Bloc personal,

dissabte, 31 d’octubre del 2026

Tuner (2025)

[1440]

Valoració



Fitxa tècnica

Direcció: Daniel Roher
Guió: Daniel Roher, Robert Ramsey
Música: Will Bates (partitures), Marius de Vries
Producció: English Breakfast Productions
Distribució: Elevation Pictures (Canadà), Black Bear Pictures (Estats Units)
Actors: Leo Woodall, Havana Rose Liu, Dustin Hoffman, Lior Raz, Tovah Feldshuh, Jean Reno
País: 🇺🇸 Estats Units; idioma: anglès
Relació d’aspecte: 1.85:1; color: color
Estrena: 30/08/2025 (Telluride, Colorado, Estats Units), 22/05/2026 (Estats Units)
Pressupost: 7M $; recaptació: 14,2M $
Títol original: Tuner
  • Un talento único  a Espanya
  • El afinador  a Hispanoamèrica

[ Thriller, romanç, música ]
1 h. 47 min.
Wikipedia

Sinopsi

IMDb (7,2) (39K)   |   Filmaffinity (6,4) (2,7K):
“Un afinador de pianos amb talent que pateix hiperacúsia descobreix una aptitud inesperada per obrir caixes fortes, fet que li capgira la vida.”

Crítica

D’entrada, excel·lent fotografia…

M’ha sorprès veure el Dustin Hoffman per aquí el mig. És més, he tardat bastant en reconèixer-lo. I també m’ha sorprès veure el cameo del Herbie Hancock.

I a tot això, també m’ha sorprès la mala elecció en la peça musical del moment culminant. En la meva opinió ha estat totalment plana, cercant el clímax amb volum i mantenint una simple dominant molta estona per resoldre a una tònica major. Totalment irrelevant.



“El Harry Horowitz és un veterà afinador de pianos que treballa amb el Niki, el seu lleial i talentós aprenent, que pateix hiperacúsia, una rara condició que li provoca percebre els sons a un volum exageradament alt, cosa que l'obliga a utilitzar taps per a les orelles constantment. Quan el jove descobreix una aptitud inesperada per obrir caixes fortes, es veurà involucrat en el perillós món del crim i la seva tranquil·la vida canviarà del tot.”



Resum (amb espòilers)

El Niki White és l'aprenent del Harry Horowitz, un afinador de pianos de la ciutat de Nova York i amic del seu difunt pare. El Harry li ensenya que els tons són més aviat una sensació que no pas un so. Tot i ser un músic amb talent, el Niki pateix hiperacúsia i ja no pot tocar el piano; per això, porta sempre protecció auditiva per evitar els sorolls forts. Després que el Harry oblidi la combinació de la seva caixa forta, el Niki aprèn a obrir-la tot sol fent servir la seva oïda extremadament sensible, i descobreix així que té talent per obrir caixes fortes.

Mentre afina pianos en un conservatori de música, el Niki coneix la Ruthie, una estudiant de piano hipercompetitiva que aspira a ser compositora. Durant un flirteig, la deixa impressionada amb una demostració de la seva increïble agudesa auditiva i capacitat de record. Més tard, mentre el Niki està afinant un piano a casa d'un client adinerat, el soroll d'unes obres es torna insuportable. El Niki interromp tres individus que estan foradant una caixa forta —els quals afirmen que n'estan instal·lant una de nova— i els pregunta quan acabaran. El grup se sent ofès i respon de males maneres que trigaran un temps indeterminat, fins que aconsegueixin obrir la caixa vella. Per estalviar temps, el Niki obre la caixa per a ells; els deixa bocabadats i el seu cap, l'Uri, li ofereix guanyar "diners de veritat". L'endemà, en un restaurant, el Harry anima el Niki a acompanyar la Ruthie a classe, però la trobada es refreda quan ell insinua que la composició d'ella és poc original. Tot i això, comencen una relació després que el Niki repari el preuat piano de la noia. El Niki li explica que va necessitar anys de teràpia d'exposició per aprendre a gestionar la seva hipersensibilitat al so. Quan el Harry és hospitalitzat arran d'un atac de cor, el Niki accepta l'oferta de l'Uri per tal de comprar el negoci d'afinació i salvar el Harry i la seva dona, la Marla, d'un deute mèdic ruïnós. L'empresa de seguretat de l'Uri serveix de tapadora per robar als seus propis clients, però necessiten un expert a obrir caixes fortes per guanyar encara més diners. L'Uri convida el Niki a demostrar les seves habilitats —obrint la seva pròpia caixa forta—; el Niki ho aconsegueix i s'uneix a l'Uri, al nebot d'aquest, en Benny, i al seu còmplice, en Yoni, per robar en cases de gent adinerada. L'explicació de l'Uri sobre per què mai no el van enxampar es basa en la llei dels rendiments marginals decreixents: com més coses té una persona, menys probable és que s'adoni si en desapareix algun element petit. L'Uri li diu al Niki: "No pots robar res que sigui evident, com ara un quadre o una obra d'art singular exposada. Però, normalment, els clients no s'adonen si desapareix un rellotge valuós d'entre diversos que tenen guardats en una caixa forta. I, si s'adonen de la desaparició, culpen algú altre i recuperen els diners a través de la companyia d'assegurances". El Niki i la seva colla duen a terme diversos robatoris amb èxit. Durant un d'ells, el Niki troba un rellotge de perles que s'assembla a un que la Ruthie havia perdut —una relíquia de la seva àvia— i l'hi regala. També li presenta la Marla i el Harry, que està postrat al llit, mentre paga en secret les factures de l'hospital.

