Història d’Star Trek

He llegit aquest article i m’ha semblat prou interessant com per traduir-lo i pujar-lo aquí. La majoria de coses ja les sabia, però d’altres —o els motius del perquè van passar segons quines coses– no. Jo l’he llegit a Neatorama, però al mateix temps és la reproducció d’una part del llibre Uncle John's Bathroom Reader Tunes Into TV.

La franquícia d’Star Trek per TV va ser un viatge de muntanyes russes de quatre dècades de durada, començant amb dos espectacles diferents dirigits per dos homes molt diferents: Gene Roddenberry i Rick Berman. Aquí hi ha la història darrere del que n’hem gaudit.


Macho Man

En la seva joventut, Gene Roddenberry s’assemblava molt al capità Kirk, sempre a la recerca d’aventures. D’adolescent, volia ser policia i fins i tot ser voluntari per al FBI. En la Segona Guerra Mundial, es va convertir en un pilot de bombarders condecorat que va completar 89 missions en el Pacífic. Després de la guerra, el capità Roddenberry pilotava un avió Pa Am sobre el desert sirià quan l’avió va perdre un motor i es va estavellar. Va lluitar contra el saqueig dels nòmades per mantenir fora de perill als seus passatgers fins que va arribar l’ajuda.

Un dia, a mitjans de la dècada de 1950, Roddenberry, ara un policia motociclista, va entrar en un restaurant de Hollywood i va interrompre a un grup de productors de televisió en una reunió per a esmorzar. Va deixar caure un dels seus guions sobre la taula i va dir: “Voldràs llegir això”. Era una manera poc convencional i estrident de ficar el peu a la porta… i va funcionar.


Wagon Trek

El 1964, Roddenberry era un reconegut escriptor de televisió, havent escrit dotzenes de guions per reeixits programes de TV, westerns (Have Gun - Will Travel) i drames policials (Highway Patrol). Però el seu objectiu era aconseguir un programa creat per ell que sortís en antena i ja tenia la primera peça del trencaclosques: una gran idea. Del seu llançament oficial:

“Star Trek és un nou tipus de sèrie de ciència ficció per a televisió. El format serà “Wagon Train to the Stars”, construït al voltant de personatges que viatgen a altres mons i s’enfronten al perill i l’aventura que es converteixen en les nostres històries.”

L’estudi després de mirar-s’ho bé va dir que no. “Massa arriscat”, va dir un executiu, “massa intel·ligent”. Als anys seixanta, la ciència ficció televisiva era més fantàstica que la ciència ficció; hi havia poc intent de realisme, tant amb la ciència com amb les històries. La combinació d’una aventura espacial amb un drama seriós era una cosa inaudita. Però Roddenberry sabia que hi havia una audiència.


Gene estima a Lucy

Després d’haver estat rebutjat pels principals estudis de televisió, Roddenberry es va convertir en un més petit, Desilu. Allí va tenir èxit. Encara Herbert Solow, vicepresident de Desilu, no estava completament convençut de la idea d’Star Trek, va pensar que Roddenberry seria una gran promesa com a escriptor / productor i va convèncer al seu cap, Oscar Katz, de signar un contracte de tres anys.

L’estudi necessitava un èxit, el seu únic programa en producció en aquell moment era The Lucy Show, la pròpia Lucille Ball (presidenta de Desilu) va convèncer a Katz que deixés que Roddenberry llancés Star Trek a les cadenes, dient: “No hi ha programes intel·ligents a la televisió”, així que Roddenberry va anar a la CBS, la casa de The Lucy Show. Després d’una presentació apassionada de dues hores, el president de la cadena James Aubrey Jr. va agrair a Roddenberry pel seu temps, però va rebutjar Star Trek perquè la cadena ja estava desenvolupant un programa similar: Lost in Space. Una reunió amb ABC també va acabar en rebuig. L’única parada que queda és la NBC.

Aquest cop, Roddenberry té el vistiplau. Mort Werner, vicepresident de programació de la NBC, va gastar 500.000 $ per produir un pilot. Titulat “The Cage”, el va protagonitzar Jeffrey Hunter com a capità Christopher Pike i la Majel Barrett com el seu segon al comandament femení. (Hi havia també un personatge extraterrestre amb orelles punxegudes interpretat per Leonard Nimoy.) Werner va quedar impressionat per la narració, el drama, l’actuació i l’atenció als detalls, però tot i així va rebutjar una sèrie, fent servir la mateixa lògica “massa intel·ligent” i “massa cara” que Roddenberry havia escoltat tantes vegades.

