95 Kg

95 Kg

[Gràfica a Google Drive.]

Guardianes de la noche, vol. 1 (2016): Crueldad

[387]

Valoració

Fitxa tècnica

Koyoharu Gotouge (guió, dibuix i tinta)
Victor Gomà (traducció)
(鬼滅の刃 - Kimetsu no Yaiba - Demon Slayer: Kimetsu no Yaiba)

[ Manga shōnen, aventures, fantasia fosca, arts marcials ] (ed. 2019)
Norma Editorial

7 capítols (1-7) - 188 pàgines b/n - 115x175 mm
Wikipedia   |   MyAnimeList

Sinopsi

Whakoom:
“Shōnen fantàstic ambientat al Japó feudal! Tanjirō Kamado és un noi alegre i treballador que viu feliçment al costat de la seva família, fins que un fatídic dia un dimoni anomenat Muzan irromp a la seva vida matant els seus pares i maleeix la seva germana petita convertint-la en dimoni. Després d'aquest incident, i amb el propòsit de venjar els seus pares i tornar la seva germana Nezuko a la normalitat, decideix convertir-se en un assassí de dimonis. Per això, acudeix en ajuda de Sakonji Urokodaki, un dels assassins de dimonis més forts del món… Entre samurais, afilades katanes, dimonis i altres éssers mitològics del folklore japonès, aquest manga és una aposta segura per als amants del gènere.”

Crítica

No és una lectura per a mi, però haig d’agrair l’extraordinària fluïdesa…

Manga ja conclòs publicat entre 2016 i 2020 amb un total de 23 volums. També se la pot trobar sota el títol Blade of Demon Destruction o Espasa de destrucció de dimonis. Té spin-off i extres a base de bé, així com una sèrie amb dues temporades (2019 i 2021) (anunciada la tercera per abril d’aquest any) i una pel·lícula (2020). També té adaptació a vídeo-jocs.

Previ a la lectura d’aquest manga, he vist alguns capítols de la primera temporada de l’anime. El que apareix en aquest primer volum, la presentació dels fets principals i l’entrenament del protagonista, és el que ja he vist en l’anime.

Una pena que en biblioteca no estigui encara disponible en català…

Resum (amb espòilers)

VOLUM 1

Tanjiro Kamado és un adolescent amb un olfacte elevat que va viure feliç amb la seva família fins que un dia arriba a casa i troba tota la seva família assassinada excepte la seva germana petita Nezuko Kamado, que s'ha convertit en un dimoni. En adonar-se que la Nezuko no era l'assassí i que conservava la seva humanitat fins a cert punt, Tanjiro la protegeix d'un caça de dimonis anomenat Giyū Tomioka i el convenç d'estalviar en Nezuko mentre promet tornar-la a ser humana. Un Giyū impressionat li indica a Tanjiro que es trobi amb un home anomenat Sakonji Urokodaki al mont Sagiri mentre li adverteix que mantingui la seva germana fora del sol. Presa sota l'ala d'Urokodaki, Tanjiro se sotmet a dos anys d'entrenament dur abans de participar en la Selecció Final per unir-se al Cos de Caça Dimonis i passa després de derrotar un dimoni que va apuntar als aprenents anteriors d'Urokodaki.

==

OBRA COMPLETA

El Tanjirō Kamado és un nen intel·ligent i de bon cor que viu amb la seva família a les muntanyes. Es va convertir en el sostenidor de la seva família després de la mort del seu pare, fent viatges al poble proper per vendre carbó. Tot va canviar quan va tornar a casa un dia per descobrir que la seva família va ser atacada i massacrada per un dimoni. El Tanjirō i la seva germana Nezuko van ser els únics supervivents de l'incident, amb la Nezuko transformada en un dimoni, però encara mostrant sorprenentment signes d'emoció i pensament humans. Després d'una trobada amb el Giyū Tomioka, el Pilar de l’Aigua del Cos Matadimonis, el Giyū recluta el Tanjirō i l'envia al seu mestre retirat Sakonji Urokodaki perquè l'entreni per convertir-se també en un caça dimonis, començant la seva recerca per ajudar la seva germana a convertir-se en humana de nou i venjar la mort de la seva família.

