Bloc personal,

diumenge, 17 de febrer de 2019

Scumbag Loser 1 (2012)

[110]

Valoració



Fitxa tècnica

Mikoto Yamaguti (o Yamaguchi) (guió, dibuix i tinta)
(Saiteihen no Otoko - Scumbag Loser)

[ Seinen, terror, parafílies ] (ed. 2018)
Ivréa

4 capítols (1-4) - 200 pàgines (3 a color) - 128 x 180 mm (13 mm gruix)

Sinopsi

Whakoom:
“Masahiko Murai és un noi de 16 anys a qui tothom en la seva classe considera un perdedor. És obès, poc agraciat, no té xicota i, a més a més, té una espècie de mania que consisteix a olorar tot el que té al seu voltant. Si pertany a noies, millor que millor. Un dia, veient que la seva humiliació no farà més que créixer, s’inventa una núvia fictícia que està més bona que el pa perquè en la seva classe ho vegin d'una altra manera.

La seva sorpresa és majúscula quan aquesta noia de la qual els havia ensenyat una foto, Haruka Misuzawa, apareix en la seva classe com a nova estudiant i comença a sortir amb ell. El fet de per si ja és estrany, però, hi ha una cosa encara pitjor: aquesta noia va morir fa cinc anys…

Un sòrdid manga de terror psicològic de tres toms que no deixa indiferent a ningú i que fa preguntar-se més d’una vegada de part de qui estem. L’autor, Mikoto Yamaguchi, és conegut per obres com Tomodachi Game o la pertorbadora Dead Tube.”

Crítica

Original… sense cap dubte.

Però sobretot molt curiosa… la manera diferent d’enfocar l’adolescència amb aquesta parafília i com, de manera sobtada, tot agafa un aire sinistre. També curiós el fet que, tot i ser una obra bastant recent, l’ús de dispositius tecnològics d’última generació, com ho són els telèfons mòbils, ja es veu obsolet amb només set anys de diferència.

Resum (amb espòilers)

Un noi que va a l’institut d’aspecte deixat, té la suficient paxorra d’etiquetar els companys per estereotips i, ràpidament, qualifica als que són diferents de com li agradaria ser a ell, de perdedors, un concepte molt americà i que mai he arribat a entendre.

Per no semblar ell un perdedor més, s’inventa que surt amb una noia que fa anys que no veu. Al dia següent, casualment, aquesta noia es presenta a les classes com una nouvinguda i fa saber a tothom que és la xicota d’aquest noi. Això no tindria més importància si no fos perquè aquesta noia va morir fa cinc anys. Això ho sap el noi, que ho calla, i ho sap també perquè olora diferent. Ell està acostumat a olorar-ho tot, fins i tot calces de companyes de calces amb el que construeix la seva vida solitària.

Aquesta noia en realitat és una mena de monstre que es dedica a alimentar-se de persones i necessita un porc trufer, com l’anomena en un moment determinat, perquè li porti “perdedors”, “gent que no es mereix viure” en paraules del protagonista. I cada dimecres vol algú nou.

Primer es menja un assassí i violador que el protagonista ha pogut reconèixer entre la multitud per la seva olor i, quan l’agafa i li pren tot el que porta a sobre, li serveix en safata de plata a la xicota monstre. Després coqueteja amb una noia que sembla una perdedora també, però que té la mateixa mania que ell, olorar-ho tot, però quan intenta apartar-la del monstre, ja se l’ha cruspit, igual que un company de classe més gras, més brut i més deixat que ell mateix.

Finalment, el seu pare, que és un maltractador i que sobreviu gràcies als diners de l’assegurança que reben de quan va morir la mare del noi suïcidant-se, és enverinat pel seu propi fill i el serveix al monstre perquè, en devorar-lo, s’enverini també. No ho acosegueix i ell és devorat.





dissabte, 16 de febrer de 2019

París, Texas (1984)

[690]

Valoració



Fitxa tècnica

Direcció: Wim Wenders
Guió: L.M. Kit Carson (adaptació), Sam Shepard
Actors: Harry Dean Stanton, Nastassja Kinski, Dean Stockwell

[ Drama ] 2h 25min

Sinopsi

IMDb (8,1):
“Travis Henderson, una persona que ha tirat la tovallola i ha estat donant voltes sense rumb durant quatre anys, desapareix pel desert i ha de tornar a connectar amb la societat, amb ell mateix, amb la seva vida i amb la seva família.”

