Bloc personal,

diumenge, 28 d’octubre de 2018

Gunnm (Battle Angel Alita) 2 (1992)

[104]

Valoració



Fitxa tècnica

Yukito Kishiro (guió, dibuix i tinta)
(Gunnm - Battle Angel Alita)

[ Seinen, cyberpunk, postapocalíptic, ciència ficció ] (ed. 2017)
Ivréa

6 capítols (7-11) - 220 pàgines - 128 x 180 mm (14 mm gruix)

Sinopsi

Whakoom:
“Al segle 26 la Terra està devastada i serveix merament d’abocador d’escombreries per a la població de Salem, la ciutat flotant a la qual van poder emigrar només els privilegiats. La protagonista, Gally, és una cyborg les restes de la qual apareixen en un desballestament. Encara li funciona el cap però no té memòria de la seva vida anterior. Ido, un científic idealista però pragmàtic, la reconstrueix i li dona un nou cos. A Gally se li complica una mica la seva nova vida quan descobreix que Ido és un caça-recompenses (d’alguna manera ha de pagar-se els recanvis) i decideix ser-ho ella també. Encara que sigui amnèsica manté intactes els seus reflexos i memòria muscular, sent una gran lluitadora. Al mateix temps que fa amics i enemics, que voldran portar-la a la ciutat del cel o esquarterar-la segons el cas, Gally va descobrint com funciona el món i quin serà el seu lloc en aquest… o en un altre.”

Crítica

Interessant…

Encara dins el contingut de l’anime de 1993. Em sembla que, encara el tercer volum, és el que narra la pel·lícula.

Amb el natural desfasament pels anys passats en que va estar pensat i dibuixat, haig de reconèixer que està molt ben dibuixat i narrat. El que passa és que a mi no m’agrada el nekketsu, o manga d’acció, en el que “la gràcia” són les lluites constants, com ho és, per exemple, Bola de Drac. Però, com he dit, ser reconèixer una cosa ben feta i aquesta ho és.

Resum (amb espòilers)

En l’anterior volum vaig dir que Gally va acabar amb l’assassí menjacervells… però la lluita encara continuava, per allò de saber com acabarà… Com acabarà? Ja t’ho dic jo! Guanya Gally! Òbviament. I ho fa en el primer capítol d’aquest segon volum. Entre diàlegs “absurds” enmig del combat, però habituals en el nekketsu.

En el segon capítol, Gally coneix al noi, a Yugo, el noi del que s’enamorarà. A travès de la seva mirada, coneixem la seva història des de que era petit i els seus anhels de pujar a Salem “la ciutat promesa”. El noi es dedica, com Ido, ha anar recollint restes d’andròmines cibernètiques i, si s’escau, fer de caça-recompenses. Té tractes amb Vector, un intermediari d’alt nivell que passa el material a Salem. Aquest li ha promès que, per deu milions de xips, el portarà a Salem. Òbviament és mentida: no tothom qui vol, pot pujar a Salem. Només hi poden anar els que tenen la marca al front, com Ido, que indica que són de Salem.

Deixant-se influenciar per Vector, Yugo va més enllà de fer de caça-recompenses i, directament, mata persones per recol·lectar-ne la seva columna vertebral, molt ben pagada. I això li funciona fins que, quan ja només li queda mig milió de xips per aconseguir el seu passi, l’enxampen i passa de ser caça-recompensa i ser un objectiu amb un preu sobre el seu cap. Mentrestant Gally li ofereix el mig milió que li falta i, mentre Yugo s’ho pensa, un caça-recompenses l’escuartera en viu. Gally, en assabentar-se, destrueix el caça-recompenses i no sap què fer, fins que se li acudeix salvar-ne el cap i connectar-lo al seu propi sistema vital. Es dirigeix a buscar Ido, per posar-li un cos cibernètic quan, a mig camí, un busca-raons li barra el pas i descobreix la seva jugada. Però en intentar aturar-la, l’autoritat robòtica, en veure que intenta robar-li el cap, aconseguit de manera legal, l’atura al mateix temps que la mateixa Gally es defensa.

Ido fa el corresponent trasplantament i li salva la vida. Gally i el nou Yugo cibernètic van a veure Vector per desenmascarar-lo i comença una nova lluita amb el guanyador dels gladiadors que li fa de guarda-espatlles personal. I aquí s’acaba deixant-nos a mitges per saber com acabarà la lluita. De veritat…? ;-)





dissabte, 27 d’octubre de 2018

diumenge, 21 d’octubre de 2018

Venom (2018)

[661]

Valoració



Fitxa tècnica

Direcció: Ruben Fleischer
Guió: Jeff Pinkner, Scott Rosenberg
Actors: Tom Hardy, Michelle Williams, Riz Ahmed

[ Acció, ciència ficció ] 1h 52min

Sinopsi

IMDb (7,0):
“Quan Eddie Brock adquireixi els poders d’un simbiont, haurà d’alliberar el seu alter-ego “Venom” per poder salvar la seva pròpia vida.”

Crítica

Bé i malament…

En línies generals puc dir que la pel·lícula m’ha agradat. Especialment perquè l’he vista al cinema com a regal d’aniversari del meu nét i feia potser deu anys que no anava al cinema. Quan la pel·lícula s’ha animat i han començat a haver-hi les reglamentàries persecucions, es pot dir que ha estat força entretinguda. Però l’arrancada ha estat francament dolenta, amb un aterratge d’una nau a la Terra amb errors greus en l’ambientació i uns diàlegs de pa sucat amb oli, totalment forçats i fora de qualsevol credibilitat només per justificar i explicar algun precedent i el context de la història. Això m’ha fet mal, molt mal… han sigut uns minuts realment insultants.

Suposo que, per la falta de costum d’anar al cinema, he vist errors que d’altra manera no hauria vist. Primer un doblatge francament deficient: qui es pot creure que tenen aquesta veu? Quan vas al cinema, acceptes explícitament que t’expliquin històries i mentides: hi vas perquè t’entretinguin. Però ho fas amb la contrapartida de que ho intentaran fer el més bé possible. El doblatge no ha estat el cas. Com tampoc ho ha estat algun efecte del simbiont intentant entrar en un cos humà o els fotomuntatges de Tom Hardy conduint una moto per la ciutat o algun desenfoc d’imatge no forçat… Són les coses que té el cinema en alta definició projectat en pantalla gran. ;-)

M’ha agradat veure que ben bé la meitat de la sala, en acabar la pel·lícula, s’han quedat assentats esperant els títols de crèdit per les conegudes escenes extres i, un cop acabats, ens hem quedat nosaltres i dos parelles més esperant les segones escenes extres post-crèdits i, l’encarregat de la sala, veient que sabíem a què ens esperàvem, ens ha preguntat si volíem que avancés la pel·lícula als segons post-crèdits. Els primers post-crèdits han estat de la presentació d’un nou assassí amb simbiont dintre que promet acció en properes pel·lícules i els segons, de la presentació de la pel·lícula d’animació d’Spiderman.

Resum (amb espòilers)

Un periodista acostumat a destapar casos conflictius, s’aprofita d’informació classificada que li arriba a la seva xicota per destapar la falta d’escrúpols d’un cap de científics que ja ha enviat naus espacials a l’espai i ha aconseguit portar a la Terra alienígenes en forma de simbiont. Després de diverses proves, decideix experimentar amb humans, però en la majoria de casos fracasa.

El periodista entra en les instal·lacions després que una científica reprovi la falta d’ètica del seu cap i, en un moment de descuit, un simbiont surt del cos d’un humà usat com a conillet d’índies i entra en el cos del periodista. A partir de llavors la seva vida canviarà i començarà a sentir veus, fins que finalment acaba parlant i tractant de tu a tu amb el simbiont.

El científic vol recuperar el seu simbiont desaparegut costi el que costi, però el simbiont, protegint el periodista, s’escapa de tothom. El simbiont li explica al periodista que no han estat recollits de l’espai com es pensen ells, sinó que s’han deixat agafar per poder portar a la resta de simbionts a la Terra, amb la corresponent invasió o colonització i acabar vivint-hi.

Un altre simbiont que s’havia escapat de la nau en el moment d’estavellar-se contra la Terra i que ha anat passant de cos en cos fins arribar al centre d’investigació, acaba invadint el cos del científic sense escrúpols i, sense més preparatius, decideix llançar el coet i recollir els seus congèneres. Mentrestant, Venom que és el nom del simbiont del periodista, ha decidit que prefereix viure a la Terra fent el que li plagui sense altres competidors i, en una lluita final, acaba fent explotar el coet i el simbiont per tal d’aturar-lo. Sembla que també ha mort Venom per salvar el periodista, però en l’escena final, despedint-se de la xicota, sentim la seva veu resonant en el seu cap.

dissabte, 20 d’octubre de 2018

Dawn of the Planet of the Apes (2014)

[660]

Valoració



Fitxa tècnica

Direcció: Matt Reeves
Guió: Mark Bomback, Rick Jaffa
Actors: Gary Oldman, Keri Russell, Andy Serkis

[ Acció, aventura, drama ] 2h 10min

Sinopsi

IMDb (7,6):
“Una creixent nació de simis evolucionats genèticament liderats per César està amenaçada per una banda de supervivents humans del devastador virus que es va desencadenar una dècada abans.”

Crítica

Passable…

No ho tinc gaire clar, perquè està bastant borrosa en la meva memòria, però podria dir que, gairebé segur, ja l’havia vista. El que és segur és que no tenia els referents de TOTES les pel·lícules originals i TOTES les noves. La veritat és que, ara, en context, tot té més sentit i s’entén. Encara que, desordenadament, aquesta era l’última pel·lícula que em faltava veure en TOT el context (la del 2001, que és una revisió inconclusa de l’original, ja l’he vista, però, pel que veig, no la tinc valorada…).

Resum (amb espòilers)

En la primera part de “les noves” pel·lícules, César per un cantó i Koba per l’altre, vacunats en un experiment que augmenta la seva intel·ligència, constitueixen una revolta i aconsegueixen fugir de la ciutat. Al mateix temps el virus de la grip símia, desenvolupat en laboratori, s’escapa i contamina tota la humanitat provocant-ne pràcticament la seva extinció, excepte uns pocs exemplars que han quedat immunes i sobreviuen amb les reserves energètiques al mínim. Per la seva banda, César acaba de ser pare per segona vegada i continua liderant la manada de simis assentats a les afores de San Francisco.

Humans recorren caminant els boscos per tal d’arribat a una presa per tal d’aconseguir tornar-la a fer funcionar i aconseguir electricitat. En la seva trobada amb simis als boscos, un humà amb el gallet fàcil mata el fill d’un dels subtinents de César. Koba i altres volen venjar-se, però César els atura. Per altra banda, a la ciutat decideixen exterminar tots els simis si no aconsegueixen fer funcionar la central, per la qual cosa es comencen a aprovisionar d’armes.

Un humà intenta negociar i fa un apropament. César el deixa fer, però quan descobreixen armes, els fan fora. L’humà insisteix i s’adona que la dona de César està a punt de morir d’una infecció. L’ajuden i César els deixa acabar la feina. Aconsegueixen electricitat per la ciutat.

Mentrestant, però, Koba ha atacat pel seu compte el destacament de municions i s’ha fet amb armes. Dispara César i fa veure que han estat els humans. Aquests aconsegueixen fugir i troben el cos de César mig moribund. El rescaten i el porten a la ciutat a curar-lo. Koba ha decidit atacar la ciutat i captura els humans en gàbies. Tot aquell que està en contra seu és engabiat també. El fill de César, que pensava que el seu pare havia mort, sabent la veritat, aconsegueix alliberar els simis empresonats i fugen.

Finalment, en la batalla final, César i Koba lluiten a mort. Per la seva banda, alguns humans volen exterminar els simis, però l’humà que els ajudat no els permet acabar els seus plans. La guerra ha començat i ho han fet els simis. S’acosten destacaments militars a la ciutat.

Rise of the Planet of the Apes (2011)

[659]

Valoració



Fitxa tècnica

Direcció: Rupert Wyatt
Guió: Rick Jaffa, Amanda Silver
Actors: James Franco, Andy Serkis, Freida Pinto

[ Acció, drama, ciència ficció ] 1h 45min

Sinopsi

IMDb (7,6):
“Una substància dissenyada per ajudar el cervell a reparar-se dona intel·ligència avançada a un ximpanzé que lidera una revolta de simis.”

Crítica

L’origen…

Ja l’havia vista quan la van fer, però ara, amb el repàs de TOTES les pel·lícules, se m’havia passat valorar-la. Al final, però, un pèl llarga… no? I total per voler confirmar o variar alguns conceptes de l’original i poder sentar les bases de la franquícia que segueix a continuació.

Resum (amb espòilers)

Un investigador prova noves vacunes en simis per curar l’Alzheimer que comença a patir el seu pare. Finalment aconsegueixen trobar un vacuna que, potser, té resultats prou bons. L’únic individu en el que funciona és una femella recentment capturada a l’Àfrica i que ningú sabia que estava prenyada. En una última prova reacciona amb violència i acaba sent abatuda a trets. Només defensava la cria que acabava de parir. No obstant això, aquest petit detall només el coneixen un cop estan desmantellant tot l’experiment, perquè la resposta violenta espanta els inversors.

La cria de ximpancé la cuida l’investigador a casa seva. La vacuna experimentada en la seva mare té un poderós efecte en la cria que va creixent amb una intel·ligència fora del normal i és educada en llenguatge de signes. La cria l’anomenen César. No obstant això, observa els nens del barri i vol ser com ells, però no deixa de ser un animal i, quan ha de sortir de casa, ho ha de fer amb un collar al coll.

Un malentés entre el pare de l’investigador amb l’Alzheimer ja molt avançat i un veí perepunyetes, fan que César actuï defensant l’home gran i el veïnat s’espanti, per la qual cosa ha de passar una temporada en un centre especial per simis. Allà, més enllà de la part bonica del pati amb un cel i un sol pintats a la paret, viuen en condicions bastant lamentables engabiats. La intel·ligència de César fa que s’alïi amb el goril·la i l’orangutà per poder vèncer el líder. Un cop aconseguit això, es desempelleguen dels seus captors-cuidadors i s’escapen per la teulada. En el moment de màxima tensió César pronuncia la seva primera paraula: NO.

Al mateix temps, al laboratori on investigaven la vacuna, han iniciat de nou els experiments i tenen més simis fent-lis tota mena de proves, algunes d’elles han desfigurat un ximpancé de circ, Koba, que, amb la vacuna injectada, igual que els companys de gàbia de César, incrementa la seva capacitat intel·lectual.

Les autoritats volen exterminar els simis revoltats i genèticament augmentades les capacitats intel·lectuals, però acabne escapant al bosc. Una grip, fabricada en laboratori, la grip símia, arrassa la raça humana i deixa ben pocs supervivents, però immunes a aquesta grip.

Kirikou et la sorcière (1998)

[658]

Valoració



Fitxa tècnica

Direcció: Michel Ocelot, Raymond Burlet
Veus de doblatge: Doudou Gueye Thiaw, Maimouna N’Diaye, Awa Sene Sarr

[ Animació, aventura, familiar ] 1h 11min

Sinopsi

IMDb (7,6):
“En un poble africà amb problemes, neix un nadó inusual.”

Crítica

Una petita joia…

En navegació random per YouTube m’he trobat aquesta petita joia de la que mai havia sentit parlar. En un primer moment he estat a punt de deixar-la pensant que era dolenta de nassos… però hi havia alguna cosa que em deia que no i realment ha valgut la pena. Veig que, anys després, n’han fet una segona, tercera part i fins i tot un musical. O sigui, aquí no és ni coneguda (almenys per mi), però a França i molts païssos subsaharians de parla francesa n’és un referent.

Realment una pel·lícula d’animació diferent. Diferent pel tipus d’història explicada i la manera d’explicar-la. Sense manies ni embuts en mostrar nus d’adults i de nens, amb una gama de colors i textures fora de l’habitual i proporcions dels personatges inusuals també. Fora prejudicis!

Resum (amb espòilers)

En un poblat aïllat del món en l’Àfrica subsahariana, un nen que encara no ha nascut li parla a la seva mare abans de nèixer. Neix sol, surt caminant i parlant amb sa mare. Es neteja sol i pregunta pel seu pare i pels homes de la família. S’assabenta que tots els homes de la família, menys el germà petit de la mare han estat devorats per un bruixa malvada que els ha près l’aigua del poblat, per la qual cosa han d’anar molt més lluny a buscar-la.

