Bloc personal,

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris #01 paranoies. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris #01 paranoies. Mostrar tots els missatges

dijous, 11 de maig de 2017

“El gordo ese” i una mica tonto, també

Des de fa ben bé 15 anys, com hi havia un desfase entre el pes que em marcava la balança de casa i el pes que marcava la balança del metge, faig decidir afegir-li 6 Kg a la de casa. Així, per exemple, si realment pesava 90 Kg a mi em marcava 96 Kg perquè sabia que quan aniria al metge allà em diria que pesava 95 o 96 Kg. Bàsicament em curava en salut per no fotre’m un susto massa gran. I tots els pesos marcats fins ara han estat amb una afegit de 6 Kg. Tenia les “visites” a casa fins els nassos perquè els que es fotien el susto eren els que provaven la balança. Jo els avisava que estava 6 Kg sobrepassada i ja està, però de moment el susto no els hi treia ningú.

Ara, d’un dia per un altre, vaig comprovar que havia pujat, de cop, entre 3 i 4 Kg i que en comptes de ser una cosa passatjera es mantenia i, en la meva dèria hipocondríaca ja pensava que alguna cosa se m’havia “trencat” dintre meu i m’havia fet guanyar aquests 3 kg de cop que no havia manera de baixar. Amb la mosca darrera l’orella em tenia!

Una setmana. Una setmana he tardat en donar-me compte que amb algun copet que li havia donat amb el peu, en comptes dels 6 Kg de sobrepés que li tenia afegits a la balança, havia passat a 9 Kg! I aquesta era la diferència i paranoia amb la que porto des de fa una setmana… No es pot ser més tonto!

En definitiva, que he decidit deixar el pes original que marca la balança. Deixar el zero al zero. I si peso 90 Kg, que marqui 90 Kg. Així que, a partir d’ara, totes les gràfiques d’aquesta secció aniran amb el pes “bo” i per tant 6 Kg per sota del que hi ha hagut marcat sempre.

He dit.

diumenge, 20 de novembre de 2016

Bojeria de manual

Algú vol saber fins quin punt arriba la meva “bojeria”? Doncs aquí un exemple…

Cada dissabte vaig a comprar un pollastre a l’ast amb una ració de patates i quatre croquetes. El preu total de la comanda puja a 14,15 €, que per altra banda són els 4 primers decimals del número pi:

3,1415926535


Aquests són, justament, la quantitat de decimals que tinc memoritzats… ;-)

dissabte, 5 de setembre de 2015

Compungiment

En aquests difícils moments de compungiment,
ara més que mai,
serenitat, valor i saviesa.

dilluns, 10 d’agost de 2015

Píndola blava
o píndola vermella?

Què és la vida sinó saber escollir
entre la maleïda ignorància de la il·lusió (píndola blava)
i la dolorosa veritat de la realitat (píndola vermella)?

Ay las!






==

- Matrix (…) és el món que ha estat posat davant els teus ulls per a ocultar la veritat.
- Quina veritat?
- Que ets un esclau, Neo.
...
- Si prens la píndola blava, fi de la història! Despertaràs al teu llit i creuràs el que vulguis creure. Si prens la vermella et quedaràs al País de les Meravelles i jo t’ensenyaré fins on arriba el cau de conills. Recorda! L’única cosa que t’ofereixo és la veritat. Res més!


divendres, 31 de juliol de 2015

L’hora dels adéus

És l’hora dels adéus
I ens hem de dir: Adéu-siau!
Germans, dem-nos les mans,
Senyal d’amor, senyal de pau.

El nostre comiat diu:
A reveure, si a Déu plau!
I ens estrenyem ben fort,
Mentre diem: Adéu-siau.

No és un adéu per sempre
És sols l’adéu per un instant,
El cercle refarem
I fins potser serà més gran.

El nostre comiat diu:
A reveure, si a Déu plau!
I ens estrenyem ben fort,
Mentre diem: Adéu-siau.

La llei que ens agermana,
Ens fa més forts i ens fa més grans.
Si ens fa més bons minyons,
També ens fa ser mes bons cristians.

El nostre comiat diu:
A reveure, si a Déu plau!
I ens estrenyem ben fort,
Mentre diem: Adéu-siau.



[ Adaptació de la cançó popular anglesa “Auld lang syne” ]

divendres, 8 de maig de 2015

Fludrocortisona (0,1 mg) is over…

Spain is different! o no… sembla ser que el “problema” està bastant globalitzat… “Mal de muchos, consuelo de tontos.”