Una nit, de sobte, l'Uri canvia la rutina habitual i obliga el Niki a obrir una caixa forta per a uns gàngsters coreans, amb l'objectiu de recuperar la frase llavor de la cartera de criptomonedes del seu propi oncle. Per sorpresa de tothom, l'oncle irromp al lloc, els encanonarà a tots i obliga el Niki a menjar-se l'única còpia de la contrasenya. Abans que l'oncle pugui venjar-se, en Benny li dispara i el mata, fet que permet al Niki i a la colla de l'Uri escapar-se. Resulta que el Niki ha aconseguit memoritzar la frase llavor i descobreix, en secret, que la cartera conté més de 18 milions de dòlars.

Malauradament, el Harry mor. Durant la shivà (el període de dol jueu), el Niki parla amb Herbie Hancock (que s'interpreta a si mateix) i li explica que el sobrenom del Harry era "Tuner Fish" (un acudit recurrent al llarg de la pel·lícula). L'Uri es presenta a la cerimònia sense invitació —mentre critica el menjar preparat per a l'ocasió— i exigeix al Niki que l'ajudi a robar la clau digital de reserva per accedir als diners de l'oncle coreà.

El Niki, afligit, decideix no participar en el robatori; però la Ruthie, angoixada per la seva propera actuació, provoca una discussió perquè sent que el Niki no li presta prou atenció. La Ruthie li retreu que ell mai no ha hagut d'esforçar-se per aconseguir res —al cap i a la fi, només és un afinador de pianos—, mentre que ella s'està esforçant per assolir una fita realment important i difícil. El Niki esclata —explicant com de difícil va ser superar la seva discapacitat— i, traspassant cruelment els límits, afirma que, abans que la seva condició s'agreugés, ell era millor pianista del que la [Ruthie] arribarà a ser mai. En sortir de l'apartament fet una fúria, el Niki es topa amb la colla de l'Uri. Com que el Niki queda desorientat per una botzina d'aire, el grup aconsegueix capturar-lo. El dia de l'actuació de la Ruthie, el Niki aconsegueix obrir la caixa forta i recuperar la clau de recanvi. Es descobreix que la cartera digital conté un milió de dòlars menys del que s'havia mostrat, fet que suggereix que el Niki ha aplicat la mateixa llei de la utilitat marginal decreixent a l'Uri i als seus homes. Un cop superat el tràngol, el Niki travessa la ciutat —a peu— fins a l'Acadèmia de Música.

En Marius Maissner, un compositor de renom que ha quedat impressionat per l'actuació de la Ruthie, la convida a unir-se a un nou projecte com a assistent; però, en veure el rellotge que ella porta —el rellotge de perles que li va regalar el Niki—, el reconeix com una relíquia de la seva pròpia àvia, que va sobreviure a l'Holocaust juntament amb el rellotge del seu avi. Malauradament, explica en Maissner, els dos rellotges van ser robats…

divendres, 30 d’octubre del 2026

Akahige (1965)
(Red Beard) (Barbarroja) (Barba-roja)

[1439]

Valoració



Fitxa tècnica

Direcció: Akira Kurosawa
Guió: Masato Ide, Hideo Oguni, Ryūzō Kikushima, Akira Kurosawa (novel·la: Shūgorō Yamamoto)
Música: Masaru Sat
Producció: Kurosawa Productions, Tōhō
Distribució: Tōhō
Actors: Toshiro Mifune, Yūzō Kayama, Reiko Dan, Kyōko Kagawa, Akemi Negishi, Miyuki Kuwano, Tsutomu Yamazaki, Takashi Shimura
País: 🇯🇵 Japó; idioma: japonès
Relació d’aspecte: 2.35:1 (CinemaScope); color: b/n
Estrena: 03/04/1965 (pres.), 24/04/1965 (Japó)
Pressupost: 200-300M ¥ (1,1-1,7M €); recaptació: 400M ¥ (2,2M €)
Títol original: 赤ひげ (Akahige)
  • Barbarroja  a Espanya i Mèxic
  • Bondad humana  a Argentina i Uruguay
  • Akahige: Bondad humana  a Perú
  • Barba-roja  en català
  • Red Beard  en anglès