Crítica

Una obra mestra!

Mentre anava veient la pel·lícula anava reflexionant sobre la qualitat de la mateixa i, al mateix temps, la impossibilitat de programar-la per televisió avui en dia. I la sorpresa ha estat veure que la pel·lícula es va estrenar el 1984, però no va ser fins cinc anys després, 1989, que es va estrenar a la pell de toro. O sigui que, el problema no és ara per programar una pel·lícula intensa com aquesta… el problema ja va existir en la seva estrena.

Per altra banda, un altre pensament que he anat tenint mentre la visionava era que representava l’exemple perfecte de frase feta d’“elefant en una habitació”. La trama marca, des d’un bon començament, un problema gros, ben gros, però del que tothom, en arribat el moment, eludeix i ningú en parla. És donar força a una idea per la seva omisió. És tant evident que hi ha un problema gran i que ningú es pregunta el perquè, que reforça la idea d’aquest problema.

La pel·lícula m’ha semblat genial, senzillament genial. Però em sembla que el que té més força és el guió original. I no parlaré de la música perquè a hores d’ara és ja un clàssic, però que jo no sabia d’on venia…

Resum (amb espòilers)

Un home vaga mig perdut enmig del desert de Mexico. Arriba a una benzinera mig deshidratat i ha de ser ingressat. En aquest moment avisen la família que l’han de venir a recollir, després que hagués desaparegut fa quatre anys.

L’home perdut, Travis, sembla haver perdut la xaveta també i, al principi, li costa fins i tot interactuar amb el seu germà. Mica en mica, però, es va obrint i anem coneixent detalls de la seva vida.

Travis tenia una parella, bastant més jove que ell, i tots dos estaven molt enamorats. Van tenir un fill i al poc temps es van separar fins al punt que cadascú se’n va anar per la seva banda i el bebé es va quedar amb el germà de Travis. Ara que han tornat a contactar amb Travis, aquest viu per una temporada a casa seva i, mica en mica, va assimilant la seva paternitat, així com el nen, Hunter, comença a conèixer el seu “nou” pare.

En tot aquest procés, pare i fill arriben a la conclusió que cal saber on és la mare i, de manera unilateral, decideixen anar a buscar-la a Houston. Allà la troben treballant en una casa de cites, però només es dedica a parlar i escoltar (mostrar nua, hem de suposar que també) amb els clients.

Primer Travis decideix fugir d’allà, però després recapacita i decideix convèncer la noia perquè coneixi el seu fill, moment en el qual ell s’aparta i desapareix.

#funnywordsgift (219)

“To piss and not throw drop.”

[219]

diumenge, 10 de febrer de 2019

Young Frankenstein (1974)

[689]

Valoració



Fitxa tècnica

Direcció: Mel Brooks
Guió: Gene Wilder, Mel Brooks
Actors: Gene Wilder, Madeline Kahn, Marty Feldman

[ Comèdia ] 1h 46min

Sinopsi

IMDb (8,0):
“El nét nord-americà de l’infame científic que lluita per demostrar que el seu avi no era tan boig com la gent es pensava, és convidat a Transsilvània on descobreix el procés per reanimar un cos mort.”

Crítica

Genial! D’aquestes ja no se’n fan…

No recordava que fos tan “antiga”… però quin fart de riure! Amb els anys se li veuen coses, però com cadascun dels gags s’han convertit en clàssics i no se li pot treure un però.

Resum (amb espòilers)

El nét de Frankentstein, que es fa dir Fronkonstin, dona classes de medecina a nord-amèrica, quan rep el testament del seu avi, per la qual cosa ha de traslladar-se a Transsilvània. Allà l’espera Aigor –que no pas Igor– per servir-lo i una noia que farà d’ajudant.

La donzella de la casa, el nom de la qual fa renillar els cavalls en el moment de pronunciar el seu nom, va deixant pistes perquè el nét repeteixi l’experiment del seu avi. Tot funciona al mil·límetre excepte quan Aigor perd el cervell d’intel·lectual que anaven a posar-li hi el substitueix per un d’anormal.

El monstre no pot articular paraula, però és molt manso, excepte quan veu foc que perd el nord. S’escapa i es van produint els aconteixements de la novel·la original (la nena, el ceg…), excepte que no mata ningú. El doctor presenta el seu descobriment en societat, fins que, tot trencant-se un llum de l’escenari, el monstre es descontrolar i és detingut per la policia. Al calabós, però, és maltractat i en el moment que li encenen foc, es deslliga i mata el guarda.

Torna al castell i segresta la xicota del doctor, que acabava d’arribar just en el moment que s’estava liant amb l’assistent. A les afores, la xicota del doctor, descobreix “el secret de la vida” gràcies al monstre.

Mentrestant el doctor prepara una transferència perquè el monstre pugui parlar, però és aturat pel populatxo quan estava tot a punt de finalitzar. El monstre, però, pot parlar i els atura, donant el doctor per mort. Finalment, el doctor no ha mort: s’ha casat amb l’assistent. I el monstre amb la xicota del doctor que li va donant la medecina que li fa falta. El doctor per contra, ha guanyat la potència sexual del monstre i fa cantar òpera a l’assistent la nit de noces.

Alita: Battle Angel (2019)

[688]

Valoració



Fitxa tècnica

Direcció: Robert Rodriguez
Guió: James Cameron, Laeta Kalogridis, Robert Rodriguez, Yukito Kishiro (manga)
Actors: actors

[ Acció, romanç, ciència ficció ] 2h 2min

Sinopsi

IMDb (7,6):
“Una noia cyborg desactivada és reactivada, però no recorda res de la seva vida passada i fa una cerca per esbrinar qui és.”

Crítica

Vull veure-la bé!

No he pogut esperar-me i l’he vist en HD-Cam, però, així que pugui, la veuré amb la resolució que es mereix. Així i tot m’ha semblat genial.

Han canviat algunes coses de guió, però penso que els canvis han estat per millorar. La pel·lícula mostra els dos primers volums de la sèrie en manga, per mi el millor i on hi ha més suc per treure. Encara em queden per llegir la meitat dels volums, però el tercer i el quart, per exemple, són més del mateix: carreres i més carreres. Almenys en els dos primers volums plantejen la història amb cap i peus.

He vist algunes crítiques i les coses que li retreien jo no les he vistwa pas. Sí errors de racor, però un cop estàs dintre de la pel·lícula, ja els obvies i vas a disfrutar-la.

Resum (amb espòilers)

Ido troba el cervell d’Alita intacte en una torre de desperdicis que llença la ciutat de Salem a les escombreries que són la seva ciutat. Li busca un cos i la reactiva. Comença tot de nou per ella perquè no guarda cap record de la seva vida passada.

Coneix un noi del que s’enamora i, mica en mica, va descobrint com funciona el seu món cyborg, els caça-recompenses, Salem, els doctors i tota la mandanga. Ido no és només un bon doctor cibernètic, és un habitant de Salem i, per la nit, es dedica a buscar malfactor per cobrar-ne la recompensa. Alita acabarà fent-se també caça-recompenses.

Des de bon començament Alita té aptituds i els primers records apunten a que havia estat una guerrera, per això, qualsevol competició, com el Motorball, és un repte per a ella.

Amb un grup d’amics surten de la ciutat de les escombreries i, en un llac, veuen una nau caigua de les guerres anteriors. Alita sap què ha de fer: entra i en treu un cos cyborg. Ido, però, no li vol implantar perquè té un tecnologia massa desenvolupada.

Mentre Alita li declara el seu amor al noi, s’apunta a una carrera de Motorball sense saber que tots tenen intenció de matar-la. No cal dir que se’ls pixa i encara li dona temps de salvar el xicot. En la lluita final, però, l’oponent li destrossa el cos. Ocasió ideal perquè Ido no tingui més remei que posar-li el nou cos.

Mentrestant un caça-recompenses va darrera del noi del que està enamorada Alita i li paren una trampa. De fet el mata, però una argúcia fa que li pugui salvar el cap connectant-lo al seu cor i tingui temps suficient de portar-lo a Ido per implantir-li també un cos cibernètic. Un cop recuperat, però, comença a pujar per una de les cordes directe a Salem fins que Alita intenta aturar-lo. Massa tard perquè algú des de dalt ha activat uns ginys que el tallen a trossets i finalment cau a la ciutat.