Després de dos anys d'entrenament intens, el Tanjirō participa en un examen formidable i és un dels pocs supervivents que ha aprovat, convertint-lo oficialment en membre del Cos Matadimonis. Comença la seva feina de caçar i matar dimonis al costat de la Nezuko, que ha estat hipnotitzada per no fer mal als humans i que de tant en tant l'ajuda en la batalla. Una de les tasques del Tanjirō el porta a Asakusa on es troba amb el Muzan Kibutsuji, el progenitor de tots els dimonis i el que va assassinar la seva família. També coneix la Tamayo i el Yushiro, dimonis que estan lliures del control del Muzan. La Tamayo i el Yushiro s'alien amb el Tanjirō i comencen a desenvolupar una cura per a la Nezuko, encara que requerirà que el Tanjirō subministre a la Tamayo sang de les Dotze Llunes Demoníaques, els dimonis més poderosos sota el comandament del Muzan.

Continuant amb les seves missions, el Tanjirō es troba amb el Zenitsu Agatsuma i l’Inosuke Hashibira, companys supervivents de l'examen amb els quals forma un equip improbable durant una batalla amb la Sisena Lluna Decreixent sis de les Llunes Demoníaques. Aviat el grup s'enfrontarà contra la Cinquena Lluna Decreixent de les Llunes Demoníaques, encara que el Tanjirō desbloqueja una habilitat misteriosa anomenada "Hinokami Kagura", finalment són superats; són rescatats pel Giyū i el Pilar dels Insectes, la Shinobu Kocho, i portats de tornada a la seu. Allà, els germans Kamado participen en un consell entre el Kagaya Ubuyashiki, el líder del Cos Matadimonis, i els Pilars, els membres més elitistes del Cos, que (amb l'excepció del Giyū) no creuen que s'hagi de deixar viure a la Nezuko. No obstant això, el Kagaya aconsegueix convèncer-los perquè l'acceptin. Amb aquest acord, el Tanjirō comença a treballar al costat dels Pilars, on troba una resistència significativament més gran dels dimonis. Juntament amb els membres dels Pilars i el Cos, el Tanjirō participa en nombroses batalles esgarrifoses contra les Llunes Demoníaques, a les quals sobreviuen amb marges reduïts alhora que pateixen pèrdues pròpies, inclosa la mort de Pilar de les Flames, el Kyojuro Rengoku, i la retirada del Pilar del So, el Tengen Uzui. Durant una batalla al poble de Ferrers Forjadors d’Espases, el Tanjirō coneix rl Genya Shinazugawa, el germà petit del Pilar de Vent, el Sanemi Shinazugawa, que té la misteriosa habilitat de convertir-se temporalment en un dimoni menjant carn de dimoni. També es descobreix que la Nezuko és invulnerable a la llum del sol, un descobriment que la converteix en l'objectiu principal del Muzan, que fa temps que busca la manera de vèncer el sol i convertir-se així en l'ésser definitiu. El Tanjirō també s'assabenta que el seu Hinokami Kagura descendeix de la Respiració del Sol, l'estil de respiració original inventat pel Yoriichi Tsugikuni, el primer i més fort caçadimonis, i el desenvolupa per preparar-se per lluitar contra el Muzan.