[ Drama, medicina ]
3 h. 5 min.
Wikipedia

Sinopsi

IMDb (8,3) (24K)   |   Filmaffinity (8,3) (6,1K):
“Al Japó del segle XIX, un metge de poble de caràcter aspre però caritatiu forma un jove aprenent.”

Crítica

Tres hores és un pèl excessiva, sobretot perquè és bastant lenta, però al final les històries t’acaben atrapant…

Basada en la novel·la Akahige Shinryōtan del Shūgorō Yamamoto, traduïda literalment com Contes del Dr. Barba-roja, una sèrie de vuit relats curts publicats originalment en la revista Ōru Yomimono el 1958 i recopilades en la novel·la el 1959.

Aquesta la tenia pendent des de fa molt de temps, en una preselecció de les millors de l’Akira Kurosawa (valoració igual o superior a 8,0 a IMDb). En aquest temps, la valoració inicial ha passat de 8,1 a 8,3 a IMDb.

En el rerefons, La veritat és que finalment l’he vist després d’empassar-me un reel aleatori d’un fragment de documental a TikTok explicant com va ser el rodatge preparant els llençols de la clínica un any abans, rebregant-los expressament perquè semblessin usats i la pèrdua de possibles feines que va tenir l’actor principal, Toshiro Mifune, per deixar-se una barba real.

Això últim no ho vaig entendre gaire bé, perquè aquest actor surt en gairebé totes les pel·lícules d’Akira Kurosawa, el seu actor predilecte, i també gairebé sempre ho fa amb barba. Justament aquesta va ser l’última pel·lícula en què van col·laborar conjuntament.

He investigat una mica més i el problema amb la barba venia més aviat de que, perquè s’apreciés una barba-roja en una pel·lícula en blanc i negre, l’actor va haver de deixar-se-la més llarga de l’habitual perquè semblés més deixat i, a més, aplicar-se un colorant en base a olis que deixava una olor bastant forta, situació difícil de mantenir en un rodatge de dos anys.

Al final he dubtat que no l’hagués vist amb anterioritat; alguna història em sonava…

He trobat una errada insignificant just al final de la pel·lícula; de fet, quan ja ha acabat i ha aparegut el títol de Fi, quan continua la banda sonora per rematar-la. En l’últim compàs, quan la música ha de resoldre a la tònica, una trompeta dubte i no cau exactament a temps. És una tonteria, però espatlla la seqüència completa, sobretot si no pares de fixar-t’hi.

Li he preguntat a ChatGPT si havia alguna persona tan “malalta” com jo que hagués notat això, però m’ha dit que no… Jo asseguro que ho he escoltat unes quantes vegades i així és.



“El jove doctor Yasuoto torna al seu poble després d'estudiar a Nagasaki, però així que arriba pateix una gran desil·lusió: en lloc de ser nomenat metge del shogun l'envien a una clínica que compta amb molt pocs recursos i està dirigida per un metge anomenat «Barba-roja». Allà, el nou interí adopta una actitud arrogant, negant-se a fer servir uniforme i rebel·lant-se contra la resta de metges.”



Rashōmon
(1950)
(Rashomon o
El bosc ensangonat)
8,1 (IMDb)
Ikiru
(1952)
(Viure)
 
8,3 (IMDb)
Shichinin no samurai
(1954)
(Els set samurais)
 
8,6 (IMDb)
Kumonosu-jō
(1957)
(Tron de sang)
 
8,1 (IMDb)
Kakushi toride no san akunin
(1958)
(Rashomon o
La fortalesa amagada)
8,1 (IMDb)
Yōjinbō
(1961)
(Yojimbo o
El mercenari)
8,2 (IMDb)
Tsubaki Sanjūrō
(1962)
(Sanjuro)
 
8,0 (IMDb)
Tengoku to jigoku
(1963)
(El de dalt i el de baix o
L’infern de l’odi)
8,4 (IMDb)
Akahige
(1965)
(Barba-roja)
 
8,3 (IMDb)
Dersu Uzala
(1975)
(Dersú Uzalà o
El caçador)
8,2 (IMDb)
Kagemusha
(1980)
(Kagemusha,
l’ombra del guerrer
)
8,0 (IMDb)
Ran
(1985)
(Ran)
 