La qüestió és que, si ets tant despistat com jo, sàpigues que des de fa ben bé 5 mesos hi ha desabastiment d’Astonin (Merck) a Espanya i no està previst que en torni a haver fins a inicis d’octubre. “¡Ole tus huevos!” Si pel que sigui necessites fludrocortisona (Addison) per “viure” i tens la mala sort d’haver nascut al sud d’Europa, ja et pots morir! perquè les màfies de les farmacèutiques i altres interessos comercials han decidit tallar la distribuició de fludrocortisona a Espanya (entre altres païssos del món).

La bona notícia és que des de CatSalut han provisionat les farmàcies dels hospitals de referència per zona (a Vilanova i la Geltrú és l’Hospital Residènica Sant Camil - Consorci Sanitari del Garraf) amb un medicament genèric que han comprat ves-a-saber-on i que necessita nevera per conservació… i que dispensen de manera bastant racionada, però suficient per un mes. Així que cal saber que, acudint al metge de capçalera, notificant el problema i demanant un informe de la medicació i/o recepta electrònica, només cal atansar-se a l’hospital de referència i demanar-ho allà. Simple i fàcil… si ho saps…

De res.

divendres, 27 de març de 2015

Intrusos a la wifi

Fa setmanes tenia problemes amb l’ADSL. A partir de certa hora del vespre tenia micro-talls en la línia. El router tallava la senyal i a continuació intentava tornar a sincronitzar. Si això anava ràpid, és possible que pràcticament ni ho notés. Però si tardava i justament en aquell moment estava treballant, posava el crit al cel…

Aprofitant un d’aquells talls vaig trucar al 1002 i en la verificació automàtica van trobar una incidència i en van enviar un tècnic. Va fer proves (pel matí) i no hi veia problemes… és clar, pel matí no tenia els talls. Solució? Em canvien el router… ai las!

Els talls continuen i torno a trucar, aquest cop al número directe del tècnic que em va facilitar. Com que no ve, acabo tornant a trucar al 1002 en un altre dels talls. Incidència activada i torna a venir el tècnic. Torna a fer proves i diu que sembla que la línia està bé. Li comento que els talls es produeixen just en el moment que uns nous inquilins s’han instal·lat al pis buit del costat. Em diu que no hi té res a veure… Finalment aprofiten que hi ha una línia lliure i em canvien la línia.

Continuen havent algun micro-tall, però res a veure amb l’anterior. Acaba el mes i els veïns abandonen el pis. Els pocs talls que tenia fins el moment desapareixen del tot. Si era qüestió dels veïns o de la línia, no ho sabré mai. El cas és que el problema es va solucionar.

En la meva paranaoia conspiranoica vaig instal·lar al iPad Fing - Network Scanner, que és una aplicació que rastreja tots els dispositius que xuclen del teu wifi. En aquell moment només apareixien l’iPad, l’iMac i el router. Tot normal.

Just ahir vaig començar a notar problemes amb la velocitat de conexió. I alguns problemes amb el wifi de l’ordinador. Tot sovint havia de reiniciar per recuperar la senyal. A més se’m van ajuntar altres problemes que no venien al cas com era el tenir instal·lades als navegadors alternatius al principal (Safari) extensions de publicitat que em desmuntaven les pàgines. La paranoia va tornar!

Per provar, vaig tornar a executar Fing des de l’iPad i m’apareix al llistat de dispositius connectats un PC-PC de Loopcomm Technology que feia mala espina. Efectivament algú se m’havia colat al wifi i interferia amb la meva navegació normal i em tallava el meu propi wifi.

Vaig desconnectar el wifi uns instants, vaig tornar a connectar i encara estava allà. Vaig tornar a desconnectar un parell de hores i al tornar ja no hi era. Mentrestant vaig investigar què calia fer per desempellagar-me d’un intrús així, confiant que s’hauria donat compte que jo ho sabia i no es tornaria a connectar per precaució. Però no. Al cap d’unes hores tornava a ser allà. Així que això és el que vaig fer:
  1. Entrar al router (escrivint 192.168.1.1 al navegador) i canviar la contasenya del wifi, ara en mode WPA2. Aquest cop una contrasenya de 24 caracters incloent majúscules, minúscules (depén de la tipografia de vegades és difícil saber quan hi ha una "L" minúscula o una "i" majúscula…), 6 números i 2 símbols… aquest cop no ho posaré fàcil!
  2. Desactivar el mode automàtic del WPS.
  3. Canviar la contrasenya del router…

Atenció: l’anterior router tenia encriptació WPA2, però aquest “nou” només WPA-PSK. I el que més em fot és que la contrasenya del router era 1234! Toca’t els ous! I només entrant aquesta contrasenya al router quedava visible la contrasenya del wifi que jo em pensava que anava encriptada i no era possible conèixer si no tenies accés físic al router i n’apuntaves la contrasenya que estava impressa a sota… En fi, sempre acabes aprenent coses noves.