El Kagaya pronostica les intencions del Muzan i promulga un estricte regiment d'entrenament de tot el Cos per preparar-se per a la propera batalla. Amb les mostres de sang obtingudes de les Llunes Demoníaques, la Tamayo desenvolupa un sèrum per curar la Nezuko, que es manté aïllada lluny de la batalla mentre es recupera. El Muzan aviat apareix davant el Kagaya, que desencadena un atac suïcida per esglaiar-lo. Els Pilars i el Tanjirō embosquen al Muzan, però ell els atrapa a tots dins del Castell de l'Infinit, un laberint sense fi que allotja les Llunes Demoníaques restants. La Tamayo frena el Muzan amb un verí que ella va inventar, deixant-lo vulnerable a l'atac. Per arribar-hi, el Cos derrota els membres restants de les Llunes Demoníaques, encara que molts moren, inclosos la Shinobu i el Genya. El Muzan mata a la Tamayo aixafant-la i absorbint-la, però el Cos l'obliga a sobre de terra. Es produeix una batalla desesperada de desgast mentre la resta del Cos Matadimonis lluita contra el Muzan fins que el sol del matí pot matar-lo. Ajudat pel verí de la Tamayo, el Cos té èxit, tot i que pateixen grans pèrdues, incloent tots els Pilars restants, excepte el Giyu i el Sanemi, mentre que el anjirō és ferit mortalment mentre donava el cop final. Indefens contra el sol, el Muzan dona amb força la seva sang restant a un Tanjirō moribund i el transforma en el dimoni definitiu en un últim esforç per sobreviure a la seva espècie. El Tanjirō comença a atacar els membres del cos restants, però gràcies als esforços dels seus aliats i de la Nezuko, que ha estat totalment restaurada al seu jo humà, es torna a convertir en un humà.

Després de la batalla, el Cos es dissol perquè la mort del Muzan ha vençut efectivament tots els altres dimonis (excepte el Yushiro, que marxa per viure una vida tranquil·la com a pintor). El Tanjirō i la Nezuko tornen a casa seva, acompanyats pel Zenitsu i l’Inosuke. El Tanjirō es casa amb la Kanao Tsuyuri, una altra caçadimonis, mentre que la Nezuko es casa amb el Zenitsu. En un epíleg actual, els descendents i reencarnacions dels membres del cos gaudeixen d'una vida pacífica i lliure de dimonis.

Col·lecció

Arcs del vincle de germans i el mont Natagumo
(primera temporada de l’anime - 2019)

• Guardianes de la noche, vol. 1 (2016): Crueldad
• Guardianes de la noche, vol. 2 (2016): Tú eres…
• Guardianes de la noche, vol. 3 (2016): ¡Levanta el ánimo!
• Guardianes de la noche, vol. 4 (2016): Una espada inquebrantable
• Guardianes de la noche, vol. 5 (2017): Camino al infierno
• Guardianes de la noche, vol. 6 (2017): El juicio de los pilares

==

Arc del tren de l’Infinit
(segona temporada de l’anime; primer segment - 2021)

• Guardianes de la noche, vol. 7 (2017): Batalla angosta
• Guardianes de la noche, vol. 8 (2017): La fuerza de las Lunas superiores y la fuerza de los pilares

==

Arc del Districte Vermell
(segona temporada de l’anime; segon segment - 2021)

• Guardianes de la noche, vol. 9 (2017): Infiltración en el barrio del placer
• Guardianes de la noche, vol. 10 (2018): Humanos y demonios
• Guardianes de la noche, vol. 11 (2018): Batalla confusa

==

Arc del poblat dels ferrers forjadors d’espases matadimonis
(tercera temporada de l’anime - 2023)

• Guardianes de la noche, vol. 12 (2018): La reunión de las Lunas superiores
• Guardianes de la noche, vol. 13 (2018): Transición
• Guardianes de la noche, vol. 14 (2019): El “mu” de Muichirō
• Guardianes de la noche, vol. 15 (2019): La luz del amanecer

==

Arc del castell de l’Infinit
(quarta temporada de l’anime - 2025?)

• Guardianes de la noche, vol. 16 (2019): Inmortal
• Guardianes de la noche, vol. 17 (2019): Los sucesores
• Guardianes de la noche, vol. 18 (2019): Un arrebato de nostalgia
• Guardianes de la noche, vol. 19 (2020): Aleteo de mariposas
• Guardianes de la noche, vol. 20 (2020): El camino que la tenacidad abre
• Guardianes de la noche, vol. 21 (2020): Recuerdos ancestrales
• Guardianes de la noche, vol. 22 (2020): Vínculo circular
• Guardianes de la noche, vol. 23 (2020): Vidas que resplandecen a través de los tiempos

El secreto de la fuerza sobrehumana (2021)

[386]

Valoració

Fitxa tècnica

Alison Bechdel (guió, dibuix i tinta)
Holly Rae Tylor (color)
(The Secret To Superhuman Strength)

