Valoració
07/10/2026 7,95 € 7,55 €
Fitxa tècnica
Guió: Hotaru Okamoto
Dibuix i tinta: Yūko Tone
Traducció al castellà: María Ferrer
Títol original: おもひでぽろぽろ (Omohide Poroporo)
[ Manga josei, slice of life ] (ed. 2008)
Dolmen (27/03/2009 a Espanya)196 pàgines b/n - 115 x 175 mm (gruix 15 mm)
11 capítols (14-24) + extres
Wikipedia (pel.) | MyAnimeList (7,10) (125)
Sinopsi
Whakoom:
“La Taeko continua descobrint el món a través de les experiències quotidianes de la infantesa: l'escola, la família, les amistats i els primers sentiments. Amb humor i sensibilitat, aquests petits episodis reflecteixen els dubtes, les il·lusions i les decepcions que acompanyen el creixement.”
Crítica
El manga està molt bé, però l’Isao Takahata rebenta la història amb la pel·lícula i per això va tenir l’èxit de recaptació a cinemes tot i ser una història de nínxol josei…
Coses a tenir en compte:
- el manga original és de 1982 publicat només en revista (Shūkan Myōjō, ed. Shūeisha) i explica una història que va passar l’any 1966,
- no el van publicar en dos volums fins el 1988 (Seirindō),
- el 1990 el van reeditar en tres volums (Tokuma Shoten),
- el 1991 va arribar la pel·lícula d’Studio Ghibli (llegir anotacions *),
- el 2005 van fer nova edició japonesa altre cop a dos volums (Seirindō); els copyright i drets de publicació a altres idiomes són d’aquest any,
- i finalment el 2008 es va publicar de la traducció castellana per Dolmen Editorial, basada en l’edició japonesa de 2005
Així com en el primer volum, dels tretze capítols, nou apareixien a la pel·lícula –els altres quatre s’havien quedat inèdits–, dels onze capítols d’aquest segon volum sis apareixen a la pel·lícula –se’n queden cinc inèdits deixant de banda el capítol extra del final–, tot i que, dels capítols que no surten, hi ha algun detall que sí apareix de fons també a la pel·lícula. M’he atrevit a llegir aquest manga després d’una de les moltes revisualitzacions de la pel·lícula. Tot i això, hi ha notables diferències entre les dues obres. Mentre que el manga ens narra en primera persona els descobriments del dia a dia d'una nena de deu anys a la dècada dels seixanta al Japó, l’Isao Takahata va inventar una història paral·lela en què la protagonista, la Taeko, ja és adulta però no se sent satisfeta amb la seva vida i decideix emprendre un viatge al camp. A través d'aquest viatge, l’Isao Takahata ens projecta un conjunt de flahsbacks que uneixen la Taeko adulta amb la Taeko nena; dos camins que ens fan entendre que la infància està lligada inexorablement amb la maduresa.
També se la pot trobar sota els títols:
- Omoide Poroporo
- Omohide Poro Poro
- Memories Like Falling Rain Drops
- Memories of Teardrops
- Memories of Yesterday
El capítol extra, al final de tot, no l’he acabat d’entendre. Barreja una llegenda que “tothom” coneix al Japó, el Sarayashiki o «la mansió dels plats» d’una dona assassinada amb falsa justícia, un joc de paraules amb un caragol (“quant és un caragol per un caragol: quatre ulls”) i una visita al cementiri amb la seva àvia quan encara estava en edat de llar d’infants. Li he demanat a ChatGPT que m’ho expliqués i, després d’una primera aproximació raonable, finalment s’ha embolicat i contradit com acostuma a fer gairebé sempre que el burxes…
Copio i enganxo el text que vaig posar per la pel·lícula Omoide Poro Poro (1991) (Only Yesterday) (Recuerdos del ayer) (Records de l’ahir).
Basada en el manga josei de la Hotaru Okamoto i la Yūko Tone de 1982 del mateix títol.No recordo haver vist una pel·lícula d’animació amb una temàtica tant “complexe” com la que aquí es presenta. Com sempre, la sensibilitat per sobre de tot.
Títols alternatius: Omohide Poro Poro, Omoide Poroporo, Omoide Poro-poro, Memories Like Falling Rain Drops, Memories Like Falling Teardrops, Memories of Teardrops, Memories of Yesterday. Literalment Memories Come Tumbling Down o més ben dit Els records cauen.