Informe finalitzat. ;-)

divendres, 6 de març de 2015

Planeta Terra:
7.000 milions d’humans

El 31 d’octubre de 2011 el planeta Terra va arribar a la xifra de 7.000 milions d’humans (ara mateix 7.300 milions i pujant meteòricament). Però si comptem des de l’inici de la humanitat (50.000 aC), al planeta Terra hi han habitat 106.000 milions de persones.

Però més que les persones que l’habiten, sobre el que ara volia reflexionar era de la mort d’aquestes. Històricament, quan visualitzem la mort d’un personatge conegut, pensem en dues coses: mort natural o mort violenta causada per una guerra, batalla o gesta èpica… i l’heroi de torn atravessat per una llança, fletxa o abatut per un tret.

Donem per fet que molts avantpassats van morir de manera natural (vellesa, per exemple) però sempre és més espectacular una mort èpica. Aquell cavernícola que moria aixafat pel mamut. Aquiles a les portes de Troya. O aquell soldat desconegut abatut per un tret a la Guerra Civil.

El cas és que les dades “canten” i aquests dies, en els que he fet un purga total del sistema digestiu per dalt i per baix a causa d’una passa vírica (elegant manera d’etiquetar un “mal de muchos consuelo de tontos” del que no es tenen dades fefaents), he estat pensant que la majoria d’aquests 106.000 milions de persones (bé… 106.000 - 7.000 = 99.000 milions)… aquests 99.000 milions de persones mortes ho van fer envoltats dels seus propis fluids corporals com orins, femta i vòmits provocats per la majoria de malalties, epidèmies i pandèmies que ha assolat la humanitat al llarg dels temps. Aquests són els números:
  1. Verola: +300 milions
  2. Xarrampió: +200 milions
  3. Febra espanyola: entre 50 i 100 milions
  4. Pesta negra: 75 milions
  5. SIDA: +25 milions
  6. Plaga de Justinià: 25 milions
  7. Tercera pandèmia: 12 milions
  8. Tifus: 4 milions
  9. Còlera: 3 milions
  10. Grip de Hong Kong (H3N2): 1 milió
  11. Ebola: 9.400 persones (no milions)


Aquí una cronologia de les pandèmies.

dijous, 26 de febrer de 2015

El gordo ese

- Estàs bé de tot, però l’IMC indica 29, per tant és excés de pes a punt d’arribar a l’obesitat…
- Així doncs, estic gras?
- És el que diu l’IMC.
- I doncs? Si peso 95 kg i medeixo 181 cm resulta un IMC de 29, no?
- Sí.
- I… ¿és el mateix pesar 95 kg amb una vida totalment sedentària (feina i oci), estant sempre cansat i menjant pels descosits, amb mala salut en general, que pesar també 95 kg i ser capaç de córrer una marató, amb força per arrastrar un tractor i amb una vida activa i saludable?
- …

diumenge, 22 de febrer de 2015

Peres i pomes

Hi ha una cosa que ja fa anys que em bullia per dintre però preferia deixar-la aparcada… “el temps ho cura tot”, pensava. Ara he llegit un paperet i se m’ha tornat a regirar tot. Així que, com a teràpia personal, aquí exposo amb metàfores el que diu el paperet per, entre altres coses, recordar-ho més endavant.

  • Li he comprat a un jardiner un pomer.
  • El meu veí em diu que, així per sobre, té 28 pomes.
  • Un conegut ha col·laborat amb la compra de 7 peres, que representa el 25% del total de pomes.
  • Si s’hagués venut aquest pomer en el moment que tenia 28 pomes, s’hauria de fer l’operació de 28 pomes - 7 peres = 21 pomes.
  • En aquest punt només caldria repartir a parts iguals les 21 pomes entre la gent amb qui voldria compartir-les i ja està. Si ho vull repartir entre 3, per posar un número, a cadasú li tocaran 7 pomes.
  • Però el temps passa i el pomer podria fer més pomes o perdre-les i quedar-se pelat, així que, segons els meus càlculs, hem de treballar amb percentatges i la cosa quedarà així:
    1. si el pomer tingués 100 pomes, 100% - 25% = 75% = 75 pomes a repartir en parts iguals (25 pomes),
    2. però si es donés el cas que al pomer només li quedessin 8 pomes, 100% - 25% = 75% = 6 pomes a repartir en parts iguals (2 pomes).
  • Per cert… he dit que encara haig de pagar aquest pomer i que, de fet, no tinc res?
    1. en el primer cas, de les 25 pomes que queden per cadascú, aportant-ne només 7 per cap, encara quedarien 18 pomes per gaudir-ne,
    2. però en el segon cas, 2 pomes, encara queden per pagar-ne 5 per cap…
En qualsevol cas aquests són els meus càlculs… em signes aquí per mostrar-me que estàs conforme?