Però hi havia un raig d’esperança. Werner va permetre a Roddenberry filmar un segon pilot amb alguns canvis: 1) trobar un actor més jove i amb millor aspecte perquè fes de capità, 2) rebaixar a la dona i 3) desfer-se del ”noi d’orelles punxegudes”.


Reflexió del temps

Roddenberry estava trasbalsat pels canvis, però entusiasmat per tenir una segona oportunitat, així que es va veure compromès. William Shatner va entrar com a Capità Kirk (substituint Pike) i Barrett va ser reconvertida en la infermera Capella. Però Roddenberry es va negar a renunciar al personatge “vulcà”. I ell va fer un altre canvi sense informar la NBC: afegir una oficial afroamericana al pont.

Roddenberry volia que Star Trek reflectís la cultura moderna i progressiva. Uhura, interpretat per Nichelle Nichols, es va convertir en el primer personatge femení negre de la televisió en una posició d’autoritat durant el moviment de drets civils. Racisme, militarisme, pacifisme… pocs temes eren tabú per a l’Star Trek original. I va ser un espectacle intel·ligent, gràcies a alguns dels millors escriptors de ciència ficció del moment, com Harlan Ellison, Theodore Sturgeon i David Gerrold (que es faria més conegut per escriure l’episodi "The Trouble with Tribbles"). Mentre que en altres programes espacials (com Lost in Space) es presentaven monstres sense sentit, Star Trek va emetre un episodi sobre una “Horta”, una cosa semblant a una roca que va resultar ser una mare protegint les seves cries.


Data estel·lar 1513.1

Star Trek es va estrenar el 8 de setembre de 1966 amb un sorprenent 40% de les cases nord-americanes veient-ho. Aquestes dades d’audiència es podien haver donat perquè la NBC va llançar la seva temporada de tardor una setmana abans que les altres cadenes; la CBS i l’ABC estaven emetent retransmissions esportives. Quan els competidors van presentar nous espectacles contra Star Trek, l’audiència va baixar. Al final de la temporada, estava al lloc 52è i va ser decebedor. Katz de Desilu va voler cancel·lar-lo, però Lucille Ball va tornar a exercir el seu poder per mantenir-lo en producció un any més. Al final de la segona temporada la NBC estava a punt per cancel·lar el show sense importar el que Ball digués –estava perdent greument amb el Gomer Pyle USMC de la CBS–, però la petita i rabiosa base de fans d’Star Trek va muntar una enorme campanya de cartes per mantenir-lo en antena. El programa es va salvar una altra vegada.

No obstant això, les qualificacions no van millorar. La NBC mai va saber com comercialitzar Star Trek ni a qui fer-ho –era massa gran per a l’audiència dels Monkees i massa lluny per la multitud de Gunsmoke–. A més, Roddenberry va lluitar constantment en tot contra la NBC i aviat la Paramount, que va comprar Desilu, des de pressupostos fins a les vores del vestuari. Fins i tot els actors es barallaven entre si (Shatner sovint robava línies dels seus companys de repartiment) i amb Roddenberry (sobrecàrrecs de programació i despeses de compareixença).

Per a la tercera temporada, el pressupost s’havia reduït dràsticament i la qualitat de la sèrie es va veure afectada. La NBC estava a punt per deixar-ho passar. La cadena va posar a Star Trek a la franja horària on van a morir els espectacles: divendres a la nit a les 22:00 hores. L’episodi final es va emetre el 3 de juny de 1969, un mes i mig abans de l’arribada de l’home a la Lluna.


Tooning in

Llavors va passar una cosa estranya. Les repeticions d’Star Trek a mitjans dels anys 70 van atreure a nous fans i la sèrie es va convertir sobtadament en un fenomen. Els fans es van reunir a les convencions d’Star Trek, i les novel·les continuadores de la sèrie van fer grans vendes en el mercat de la ciència ficció. Això li va demostrar als caps de la NBC que hi havia una audiència per al show. No obstant això, era massa arriscat ficar-se en una altra costosa producció i seria massa difícil tornar a reunir el repartiment per reviure la sèrie. Així que el 1973 la NBC va decidir convertir Star Trek en un dibuix animat de dissabte al matí.