(* anotacions)
Segons sembla, el Hayao Miyazaki estava bastant enfeinat preparant Porco Rosso (1992) basant-se en el seu propi manga Hikōtei Jidai (El gran passatge) de 1989 que ell mateix havia escrit i dibuixat, i, com havia llegit el manga Omoide Poro Poro de Hotaru Okamoto i Yuko Tone de 1982, li va “cedir” la idea de fer-ne una pel·lícula a l’Isao Takahata que havia rebentat la taquilla i les crítiques amb Hotaru no Haka (1988) (Grave of the Fireflies / La tumba de las luciérnagas). La sorpresa encara més grossa va venir després quan, dirigint la pel·lícula a un nínxol de mercat, un grupuscle d’espectadors josei, va tornar a rebentar les taquilles.
Segons explica la Wikipedia en anglès, de fet, el manga original el va llegir el Miyazaki quan estava fent Tonari no Totoro (1988), però l’excusa de no adaptar-la a pel·lícula va ser que no li semblava prou adequada per a nens, que és el que pensava el Miyazaki a qui anaven destinades les pel·lícules d’animació. La sorpresa va ser que el públic final va ser l’adult i va ser la que va tenir més recaptació a tot Japó el 1991.
“En aquest segon volum, la Hotaru Okamoto i la Yūko Tone continuen explorant la vida quotidiana de la Taeko Okajima, una nena de deu anys que viu al Tòquio de 1966. Les experiències escolars, les relacions amb la família i les companyes i les petites contrarietats de cada dia es converteixen en ocasions per descobrir el món i comprendre's millor a si mateixa. La protagonista afronta les seves inseguretats, els desitjos que no sempre pot satisfer i les primeres emocions pròpies del creixement. Amb un to costumista, tendre i sovint humorístic, el manga recupera la intensitat amb què els infants viuen situacions que als adults poden semblar insignificants. El resultat és un retrat nostàlgic de la infantesa i de la societat japonesa dels anys seixanta.”
Col·lecció
Resum (amb espòilers)
El segon volum d’Omohide Poroporo continua la crònica de la infantesa de la Taeko Okajima, una nena que creix a Tòquio durant la dècada de 1960. Mitjançant una successió d'episodis independents, l'obra de la Hotaru Okamoto, amb dibuixos de la Yūko Tone, observa els petits esdeveniments que constitueixen el món d'una nena de deu anys: les experiències escolars, les relacions familiars, les amistats, les il·lusions personals i les descobertes que l'ajuden a comprendre gradualment les persones que l'envolten.
L'escola i les relacions amb els altres continuen sent aspectes importants d'aquest retrat. La Taeko ha d'afrontar les dificultats pròpies de l'aprenentatge, les comparacions amb els companys i la necessitat de trobar el seu lloc dins del grup. Les situacions quotidianes poden despertar en ella entusiasme o vergonya, orgull o frustració. El manga mostra amb humor com els infants atribueixen una gran importància a determinats incidents que, des de la perspectiva adulta, poden semblar trivials.
La vida familiar proporciona un altre punt de vista sobre el creixement de la protagonista. Les normes imposades pels adults, les decisions dels pares i les diferències entre allò que la Taeko desitja i allò que realment pot fer formen part de les seves experiències. La nena encara no disposa de prou perspectiva per comprendre sempre les raons dels grans, de manera que els malentesos i les decepcions es converteixen en oportunitats per descobrir que el món no funciona necessàriament segons les seves expectatives.
El descobriment de les emocions i de la pròpia personalitat també forma part del conjunt. Les simpaties, les inseguretats i la preocupació per l'opinió dels altres són manifestacions d'una etapa en què la Taeko comença a deixar enrere la primera infantesa. Les seves reaccions, de vegades exagerades i d'altres sorprenentment lúcides, revelen una personalitat que es va construint a partir de l'experiència.
Alhora, el manga ofereix una evocació de la societat japonesa dels anys seixanta. Els costums domèstics, l'ambient escolar, els objectes quotidians i les referències culturals de l'època constitueixen el rerefons d'una història que no pretén explicar grans esdeveniments històrics, sinó mostrar com era viure'ls des de la perspectiva d'una nena corrent.
En conjunt, aquest segon volum completa el retrat costumista de la infantesa de la Taeko mitjançant una mirada tendra, irònica i nostàlgica. L'obra recorda que créixer no consisteix únicament a viure grans experiències, sinó també a acumular petites alegries, frustracions, descobertes i malentesos que, amb el pas del temps, es transformen en records perdurables.