Peres, pomes, unitats absolutes, percentatges, el jardiner i el tonto del veí… Déu n’hi do! Al final tot sóna una mica com el conte de la lletera, oi?

No recordo que ningú m’hagi preguntat mai si volia que em regalessin 18 pomes, 7 pomes o haver-ne de pagar 5. Per això escric això aquí, per recordar-me’n…

dimarts, 27 de gener de 2015

Frases, cites i refranys:
tipus d’estrès

“Hi han dos tipus d’estrès:
el que et treu la gana
i el que et fa menjar compulsivament.”

Quina classe d’estrès tens tu?




[ Jo mateix. ;-) ]

dilluns, 19 de gener de 2015

Caritat a domicili

Això és el que acabo de donar com ajuda a algú que ha trucat a la meva porta dient-me que tenia l’edat que tinc jo, el temps que portava sense treballar, la falta d’ofertes de treball malgrat la disposició total, l’esgotament de les prestacions… En definitiva era un “altre jo”.

Xerrant, xerrant, al final m’he enterat que, tot i que ha de passar pel tràngol d’haver d’anar trucant porta per porta demanant algun tipus d’ajuda (en metàl·lic o en feina), no està pitjor que jo…

En tot cas, com a mínim, solidaritat! En el moment de donar-ho no m’ha sabut gens de greu, amb el que sóc jo per mirar-me i remirar-me les coses quan haig de comprar alguna cosa, però ara ja m’està fent rum-rum la panxa… En el fons som el que som i mai canviarem: “Fent veure que no passa res, amb aquell optimisme malaltís que ens fa conformar-nos amb la meitat de nosaltres... Ara tan sols ens sobrevivim.”

[ Roger Mas. DP. Fragment de Rebequeria. ]


Una cosa més: de veritat existeix el karma? Allò que projectem acaba tornant a nosaltres? Ai las!

diumenge, 28 de desembre de 2014

Kettlebell for poor

La roba de pensar

Per pensar i reflexionar res millor que posar-se la roba de pensar*.
(*) Preferiblement entre 5:30 i 6:15 min/km

A altres velocitats els pensaments són uns altres… menys reflexius i més enfocats allò que s’està fent en aquell moment. Això també serveix per moments de més o menys estrés quotidians i feines més o menys mecàniques en mode automàtic.

dissabte, 6 de desembre de 2014

Mono vs. estèreo

Recordo que de petit teníem un tocadiscos que tenia l’altaveu en la mateixa tapa de la caixa que tancava l’aparell. En un moment de bojeria tecnològica, potser als 15 anys, a casa van comprar –de segona mà, per suposat– un tocadiscos estereofònic! T’ho pots creure? Sí, et posaves els auriculars aquells grans que envoltaven tota l’orella i, si el disc estava també gravat en estèreo, senties coses diferents en l’orella esquerra a les de l’orella dreta.

Hi havia un disc, que regalaria algun Nadal alguna caixa d’estalvi de l’època, que eren bandes sonores de pel·lícules de ciència ficció que estava gravat així, en estèreo. Cal dir que la majoria de pel·lícules ni les havia vist, però el so era espectacular i em passava hores escoltant una i una altra vegada aquell disc a tot volum. En aquella època les bandes sonores eren composicions per a una gran orquestra i el so tenia una amplitud i matisos que l’estèro ho agraïa. A més, se li afegien els primers efectes dels primers sintetitzadors i la imaginació feia la resta… Ai sí! El canvi d’escoltar la música en mono a estèreo es podria comparar amb el pas de la televisió en blanc i negre a la televisió en color… però en el cas de la televisió, encara que hi va haver color, no hi havia una definició prou notable i, tot i que sí vaig notar el canvi, no va ser un salt de tanta incidència en els meus records com el canvi al so estereofònic. En l’estèreo, amb els auriculars posats, ho senties tot a la perfecció… era passar de la nit al dia!

El cas és que entre totes aquelles bandes sonores hi havia una música que no hi tenia res a veure… era un vals, El Danubi Blau de l’Strauss, i durant molts de temps estava convençut que, com el disc era un regal promocional d’una caixa d’estalvi, hi havia una errada en la compilació del disc i se’ls va colar una música que no corresponia… Com podia ser que per una pel·lícula de ciència ficció com 2001: Una odissea en l’espai s’utilitzés un vals? Impossible! Van passar anys fins que vaig saber el per què… Santa inocència! ;-)

Això mateix es pot llegir també a Medium.

dilluns, 17 de novembre de 2014

La casa dels meus avis


Els meus avis paterns vivien al número 13 (ara número 1*) del carrer de Conxita Soler, cantonada rambla de la Pau, de Vilanova i la Geltrú. Era una casa de construcció antiga, igual que les que ara encara hi han al costat…

No. No era una casa només per ells. Eren pisos i imagino que hi estaven de lloguer. Ells vivien al primer pis. Les cases disposaven de 2 portes per planta, des de la planta baixa, primer pis i segon pis. Doncs ells vivien a la primera porta esquerra només pujar les escales del primer pis. Des del carrer hi havien dos portes pesades que suposo es devien tancar de nit. Recordo tres trams d’escala (estrany per altra banda si només has de pujar un primer pis). Graons de rajola catalana i barana de ferro forjat del més simple. Són records molt efímers, potser fins als meus 10 anys a tot estirar (jo diria que són records entre els 4 i els 7 anys), i em puc equivocar. Així i tot, de memòria, això és el que he pogut dibuixar…

La porta no tenia timbre. Tenia un pom d’aquells que havies de picar com si fos un martell. I si calia es podia mirar qui trucava a la porta abans d’obrir a través del mirador circular. Si el propietari mirava, tu li veies la cara també.

Entraves en un rebedor-passadís que unia una sala d’estar i el menjador. A l’esquerra, aquesta sala d’estar tenia un balconet que donava al carrer de Conxita Soler. És on hi havien els balancins on els avis feien d’avis… ;-) Aquesta saleta era el lloc on obríem els regals (aniversaris, reis…) quan anàvem a buscar-los. Potser també hi havia un aparell televisor. De mobles no en tinc més records, però sí el rellotge de pèndol al que de tant en tant se li havia de donar corda amb una clau. I a la dreta, el menjador que també tenia un balconet que donava a la rambla de la Pau. Aquí hi havia una taula prou gran com per menjar-hi una dotzena de persones. En una paret és possible que hi hagués algun cuadre de caça i en una altra paret, la que donava a l’habitació dels avis, i que diria que tenia unes finestretes petites a mode de respiració en la part alta de la paret, dos cuadres ovalats amb fotografies dels avis quan eren joves als que mai vaig saber reconèixer. Així com la sala d’estar era un habitacle lluminós, el menjador, que també tenia el seu balconet, era molt fosc. Potser per això em costa recordar que també hi havia un moble gran amb la vaixella en la paret contrària al balcó.

Si continuaves recte des del rebedor-passadís atravesant el menjador anaves a parar a la cuina. I mirant al balcó, una porta a l’esquerra que donava a l’habitació dels avis (asseguraria jo) i a la dreta una altra habitació. Anys més tard recordo que tenien llits individuals separats, però d’aquesta època diria que hi havia un llit de matrimoni. No tinc records però d’haver-hi entrat, ni en aquesta ni en l’altra habitació.

El piset devia ser petit i escarransit, però de moment han sortit un munt d’habitacles (un rebedor, una saleta, un menjador i dues habitacions) i encara queden la cuina i el lavabo. No en tinc cap referència ni recordo que ningú m’ho haig explicat mai, però a menys que estigui equivocat en aquest piset els meus avis hi van criar quatre criatures i no tinc idea com es devien distribuir les habitacions.

La cuina devia ser una mena de passadís estret i curt. Només entrar, a mà dreta hi havia un rebost, o el que és el mateix, un armari amb una portella feta de tela de mosquitera on havien alguns aliments. Aquí és on jo li pispava la llet condensada i/o llet d’ametlles a la meva àvia a base de xuclar del pot… ;-) I tot seguit, la cuina en sí, que era una superfície indeterminada per la meva memòria on diria que hi havien uns fogons de gas superposats a la cuina original que s’alimentava amb carbó, fusta o qualsevol altre element que es pogués encendre. Recordo les portelles d’aquests fogons de ferro colat. I a dalt una gran xemeneia que xuclava els fums. Res mecànic. El fum pujava per la seva pròpia naturalesa i devia sortir pel terrat. No recordo cap nevera, però imagino que alguna cosa o altra hi devia haver, per simple que fos, a part del rebost. Recordo les olors de la cuina, entre humitats de construccions ròniques i barreja de fums.

Passada la cuina se sortia a un balcó voladís exterior. Tampoc ho recordo, però enganxat a la dreta hi devia haver la pica de rentar la roba. I, això sí ho recordo, al final per l’esquerra d’aquest voladís un lavabo. El lavabo tenia una porta de fusta en bastant mal estat. I el lavabo era una fusta de punta a punta de l’amplada d’aquest voladí amb un forat al centre de ceràmica blanca (o potser ferro pintat de blanc) amb tapa de fusta. Així. Tal qual. Un forat. El paper per rentar-se el cul era paper d’estrassa dur com el paper de vidre, difícil fins i tot de plegar, marca Elefante. Comprat naturalment a l’economat de Renfe (el meu avi havia treballat, abans de jubilar-se, a la Renfe, però mai he sabut de què si és que en l’època hi havien diferents tipus de feina a dintre la Renfe o tothom feia de tot). Per cert, l’economat de Renfe era un vagó de tren en alguna via morta, ple d’estanteries on, acompanyant a la meva àvia, algun cop hi havia anat a comprar. Jo diria que a la cuina hi havia una aixeta per rentar els plats en alguna pica que no recordo, però de la mateixa manera diria que pel lavabo s’havia de tirar l’aigua amb galleda…

Anys més tard, no sé ben bé per què, aquesta casa la van haver de tirar al terra i hi van contruir un bloc de pisos (els que hi han ara) que per l’època devien ser de luxe amb estances molt àmplies, fusteria d’alumini, terres de marbre i fins i tot ascensor. Mentre construien el bloc de pisos van començar algunes discussions amb els fills per veure qui se’n feia càrrec d’uns pares ja ancians i sense vivenda.

Finalment van anar a parar a viure al carrer de Joaquim Mir, número 5, baixos en condicions infrahumanes segons el meu parer. Allà el meu pare hi tenia llogat els baixos de l’edifici que, en una altra època havia estat un estable (sí, sí, un estable per animals) i el propietari ho havia habilitat anys abans com a vivenda. Amb dues habitacions grans, un menjador, una habitació petita, una cuina (també d’aquelles antigues a carbó), un lavabo i un celobert amb una pica per rentar.

Aquest local el feia servir el meu pare com a lloc per donar les classes de repàs (i sobretot magatzem de trastos vells) d’on es treia el sobresou com a mestre per tal d’arribar a final de mes. Diria que, vivint-hi els meus avis aquí durant un o dos anys, el meu pare hi continuava les classes de repàs.

L’edifici, orientat al nord i en uns baixos, tenia unes humitats permanents i a l’hivern hi feia un fred horrorós. Jo el vaig utilitzar anys després per estudiar i, ni amb l’estufa cremant-te les cames, s’hi entrava en calor. En aquest local és on recordo els llits individuals separats dels avis i un armari de fullola d’allò més senzill a l’habitació… el que hi havia a l’època suposo. La gent tenia uns mobles que els havia de conservar de per vida.

Acabada la construcció del bloc del carrer de Conxita Soler hi van tornar, però aquest cop com convidats del fill gran que al final era el propietari del pis i que hi venia a passar els caps de setmana, doncs entre setmana vivia i treballava a Barcelona. Aquest cop al tercer pis (quart si no comptem l’entresol). I allà s’hi van estar fins que l’avi va morir l’any 1989 amb 84 anys (Josep Vilanova Vilanova, 31/03/1904 - 10/01/1989) –jo tenia 23 anys– i l’àvia l’any 1999 amb 94 anys (Rosa Godall Jansà, 06/07/1904 - 11/05/1999) –jo en tenia 33–  tot i que l’àvia, en els últims anys i degut al seu Alzheimer va anar rondant per les cases de les nores (menys la dels meus pares) perquè no es podia valer per sí sola.

==

De la casa dels meus altres avis, els materns, no en tinc cap record perquè només hi vaig estar el meu primer any de vida, fins que als meus pares els van donar les claus del pis del carrer de Sant Onofre, 63, 1r 3a i només hi vaig tornar en una ocasió una mica més grandet però molt nen igualment, d’amagatotis, amb els meus cosins que m’hi van portar com si estéssim fent una cosa mal feta… al carrer de la Muralla, 6.

Recordo un passadís amb un nínxol fet dins la paret per posar-hi una escultura d’algun sant en guix blanc i recordo un celobert on el meu avi hi recollia l’aigua de pluja en dipòsits i era la que feia servir, entre altres coses, per beure-se-la… això és tot.

La meva àvia va morir abans que jo neixés l’any 1963 als 52 anys (Montserrat Escardó Castellà, 20/03/1910 - 20/02/1963) –jo vaig nèixer l’any 1965–  i el meu avi el 1990 als 81 anys (Bonaventura Garrigó Ivern, 24/12/1908 - 08/01/1990) –jo tenia 24 anys–.


(*) Ara mateix no entenc massa bé la numeració, perquè l’edifici que ocupa l’antiga casa hi posa número 1, però just la casa del costat diu número 15 i segueixen els números correlatius imparells (17, 19, 21, 23, 25…). Imagino que el que ara es coneix com carrer de Pere Jacas abans era l’inici del carrer Conxita Soler. És l’única explicació que li sé donar.

Això mateix es pot llegir també a Medium.

divendres, 25 de març de 2011

Esquizoide

Dir que una persona és obsessiva-compulsiva avui en dia, més que semblar un "insult" per alguna disfuncionalitat psicològica, acaba sent una lloança entenent que aquella persona és treballadora i perseverant.

Fa temps que m'autoaplico aquesta paraula, però mai m'havia aturat a considerar-la i conèixer el seu veritable significat. Així que estirant del fil he arribat a la conclusió que, més que ser una persona obsessiva-compulsiva quan em dedico a alguna tasca que m'apassiona, el que sóc és una persona amb tendència esquizoide per evitació.

Ja està, m'acaben de donar el títol de psiquiatria amb especialització en els transtorns de la personalitat i m'acabo d'autodiagnosticar. Les paraules claus en la consecució d'aquest diagnostic han estat en aquest ordre obsessiu-compulsiu, paranoia, fòbia social, esquizoide i evitatiu. I ull, que no té res a veure amb esquizofrènia, que és una cosa completament diferent.

A casa, des de fa molt de temps, em diuen mig en broma que sóc una mica autista. I la veritat és que tenia els meus dubtes. Però ara, després del meu personal treball d'investigació, ja sé que no. L'autisme està totalment descartat, igual que el síndrome d'Asperger i altres transtorns de la personalitat com el borderline, narcisista i el paranoide.

La clau d'aquest diagnòstic és la utilització dels sustantius i dels adjectius. Dir que una persona és esquizoide (sustantiu) només ho pot dir un psicòleg o un psiquiatre. Però dir que algú té una personalitat amb tendència esquizoide (adjectiu), ho podem dir tots perquè alguns dels símptomes bàsics són comuns (potser bastants més dels que a primera vista podria arribar a pensar).

Ei! Hipocondríac, també.

...

Ai!, quan de mal està fent internet!

Per cert, el cinisme que destila de cadascuna de les paraules aquí escrites, n'és un dels símptomes...

Vés per on, potser ara seria un bon moment per llegir Kafka, doncs cada cosa té el seu moment.

==

ACTUALITZACIÓ (02/10/11): Acabo de parir una pàgina independent amb informació que a mi m'ha semblat interessant del tema esquizoide. Aquí: http://ricardvilanova.blogspot.com/p/personalitat-amb-tendencia-esquizoide.html.

Important a tenir en compte la diferència entre transtorn esquizoide de la personalitat (en la que es diferencien 3 nivells: pur, mig i baix) i personalitat amb tendència esquizoide (que és el amb el que finalment m'he autodiagnosticat).

dissabte, 19 de març de 2011

Sol millor que mal acompanyat

7 anys d'edat. 2n d'EGB. Can Culapi. De mestra la Montse Aguilar. Pel que recordo em tenia molt de carinyu. Suposo que, per l'edat, jo en devia estar enamorat. A més, era molt guapa...

Recordo que en algun moment estava distret i em va fer notar que "estava a la lluna". Poc després va fer un dictat i en el dictat va improvisar el fet que jo estés a la lluna. Però aquesta no és la "nècdota" que volia explicar.

Hem de fer un treball de classe en grups. Entre cada grup s'ha de comprar un mínim de material (cartolines i poca cosa més) i amb el grups formats, durant la classe s'ha de fer el taller.

Tots han fet els grups segons afinitats. Quedem 4 friquis que no ens hem ajuntat i que no han portat el material... menys jo, que sí he portat el material, però no m'he acoblat amb ningú. Com que jo porto el material la mestra crea el grup al moment: el grup dels friquis.