Encara que era més barat de produir, Star Trek: The Animated Sèries no era de cap manera una imitació barata. Roddenberry seguia a càrrec, la majoria del repartiment original (incloent Shatner i Nimoy) posaven veu als seus personatges i els veterans escriptors DC Fontana i David Gerrold van escriure guions. Tant adults com nens s’ho miraven, però no n’hi havia prou per mantenir-lo en l’aire. Tot i que el programa va ser ben rebut, la NBC ho va cancel·lar després de dues temporades.


Phase II, Engage

Amb les repeticions dels 79 episodis originals d’Star Trek, que seguien funcionant amb força el 1977, la Paramount li va demanar a Roddenberry que desenvolupés una segona sèrie d’acció en viu. Sota el nom Star Trek: Phase II, havia de ser un renaixement de la sèrie original, amb Shatner, Nichols i altres membres del cas (però no Nimoy, ell estava compromès a protagonitzar Equus a Broadway). Es van construir sets de rodatge, es van escriure guions i es van signar contractes. La Paramount fins i tot va preveure la Phase II com l’eix del Servei de Televisió Paramount, una nova xarxa de transmissió que estava desenvolupant.

I llavors es va estrenar Star Wars.

Star Wars no només es va convertir en una de les pel·lícules més taquilleres de tots els temps, sinó que també va renovar l’interès per la ciència ficció en pantalla gran, que no havia estat popular en una dècada. La Paramount va veure més possibles beneficis en la pantalla gran, de manera que van refer Phase II el 1979 amb Star Trek: The Motion Picture. Aquesta decisió va llançar la franquícia de Trek en pantalla gran que al final va acabar generant quatre pel·lícules i van guanyar 500 milions de dòlars en taquilla en els següents nou anys. Les pel·lícules van ser de tant èxit que el 1986 la Paramount va cridar de nou a Gene Roddenberry per crear una sèrie de televisió en viu.

Roddenberry va decidir que necessitava algú que sabés no només com aconseguir un programa en antena, sinó com mantenir-lo en antena. La seva opció preferida per a un productor va ser Harve Bennett, l’home que va escriure Star Trek II: The Wrath of Kahn, però Bennett estava massa ocupat treballant en la sèrie de pel·lícules Trek.

Va ser llavors quan Roddenberry va ser informat que havia de parlar amb un jove que tot just començava a la Paramount: Rick Berman.


The Next Generation

Si Gene Roddenberry personifica al capità Kirk, llavors Rick Berman s’assembla al capità Picard. Mentre que Roddenberry feia espectacles d’acció, Berman feia espectacles infantils de PBS com Big Blue Marble, així com el molt intel·lectual documental Space. I Berman s’estava convertint en productor, havent treballat amb els gegants d’audiència Cheers, MacGyver i Webster. Una cosa que Berman no era: un fan d’Star Trek. A Roddenberry no li importava: la nova línia argumental havia de tenir lloc 80 anys després de la sèrie original i va pensar que havia de veure i sentir diferent a la versió de 1960.

Però des del principi, la relació de Berman amb Roddenberry va ser tumultuosa. El seu primer enfrontament important es referia a posar a un “anglès calb” al pont de l’Enterprise. Roddenberry va estar d’acord que la “diplomàcia vaquera” del capità Kirk hauria de ser atenuada per al nou show, però no li va agradar l’elecció de Berman per al paper de capità Picard: el clàssic Patrick Stewart. No obstant això, gairebé tots els altres ho van fer, i Berman finalment va parlar amb Roddenberry.

Al setembre de 1987, l’estrena de dues hores d’Star Trek: The Next Generation va atreure a 27 milions d’espectadors. L’aposta de la Paramount havia valgut la pena. Per primera vegada en gairebé dues dècades, una nova sèrie en viu d’Star Trek va ser televisada.

Però no va ser molt bo (al principi).


Número u, aquest és el número dos

A mesura que els nous productors, escriptors i actors es van anar obrint camí, la primera temporada d’Star Trek: The Next Generation va ser desigual. Tot i els errors de TNG, els fanàtics Trek més hardcore van seguir sintonitzant, esperant que millorés. Poques persones, incloent les estrelles, esperaven que l’espectacle durés. “Tots estàvem molt nerviosos” va dir Levar Burton, que va interpretar al tinent. El comandant Geordi La Forge “Sentim que ens posàvem en aquesta situació que ens ho preníem massa seriosament.”

Excepte per un breu cameo de DeForest Kelley com un ancià Dr. McCoy en el pilot, Roddenberry no va permetre que cap dels actors originals tornés a repetir els seus papers… però sí va reciclar trames i idees de la vella sèrie.


El rei Lear en l’espai

Però Roddenberry també estava rebutjant els guions més conflictius. L’escriptor en cap David Gerrold va escriure un episodi al·legòric anomenat “Blood and Fire” sobre l’epidèmia de la SIDA. Roddenberry ho va rebutjar. Gerrold i el seu col·lega escriptor DC Fontana van renunciar després de la primera temporada a causa de la política de l’oficina, i així ho van fer més de 30 empleats, encara un rècord televisiu.

Roddenberry patia cada vegada més de problemes de cor quan va començar la segona temporada, tot i que encara mantenia el domini sobre els escriptors i actors. Això li va donar a Rick Berman l’oportunitat de fer-se càrrec. El seu primer canvi va ser permetre que l’actor Patrick Stewart tingués més informació sobre el seu personatge. Stewart, que havia treballat amb la Royal Shakespeare Company, havia pres el paper no perquè estigués particularment interessat en la ciència ficció, sinó perquè volia retratar la lluita interna d’un home el deure era protegir centenars de vides. Com ell va dir, “Volia ser el rei Lear a l’espai”.

Llavors, en contra dels desitjos de Roddenberry, Berman va aprovar el guió per “The Measure of a Man”, en el qual la Flota Estel·lar ordena que es desmuntin i estudiïn les dades androides, i Picard ha de defensar la “humanitat” de Data. “Em vaig sentir molt feliç de tenir l’oportunitat d’abordar per fi algunes qüestions serioses”, va dir. Brent Spiner (Data) també estava content, ja que havia tingut un moment igual de difícil amb el seu paper en una sola nota i li dóna crèdit a Berman per permetre “trobar a Data”. Les coses van començar a posar-se més fàcils per al repartiment i l’equip.


La flota més lleugera de la galàxia

El 1991, dos grans esdeveniments van succeir en el món d’Star Trek: Gene Roddenberry va morir a l’edat de 70 anys, i The Next Generation es va convertir en un dels programes més populars de la televisió. Les estrelles del programa van aconseguir l’estatus de celebritat, especialment Stewart, a qui la revista People va nomenar “l'home més sexy de la televisió”.

Sota Berman, TNG va guanyar 18 premis Emmy. I el 1994, es va convertir en l’únic espectacle sindicat que va ser nominat per a la Outstanding Drama Series (va perdre davant Picket Fences).


Badall

No obstant això, a mesura que la sèrie envellia, la qualitat de l’espectacle patia ocasionalment. Alguns crítics i espectadors van sentir que Star Trek: TNG s’havia convertit en una víctima de la seva pròpia fórmula: donar a un membre de la tripulació una crisi personal amb la que calia enfrontar-s’hi, introduir a un alienígena amb una pròtesi de front per reflexionar sobre una debilitat humana (avarícia, racisme, etc) i després posar la nau en perill. Les dues últimes temporades de TNG van girar al voltant de històries com que el fill petit del comandant Worf no volia ser un guerrer i que la Dra. Crusher es va enamorar d’un home que va resultar ser un alienígena que un cop va seduir a la seva àvia.

Tot i les trames de la fórmula, la qualificació per a TNG va seguir sent tan alta, de fet, que els executius de la Paramount Brandon Tartikoff van ordenar una nova spin-off Trek el 1993. Tartikoff volia un programa sobre un pare i un fill que viatgen per l’espai ajudant a la gent, però Berman i el seu company d’escriptura Michael Piller tenien altres idees. Van mantenir els protagonistes de pare i fill (Avery Brooks com el capità Sisko i Cirroc Lofton com el seu fill Jake) però els van posar en un lloc remot anomenat Espai Profund 9, situat prop d’un “forat de cuc” pel qual podien passar els fastigosos extraterrestres.

