Bloc personal,

diumenge, 22 d’abril de 2018

Parc Comercial Masia en Barreres. Un projecte transparent?

A hores d’ara, pràcticament tothom ja coneix les intencions de l’ajuntament de Vilanova i la Geltrú de modificar el Pla General d’Ordenació Urbana, per tal de fer possible un parc comercial de 19.000 m² d’una promotora privada, Cel Urbà (75 milions d’euros d’inversió prevista), amb l’argument de la reactivació de les activitats econòmiques a la nostra ciutat i la generació de llocs de treball conseqüent (600 llocs de treball directe). Però com sempre que s’han fet les coses, des del govern de la ciutat, finalment ens n’acabem assabentant quan les coses ja porten temps en marxa.

Segons sembla, primer s’ha fet un estudi de viabilitat econòmica i, tot just després, un pressupost per saber l’abast de la inversió municipal a realitzar. Quan això ja ha estat dat i beneït i, segons les males llengües, realitzades les primeres negociacions amb els possibles interessats, se n’ha fet la comunicació pública. Un cop en boca de tothom, tocava fer-ne el debat ciutadà per cobrir expedients i el ple per tirar endavant els requisits necessaris per desencallar l’inici del projecte: aprovar la construcció de nous vials d’accessos al parc comercial i solicitar la liberalització d’horaris per tal de poder obrir els dies festius a la zona marítima i la resta de polígons comercials tot l’any.

Ja no es tracta de si hi ha hagut debat o no. No es tracta de si realment la construcció d’un parc comercial de les dimensions que estem parlant pot arribar a ser beneficiós per la ciutat o, com argumenten els petits comerciants, acabarà amb el teixit comercial de la ciutat. No es tracta de si hi ha realment un model comercial de ciutat o no. Tampoc es tracta dels efectes col·laterals que això implicarà com poden ser, de nou, l’especulació immobiliària per l’increment de la població en una ciutat dormitori amb diferents barris a mig urbanitzar, com per exemple, els més propers, Llimonet II i Sant Jordi. Aquí del que estem parlant és que hi ha un projecte privat que tira endavant a corre-cuita, on el debat ha estat purament anecdòtic, i pràcticament tots els partits, amb més o menys impediments, han aprovat tirar-ho endavant.

A tot aquest meravellós embolic, cal sumar-li el fet que, sobtadament, l’estranya parella que era fins ara l’associació entre CiU –renombrada PDeCAT– i PSC, s’ha esberlat a un any vista de les properes eleccions municipals, davant de la particular situació política que es viu després de l’aplicació del vergonyós article 155 de la Constitució i les posicions enfrontades que han anat prenent els diferents partits.

Certament, deixant de banda aquestes conspiranoiques coincidències, en la meva opinió, trobo beneficiós per a la ciutat qualsevol regeneració del teixit comercial de la ciutat, independentment de si és petit comerç o gran superfície, perquè el petit comerç, tal i com l’hem entés sempre, fa anys que no existeix: tot són franquícies, grans o petites, però grans marques. Que es reactivi la construcció immobiliària, després de la recent crisi, ens fa estar més recelosos del normal, però al cap i a la fi podria significar deixar de veure solars buits a mig construir i tenir barris acabats. Però el que no és admissible és que, justament després d’aquests anys d’incertesa, no s’hagi realitzat un pla actualitzat del model comercial de ciutat i se sàpiga cap on anar. No és admissible que, a la primera pastanaga que ens ensenyin, ens hi atansem com ases.

Aquí no hi ha, ni hi ha hagut, debat! Això tira endavant, agradi o no!



Poso aquest article d’opinió aquí perquè és un exercici de classe. Realment no sé massa bé de què parlo, perquè no tinc informació suficient, tampoc una opinió massa formada, ni, finalment, tampoc em mullo massa… però aquí està escrit.

