Bloc personal,

dilluns, 19 de març de 2018

Titulitis

No fa gaire temps, en una entrevista de treball em van preguntar si sabia anglès. En un acte de constricció, els vaig contestar que, formalment, no sabia anglès. I a continuació vaig procedir a puntualitzar que portava tota la vida estudiant anglès, però no sabia anglès. Que em mirava totes les sèries en anglès, però no sabia anglès. Que llegia moltes publicacions en anglès, però no sabia anglès. Que m’havia hagut d’espabilar per comunicar-me en anglès, però no sabia anglès.

De la mateixa manera que no sé anglès, tampoc sé català. És igual que, d’una manera o altra, hagi aconseguit memoritzar com s’escriuen correctament la majoria de paraules i que sàpiga fer-ne un ús correcte. És igual que, de sempre, quan algú del meu entorn ha tingut algun dubte de com escriure correctament una cosa en català, hagi estat la primera persona a la que preguntessin. És igual que, durant molts anys, m’hagin anomenat col·loquialment “el Pompeu”. Això, de cap manera pot ser significatiu. A fi de comptes, el borni és el rei al país dels cecs. Jo no sóc infalible i, com és ben normal, sempre he fet incorreccions, però, sobretot, he tingut dubtes. Malgrat això, sempre que he tingut algun dubte, ho he consultat i així n’he après.

Però en el món en el que ens ha tocat viure, la titulitis és un mal que cada cop està tenint més presència. El que compta és que, en un moment donat de la teva vida, hagis memoritzat un determinat contingut i l’hagis pogut vomitar en el preceptiu examen. És igual que, just després, ho hagis oblidat tot i continuis sent igual d’ignorant que sempre. Tenir un títol és tenir un estatus. Tu tens un títol: tu sí! Tu no el tens: tu no!



Tenia aquest escrit preparat i, per error, se m’ha borrat. Tenia clar el que volia escriure però, per més que ho he intentat, no ha quedat igual. Penso que, tal i com estava, quedava tot més sintetitzat. Un simple començament de frase canvia completament el to del paràgraf. És curiós… La fluïdesa canvia radicalment. Amb tot, em sembla que he expressat allò que volia dir.

[ Llistat d’articles d’opinió ]

Comptador de paraules: 305
Sembla que amb 300 paraules em sento còmode i puc expressar el que cal, però hauria de poder arribar a les 200 i ser igual de precís.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada