Bloc personal,

dimecres, 3 d’octubre de 2018

Toc Toc (2017)

[651]

Valoració



Fitxa tècnica

Direcció: Vicente Villanueva
Guió: Laurent Baffie (play), Vicente Villanueva
Actors: Paco León, Alexandra Jiménez, Rossy de Palma

[ Comèdia ] 1h 30min

Sinopsi

IMDb (6,6):
“Aventures i desventures d’un grup de pacients amb TOC (transtorn obsessiu-compulsiu) citats a consulta a la mateixa hora.”

Crítica

Entretinguda i divertida, però no per riure…

Està tan ben realitzada que, si hagués estat signada per directors i actors americans, ens hagués semblat estupenda. Aquí tenim tendència a fer de menys les produccions espanyoles, però, en aquest sentit, no té cap pega. El problema és que no és per “petar-se de riure”. És graciosa, té els seus punts graciosos i té un bon ritme, però no és fins gairebé el final que realment pots esclatar a riure. Durant el trancurs de l’acció t’ho passes bé i t’entretens. Però res més. I hi insisteixo, està molt ben realitzada i té un bon ritme.

Resum (amb espòilers)

Sis persones amb transtorn obsessiu-compulsiu de manual, coincideixen a la mateixa hora en la consulta d’un especialista pel seu problema. El doctor no apareix i, amb la col·laboració de la infermera que els rep a la consulta, esperen i esperen el doctor que mai arriba. En aquesta espera coneixem, encara més, quin és el seu transtorn.

Un senyor de seixanta anys amb accent argentí no pot parar de dir paraulotes i fer gestos obscens sense poder control·lar-ho. Un taxista calcula automàticament totes les dades que li arriben i en busca relacions aritmètiques. Una investigadora de laboratori no pot tocar les coses que els demés han tocat sense rentar-se una i una altra vegada per no agafar cap infecció. Una senyora gran d’edat indeterminada molt puritana ha de comprovar una i mil vegades, si ha tancat la clau del gas, les llums, si porta les claus… el dubte constant i la verificació continuada. Una noia professora de gimnàs ho ha de repetir tot dos cops. I un noi no pot trepitjar les línies del carrer.

Mentre la infermera els va allargant l’espera, ells decideixen conèixer’s millor i intenten fer alguna mena de teràpia grupal per mirar de solucionar el seu problema. Primer però, fracasen. I quan es donen per vençuts, finalment se n’adonen que, en un moment o altre, en un moment que han estat més atents a altres coses que a ells mateixos, el problema ha desaparegut.

Tota la pel·lícula tracta els malentesos i s’aprofita per portar fins l’últim extrem el seu transtorn de manera que resulta graciós. Finalment, com era d’esperar, un dels pacients és el doctor que s’ha fet passar per un pacient, perquè ell també té TOC: el senyor gran argentí. La infermera és una actriu en atur que està treballant en el seu primer dia de feina d’acord amb el doctor.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada