Bloc personal,

dilluns, 26 d’octubre del 2026

Only Yesterday, vol. 2 (1982) (ed. 2008)
(Omohide Poroporo)

[620]

Valoració


07/10/2026  7,95 €  7,55 €

Fitxa tècnica

Guió: Hotaru Okamoto
Dibuix i tinta: Yūko Tone
Traducció al castellà: María Ferrer
Títol original: おもひでぽろぽろ
(Omohide Poroporo)

[ Manga josei, slice of life ] (ed. 2008)
Dolmen (27/03/2009 a Espanya)

196 pàgines b/n - 115 x 175 mm (gruix 15 mm)
11 capítols (14-24) + extres
Wikipedia (pel.)   |   MyAnimeList (7,10) (125)

Sinopsi

Whakoom:
“La Taeko continua descobrint el món a través de les experiències quotidianes de la infantesa: l'escola, la família, les amistats i els primers sentiments. Amb humor i sensibilitat, aquests petits episodis reflecteixen els dubtes, les il·lusions i les decepcions que acompanyen el creixement.”

Crítica

El manga està molt bé, però l’Isao Takahata rebenta la història amb la pel·lícula i per això va tenir l’èxit de recaptació a cinemes tot i ser una història de nínxol josei…

Coses a tenir en compte:
  • el manga original és de 1982 publicat només en revista (Shūkan Myōjō, ed. Shūeisha) i explica una història que va passar l’any 1966,
  • no el van publicar en dos volums fins el 1988 (Seirindō),
  • el 1990 el van reeditar en tres volums (Tokuma Shoten),
  • el 1991 va arribar la pel·lícula d’Studio Ghibli (llegir anotacions *),
  • el 2005 van fer nova edició japonesa altre cop a dos volums (Seirindō); els copyright i drets de publicació a altres idiomes són d’aquest any,
  • i finalment el 2008 es va publicar de la traducció castellana per Dolmen Editorial, basada en l’edició japonesa de 2005

Així com en el primer volum, dels tretze capítols, nou apareixien a la pel·lícula –els altres quatre s’havien quedat inèdits–, dels onze capítols d’aquest segon volum sis apareixen a la pel·lícula –se’n queden cinc inèdits deixant de banda el capítol extra del final–, tot i que, dels capítols que no surten, hi ha algun detall que sí apareix de fons també a la pel·lícula.

M’he atrevit a llegir aquest manga després d’una de les moltes revisualitzacions de la pel·lícula. Tot i això, hi ha notables diferències entre les dues obres. Mentre que el manga ens narra en primera persona els descobriments del dia a dia d'una nena de deu anys a la dècada dels seixanta al Japó, l’Isao Takahata va inventar una història paral·lela en què la protagonista, la Taeko, ja és adulta però no se sent satisfeta amb la seva vida i decideix emprendre un viatge al camp. A través d'aquest viatge, l’Isao Takahata ens projecta un conjunt de flahsbacks que uneixen la Taeko adulta amb la Taeko nena; dos camins que ens fan entendre que la infància està lligada inexorablement amb la maduresa.

També se la pot trobar sota els títols:
  • Omoide Poroporo
  • Omohide Poro Poro
  • Memories Like Falling Rain Drops
  • Memories of Teardrops
  • Memories of Yesterday

El capítol extra, al final de tot, no l’he acabat d’entendre. Barreja una llegenda que “tothom” coneix al Japó, el Sarayashiki o «la mansió dels plats» d’una dona assassinada amb falsa justícia, un joc de paraules amb un caragol (“quant és un caragol per un caragol: quatre ulls”) i una visita al cementiri amb la seva àvia quan encara estava en edat de llar d’infants. Li he demanat a ChatGPT que m’ho expliqués i, després d’una primera aproximació raonable, finalment s’ha embolicat i contradit com acostuma a fer gairebé sempre que el burxes…

Copio i enganxo el text que vaig posar per la pel·lícula Omoide Poro Poro (1991) (Only Yesterday) (Recuerdos del ayer) (Records de l’ahir).

Basada en el manga josei de la Hotaru Okamoto i la Yūko Tone de 1982 del mateix títol.

No recordo haver vist una pel·lícula d’animació amb una temàtica tant “complexe” com la que aquí es presenta. Com sempre, la sensibilitat per sobre de tot.

Títols alternatius: Omohide Poro Poro, Omoide Poroporo, Omoide Poro-poro, Memories Like Falling Rain Drops, Memories Like Falling Teardrops, Memories of Teardrops, Memories of Yesterday. Literalment Memories Come Tumbling Down o més ben dit Els records cauen.

(* anotacions)

Segons sembla, el Hayao Miyazaki estava bastant enfeinat preparant Porco Rosso (1992) basant-se en el seu propi manga Hikōtei Jidai (El gran passatge) de 1989 que ell mateix havia escrit i dibuixat, i, com havia llegit el manga Omoide Poro Poro de Hotaru Okamoto i Yuko Tone de 1982, li va “cedir” la idea de fer-ne una pel·lícula a l’Isao Takahata que havia rebentat la taquilla i les crítiques amb Hotaru no Haka (1988) (Grave of the Fireflies / La tumba de las luciérnagas). La sorpresa encara més grossa va venir després quan, dirigint la pel·lícula a un nínxol de mercat, un grupuscle d’espectadors josei, va tornar a rebentar les taquilles.

Segons explica la Wikipedia en anglès, de fet, el manga original el va llegir el Miyazaki quan estava fent Tonari no Totoro (1988), però l’excusa de no adaptar-la a pel·lícula va ser que no li semblava prou adequada per a nens, que és el que pensava el Miyazaki a qui anaven destinades les pel·lícules d’animació. La sorpresa va ser que el públic final va ser l’adult i va ser la que va tenir més recaptació a tot Japó el 1991.



“En aquest segon volum, la Hotaru Okamoto i la Yūko Tone continuen explorant la vida quotidiana de la Taeko Okajima, una nena de deu anys que viu al Tòquio de 1966. Les experiències escolars, les relacions amb la família i les companyes i les petites contrarietats de cada dia es converteixen en ocasions per descobrir el món i comprendre's millor a si mateixa. La protagonista afronta les seves inseguretats, els desitjos que no sempre pot satisfer i les primeres emocions pròpies del creixement. Amb un to costumista, tendre i sovint humorístic, el manga recupera la intensitat amb què els infants viuen situacions que als adults poden semblar insignificants. El resultat és un retrat nostàlgic de la infantesa i de la societat japonesa dels anys seixanta.”





Resum (amb espòilers)

El segon volum d’Omohide Poroporo continua la crònica de la infantesa de la Taeko Okajima, una nena que creix a Tòquio durant la dècada de 1960. Mitjançant una successió d'episodis independents, l'obra de la Hotaru Okamoto, amb dibuixos de la Yūko Tone, observa els petits esdeveniments que constitueixen el món d'una nena de deu anys: les experiències escolars, les relacions familiars, les amistats, les il·lusions personals i les descobertes que l'ajuden a comprendre gradualment les persones que l'envolten.

L'escola i les relacions amb els altres continuen sent aspectes importants d'aquest retrat. La Taeko ha d'afrontar les dificultats pròpies de l'aprenentatge, les comparacions amb els companys i la necessitat de trobar el seu lloc dins del grup. Les situacions quotidianes poden despertar en ella entusiasme o vergonya, orgull o frustració. El manga mostra amb humor com els infants atribueixen una gran importància a determinats incidents que, des de la perspectiva adulta, poden semblar trivials.

La vida familiar proporciona un altre punt de vista sobre el creixement de la protagonista. Les normes imposades pels adults, les decisions dels pares i les diferències entre allò que la Taeko desitja i allò que realment pot fer formen part de les seves experiències. La nena encara no disposa de prou perspectiva per comprendre sempre les raons dels grans, de manera que els malentesos i les decepcions es converteixen en oportunitats per descobrir que el món no funciona necessàriament segons les seves expectatives.

El descobriment de les emocions i de la pròpia personalitat també forma part del conjunt. Les simpaties, les inseguretats i la preocupació per l'opinió dels altres són manifestacions d'una etapa en què la Taeko comença a deixar enrere la primera infantesa. Les seves reaccions, de vegades exagerades i d'altres sorprenentment lúcides, revelen una personalitat que es va construint a partir de l'experiència.

Alhora, el manga ofereix una evocació de la societat japonesa dels anys seixanta. Els costums domèstics, l'ambient escolar, els objectes quotidians i les referències culturals de l'època constitueixen el rerefons d'una història que no pretén explicar grans esdeveniments històrics, sinó mostrar com era viure'ls des de la perspectiva d'una nena corrent.

En conjunt, aquest segon volum completa el retrat costumista de la infantesa de la Taeko mitjançant una mirada tendra, irònica i nostàlgica. L'obra recorda que créixer no consisteix únicament a viure grans experiències, sinó també a acumular petites alegries, frustracions, descobertes i malentesos que, amb el pas del temps, es transformen en records perdurables.

diumenge, 25 d’octubre del 2026

Interaccions socials #43/2026

Resum d’interaccions socials verbals en forma oral de més de tres minuts de durada en el transcurs de la setmana 43 (2026):

Octubre
SETMANA 43/2026
dl. 19: 1
dm. 20: 1
dc. 21: 1
dj. 22: 1
dv. 23: 0
ds. 24: 0
dg. 25: 0


Akahige (1965)
(Red Beard) (Barbarroja) (Barba-roja)

[1438]

Valoració



Fitxa tècnica

Direcció: Akira Kurosawa
Guió: Masato Ide, Hideo Oguni, Ryūzō Kikushima, Akira Kurosawa (novel·la: Shūgorō Yamamoto)
Música: Masaru Sat
Producció: Kurosawa Productions, Tōhō
Distribució: Tōhō
Actors: Toshiro Mifune, Yūzō Kayama, Reiko Dan, Kyōko Kagawa, Akemi Negishi, Miyuki Kuwano, Tsutomu Yamazaki, Takashi Shimura
País: 🇯🇵 Japó; idioma: japonès
Relació d’aspecte: 2.35:1 (CinemaScope); color: b/n
Estrena: 03/04/1965 (pres.), 24/04/1965 (Japó)
Pressupost: 200-300M ¥ (1,1-1,7M €); recaptació: 400M ¥ (2,2M €)
Títol original: 赤ひげ (Akahige)
  • Barbarroja  a Espanya i Mèxic
  • Bondad humana  a Argentina i Uruguay
  • Akahige: Bondad humana  a Perú
  • Barba-roja  en català
  • Red Beard  en anglès

[ Drama, medicina ]
3 h. 5 min.
Wikipedia

Sinopsi

IMDb (8,3) (24K)   |   Filmaffinity (8,3) (6,1K):
“Al Japó del segle XIX, un metge de poble de caràcter aspre però caritatiu forma un jove aprenent.”

Crítica

xxx

Basada en la novel·la Akahige Shinryōtan del Shūgorō Yamamoto, traduïda literalment com Contes del Dr. Barba-roja, una sèrie de vuit relats curts publicats originalment en la revista Ōru Yomimono el 1958 i recopilades en la novel·la el 1959.

Aquesta la tenia pendent des de fa molt de temps, en una preselecció de les millors de l’Akira Kurosawa (valoració igual o superior a 8,0 a IMDb). En aquest temps, la valoració inicial ha passat de 8,1 a 8,3 a IMDb.

En el rerefons, La veritat és que finalment l’he vist després d’empassar-me un reel aleatori d’un fragment de documental a TikTok explicant com va ser el rodatge preparant els llençols de la clínica un any abans, rebregant-los expressament perquè semblessin usats i la pèrdua de possibles feines que va tenir l’actor principal, Toshiro Mifune, per deixar-se una barba real.

Això últim no ho vaig entendre gaire bé, perquè aquest actor surt en gairebé totes les pel·lícules d’Akira Kurosawa, el seu actor predilecte, i també gairebé sempre ho fa amb barba. Justament aquesta va ser l’última pel·lícula en què van col·laborar conjuntament.

He investigat una mica més i el problema amb la barba venia més aviat de que, perquè s’apreciés una barba-roja en una pel·lícula en blanc i negre, l’actor va haver de deixar-se-la més llarga de l’habitual perquè semblés més deixat i, a més, aplicar-se un colorant en base a olis que deixava una olor bastant forta, situació difícil de mantenir en un rodatge de dos anys.



“El jove doctor Yasuoto torna al seu poble després d'estudiar a Nagasaki, però així que arriba pateix una gran desil·lusió: en lloc de ser nomenat metge del shogun l'envien a una clínica que compta amb molt pocs recursos i està dirigida per un metge anomenat «Barba-roja». Allà, el nou interí adopta una actitud arrogant, negant-se a fer servir uniforme i rebel·lant-se contra la resta de metges.”



Rashōmon
(1950)
(Rashomon o
El bosc ensangonat)
8,1 (IMDb)
Ikiru
(1952)
(Viure)
 
8,3 (IMDb)
Shichinin no samurai
(1954)
(Els set samurais)
 
8,6 (IMDb)
Kumonosu-jō
(1957)
(Tron de sang)
 
8,1 (IMDb)
Kakushi toride no san akunin
(1958)
(Rashomon o
La fortalesa amagada)
8,1 (IMDb)
Yōjinbō
(1961)
(Yojimbo o
El mercenari)
8,2 (IMDb)
Tsubaki Sanjūrō
(1962)
(Sanjuro)
 
8,0 (IMDb)
Tengoku to jigoku
(1963)
(El de dalt i el de baix o
L’infern de l’odi)
8,4 (IMDb)
Akahige
(1965)
(Barba-roja)
 
8,3 (IMDb)
Dersu Uzala
(1975)
(Dersú Uzalà o
El caçador)
8,2 (IMDb)
Kagemusha
(1980)
(Kagemusha,
l’ombra del guerrer
)
8,0 (IMDb)
Ran
(1985)
(Ran)
 
8,2 (IMDb)
“Obres mestres” d’Akira Kurosawa (valoració igual o superior a 8,0 a IMDb)



Resum (amb espòilers)

El jove i arrogant metge Noboru Yasumoto, format en una escola de medicina holandesa a Nagasaki, aspira a convertir-se en metge personal del shogunat —un càrrec que actualment ocupa un parent proper— i espera ascendir dins l'estructura privilegiada i tancada de la medicina militar. No obstant això, per a la seva formació mèdica de postgrau, és destinat a una clínica rural sota la supervisió del doctor Kyojō Niide, conegut com a Akahige («Barba-roja»). Malgrat la seva aparença brusca, Niide és un director de clínica savi i compassiu.

D'entrada, Yasumoto està furiós pel seu destí, ja que creu que no té res a guanyar treballant a les ordres de Niide. Suposa que l'únic interès de Niide és consultar els seus apunts mèdics de Nagasaki i es rebel·la contra el director de la clínica. Es nega a atendre pacients o a posar-se l'uniforme, menysprea el menjar i l'entorn espartà, i entra en un jardí prohibit on coneix «la Mantis», un pacient misteriós que només Niide pot tractar. Mentrestant, descobríem que l'antiga promesa de Yasumoto, la Chigusa, li va ser infidel, fet que va posar fi al compromís i va despertar en ell un profund menyspreu per les relacions sentimentals.

Mentre Yasumoto intenta acceptar la seva situació, la pel·lícula narra les històries d'alguns dels pacients de la clínica. Un d'ells és en Rokusuke, un home moribund que, segons percep Niide, pateix una angoixa secreta; aquesta només surt a la llum quan apareix la seva filla, profundament desgraciada. Un altre és en Sahachi, un home molt estimat al poble per la seva generositat amb els veïns, que guarda una relació tràgica amb la seva dona —el cadàver de la qual es descobreix després d'una esllavissada. Després d'haver comès bigàmia, ella va aconseguir que ell la matés sense saber-ho: mentre s'abraçaven, ella li va demanar que l'estrenyés «més fort», tot sostenint, d'amagat, un ganivet contra el seu propi cos. Niide s'emporta Yasumoto per rescatar una nena malalta de dotze anys, l'Otoyo, d'un bordell —enfrontant-se violentament a una banda de matons locals— i, tot seguit, li assigna la nena com a primera pacient. A través d'aquestes experiències, en Yasumoto comença a deixar enrere la supèrbia i a obrir els ulls al món que l'envolta.

Quan en Yasumoto cau malalt, en Niide demana a l'Otoyo que se'n ocupi fins que es recuperi, conscient que tenir cura d'en Yasumoto formarà part, alhora, del procés de curació de la mateixa Otoyo. La Masae, germana petita de la Chigusa, visita la clínica per interessar-se per l'estat d'en Yasumoto i li explica que la seva mare està malalta i vol veure'l. A través de la mare, en Yasumoto s'assabenta que la Chigusa ha tingut un fill amb la seva nova parella. Més tard, la Masae confecciona un quimono per a l'Otoyo, i la mare d'en Yasumoto suggereix que es casi amb la Masae.

En Yasumoto comença a comprendre la magnitud de la crueltat i el patiment que l'envolten, així com la seva capacitat per alleujar aquest patiment; alhora, aprèn a penedir-se de la seva vanitat i el seu egoisme.

Més endavant, quan un noi de la zona, en Chōbu, és enxampat robant menjar a la clínica, l'Otoyo li mostra compassió i entaula amistat amb ell, transmetent-li així la compassió que ella mateixa havia rebut d'en Niide i d'en Yasumoto. Quan la regent del bordell es presenta a la clínica per reclamar l'Otoyo i endur-se-la de nou al prostíbul, els metges i el personal de la clínica s'hi neguen i l'espanten perquè marxi. Quan en Chōbu i la seva família, que viuen en la misèria més absoluta, intenten escapar-ne prenent verí tots plegats, els metges de la clínica intervenen per salvar-los.

A en Yasumoto se li ofereix el càrrec de metge personal del shogunat, una posició que havia desitjat intensament. Ell accepta casar-se amb la Masae, però, durant el casament, anuncia que no acceptarà el nou càrrec i que es quedarà a la clínica; d'aquesta manera, renuncia a una posició social còmoda i prestigiosa per continuar servint els pobres al costat d'en Niide. Tot i que en Niide se sorprèn per la decisió i intenta dissuadir-lo, finalment acaba cedint.