[ Còmic americà, novel·la gràfica, biografia, LGBTIQ+ ] (ed. 2021)
Reservoir Books - Penguin Random House Grupo Editorial

256 pàgines a color - 200 x 260 mm
Wikipedia

Sinopsi

Whakoom:
“Durant tota la seva vida, l’Alison Bechdel ha buscat un secret esmunyedís. Ha rastrejat als seus llibres preferits, a les vides dels seus ídols, al celibat, al poliamor, a l'activisme ia la teràpia psicològica, però sobretot en la seva passió gairebé obsessiva per fer exercici: esquí, running, karate, ciclisme , ioga… el que fos. Tot i això, en fer-se gran, el cos ja no sempre la segueix, potser perquè el secret més important de tots no sigui on una espera.

Al tercer llibre de memòries gràfiques, després de Fun Home i Ets la meva mare?, Alison Bechdel teixeix un relat íntim sobre la identitat, la mortalitat, l'addicció, l'alegria, la fortuna i les preocupacions de tota una generació. El secret de la força sobrehumana és una crònica extraordinària i hilarant sobre els arcans de la recerca del nostre lloc al món.”

Crítica

“No diries que ets més escriptora que no pas dibuixant?”

En una de les vinyetes d’aquest còmic, l’autora, nascuda l’any 1960 a Pennsylvania, reflexa així una pregunta que li van fer en una roda de premsa quan va començar a tenir una mica de rellevància a nivell editorial. I no puc estar-hi més d’acord. Ella sempre ha estat dibuixant –de tires còmiques durant molts anys–, però quan de veritat ha començat a tenir èxit és quan ha començat a exprimir les seves memòries en diferentes obres: Dykes to Watch Out For, Fun Home i Are You My Mother?, aquesta última portada a espectacle amb èxit a Broadway.

La veritat és que és una novel·la gràfica biogràfica bastant feixuga. És un bon totxo –256 pàgines– i és densa de contingut. De fet, se m’ha fet un pèl pesada per la quantitat de contingut. A més, hi ha molt de contingut que parla escriptors romàntics americans del que no en tinc cap punt de referència i acaba fent-se una mica estrany. De la mateixa manera, totes les palles mentals de les diferents religions a les que fa referència, incloses teràpies alternatives i psicòlegs, per fer front a la insuportable lleugeresa de l'ésser, amb qüestions metafísiques que se m’escapen.

En definitiva, per algú que no coneixia amb anterioritat aquesta autora, aquesta obra em sembla una mica pesada. Penso que podria haver estat molt més il·lustrativa si hagués estat més resumida i escueta, però, suposo, no hauria pogut abocar fora seu tota aquesta experiència vital que, per moments, sembla ofegar-la. Poster hauré d’investigar i llegir alguna cosa anterior per donar-li el valor que es mereix.

Si bé és veritat que totes les pàgines del còmic són a color, al principi no m’agradava pas la manera de donar-li color. Em semblava massa bàsic i, potser, m’hauria agradat més en blanc i negre. Al final de tantes pàgines, però, m’ha acabat agradant.

Resum (amb espòilers)

El secret de la força sobrehumana és un llibre de memòries gràfiques del 2021 d'Alison Bechdel. En ella fa una crònica de l'“època de l'exercici” de la musculació, les modes de fitness, els esports a l'aire lliure i la popularització de les arts marcials i curatives asiàtiques. Es descriu a si mateixa com de “tipus vigorós” i una mica “freak de l'exercici”, analitza els motius d'això des de la “gestió típica de l'estrès” fins a una “fixació lleugerament perversa en els músculs”, començant des de la primera infància veient anuncis i vídeos d'entrenament de Charles Atlas i Jack Lalanne. Admet que la seva “confusió ontològica” va ser induïda per “veure la televisió sense parar” típica del baby boomer / generació X cúspide. El llibre explora la influència de la marca aspiracional i la publicitat de roba esportiva i exterior en la imatge corporal i la disfòria de gènere.

Bechdel explora el moviment transcendentalista de l'època romàntica i l'era del beatnik a través de les relacions de poetes i escriptors d'aquelles èpoques. També descriu les seves relacions amb la seva mare, el seu pare, els seus llocs de treball i les seves núvies, gurús i terapeutes, i conclou que “l'única cosa a transcendir és la idea que hi ha alguna cosa a transcendir. Nirvana és Samsara”.