Star Trek: Deep Space 9 va ser la continuació de TNG per tractar temes que els anteriors Star Trek mai havien explorat en profunditat, incloent el fanatisme religiós, la immigració i el primer petó entre persones del mateix sexe de la franquícia. I a diferència de la següent generació, la majoria dels personatges no es portaven bé, el que va aguditzar el drama. Igual que TNG, DS9 va durar set temporades.


Diferentes generacions

Després que Star Trek: The Next Generation acabés el 1994, Picard, Data i companyia van ser ascendits a la pantalla gran. Al principi, els fans estaven emocionats en saber que la pel·lícula, Star Trek: Generations, inclouria Kirk, Spock i McCoy. Però Rick Berman, que va produir la pel·lícula i va co-escriure la història, aviat va enfurir molts d’ells. Com? Va matar al capità Kirk.

Quan es va saber abans de l’estrena de la pel·lícula que Kirk anava a morir, la majoria dels fans van assumir que sortiria en una flamarada de glòria, sacrificant pel vaixell. Però la seva mort, tot i que va ajudar a Picard a derrotar el dolent (interpretat per Malcolm McDowell), va ser, en una paraula, anticlimática. El que més irritava als fans de la sèrie original era que Kirk no havia de morir pel que fa a la història –la trama de la pel·lícula incloïa un “nexe temporal” en la què Kirk podria haver entrat i no envellia mai–. Tot el que Berman havia de fer era posar a Kirk aquí al final de la pel·lícula. Va dir Leonard Nimoy, “Per acabar amb una escena de baralla entre Kirk i Malcolm McDowell! Quin és el punt?”

Generations va guanyar més de 75 milions de dòlars a la taquilla, però va rebre tot tipus de crítiques. “És previsiblement fluixa i impenetrable en alguns llocs”, va escriure Janet Maslin del The New York Times, “però té prou pompa, espectacle i diàlegs sobre alta tecnologia com per a mantenir la franquícia fora de perill."


Capitana Kate

Maslin tenia raó. La franquícia es va mantenir fora de perill i la Paramount va cridar a Berman per crear una quarta sèrie de TV d’Star Trek . El resultat va ser Star Trek: Voyager, la primera sèrie Trek amb una capitana. El concepte: la capitana Janeway (Kate Mulgrew) i la seva tripulació queden encallats a l’altra banda de la galàxia i han de trobar el camí a casa. Això li va donar a Berman i als escriptors Michael Piller i Jeri Taylor l’oportunitat d’inventar nous alienígenes i forçar a la tripulació a sobreviure sense l’ajuda de “la poderosa Federació”.

Suficients espectadors la van veure per mantenir-la funcionant, però menys dels que havien vist Deep Space 9 i molt menys del que havien vist en The Next Generation. I a diferència de les dues últimes sèries, Voyager no estava sindicada; era l’espectacle emblemàtic de la nova United Paramount Network (UPN). Construir una xarxa completa al voltant d’un sol espectacle –especialment un espectacle de ciència ficció– era una aposta, però va demostrar com de gran s’havia convertit Star Trek.


El show de Seven of Nine

Els caps d’estudi havien deixat a Berman només en TNG i DS9; aquesta vegada es va trobar a la mercè dels executius de la xarxa. Quan es van queixar que el programa no era prou “sexy”, Berman va rebre l’ordre de portar a l’actriu Jeri Ryan com Seven of Nine, un membre del col·lectiu borg que és capturat i rehabilitat per la tripulació de la Voyager. Després que els executius van veure a Ryan amb el seu vestit estret i ajustat a la pell, semblava un robot mig humà amb la pell grisa, li van enviar a Berman un memoràndum queixant-se que era massa sexy. Mulgrew es va queixar a Berman sobre el canvi i ell hi va estar d’acord, però li va dir que “les ordres són ordres”.

La tàctica va donar els seus fruits però, perquè l’escriptor principal de la Voyager, Brannon Braga, va veure potencial en el personatge de Seven of Nine. La majoria de les sèries d’Trek Trek tenien un no-humà que ajuda als altres personatges a aprendre sobre la seva pròpia humanitat. Spock va omplir aquest propòsit en la primera sèrie; Data pren aquest paper a TNG.