Tot i ser petit, és molt espavilat i, malgrat tot, tothom el desprecia pel petit que és i no li fan cas, però, mica en mica, va desbarant els plans malèfics de la bruixa que atormenta el poble i salva els nens de les seves mans i dels fetitxos de fusta embruxiats que la serveixen.

Preguntant a la seva mare qui pot saber el per què la bruixa és tan dolenta, li contesta que potser el seu avi, el pare del seu pare, un ancià que viu en una muntanya més enllà de la casa de la bruixa, en coneix els motius. Però per arribar la muntanya ha d’esquivar la mirada del fetitx vigilant que tot ho sap de la teulada de la casa de la bruixa. Ajudat per la seva mare, entra en un cau sota terra i va traçant un camí subterrani per arribar a l’altra banda. Pel camí es troba una mofeta que el vol atacar i esquirols que l’acaben ajudant. Més enllà de la casa de la bruixa, un porc senglar el persegueix sense parar fins que, finalment, aconsegueix entrar en el termiter vermell, que és l’entrada de la cova del seu avi.

El seu avi, que és un home gran i que l’única saviesa que té és l’experiència pròpia de la vida, li diu que la bruixa és dolenta perquè té un clau enverinat i encisat clavat a l’esquena que li produeix molt dolor i alhora enverina el que està al seu voltant. Després de diverses trifulques, li para una trampa a la bruixa per tal de poder tirar-se-li a l’esquena i treure-li el clau. Després d’un gran esgarip de dolor, la bruixa torna a ser una noia normal.

Kirikú, que encara és un nadó –però que parla, camina, corre i és molt espavilat– li demana casar-s’hi l’exbruixa s’hi nega perquè és molt petit. Llavors li demana un petó. Li fa i al moment es transforma en un jove ben plantat. S’enamoren i torne al poblat.

Al poblat, que tothom hauria d’estar content per alliberar-los de la bruixa, volen matar la noia posseïda i ara exbruixa per tot el mal que els va fer, però just en l’últim moment apareix l’avi de Kirikú amb tots els homes que havien desaparegut i que s’havien pensat que s’havia menjat la bruixa. Només estaven sota un encanteri i s’havien convertit en fetitxos de fusta. Acaben tots ballant i cantant, una vegada més, com tantes d’altres al llarg de la pel·lícula, amb els cossos nus i amb total naturalitat.

#funnywordsgift (202)

“The woman, to be well married, should not have a mother-in-law or sister-in-law.”

[202]

diumenge, 14 d’octubre de 2018

Momo e no tegami (2011) (A Letter to Momo) (Una carta para Momo)

[657]

Valoració



Fitxa tècnica

Direcció: iroyuki Okiura
Guió: iroyuki Okiura
Veus de doblatge: Karen Miyama, Yuka, Daizaburo Arakawa

[ Animació, aventura, comèdia ] 2h

Sinopsi

IMDb (7,3):
“Agafant-se a una carta inacabada escrita pel seu pare recentment difunt, la jove Momo es trasllada amb la seva mare des de la cosmopolita Tòquio fins a la remota illa japonesa de Shio. A la seva arribada, comença a explorar el seu nou hàbitat, conèixer els nens locals i aprendre les seves rutines i costums. No obstant això, no passarà molt abans que es produeixin diverses aparicions estranyes al voltant de l’illa anteriorment tranquil·la. S’observa que les hortalisses són robades dels horts i les galetes premiades comencen a desaparèixer i, el pitjor de tot, cada matí, després que la seva mare marxi a treballar, Momo escolta estranys murmuris procedents de l’àtic de la seva casa. Molesta per aquests fets esgarrifosos i la negativa de la seva mare a creure-les, Momo s’embarca en una aventura estranya i sobrenatural per descobrir la font del mal, que el condueix a un trio de personatges problemàtics: el llangardaix flatulent Kawa, el Mame infantil i el seu líder ogre Iwa. Momo també s’assabenta que la seva visita a l’illa està d’alguna manera connectada amb la misteriosa carta del seu pare.”