Va ser inclòs en diversos premis de publicació al “Best of” el 2021, incloent The Best Graphic Book from Publishers Weekly i una de les Millors Novel·les Gràfiques del The New York Times.

Interaccions socials #04/2023

Resum d’interaccions socials verbals en forma oral de més de tres minuts de durada en el transcurs de la setmana 04 (2023):

GENER
SETMANA 04/2023
dl., 23: 0
dm., 24: 0
dc., 25: 4
dj., 26: 0
dv., 27: 0
ds., 28: 0
dg., 29: 0

[ Resum 2022 ]

Tintín al Congo (1931)

[385]

Valoració

Fitxa tècnica

Hergé (guió, dibuix i tinta)
Alice Devos (color, 1946)   |  Joaquim Ventalló (traducció)
(Tintin au Congo)

[ Còmic europeu, línia clara ] (ed. 2021)
Editorial Joventut

64 pàgines color - 23 x 30 cm
Viquipèdia   |   tintin.com (fr)

Sinopsi

Whakoom:
“En aquesta aventura, en Tintín ha de realitzar un reportatge al centre de l’Àfrica. Allí viurà perilloses aventures, ja que els seus enemics el volen matar.

En tornar el Tintín del seu viatge a Rússia, com està relatat a Tintín al país dels soviets, Hergé va rebre l’encàrrec de fer viatjar en Tintín cap el Congo, que llavors era una colònia belga. Aquest àlbum és excel·lent per veure de quina manera s’imaginaven l’Àfrica i els africans els europeus de l’època. La història es va començar a publicar el 5 de juny del 1930 a Le Petit Vingtième.

El 1946, Hergé va tornar a dibuixar totalment l’àlbum per passar-lo a color i reduir les 110 planxes que tenia a l’origen en les 62 pàgines que tindrien els àlbums a partir d’aleshores. En aquesta nova versió en color va introduir-hi moltes modificacions, suavitzant especialment una mica el caire colonialista. Malgrat això, Tintín al Congo va caure en desgràcia d’ençà dels anys 50 i era força difícil de trobar. De fet, eren els temps difícils del moment de la descolonització i l’àlbum no resultava particularment oportú. Amb tot, curiosament, fou una revista del Zaire la que per primera vegada va fer reaparèixer la història i així es va acabar la quarantena de Tintín al Congo.”

Crítica

Llegint el volum i pensant en el genocidi i els amputats de Leopold II de Bèlgica…

Sense comptar els amputats hi van haver entre 5 i 15 milions de morts a mans del rei de Bèlgica. Per contextualitzar-ho, hi van haver 11 milions de morts a mans del nazis durant la segona guerra mundial.

Aquest volum m’ha servit per agafar el Google Maps, situar els dos Congos i aprendre una mica de geografia i història: la República Democràtica del Congo (Congo-Kinsasa, antic Congo Belga de superfície més gran) i la República del Congo (el Congo o Congo-Brazzaville, antic Congo francès de l’Àfrica Equatorial Francesa), separats pel riu Congo. I de pas, les tres Guinees: Guinea Bisau (antiga colònia portuguesa), Guinea (República de Guinea o Guinea Conakry, antiga colònia francesa) i Guinea Equatorial (antiga colònia espanyola).

Tintín al país dels soviets
(1930)

Tintín al Congo
(1931)

Tintín a Amèrica
(1932)

Els cigars del faraó
(1934)

El lotus blau
(1936)

L’orella escapçada
(1937)

L’illa Negra
(1938)

El ceptre d'Ottokar
(1939)

El cranc de les pinces d'or
(1941)

L’estel misteriós
(1942)

El secret de l'Unicorn
(1943)

El tresor de Rackham el Roig
(1944)

Les set boles de cristall
(1948)

El temple del sol
(1949)

Tintín al país de l'or negre
(1950)

Objectiu: la Lluna
(1953)

Hem caminat damunt la Lluna
(1954)

L’afer Tornassol
(1956)

Stoc de coc
(1958)