[ Llistat d’articles d’opinió ]

Comptador de paraules: 592
Sí és cert que faig frases massa llargues i em vull justificar més del compte escrivint puntualitzacions que no calen, però reduir aquest text a la meitat ho vaig pràcticament impossible si vull expressar el que penso…

dissabte, 21 d’abril de 2018

A.I.C.O. Incarnation (2018) S01

[63]

Valoració



Fitxa tècnica

12 capítols de 24 minuts

Sinopsi

IMDb (6,4):
“Tot el que Aiko sabia fins ara era una mentida. Ara, s’uneix a un equip de rescat per arribar al lloc on la irrupció va començar per aturar-la per sempre i salvar la seva família.”

Una mica més d’explicació de la mà de la Wikipedia:
“L’any 2035, es va crear un projecte de recerca biològica per crear un organisme cel·lular artificial i intel·ligent (AICO) que va donar lloc a un incident anomenat “Irrupció”, que va transformar Kurobe Gorge en una zona de quarantena infestada per un creixement desenfrenat d’organismes sintètics anomenats Matèria. Dos anys més tard, l’estudiant de batxillerat Aiko Tachibana descobreix que pot ser el duplicat d’una noia atrapada en la matèria, la família de la qual va desaparèixer a la irrupció. Un estudiant enigmàtic, Yuya Kanzaki, proposa resoldre el misteri portant-lo amb un grup de rescat professional al punt principal que era el centre de la irrupció.”

Crítica

Farcida de tòpics, lenta i avorrida… molt decebedora!

La premissa inicial sembla estar interessant. Hagués pogut ser una altra cosa… Però francament, per ser de Netflix, n’esperava bastant més. Pel que he llegit, està basat en un manga shōnen recopilat fins ara en un sol volum, però que es va publicant mensualment des de novembre de 2017 fins ara i, amb només 6 mesos, ja n’han tret una sèrie de 12 capítols. Potser han corregut massa.

Per sobre de tot, avorrida i lenta. Salvant les diferències de temps i de context, l’animació em recordava la clàssica animació de Heidi, Marco i Mazinger Z que, sense pràcticament gens d’animació (o la puntual i mínimament essencial), allargant el minutatge de cada capítol. Els escenaris d’interiors d’edificis bastant deficients en fugues i proporcions… Gestos i sons (de sorpresa, per exemple) excessivament repetits.

Els tòpics, una barreja de: Que amb aquests ingredients és difícil que la recepta surti malament… però que, per mi, ha quedat clarament insuficient davant les expectatives. Que sigui shōnen no és excusa.

La música és de les poques coses que en podria parlar bé. És maca i enganxosa, tal i com, és de suposar, saben fer com ningú els japonesos.

#funnywordsgift (176)

“Who eats soups they all think!”

[176]

divendres, 20 d’abril de 2018

Banda sonora

Dos quarts de deu del matí, una hora ben concorreguda. La cafetera pita amb aquell habitual soroll agut en el moment que escalfa la llet. El brogit de les tasses acariciant plats i culleretes, tots correctament alineats sobre la barra. La remor de fons de la gent parlant de les seves coses. La banda sonora d’un dia com qualsevol altre.

Només entrar, una parella engolint un croissant en una mà i la tassa del cafè amb llet fumejant, gairebé cremant, a l’altra, com qui se li va la vida. Una mica més enllà, el senyor Mariano fent el seu entrepà habitual, però avui acompanyat d’una copeta de vi. Sembla que hi ha gana, perquè ja està fent una altra mossegada quan encara no s’ha empassat l’anterior. I a mà esquerra, una taula de quatre ben animada amb les mares de sempre que acaben de deixar els seus fills a l’escola. M’assec a l’única taula que queda lliure arran de finestra i espero el meu cafè mentre fullejo el diari del dia.

Avui el protagonisme el porta, per variar, la Belén que, entre riures de les seves companyes i mirades de reüll mig avergonyides, va explicant fil per randa tots els detalls del moment en el que va arribar ahir per la tarda a casa i li va fer una mamada al Joan, el seu marit. Segons ella, feia dies que duia molt estrès acumulat a sobre i, a cada paraula del Joan, ella li deixava anar un renec. N’era conscient que, amb les dificultats que havia tingut últimament a la feina, ell tampoc estava passant el seu millor moment, així que, només arribar, va anar per feina…

La conversa a la taula del costat s’ha animat tant que, malgrat l’esforç continu que fan per anar baixant la veu, no sóc l’únic que s’ha enterat de pràcticament tot. Les mirades còmplices de la gent que està més allunyada i el riure sota el nas de tothom, fa evident que no es tracta d’un cas especial de tafaneria per la meva part, sinó que sóc espectador d’una pel·lícula en el món real.

Al final, un dia més al bar de la cantonada de baix. El que explicava el diari, ara mateix, ja no ho recordo massa bé. Però de la mamada de la Belén, ja no me’n podré oblidar.



He presentat aquest relat a un concurs (III concurs “Relats per al cafetó”) i, al principi, li havia posat de títol La mamada, però finalment l’he deixat com està ara. Les bases deien que era un concurs obert a qualsevol persona aficionada a l’escriptura, establien un màxim de 400 paraules i havien de ser relats que acompanyessin el cafetó, valorant el sentit de l’humor, la creativitat i la imaginació. No cal dir que “no hi ha hagut sort”… ;-) No sé si perquè era massa agosarat o simplement perquè el nivell és el que és.

La veritat és que, rellegint-lo ara, al meu cap funcionava molt millor de com ha quedat escrit. Realment és bastant mediocre, narrativament parlant. Algun dia aprendré a construir frases ben fetes.

[ Llistat d’escrits i relats ]

Comptador de paraules: 388

Escrits i relats

Llistat de escrits i relats:
  1. Banda sonora

Star Trek: Deep Space Nine (1997-98) S06

[62]

Valoració



Fitxa tècnica

26 capítols de 45 minuts

Sinopsi

IMDb (7,9):
“Als voltants del planeta alliberat de Bajor, l’estació espacial Deep Space Nine de la Federació guarda l’obertura d’un forat de cuc de corrent estable en el punt més llunyà de la galàxia.”

Crítica

Això es desinfla…

Per primer cop, els sis primers capítols tenen continuïtat. A partir d’aquí, capítols independents com les altres temporades, amb les excepcions obligades de final i inici de temporada i algun capítol doble.

M’han agradat el capítol que tots els “teleñecos” es treuen les pròtesis i podem veure la seva cara de veritat (ambientada en els anys cinquanta). També m’ha agradat el capítol de joves oficials de l’acadèmia, o sigui, versió júnior de la franquícia.

En l’últim capítol de l’anterior temporada, Benjamin Sisko ha d’abandonar l’estació espacial Deep Space Nine per un atac aclaparador del Domini (jem’hadar i vorta associats amb cardassians), tot i que aconsegueixen aturar l’entrada de nous reforços jem’hadar des del quadrant Delta, minant l’entrada al forat de cuc. I durant el sis primers capítols es mostren les vicisituds que passen els nostres herois per recuperar l’estació i el control del forat de cuc. Finalment, davant una entrada de milers de naus jem’hadar a través del forat de cuc, quan ja està tot perdut, Sisko aconsegueix parlar amb les profetes i desapareix l’amenaça de cop, deixant el forat tancat provisionalment… d’una manera d’allò més inverosímil.

Durant tota la temporada hi ha diverses trifulques entre ambdós bàndols, però al final s’aconsegueix una unió més sòlida entre la Federació (humans, klingon i romulans, bàsicament) enfront del Domini (cardassians i jem’hadar), que han aconseguit noves generacions jem’hadar ja nascudes al quadrant Alfa davant del tancament del forat de cuc. En l’últim capítol, en una ofensiva de la Federació davant els cardassians, reapareix Gul Dukat que és posseït per un esperit/profeta maligne, mata Jadzia (mor el trill, però en sobreviu el simbiont), i inutilitza els profetes aconseguint fer desaparèixer el forat de cuc.

Les parelles d’aquesta temporada són d’allò més forçades: Jadzia i Worf per una banda, i Kira i Odo per l’altra.

Gadgets

La nau Defiant i la mateixa estació espacial Deep Space Nine són les principals ambientacions de la majoria de capítols.