Una idea emprenedora

Després que la carrera de set anys de la Voyager va finalitzar al maig de 2001, Rick Berman va suplicar a la Paramount que li donés a Star Trek un parèntesi d’un any abans de llançar una altra sèrie. “Està saturat”, va argumentar, “la gent està perdent interès”. Li van donar fins al setembre.

La xarxa d’UPN necessitava espectadors i deixant de banda la lluita professional, Star Trek era el seu únic producte comercial. Berman i el coproductor Brannon Braga van decidir retrocedir en el temps en l’univers Trek i basar una sèrie sobre com va començar tot.

L’última sèrie per Berman i Braga, Enterprise, no s’assemblava molt a cap dels altres Star Trek. Va tenir lloc un segle abans de la sèrie original i no hi havia Federació, ni Directiva Primària, ni pont encatifat. Aquesta nau estel·lar Enterprise semblava un submarí per dins. Un altre canvi: en lloc d’un tema simfònic típic que marcava qualsevol altra encarnació de Trek, l’Enterprise va obrir amb una balada rock anomenada “Where My Heart Will Take Me”, cantada pel cantant d’òpera Russel Watson.


La colla de l’Archer

Enterprise es va estrenar a la UPN menys de dues setmanes després dels atacs terroristes de l’11 de setembre. Més de 12 milions d’espectadors la van sintonitzar a la recerca d’una distracció de totes les males notícies, l’audiència més gran d’UPN. I el que van veure s’assemblava a Star Trek: hi havia una vulcaniana, interpretat per la supermodel Jolene Blalock i hi havia un capità de la Flota Estel·lar robust, Jonathon Archer (Scott Bakula).

Les puntuacions van caure durant el segon episodi i van continuar disminuint, però en comparació amb altres programes de la UPN, l’Enterprise va tenir un bon comportament. Alguns crítics i fanàtics de Trek no n’estaven contents. El que semblava irritar-los més era la indiferència de Berman cap al cànon d’Star Trek. Per exemple: els trekkies saben que el primer capità de l’Enterprise va ser el capità April, no el capità Archer. A més, alguns dels dolents coneguts de Trek, com els cardassians, estaven desapareguts.


Tornar al més bàsic

Fins i tot els executius de la UPN van notar la falta de continuïtat i li van dir a Berman que si volia que l’espectacle sobrevisqués hauria de “pujar-lo”. Berman va ferir els dos dolents més populars de la franquícia –els klingons i els romulans– i va donar explicacions detallades per corregir els problemes de continuïtat, com per què els klingons de Treks posteriors tenien la front moguda mentre que els klingons originals no (una mutació genètica). Ara els fidels per fi van poder veure un veritable Star Trek! Bé, podrien haver-ho fet… si només s’hi haguessin connectat.


Final de la història

Per consternació de Berman, la UPN va col·locar a Enterprise en el tristament famós “lloc de la mort” de divendres a la nit, on cap programa en una cadena de televisió havia atret a una audiència decent en més d’una dècada. Al febrer de 2005, la UPN li va donar el cop final. Mentre que la majoria dels teleespectadors tot just van notar que l’Enterprise havia estat emesa, molt menys cancel·lada, alguns trekkies durs de pelar estaven fins al dia d’avui furiosos amb la UPN (que va tancar el 2006). Segons el fanzine Trekdom, “la UPN s’afegeix a la idea de desafiar intel·lectualment als seus espectadors de Sweet Valley High, Moesha i WWE Smackdown. Una xarxa que va prosperar no tenia un alt nivell de tolerància per al drama provocador”.

Braga, que va passar a supervisar la sèrie 24 de la Fox, també va culpar la xarxa: “Crec que UPN va perjudicar a Voyager i molt més a l’Enterprise, per estar en una xarxa en constant canvi que en alguns llocs era al canal 92, en el millor dels casos i sempre atents a possibles canvis…”. Deia Berman també “vam crear 624 hores de televisió i quatre llargmetratges i crec que vam fer un gran treball”.






[Ed. nota: La franquícia d’Star Trek compta ara amb 13 llargmetratges. La nova sèrie de TV d´Star Trek: Discovery, s’estrenarà el 24 de setembre per la CBS, abans de passar al seu servei d’streaming CBS All Acess.]