Tintín al Tibet
(1960)

Les joies de la Castafiore
(1963)

Vol 714 a Sidney
(1968)

Tintín i els «Pícaros»
(1976)

Tintín i l'Art-Alfa
(1986)

Resum (amb espòilers)

El reporter belga Tintín i el seu fox terrier Milú se'n van al Congo, on una multitud de nadius els donen la benvinguda. En Tintín contracta un “boy”, en Cocó, un infant de color, perquè l'ajudi durant el viatge, i poc després ha de rescatar Milú d'un cocodril. Més endavant, Tom, un bandit aliat amb Gibbons, intenta matar en Tintín, però uns micos li llencen cocos i el deixen inconscient. Un dels micos segresta en Milú, però en Tintín el torna a salvar. L'endemà, en Tintín, en Milú i en Cocó tenen un accident de cotxe contra un tren, que el reporter arregla i remolca fins al llogaret de la tribu Babà-Alrom. Allà es troba amb el rei, a qui acompanya a caçar l'endemà. Un lleó el deixa inconscient, però en Milú el rescata mossegant-li la cua. Tintín es guanya l'admiració dels nadius, de manera que el bruixot dels Babà-Alrom, Muganga, es posa gelós i, amb l'ajut de Tom, acusa en Tintín d'haver destruït l'ídol sagrat de la tribu. Els nadius, enfurismats, empresonen l'heroi, però després es giren contra Muganga quan en Cocó els mostra imatges que Tintín havia fet del bruixot i de Tom el bandit conspirant per destruir l'ídol. Tintín es converteix en un heroi al poble, i una dona s'inclina davant seu, dient-li: “El blanc és bo! És un gran bruixot! Ha curat el meu home! El sinyó blanc és el bula-matari!”

Enfurismat, Muganga organitza una guerra entre els Babà-Alrom i els seus veïns, els No-mhasvist, el rei dels quals lidera un atac contra els Babà-Alrom. Tintín els burla i els No-mhasvist cessen les hostilitats i arriben a idolatrar Tintín. Muganga i Tom el bandit conspiren per matar Tintín intentant simular l'atac d'un lleopard, però en Tintín sobreviu i salva en Muganga d'una boa constrictor; Muganga implora pietat i firmen la pau. Tom el bandit intenta capturar Tintín altra vegada i finalment aconsegueix fer-ho, disfressant-se de missioner catòlic. Lluiten i cauen per un precipici, fins que Tintín se salva rebotant en un hipopòtam i al criminal Tom se'l mengen uns cocodrils. Després de llegir una carta de la butxaca del criminal, Tintín descobreix que algú anomenat "AC" ha ordenat matar-lo. Tintín captura un bandit quan intenta reunir-se amb el mort i s'assabenta que "AC" és el gàngster Al Capone, que està tractant de prendre el control de la producció de diamants a l'Àfrica. Tintín i la policia colonial arresten la resta de la banda de contraban de diamants i Tintín i Milú tornen a Bèlgica.

Curiositats i context (tintin.com)

Les aventures de Tintín, reporter del Petit Vingtième al Congo (1931) reflecteix una època colonial i paternalista. Per a aquestes noves aventures, Hergé encara improvisa la història, però no per gaire. Tan bon punt havia tornat de l'URSS, Tintín se'n va anar a l'Àfrica. Havent-se convertit en un bruixot al regne de Babaoro'm, Tintín frustrarà les trampes d'una banda de gàngsters que volien controlar la producció de diamants al Congo. Àfrica, representada d'una manera ingènua, reflecteix l'esperit paternalista d'una Bèlgica colonialista a principis dels anys trenta.

És el 5 de juny de 1930. Els lectors de Le Petit Vingtième han estat avisats: tot just tornat de la Unió Soviètica, Tintín i Milú s'embarquen cap al Congo belga. Textos amb un sabor heroic anunciaven la cosa; fins i tot vam veure en Tintín escollir el seu equipament al departament “Congo” dels grans magatzems “Au Bon Marché”. Tanmateix, la intenció d'Hergé era enviar el seu jove reporter als Estats Units. Després de les crítiques al sistema bolxevic, es tractava de mostrar les mancances del capitalisme a l'estil americà.