L’intercomunicador de fa tres temporades es manté.

S’utilitza el nou uniforme, que ja van estrenar l’anterior temporada, aprofitant l’estrena de la pel·lícula de The Next Generation Star Trek: First Contact (1996). La diferència és que, el color de cada secció, apareix ara només en el suèter de coll alt de sota i en els galons. L’uniforme és negre i la part superior grissa.

Aquesta temporada es va emetre al mateix temps que estaven emeten la quarta temporada d’Star Trek: Voyager. En acabar la temporada, abans de començar la següent, es va projectar als cinemes Star Trek: Insurrection (1998) amb els personatges de The Next Generation.

Frases, cites i refranys:
emocions paleolítiques,
institucions medievals
i tecnologia de déus

“El veritable problema de la humanitat és el següent:
tenim emocions del paleolític,
institucions medievals i tecnologia pròpia d’un déu.
I això és terriblement perillós.”




dissabte, 14 d’abril de 2018

Paterson (2016)

[599]

Valoració



Fitxa tècnica

Direcció: Jim Jarmusch
Guió: Jim Jarmusch, William Carlos Williams (poemes), Ron Padgett (poemes)
Actors: Adam Driver, Golshifteh Farahani

Sinopsi

IMDb (7,4):
“Una observació silenciosa dels triomfs i derrotes de la vida quotidiana, juntament amb la poesia evident en els seus petits detalls.”

Crítica

La vida d’un peix… o no.

Feia molts mesos que tenia aquesta pel·lícula en llista d’espera, conjuntament amb unes quantes altres, però que, per alguna raó que encara no acabo d’entendre, anava posposant contínuament. De fet, les altres que tinc en llista d’espera, almenys n’havia vist un troç per veure’n alguna cosa, però d’aquesta ni això. I la tenia en llista d’espera perquè algú n’havia parlat bé i era visionable. Ara n’havia tornat a llegir una referència de la pel·lícula, tot fent referència a la importància de les petites coses.

Per començar, es fa molt estrany veure Kylo Rent fent un paper tant passiu. De fet, es fa molt estrany veure’l fer qualsevol altra cosa que no sigui del malvat del costat fosc de la Força a La guerra de les galàxies (Els últims Jedi (2017)), que és de l’única cosa per la que se’l coneix…

Fets aquests preliminars, a mi la pel·lícula m’ha agradat, però ja he mig avisat que és lenta, molt lenta. El tema que tracta és la importància de les petites coses, a través de la mirada d’un aprenent de poeta. Un personatge ensopit, que cada dia fa el mateix: es lleva a la mateixa hora (segons el cicle circadià natural, sense despertador), esmorza el mateix, es dirigeix a la seva feina (és conductor d’autobús) i fa cada dia el mateix trajecte. Quan acaba la feina torna a casa, on l’espera la seva dona que es dedica obsessivament a fer manualitats amb motius en blanc i negre i, en acabat de sopar, treu el gos a passejar tot fent una paradeta al bar a prendre una bona cervesa.

Un personatge que viu en una casa simple, vesteix roba simple, utilitza un rellotge Seiko simple, no disposa de mòbil per voluntat pròpia i que porta una vida d’allò més insulsa. Almenys a ulls de la majoria de gent. Justament aquí es pot dir allò de “però té una gran vida interior”, perquè li agrada llegir poesia en analògic, a poder ser, llibres ben rebregats d’edicions ben antigues. Li agrada llegir poesia, però encara més escriure-la, ni que sigui a estones lliures.

Tot això en una ciutat tant anodina com ell mateix, però que té curiositats inqüietants com el fet que ell mateix es digui Paterson, faci diàriament la línia 23 Paterson d’autobús a la ciutat de Paterson, una ciutat plagada, sembla, de bessons. També hi han personatges il·lustres nascuts a Paterson com Lou Costello, el 50% del duet còmic americà Abbott & Costello, famós a les dècades de 1940 i 1950 als televisors d’EE.UU. o també William Carlos Williams, un poeta molt reconegut (jo no l’havia sentit anomenar en la meva vida fins que he vist la pel·lícula, però sembla que és un personatge real). Ell mateix escriu poesia de la mateixa manera que ho fan alguns personatges amb els que casualment coincideix. Tots aquests fets, conjuntament amb els ànims que li proporciona la seva estrafolària dona, el motiven a escriure versos amb més o menys encert.