La mestra demana silenci en diferentes ocasions. Jo, que tinc un estrany sentit de la propietat i veient que no es fan les coses com a mi m'agraden amb el meu material, en un moment dic NOOO en veu alta. La mestra torna a demanar silenci i amenaça amb que a la propera vegada que es torni a parlar en veu alta, s'acabarà el taller...

Anem fent i torno a cridar NOOO en un moment de gran contrarietat. La mestra demana saber qui ha cridat. Tothom sap que he estat jo, la mestra la primera. Però jo no dic res. La mestra diu que si no surt el que ha cridat estarem en silenci fins tard. Jo callat com un puta. Tothom em mira i em demana "por lo bajini" que confessi.

La classe ha acabat i hauríem d'haver marxat, però continuem sentats esperant la confessió del culpable. Jo enrocat. Finalment la mestra em pregunta si jo he cridat. La meva resposta: "jo he cridat, però m'ha semblat sentir algú que cridava més alt".

dissabte, 12 de febrer de 2011

La hidratació al llarg dels anys

Si algú ens diu que per practicar qualsevol tipus d'esport ens hem d'hidratar bé abans i després de l'exercici ens sembla una cosa tan evident que, almenys a mi, ens pot produir fins i tot desconfiança justament perquè és tan obvi que no pot donar lloc al dubte.

Ara bé, això tan evident i obvi mirant enrera al llarg dels anys, no ho és tant. Recordo amb, no sé... 14 anys?, un dia del mes d'agost anar a les pistes d'atletisme a entrenar i com era estiu i vacances, anar-hi més aviat de l'habitual, al voltant de les 5 de la tarda, començar a unes cistelles amb 2 ó 3 companys, després continuar amb un partidet de bàsket en tota regla, més tard un de futbol, i quan ja era una hora més "normal" començar l'entrenament habitual d'anar a còrrer 3 ó 4 quilòmetres d'escalfament, els exercicis i finalment l'entrenament en sí que podia constar de sèries de 400 m... Entre una cosa i l'altre, i justament perquè era agost, estiu i vacances, arribaves a casa a 2/4 de 10 del vespre. Doncs tot això sense veure una sola gota d'aigua! No estic parlant d'un dia puntual, parlo de tota una "època"; parlo d'un costum i d'uns hàbits que avui estarien totalment fora de lloc. I ara em pregunto jo, on està la hidratació tan òbvia i evident que avui en dia és "pecat mortal" fer un exercici de 15 minuts sense portar una ampolla de litre i mig?

Ja és ben cert allò que diuen que a la natura només sobreviuen els més forts, perquè sinó de què... ;-)  Ara que, després també hi han efectes o danys col·laterals i, quan arriben, no sabem a causa de què. Però només hem de mirar una mica enrera i es poden trobar respostes a tot si en sabem llegir els senyals.

(I qui diu hidratació també podria dir higiene... Segurament els records es desvirtuen al llarg dels anys però, segons la meva particular memòria, de petit (7 anys?) el "normal" era passar per la banyera un cop per setmana, mentre que avui en dia el que no passa per la dutxa diàriament és un "marrano"... Estic segur que el nostre òrgan olfactiu ha canviat amb el pas dels anys i ha après noves olors i classifica les bones olors i les dolentes de diferent manera. El nostre nas evoluciona culturalment. Corol·lari: tot passa, tot canvia.)

dissabte, 5 de febrer de 2011

La meva nina inflable...

Tenia una bossa de gel que posant-la o bé al microones o bé a la nevera aconseguia calor o fred segons el que necessités en cada moment. L'última vegada que la vaig posar al microones es va començar a inflar d'una manera que feia por... es veu que tenia una costura mig trencada i el plàstic de dintre no va tenir impediment per inflar-se amb la calor. Així que bossa a la brossa.

Me'n vaig anar a la ferreteria a veure què tenien, perquè em semblava recordar que l'última vegada que vaig buscar una bossa d'aigua calenta em van dir que ja no en feien... que si volia hi havien bosses de llavors tractades que es podien posar al microones i calentaven igual o sinó, la mateixa bossa de gel que ara tenia. Doncs no. Vaig demanar què tenien en substitució de les "desfassades" bosses d'aigua calenta i em van senyalar les bosses calentes "de tota la vida". Això sí ara tenen un foradet per entrar l'aigua un pèl més petit i estan fabricades en goma natural.

I per reinventar el negoci, ara també les venen amb el seu jerseiet de llana. El que vaig escollir és un jersei de coll alt amb alguns colors de l'arc de Sant Martí. Una mica gay, potser sí. Però jo veig aquesta bossa i veig el jersei d'una noia... la de la meva nina inflable (d'aigua en aquest cas, però inflable). ;-)