Crítica

Com és possible que encara no l’hagués vista…

No la puc qualificar, de cap manera, una obra mestra, però sí haig de dir que m’ha agradat moltíssim i és del tipus de pel·lícules que m’agraden. Per sobre de tot per la història que, en cap moment, és predictible. A més, els personatges, imaginaris o no, venen justament de l’univers Hokusai, un món que justament he estat investigant últimament. Mira… anava a posar-li tres estrelles, però finalment n’hi poso quatre!

Es pot dir que és la clàssica animació japonesa amb moltíssimes influències de l’escola Ghibli on hi ha una gran profusió i creativitat de fons il·lustrats sobre el que es mou l‘animació i aquesta es bastant “simple”, però que, de tant en tant, també utilitzen el 3D i el CGI, però només el just i necessari. El començament em recorda tantes pel·lícules Ghibli… l’arribada a la illa, els paisatges, el trasllat a la casa. Un posada en escena comuna. Però el que més m’ha agradat és la manera de mostrar la història: en cap moment tens temps d’avorrir-te i això que tampoc es poc considerar d’acció… però no paren de passar coses. I tot i que busca la llagrimeta, tampoc es pot considerar cursi ni massa nyonya.

Resum (amb espòilers)

Una nena, Momo, i la seva mare viatgen cap la seva nova residència després d’haver venut el seu pis a Tòquio després del tràgic accident del pare de la família, biòleg marí, al morir en un accident. Quan estan a punt d’arribar, mentre Momo llegeix les primeres paraules d’una carta que el seu pare va començar a escriure-li, però no va acabar –“Per a Momo” només diu la carta–, tres gotes d’aigua cauen damunt el cap de Momo abans de tocar el terra del barco que les porta a l’illa.

La seva nova casa és una part de la casa dels seus oncles que, com la majoria dels veïns de la illa, són gent gran i estan encantats amb que vingui gent jove. Momo és molt tancada i només s’obre en la intimitat amb la seva mare. En els primers dies, mentre s’acaben d’instal·lar, la mare intenta que Momo faci amics, però ella és molt vergonyosa i li costa molt. Tot i així coneix un noiet i la seva germana petita amb els que ha quedat per juntar-s’hi a la seva colla d’amics de la mateixa edat.

Ajudant a pujar coses a les golfes de la casa, Momo descobreix un quadern antic, dibuixat a l’era Edo, que li agradava col·leccionar al seu avi –ja mort– en el que apareixen tot tipus de sers deformes, alguns monstres, altres déus i semidéus de la mitologia popular japonesa. Para atenció en una pàgina que no hi ha cap personatge dibuixat; només el fons de les muntanyes.

Quan es despedeix de la seva mare al port, mentre es dirigeix a fer un curs de formació per trobar treball, veu una estranya forma humanoïde mig desdibuixada que puja a l’embarcació al costat de la seva mare. S’espanta molt i torna a casa. Poc després nota com dues ombres, més grans aquest cop, la comencen a seguir. Un seguit d’estranys successos comencen a esdevenir-se: sorolls i murmuris a les golfes, menjar que despareix… Finalment, enfrontant les pors, les tres ombres prenen forma davant ella i les acaba veient.

Són tres sers d’allò més pintoresc i grotesc que, d’entrada fan molta por, però que acaben sent entranyables. Haig de pensar que són sers “coneguts” en la cultura popular japonesa: un és un cap gros amb les dents d’or, la boca sempre oberta i molt grossa, i un ulls que van cadascun pel seu compte; és molt corpulent. L’altre recorda un gripau fastigós, té el cos lleugerament verdós, és primet però amb panxolina i sempre s’està gratant el cul. Finalment el més petit és un ser amb la mirada perduda, una mica tontet, que sempre oblida les coses i li agrada anar treient la llengua.

Finalment acabem coneixent el fons de la història: Momo sabia que el seu pare i la seva mare es van conèixer en el concert dels Nens Cantaires de Viena i, aprofitant que estaven de gira de nou a Japó, va convèncer la seva mare de comprar tres entrades per anar-hi tots junts. El seu pare però, ha de començar un treball d’investigació marina i just el dia que Momo li prepara la sorpresa ha de marxar. Momo i el seu pare tenen una discusió, fins que Momo li acaba dient que l’odia i li deixa la sorpresa de les entrades davant seu al temps que marxa. En aquell moment, el seu pare va intentar escriure una carta a Momo per disculpar-se, però, com explica al final la seva mare, el seu pare era molt bo escrivint informes, però no sabia expressar els seus sentiments per escrit, així que la carta es va quedar a mig escriure. Aquell mateix dia, el pare mora en un accident i tothom en plora la pèrdura, però més Momo perquè l’última paraula que li va dir va ser que l’odiava.