(La referència al peix del títol, correspon a la reflexió del final de la pel·lícula, on explica que hi ha una cançó que cantava el seu avi en la que hi ha una frase que diu “o t’estimes més ser un peix?”. Una cançó que, en realitat, parla d’una altra cosa, però en el moment d’escoltar la frase tota la resta de la cançó deixa de tenir importància i només hi és per omplir.)

Resum (amb espòilers)

Tot començant un dilluns, la pel·lícula ens mostra una setmana en la vida de Paterson, un conductor d’autobusos urbans a la ciutat de Paterson, Nova Jersey. Tot sembla anomenar-se Paterson. La coincidència… Cada dia fa la mateixa rutina: s’aixeca aviat i se’n va a la feina, on escolta i disfruta, com un espectador més, les xerrades i converses dels passatgers. Durant les pauses escriu poesia en una llibreta secreta, com anomena la seva dona. En arribar a casa treu el gos de la seva dona a fer una passejada, aprofitant per fer una parada al bar i prendre una cervesa observant, una vegada més, la interacció d’altres clients i el mateix propietari.

A la seva dona li agraden molt els seus poemes i sempre l’anima a que els publiqui o, com a mínim, a fer-ne còpies. Finalment acaba prometent que les farà durant el cap de setmana. Però quan arriben a casa una nit, després d’haver sortit al cinema i a sopar per celebrar que la seva dona ha venut la totalitat de pastissets que havia preparat per una paradeta de mercat, el gos li ha destruit la llibreta amb tota la seva poesia.

Tot contrariat, l’endemà surt a passejar per reflexionar quan, assegut en un banc admirant una cascada, se li acosta un misteriós japonès amb el que conversa –curiosament– de poesia, del seu poeta favorit, William Carlos Williams, reconeixent que ell viu per la poesia. En marxar, tot i amagar el seu interès per la poesia, el japonès li regala un quadern en blanc perquè pugui escriure. I és així com acaba: escrivint un poema al seu nou quadern.

Good Time (2017)

[598]

Valoració



Fitxa tècnica

Direcció: Benny Safdie, Josh Safdie
Guió: Ronald Bronstein, Josh Safdie
Actors: Robert Pattinson, Benny Safdie, Jennifer Jason Leigh

Sinopsi

IMDb (7,3):
“Després d’una bogeria, un lladre de banc passa una nit intentant alliberar el seu germà minusvàlid mental de ser enviat a la presó de l’illa de Riker.”

Crítica

Hipnòtica!

La història del que passa durant un parell de dies, centrats en els fets d’una nit de vetlla a través dels ulls “flipats” del protagonista que, per altra banda –tot sigui dit–, no se’l veu, en cap moment, beure alcohol o consumir drogues en un ambient amb predisposició per fer-ho.

M’ha agradat molt l’atmosfera que es crea: aquesta sensació de vetlla continuada… això que comentava de la mirada a través dels ulls “flipats” del protagonista, que no és ben bé això, però sí la sensació que transmet. M’ha agradat també molt el paper que fa Robert Pattinson. M’ha agradat la caracterització dels personatges, començant pel “vampir etern” i continuant pel seu germà retrassat, que l’interpreta un dels dos directors (germans) de la pel·lícula, Benny Safdie. I finalment, la banda sonora o, millor dit, els efectes musicals que acompanyen els moments incisius de la pel·lícula.

Sembla que no passi res i, al mateix temps, no paren de passar coses. L’acció continuada a un ritme ralentitzat –per moments– i el conjunt de tot plegat, aconsegueix crear una atmosfera totalment hipnòtica en la que no pots apartar la vista de la pantalla en cap moment.