Amb el xicot mort, Alita comença una nova vida sense pietat a Motorball.

dissabte, 9 de febrer de 2019

Atelier of Witch Hat (El atelier de sombreros de mago) 1 (2017)

[109]

Valoració



Fitxa tècnica

Kamome Shirahama (guió, dibuix i tinta)
(Atelier of Witch Hat, vol. 1)

[ Seinen ] (ed. 2018)
Milky Way Ediciones

5 capítols (1-5) - 208 pàgines - 130 x 180 mm

Sinopsi

Whakoom:
“Coco, que viu en un petit poble, sempre ha volgut ser maga. No obstant això, només poden arribar a ser-ho aquells que neixen amb el do de la màgia; als altres ni tan sols els està permès veure com llancen conjurs. Per això, Coco havia renunciat al seu somni… fins que, un bon dia, visita el taller de la seva mare el mag Qifrey. Llavors se les apanya per espiar quan es disposa a fer un encanteri i…

La desesperació es torna esperança en aquest conte sobre una nena que somiava amb convertir-se en bruixa!”

Crítica

M’ha agradat, però no seguiré la col·lecció…

Domini absolut del dibuix per crear personatges, expressions i moviment, amb un plus de convertir els dibuixos en gravats, però al servei d’un públic que no és el meu…

M’ha agradat molt el dibuix i, perquè no, també la història, però és un manga clarament shonen que a mi no em diu res, tot i que he vist que està qualificat de seinen, però, per a mi, de cap manera ho és. Està bé per llegir-ne el primer volum, però no em compraré la resta de volums.

Resum (amb espòilers)

En un món singular d’aspecte medieval, una noieta aprèn pel seu compte conjurs de màgia des de que, quan era més petita, un bruixot li va regalar un llibre de màgia… i no pas de màgia de la bona. Quan es fa més gran, un bruixot dels bons que té una casa on ensenya a les joves promeses, se l’emporta el mateix dia que la noieta, sense voler, fa un conjur i converteix la seva mare en estàtua de pedra.

A partir d’aquí haurà d’aprendre a conviure amb les seves companyes, dotades des del seu naixement del poder de la màgia, vers ella, que és una nouvinguda.

Mica en mica anirà coneixent com es fan els conjurs, la diferència entre els bons i els dolents i la història dels bruixots al llarg del temps. Sempre tindrà darrera, l’ombra d’aquest bruixot que li va regalar el llibre i les intencions del qual semblen no estar massa clares, tot i que, per contraposició amb la màgia bona, sembla indicar que és màgia negra.


#funnywordsgift (218)

“Politeness, does’nt remove the brave.”

[218]

diumenge, 3 de febrer de 2019

Ghost World (2001)

[687]

Valoració



Fitxa tècnica

Direcció: Terry Zwigoff
Guió: Daniel Clowes
Actors: Thora Birch, Steve Buscemi, Scarlett Johansson

[ Comèdia, drama ] 1h 51min

Sinopsi

IMDb (7,4):
“Dues amigues ‘diferentes’ de la majoria busquen què fer en la vida i busquen pis per mudar-se després d’acabar la secundària. Per a divertir-se, responen a l’anunci del diari d’un home per a una cita.”

Crítica

Molt interessant…

Pel·lícula basada en un còmic que he conegut gràcies a la inigualable ressenya de Peter Carter a Youtube. És la història d’una noia que no sap què ha de fer amb la seva vida un cop ha acabat secundària i tot li sembla depriment.

M’ha agradat bastant, tot i que no sé ben bé quin és el motiu… no hi ha un fet puntual que m’atraigui. És el conjunt de personatges i la visió que mostra de la societat des del punt de vista de la noia que, per cert, està excel·lentment interpretrada per Thora Birch.

Resum (amb espòilers)

Un parell d’amigues que fugen dels estereotips més bàsics busquen pis un cop acabada la secundària. Una troba feina de seguida i l’altra, amb la comoditat de viure a casa del seu pare, ho va allargant tant com pot. La seva visió depriment de la societat fa que no encaixi amb la gent de la seva generació i, per divertir-se –almenys al principi–, es fica en la vida dels demés.

Aquest és el cas d’un home, d’una edat mijtana avançada, amb gustos poc habituals i que no aconsegueix mantenir relacions, que es veu atrapat per les idees de Celestina d’aquesta noia que acaba buscant-li una parella.

En la pel·lícula es van desgranant les relacions d’aquesta noia amb la seva amiga i les interrelacions amb aquest home, així com tot un seguit de personatges secundaris, cadascun més excèntric, que entramen el seu univers des d’un punt de vista d’una societat decadent.