Quan una persona mora i puja “dalt”, quan està dalt cuida de la família, però en el moment de l’ascensió envien éssers que anteriorment eren monstres malvats, però que ara, en penitència, han de vigilar pels éssers estimats, enviar-ne informes i, acabada l’ascensió, desaparèixer. Aquests tres personatges, que semblen sortits d’un quadern de monstres antic, són els que han de cuidar de Momo i de la seva mare. Normalment són invisibles, però, el fet que en el moment que arribaven a la terra toquessin justament el cap de Momo, aquesta els acaba veient i poc interactuar amb ells. Poca gent pot veure aquests sers. Un era el besavi, que tothom deia que estava mig boig. I també els pot veure la germana petita del noia que ha conegut a la illa.

Al principi Momo s’avorreix molt sola tot el dia. Intenta jugar amb els seus nous amics, però entre que és molt tímida i reservada i que li fa por tirar-se del pont a l’aigua com fan els seus nous companys, sempre acaba apartant-se’n. Els nous amics/monstres que ha conegut ara i que no sabem si són reals o fruits de la seva imaginació solitària, la tenen prou entretinguda perquè no paren de donar-li problemes. Tot el dia tenen ganen i no paren de robar hortalisses i mandarines dels horts del voltant. També fan tot tipus de criaturades.

En un moment de tensió, el mirall que el pare va regalar a la mare despareix. L’han robat els monstres. Momo l’acaba trobant i, intentant recuperar-lo, acaba trencat. La mare puja i li pregunta què ha passat. Explica que han estat els monstres. La mare no se la creu i al final acaba amb una plantofada. Momo marxa enfadada dient-li que només pensa en ella, que a ella ningú li ha preguntat si li agradaria canviar de casa i que mai pensa en el seu pare… just el dia que l’havia mig enxampat plorant davant les fotos del seu pare.

La mare que havia estat asmàtica, però ja s’havia curat, en l’estat d’angoixa agafa una altra vegada un atac d’asma. Recorreix al medicament, però ràpidament se li acaba. Al mateix moment, un tifó s’acosta a l’illa i comença el mal temps, just en el moment en que la mare surt a buscar Momo, que està en un santuari als esperits del bosc xerrant amb els monstres. La mare acaba perdent l’esma enmig del carrer i és atesa pel nou amic de Momo i el seu pare. És portada a casa i mentre esperen el metge que no arribarà fins passada la tempesa, el carter surt a buscar Momo. La porta a casa i, coneixent els esdeveniments i no donant-se per vençuda amb les explicacions de “passada la tempesta ja vindrà el metge”, decideix pel seu compte sortir a buscar el metge pel pont nou que ja està construit però no encara inaugurat, per salvar la seva mare. No es pot permetre que també mori després de dir-li coses tant lletges.

Finalment, el carter col·labora en anar a buscar el metge atravessant el pont enmig de la tempesta, però arriba un moment en que no poden continuar. És llavors quan els monstres, que en principi no volien “interferir”, demanen ajuda als esperits que habiten les cases i entre tots, formant un túnel gegant protegeixen Momo i el carter dalt de la moto, perquè no els afecti la tempesta.

Al dia següent la mare s’està recuperant plàcidament a l’hospital i, mentre dorm, Momo torna a casa a despedir-se dels seus amics que ja han acabat la feina per la que havien vingut a la terra i aprofita per donar-los una carta dirigida al seu pare. Als pocs dies, en un acte tradicional japonés en que cada família envia al mar un vaixell de palla pels esperits, quan tothom a marxat i els barcos també, tot parlant mare i filla, veuen que un vaixell ha tornat i porta una carta. La mare no hi veu res escrit, però Momo llegeix una disculpa del seu pare i també un “no us preocupeu que aquí estic per cuidar-vos”.