Resum (amb espòilers)

Connie Nikas es presenta a la teràpia que està fent el seu germà –amb algun retard mental– Nickollas “Nick” Nikas (pels noms d’ascendència grega) i se l’emporta perquè pensa que estan abusant d’ell. Tots dos entren en un banc i roben 65.000 dòlars, però quan estan fugint, en el cotxe explota una trampa de gas vermell que els deixa tacats de pintura i bona part dels bitllets inutilitzats també. Entren en un restaurant de menjar ràpid a rentar-se la roba i cara i mans, i Connie amaga els diners al fals sostre. Al sortir, la policia els vol identificar, però Nick comença a còrrer i han de fugir abans que els atrapin. Finalment Connie escapa, però Nick s’estavella contra una porta de vidre i el detenen.

Mentre Connie intenta aconseguir la fiança per alliberar el seu germà, doncs bona part dels diners del robatori han quedat inutilitzats per la pintura vermella, recorre a la seva “xicota”, una dona bastant més gran que ell amb prou diners que viu sota la tutel·la de la seva mare, Nick s’embolica en una baralla dins la pressó que el deixa inconscient, amb la cara rebentada i és enviat a l’hospital. La mare de la seva xicota, anul·la la targeta de crèdit just quan anava a pagar la fiança i és quan s’assabenta que Nick està a l’hospital. Sense pensar-s’ho massa es dirigeix a l’hospital i, mentre el policia de la porta va a fer un cafè enmig de la nit, Connie entra a l’habitació, s’emporta el seu germà adormit en una cadira de rodes i el puja en un autobús habilitat per desplaçaments de l’hospital a cases particulars per gent amb mobilitat reduïda.

A l’autobús coneix una senyora gran que porta el seu marit “inutilitzat” a casa seva i, amb l’excusa que ha perdut cartera, mòbil i claus, li demana passar unes hores fins que arribi la seva mare que treballa fins que es fa de dia. La dona gran pren una pastilla per dormir tota la nit i es queda amb la seva neta de setze anys. A mitja nit el seu germà es desperta i és quan es treu les venes de la cara… no és el seu germà: ha agafat un pacient, per equivocació, que acabava de sortir de la pressó i quedava en llibertat condicional, s’havia ficat de nou amb embolics amb la justícia i havia acabat a l’hospital igual que el seu germà.

Convenç la noia perquè li deixi el cotxe de l’àvia per tornar el pacient a l’hospital i recuperar el seu germà quan, de camí, se n’adonen que l’hospital està ple de policies. Mentrestant, l’home que estava en llibertat condicional comença a recordar com va acabar a l’hospital. Gràcies a un amic va començar primer a beure i després a prendre substàncies, fins que finalment van acabar la nit traficant amb drogues, portant a sobre una ampolla amb LSD de gran valor. La policia els va començar a perseguir i es van amagar en un parc d’atraccions. Van amagar els diners i l’LSD, però fugint d’allà en un taxi, el taxista volia entregar-lo a la policia i va saltar del cotxe en marxa, fent-se les ferides que el van portar a l’hospital.

Connie veu una oportunitat per aconseguir diners per la fiança i l’acompanya al parc a recuperar la bossa dels diners. El fugitiu no recorda on estan els diners, però sí l’ampolla de LSD. Al parc d’atraccions, però, són sorpresos pel vigilant i, després de detenir el fugitiu, Connie atonyina el vigilant deixant-lo inconscient i allibera el fugitiu. Apareix la policia i es disfressa amb la roba del vigilant, agafant cotxe, claus, documentació i enfilen cap el domicili del vigilant.

A l’apartament del vigilant esperen a que vingui el soci del fugitiu a recuperar l’LSD, poder-lo revendre i obtenir-ne diners suficients. No arriben a cap acord i cadascú marxa pel seu cantó, però al sortir de l’edifici apareix la policia alertada pel traficant, Connie acaba detingut i el fugitiu acaba caient del gratacels intentant fugir de la policia per tal de recuperar l’ampolla.

Ha passat el temps i Nick, sense cap rastre de cap ferida a la cara, retorna a la teràpia grupal amb els retrassats.

#funnywordsgift (175)

“In great pains, great remedies.”

[175]

dimecres, 11 d’abril de 2018

Mi experiencia lesbiana con la soledad (2016)

[95]

Valoració




Fitxa tècnica

Kabi Nagata (guió, dibuix i tinta)
(Sabishisugite Rezu Fūzoku Ikimashita Repo - My Lesbian Experience With Loneliness)

[ Manga autobiogràfic, yuri ] (ed. 2018)
Fandogamia

5 capítols (+1 extra) - 144 pàg. (dues tintes: M,K) + cobertes (rústica) + sobrecobertes (laminades mate) - 148,5 x 210 mm (DIN-A5)

Sinopsi

Whakoom:
“Kabi Nagata narra la història real de la seva vida en un còmic, els orígens del qual es van publicar a la plataforma digital japonesa Pixiv i amb el qual va arribar a milions de lectors. En la seva història ens explica com, després d’abandonar els estudis universitaris, va caure en una depressió que la va portar a buscar a llocs que no li corresponien seu lloc al món, i de la qual només va poder començar a sortir-ne quan va obrir les portes a la seva pròpia sexualitat. El que va fer va ser contractar els serveis d’una escort lesbiana i al voltant d’això, antecedents i precedents, tracta aquesta història que ja és un èxit internacional de vendes.”

Crítica

Història d’una depressió…

Història d’una depressió en una noia sense, pràcticament, cap capacitat afectiva/comunicativa i, òbviament, poques interaccions socials, hauria de ser el títol complet d’aquesta crítica.

He de dir, d’entrada, que m’ha agradat bastant. No diré molt, perquè no serà un manga que el guardaré com una de les millors històries que hagi llegit, ni per història ni per dibuix, però sí he de reconèixer que, els que som rarets, és impossible que en un moment o altre no ens sentim identificats.

El títol, però, si eliminem la paraula “lesbiana” també hagués funcionat per tal d’entedre de què va la història, perquè tot i que és un tema important en la història, si ho analitzem bé, potser és el de menys. El seu problema és la nul·la capacitat de relacionar-se amb altres persones. Punt. ¿Que a més a més hi ha un tema tabú que és, en primer lloc, el sexe, però de manera genèrica i, com a cosa secundària, els seus gustos personals (li agraden les dones)? D’acord, però abans que lesbiana és un ésser humà que el que necessita és el contacte humà: una carícia o senzillament una abraçada. Em sembla, però, que, en l’actualitat del moment, ven millor si hi ha la paraula lesbiana i una noia despullada a la portada que una altra cosa. Feta aquesta reflexió, també he de dir que em sembla encertat, un bon títol i una bona portada.

Respecte la història, una mica ja n’he parlat en quatre línies. Explica, en mode autobiogràfic, els problemes socials bàsics de comunicació que té en entrar en una profunda depressió, com ho percep ella i els esforços que fa per intentar sortir-ne (ei! que tampoc acaba dient que ho hagi superat). M’agrada perquè la història és actual. Tot just fa dos anys de la versió digital i ara mateix en la impressa. Diuen que es va publicar la primera part –suposo que els 4 primers capítols– via digital a través d’un portal web especialitzat. I suposo que va acabar els últims capítols que apareixen després, perquè parla de la popularitat que va aconseguir, des de l’anonimat del sobrenom que utilitza (Nagata), a través de les xarxes primer, i amb la impressió en format físic més tard.

Respecte al dibuix, tinc diferents nivells de comentaris. El dibuix bàsic, no és del que més m’agrada, però reconec que està bé. No té un traç precís –com em podria agradar a mi–, però transmet justament allò que vol, una noia malgirbada (desaliñada en castellà). En altres moments el dibuix es torna esbossat per transmetre sensacions personals o, com és el cas, la manera de mostrar els pares, una rodona pel cap i una forma indeterminada pel cos sense extremitats. Això bé.

També m’agrada l’ús de les dues tintes, percentatge de magenta (rosa) i negre. Està molt encertat. També molt bé l’ús, pràcticament al llarg de totes les pàgines, de vinyetes horitzontals amb tota l’amplada de la pàgina. Amb quatre vinyetes per pàgina ja fa. Està bé. I també molt bé per les trames de línies i de punts en portada i separadors, desmesuradament grans. Ole!