8,2 (IMDb)
“Obres mestres” d’Akira Kurosawa (valoració igual o superior a 8,0 a IMDb)



Resum (amb espòilers)

El jove i arrogant metge Noboru Yasumoto, format en una escola de medicina holandesa a Nagasaki, aspira a convertir-se en metge personal del shogunat —un càrrec que actualment ocupa un parent proper— i espera ascendir dins l'estructura privilegiada i tancada de la medicina militar. No obstant això, per a la seva formació mèdica de postgrau, és destinat a una clínica rural sota la supervisió del doctor Kyojō Niide, conegut com a Akahige («Barba-roja»). Malgrat la seva aparença brusca, Niide és un director de clínica savi i compassiu.

D'entrada, Yasumoto està furiós pel seu destí, ja que creu que no té res a guanyar treballant a les ordres de Niide. Suposa que l'únic interès de Niide és consultar els seus apunts mèdics de Nagasaki i es rebel·la contra el director de la clínica. Es nega a atendre pacients o a posar-se l'uniforme, menysprea el menjar i l'entorn espartà, i entra en un jardí prohibit on coneix «la Mantis», un pacient misteriós que només Niide pot tractar. Mentrestant, descobríem que l'antiga promesa de Yasumoto, la Chigusa, li va ser infidel, fet que va posar fi al compromís i va despertar en ell un profund menyspreu per les relacions sentimentals.

Mentre Yasumoto intenta acceptar la seva situació, la pel·lícula narra les històries d'alguns dels pacients de la clínica. Un d'ells és en Rokusuke, un home moribund que, segons percep Niide, pateix una angoixa secreta; aquesta només surt a la llum quan apareix la seva filla, profundament desgraciada. Un altre és en Sahachi, un home molt estimat al poble per la seva generositat amb els veïns, que guarda una relació tràgica amb la seva dona —el cadàver de la qual es descobreix després d'una esllavissada. Després d'haver comès bigàmia, ella va aconseguir que ell la matés sense saber-ho: mentre s'abraçaven, ella li va demanar que l'estrenyés «més fort», tot sostenint, d'amagat, un ganivet contra el seu propi cos. Niide s'emporta Yasumoto per rescatar una nena malalta de dotze anys, l'Otoyo, d'un bordell —enfrontant-se violentament a una banda de matons locals— i, tot seguit, li assigna la nena com a primera pacient. A través d'aquestes experiències, en Yasumoto comença a deixar enrere la supèrbia i a obrir els ulls al món que l'envolta.

Quan en Yasumoto cau malalt, en Niide demana a l'Otoyo que se'n ocupi fins que es recuperi, conscient que tenir cura d'en Yasumoto formarà part, alhora, del procés de curació de la mateixa Otoyo. La Masae, germana petita de la Chigusa, visita la clínica per interessar-se per l'estat d'en Yasumoto i li explica que la seva mare està malalta i vol veure'l. A través de la mare, en Yasumoto s'assabenta que la Chigusa ha tingut un fill amb la seva nova parella. Més tard, la Masae confecciona un quimono per a l'Otoyo, i la mare d'en Yasumoto suggereix que es casi amb la Masae.

En Yasumoto comença a comprendre la magnitud de la crueltat i el patiment que l'envolten, així com la seva capacitat per alleujar aquest patiment; alhora, aprèn a penedir-se de la seva vanitat i el seu egoisme.

Més endavant, quan un noi de la zona, en Chōbu, és enxampat robant menjar a la clínica, l'Otoyo li mostra compassió i entaula amistat amb ell, transmetent-li així la compassió que ella mateixa havia rebut d'en Niide i d'en Yasumoto. Quan la regent del bordell es presenta a la clínica per reclamar l'Otoyo i endur-se-la de nou al prostíbul, els metges i el personal de la clínica s'hi neguen i l'espanten perquè marxi. Quan en Chōbu i la seva família, que viuen en la misèria més absoluta, intenten escapar-ne prenent verí tots plegats, els metges de la clínica intervenen per salvar-los.

A en Yasumoto se li ofereix el càrrec de metge personal del shogunat, una posició que havia desitjat intensament. Ell accepta casar-se amb la Masae, però, durant el casament, anuncia que no acceptarà el nou càrrec i que es quedarà a la clínica; d'aquesta manera, renuncia a una posició social còmoda i prestigiosa per continuar servint els pobres al costat d'en Niide. Tot i que en Niide se sorprèn per la decisió i intenta dissuadir-lo, finalment acaba cedint.