror, misteri, thriller ] 1h 34min

Sinopsi

IMDb (6,3):
“Un grup d’amics de la universitat es reuneixen per fer un viatge al bosc, però troben una presència amenaçadora al bosc que els persegueix.”

Crítica

Una de por bona!

Després d’una bona estona de no saber com acabarà la cosa, de si serà una més d’ensurts intentant fugir d’un bosc, al final ha estat una bona pel·lícula amb un bon desenvolupament i un bon final. Ben mirat, tampoc cal més.

Resum (amb espòilers)

Una colla d’amics bastant ociosos i que viu per damunt de les seves possibilitats, no saben on anar per celebrar la seva trobada anual. Només un de la colla s’estima més anar a fer senderisme que anar de turisme d’alcohol. A punt de despedir-se de la reunió, el que no vol acabar encara la festa, entra en una botiga d’alcohol acompanyat del que vol fer senderisme just en el moment que estan atracant la licoreria i acaben matant-lo, mentre el seu amic, cobardment s’amaga darrera unes prestatgeries.

Per honorar el desaparegut, els quatre amics que encara queden fan una excursió de senderisme per terres sueques i fan un petit monument de pedres apilades en el seu honor.

En el moment de tornar a casa, un dels companys fa un mal pas i es fa mal al genoll, cosa que li impedeix caminar amb normalitat. Per no donar tant de tomb en la tornada, decideixen escurçar camí passant per un espès bosc. Només entrar al bosc veuen una imatge esgarrifosa d’un cèrvol penjat entre dos arbres i desbudellat amb la sang encara fresca, per la qual cosa dedueixen que, qui ha fet allò, no està gaire lluny d’allà. Amb una mica de pànic a sobre comencen a anar ràpid per sortir-ne aviat, però, com més avancen, més senyals estranyes es van trobant. Primer unes marques idèntiques en pràcticament tots els arbres. I després una casa “particular” amb una espècie de deïtat en la planta superior a qui sembla adoren.

Després de passar una nit plena de malsons per part de tots, decideixen continuar endavant, però, com més avancen més sorolls estranys senten per la nit. Un per per un, tots els components de la colla van desapareixent i són executats i penjats de la mateixa manera que ho havia estat el primer cèrvol.

Quan només en queden dos, finalment descobreixen una mena de poblat on veneren un déu antic amb el cos morfològicament semblant a un cèrvol, però amb una cara del que li penjen dos braços humans i amb més reminiscències humanes. Un dels dos amics és lliurat al déu com a ofrena i l’altre, el cobard que va veure com mataven el seu amic, com ha estat marcat al pit anteriorment pel déu, és preparat per formar part d’aquest poblat.

Intentant fugir descobreix cossos humans momificats que no estan del tot morts i ho comença a cremar tot. El déu entra en còlera i el comença a perseguir. Per fugir mata una persona que intentava detenir-lo i dispara la bèstia a la que no li fa res. Comença a córrer i, en un moment que el déu està sobre seu i ell postrat als seus peus, s’atura i quan la bèstia l’agafa amb les mans que li pengen del cap, li clava un cop de destral que, sembla, tampoc li fa res. Però té temps de seguir fugint fins que s’acaben els arbres del bosc i comença un prat. Allà la bèstia no pot passar. Vet aquí un gat, vet aquí un gos i aquest conte ja s’ha fos.

Estiu 1993 (2017)

[677]

Valoració



Fitxa tècnica

Direcció: Carla Simón
Guió: Carla Simón
Actors: Laia Artigas, Paula Robles, Bruna Cusí

[ Drama, família ] 1h 37min

Sinopsi

IMDb (7,2):
“Després de la mort de la seva mare, Frida, de sis anys, és enviada amb la família del seu oncle per viure amb ells al camp. Però Frida li costa oblidar la seva mare i adaptar-se a la seva nova vida.”

Crítica

Pel·liculot!

Lenta i tranquil·la, la pel·lícula ens narra les vivències d’una nena que ha perdut la seva mare de SIDA amb sis anys i no entén ben bé què és això, durant l’estiu en que canvia de família. Unes localitzacions boniques, idealitzades si vols, una fotografia magnífica, un saber jugar amb la llum meravellós i un deixar fer de manera totalment espontània a les nenes, que al final són la clau de la credibilitat de la pel·lícula, han fet que, a mi, també m‘hagi agradat moltíssim.

Resum (amb espòilers)

La Frida té sis anys i acaba de perdre la seva mare de SIDA l’any 1993. Hi havia encara poca informació sobre la malaltia. En l’estiu d’aquell any, el germà de la seva mare, que viu a pagès, la seva dona i la seva filla de quatre anys l’adopten com una més de la família i ella ha de saber adaptar-se abans que comenci l’escola el mes de setembre. Les connotacions socials negatives de la malaltia i el pes de la família hi juguen un paper important a ulls d’una nena de sis anys que va observant atentament com es succeixen els fets i les reaccions de la gent al seu voltant que, sense entendre ben bé què passa, està al cas de moltes coses.

dijous, 27 de desembre del 2018

dimecres, 26 de desembre del 2018

Mandy (2018)

[676]

Valoració



Fitxa tècnica

Direcció: Panos Cosmatos
Guió: Panos Cosmatos, Aaron Stewart-Ahn
Actors: Nicolas Cage, Andrea RiseboroughvLinus Roache

[ Acció, fantasia, terror ] 2h 1min

Sinopsi

IMDb (6,7):
“Les vides encantades d’una parella que viu en un bosc aïllat són brutalment destruïdes per un culte hippie i els seus sequaços amb motos demoníaques, que impulsa a un home en una espiral surrealista de venjança.”

Crítica

Rara, però amb un què… que tampoc porta enlloc…

Pesada i lenta com ella sola, però amb un plus de fotografia, música, localitzacions i il·luminació que et dona per pensar que en un moment o altre tot tindrà sentit… però no. És el que és: sang i fetge gore amb ganes de que sigui una pel·lícula de culte, però, en la meva opinió, es queda en una pel·lícula cutre de pseudoterror.

Resum (amb espòilers)

Una parella que viuen bastant aïllats en el bosc es troben amb una mena de secta, dirigida per un visionari, amb afectacions de llarga durada per culpa del LSD. El líder s’encapritxa de la noia i mana que se la portin.

En col·laboració amb un banda de motoristes drogats fins el moll de l’os i amb aspecte de venir realment de l’infern, segresten la noia, però veient que no atén als desitjos del líder decideix cremar-la viva davant la visió del seu company.

Aquest aconsegueix escapar-se i va donant caça, un per un, a tots els integrants de la secta executant-los de la manera més espectacular i gore possible, això sí, sempre després d’una petita lluita. Tot sota els efectes de la cocaïna primer i l’LSD després.