Al tenir “només” 144 pàgines, presentar-se en un sol volum, en un format realment gran pel que acostuma a ser un manga, un DIN-A5, hagués quedat un gruix bastant estret en un gramatge “normal” de paper. Per això té un gramatge anormalment gruixut. Que ja està bé, però es fa estrany. I quan comences a passar pàgines, en el moment de tancar el volum, no recupera l’estat original. Li queda la forma d’haver “forçat” l’obertura de pàgines.

En resum, que molt bé per la història, bé pel dibuix i bé per l’edició. Em queda el dubte de, sent una obra actual en mode autobiogràfic, si l’autora ja s’ha buidat totalment en aquesta obra perquè, tal i com indica en un moment, se sent més còmode explicant coses reals que li han passat que no pas ficció, què farà a partir d’ara. Tindrà més coses per explicar o és una obra que ha tingut èxit i ressò puntual i ja està?

Una cosa que se m’oblidava comentar i afegeixo aquí a mode de post-data: he vist en els títols de crèdit que, a part de les dades habituals de llicència de l’obra, traducció i impressió, hi han dades de correcció per sensibilització LGBT. Un punt més a favor, no?


diumenge, 8 d’abril de 2018

Bride Stories 4 (2012)

[94]

Valoració



Fitxa tècnica

Kaoru Mori (guió, dibuix i tinta)
(Otoyomegatari - A Bride’s Story)

[ Manga seinen, slice of life ] (ed. 2014)
Norma Editorial

5 capítols (18-22) (+ 1 extra) - 208 pàg. b/n + cobertes (rústica) + sobrecobertes (plastificades brillo) - 115 x 175 mm (12 mm gruix)

Sinopsi

Whakoom:
“Smith es pren un descans en un poble de pescadors a la vora del mar d’Aral, on coneix a dues despertes germanes bessones que han decidit buscar-se el seu propi destí… i els seus propis marits!”

Crítica

Història entretingudíssima i dibuix espectacular per moments.

La història està ben filada perquè sí… Potser no és prou interessant com ho seria un thriller, per exemple, però li treu prou suc al fet de capbussar-se en la història de l’Orient Mitjà i mostrar el dia a dia de la gent que hi vivia.

En aquesta ocasió, deixa momentàniament els protagonistes principals de banda i es fixa en un secundari de luxe, el senyor Smith, cronista del que passa allà, i serveix de fil conductor per mostrar-nos la vida d’una altra família allunyada de la protagonista principal, mostrant-nos les gamberrades d’un parell de bessones que estan buscant marit.

El dibuix deliciós. Jo diria que, des del primer volum, hi ha hagut una evolució molt notable i està aconseguint una excel·lència que, potser, no està prou valorada i/o reconeguda. Hi han poques pàgines amb només una vinyeta, doncs la majoria de pàgines n’estan farcides… tranquil·lament fins a nou vinyetes per pàgina. I això en un format autènticament diminut: 115 x 175 mm, és a dir, més petit que un DIN-A5. Afegim-li que no hi ha vinyeta dolenta per petita que sigui. Control·la els detalls com vol. Vaig estar estona fixant-me en una vinyeta que no hi havia diàleg ni passava res. Només era el dibuix d’un camí, que tranquil·lament se l’hagués pogut estalviar. I pel petita que era, déu n’hi do el detall que tenia. Bé el camí era una contraforma, no hi havia pràcticament res al camí, però el marcava tota la flora que el voltejava amb tot tipus de detalls.

El dibuix d’aquesta mangaka està sent realment espectacular i és per disfrutar-lo.





Col·lecció

Bride Stories 1 (2009)
Bride Stories 2 (2010)
Bride Stories 3 (2011)
Bride Stories 4 (2012)
Bride Stories 5 (2013)
Bride Stories 6 (2014)
Bride Stories 7 (2015)
Bride Stories 8 (2016)
Bride Stories 9 (2017)