El Congo, més que Amèrica

Per què? A principis de la dècada de 1930, el món passava per una gran crisi econòmica. Els aturats són milions, les fallides d'empreses se succeeixen a un ritme cada cop més ràpid. Davant els dos pols polítics mundials, la Unió Soviètica i els Estats Units, els països europeus busquen una tercera via. És evident que desconfiem del materialisme i del productivisme nord-americans tant com del comunisme soviètic. L'enfocament d'Hergé (“un cop contra la Unió Soviètica, un cop contra Amèrica”) encaixa en aquest context. Però hi ha una situació típicament belga que és molt més urgent als ulls del director de Le Vingtième Siècle, l'abat Norbert Wallez: la manca d'entusiasme entre els joves belgues per embarcar-se en una carrera colonial. Compta amb Hergé i Tintín per despertar vocacions i molta il·lusió entre els joves!

Condicionant lectors

Després de la festa organitzada per al retorn de la Unió Soviètica (8 de maig de 1930), Le Vingtième Siècle va prometre als lectors del suplement Le Petit Vingtième: “Tintín descansarà uns dies. Aleshores, amb el seu fidel Milú, marxarà cap a terres llunyanes.”

Des del dijous 22 de maig de 1930, Tintín es preguntava a la portada de Le Petit Vingtième: “On anar? ". Escèptic, examina un mapa del món. La resposta arriba al número del 29 de maig: serà el Congo! El 5 de juny, després d'un viatge en tren de Brussel·les a Anvers, Tintín i Milou s'embarquen a bord del Thysville, un dels vaixells que assegurava l'enllaç entre Anvers i Matadi, l'autèntica porta d'entrada a la colònia belga.

Per què Hergé envia Tintín al Congo

Va ser l'abat Wallez qui va empènyer Tintín cap al Congo. El ministeri colonial belga es va posar en contacte amb ell. La proposta: elaborar una sèrie d'informes “positius” sobre la presència belga al Congo.

De fet, el Congo va ser primer propietat privada del rei Leopold II de Bèlgica. Incapaç de fer front a les exigències financeres que requeria la gestió d'aquest enorme territori, el rei va cedir el Congo a Bèlgica l'any 1908. El menys que es pot dir és que aquest regal només va provocar un entusiasme mixt entre la població belga.

Tintín, promotor al Congo

La colònia necessita executius: només hi són presents missioners catòlics i protestants. Administradors? Poques vocacions belgues. El mateix passa amb els oficis essencials en un país tropical: enginyers de camins i ponts, enginyers civils, geòlegs, enginyers de mines, metges, professors, arquitectes, maquinistes…

Per descomptat, els comerciants s'aventuren al Congo, però són principalment portuguesos, grecs i xinesos. Ens unirem a aventurers de tots els orígens. Tornarem a això més endavant. El govern belga pretén interessar la població en les carreres colonials. El pare Wallez proposa Tintín. I la idea atrau.

Hergé acumula documentació

Enganxat desprevingut, Hergé va entrar una mica de pànic: qui li podria confiar la documentació imprescindible? Les relacions del pare Wallez entraran en joc! Però primer va ser René Weverbergh, director del mensual Le Boy Scout i amic de molt de temps qui li va proporcionar Notre Colonie, d'A. Michiels i N. Laude, la primera edició de la qual va aparèixer l'any 1922. Es dona la casualitat que René Weverbergh és també l'editor d'aquesta obra.

Monsenyor Schyrgens, columnista literari del Vingtième Siècle, publica dos llibres: Le Congo belge i Miroir du Congo belge. Hergé encara consulta amb la Compagnie Maritime Belge, que té una mena de monopoli de les relacions marítimes entre Bèlgica i Congo. Així descobreix itineraris, que reproduirà a Tintín al Congo, i indicacions sobre la vida a bord dels transatlantics.

Un home lleopard al museu!

Hergé també va al Museu de l'Àfrica Central, a Tervueren, als suburbis de Brussel·les. Hi descobreix lleons de peluix, cocodrils congelats per sempre en una actitud amenaçadora. Sobretot descobreix l'estàtua d'un home-lleopard, representant d'una secta temut. Mai hem establert realment la part de veritat sobre ells. Eren lladres de viatgers? Nacionalistes africans, contraris als colonialistes blancs? Una societat secreta: els objectius de qui romanen obscurs fins avui?

Incrustació il·lustrativa realitzada durant la reedició de l'àlbum l'any 1937 i estàtua d'una Aniota al Museu de l'Àfrica Central a Tervueren

Una mica de tot això, sens dubte. Però quina primavera tan extraordinària i dramàtica van cobrir aquests homes amb una caputxa de pell de lleopard i colpejaven les seves víctimes, ja sigui amb una mà enguantada amb urpes o amb una porra acabada en un apèndix enganxat! És possible que el jove Georges Remi ja hagués vist aquests homes lleopard treballant al cinema i a la literatura popular. Edgar Rice Burroughs, l'autor de Tarzan, els va convertir en ferotges enemics de Lord Greystoke, que s'havia convertit en l'home-mono.

Un altre diàleg famós de Tintín al Congo, de primera manera: “Bèlgica és el que anomenem… un lleopard!”. A l'Àfrica Central, el lleopard és un animal temible. El respectem. Identificar Bèlgica amb un lleopard és inspirar-hi respecte. Hergé n'era conscient d'això? Probablement no. Va triar un lleopard, perquè aquest felí apareixia regularment a la documentació que havia revisat.

D'altra banda, és segur que els seus lectors congolesos devien entendre aquesta frase, desxifrant-la segons els seus referents culturals locals. El 1957, un assistent d'Hergé, Jacques Martin, va recórrer als homes lleopard a l'episodi La Griffe noire de Les aventures d'Àlix.

Lectors impacients!

Des de l'inici de la publicació de Tintín al Congo a Le Petit Vingtième (5 de juny de 1930), els lectors congolesos van mostrar la seva impaciència. Quan arribarà Tintín a casa seva? El viatge en vaixell no s'acaba mai... Tanmateix, Le Vingtième Siècle -i per tant, Le Petit Vingtième- arriba a les missions, al Congo. A partir del 6 de juliol de 1930 van arribar cartes a la redacció. Extractes de dos d'ells: “Els meus nadius estan molt interessats en Tintín (…). El conviden a venir a passar uns dies al seu poble” (carta signada pel pare L.).

La jove Kyola Kongo afegeix: “El meu fill petit negre està molt content amb el seu petit amic, Tintín, amb bona salut. Volem que Tintín vingui aquí. A menjar amb nosaltres. És bo tenir molt per menjar aquí. Acabo. Kyola” (citat per Philippe Goddin a Hergé, Lignes de Vie - ed. Moulinsart). Veiem que l'Hergé no s'ha inventat res per al discurs del “negret” que tant li van retreure!

La vinyeta polèmica

El que no s'ha dit i escrit en aquesta vinyeta! Tintín, explicant als estudiants congolesos la quintaessència de la "seva" pàtria: Bèlgica! Som l'any 1930, en ple període colonial. Europa, tots els països junts, ha de tenir colònies. Bèlgica regna sobre un país 80 vegades més gran que ell…

Col·lecció

• Tintín al país dels soviets (1930)
• Tintín al Congo (1931)
• Tintín a Amèrica (1932)
• Els cigars del faraó (1934)
• El lotus blau (1936)
• L'orella escapçada (1937)
• L'illa Negra (1938)
• El ceptre d'Ottokar (1939)
• El cranc de les pinces d'or (1941)
• L'estel misteriós (1942)
• El secret de l'Unicorn (1943)
• El tresor de Rackham el Roig (1944)
• Les set boles de cristall (1948)
• El temple del sol (1949)
• Tintín al país de l'or negre (1950)
• Objectiu: la Lluna (1953)
• Hem caminat damunt la Lluna (1954)
• L'afer Tornassol (1956)
• Stoc de coc (1958)
• Tintín al Tibet (1960)
• Les joies de la Castafiore (1963)
• Vol 714 a Sidney (1968)
• Tintín i els «Pícaros» (1976)
• Tintín i l’Art-Alfa (1986)