Valoració
Fitxa tècnica
Hergé (guió, dibuix i tinta)
Joaquim Ventalló (traducció)
(Tintin et l'Alph-Art)
[ Còmic europeu, línia clara ] (ed. 2016)
Editorial Joventut
64 pàgines color - 23 x 30 cm
Viquipèdia | tintin.com (fr)
Sinopsi
Whakoom:
“Uns anys després de la publicació de Tintín i els “Pícaros”, i poc abans del cinquanta aniversari del seu heroi, Hergé tria com a marc del seu següent àlbum el món de l’art contemporani que coneix especialment bé. Hi llança Tintín sense saber molt bé “on el portarà aquesta història”. Hergé treballa esporàdicament, desitjant no decebre els seus lectors, però la malaltia l’acapara i aviat el convenç que aquesta aventura mai serà acabada i es convertirà en l’última aventura de Tintín. Quan el març de 1983, Hergé abandona definitivament Tintín a la seva sort, confiant a la seva esposa Fanny la cura de guiar el seu petit reporter amb dinamisme però sense concessions, deixa a la seva taula de treball molt més que un projecte però molt menys que un àlbum acabat.”
Crítica
Excepte per la possibilitat que el capità Haddock es converteixi de la nit al dia en asceta de la modernor i passi a ser un traficant de haixix, la història, tal i com està explicada i esbossada, no m’ha agradat gens ni mica!
Per la meva part, he imaginat com si tot estés acabat, perfectament dibuixat i colorejat, però haig de dir que no m’agrada la història i tampoc m’agrada la manera de plantejar-la. Els últims àlbums ja anava pixant fora de test i a destemps. En aquest àlbum, si l’hagués acabat, hagués estat el mateix, però ara sí hagués quedat en evidència.
El àlbum mostra una història més o menys esbossada fins la pàgina quaranta-dos. En aquesta història bastant ben embastada –i ben detallada al principi, tot i que al final només apunta la distribució de vinyetes–, mostra un capità Haddock induït a comprar una obra d’art minimalista, un H de plexiglàs obra d’un reconegut autor, el Ramo Nash, i, mitjançant la participació de la Castafiore, ell i el Tintín acaben descobrint una xarxa de falsificació d’obres d’art. El Tintín, en ser descobert, serà cobert amb polièster líquid i, com si fos el guió d’Els crims del museu de cera (1953) (House of Wax), exposat en una galeria.
A partir d’aquí només hi han idees de com reconfigurar tot allò esbossat fins el moment o com reconduir la història. Evidentment, el dolent de la història, l’Endaddine Akass, l’amo de la galeria que prepara les falsificacions, és el Rastapopoulos, però el que personalment em fa més gràcia és que Hergé es va plantejar la possibilitat que el capità Haddock, en descobrir les meravelles de l’art, canviés totalment d’actitud, canviés el seu vocabulari, la seva manera de vestir, transformés el castell, comprés butaques inflables, portés amics estrafolaris (una vident, una poetessa, un gitano torero…), emmagetzemés haixix en els cellers i plantés cànem en els jardins, fins que, òbviament, Tintín i el capità Haddock fossin arrestats a Amsterdam. Un hippie de manual!
Ara bé, tot i que l’àlbum està publicat el 1986, l’Hergé va morir el 1983 i en aquest any els hippies ja feia temps que estaven passats de moda… El que deia: feia temps que anava a destemps i pixant fora de test.
Tintín al país dels soviets
(1930)
(1930)
Tintín al Congo
(1931)
(1931)
Tintín a Amèrica
(1932)
(1932)
Els cigars del faraó
(1934)
(1934)
El lotus blau
(1936)
(1936)
L'orella escapçada
(1937)
(1937)
L'illa Negra
(1938)
(1938)
El ceptre d'Ottokar
(1939)
(1939)
El cranc de les pinces d'or
(1941)
(1941)
L'estel misteriós
(1942)
(1942)
El secret de l'Unicorn
(1943)
(1943)
El tresor de Rackham el Roig
(1944)
(1944)
Les set boles de cristall
(1948)
(1948)
El temple del sol
(1949)
(1949)
Tintín al país de l'or negre
(1950)
(1950)
Objectiu: la Lluna
(1953)
(1953)
Hem caminat damunt la Lluna
(1954)
(1954)
L'afer Tornassol
(1956)
(1956)
Stoc de coc
(1958)
(1958)
Tintín al Tibet
(1960)
(1960)
Les joies de la Castafiore
(1963)
(1963)
Vol 714 a Sidney
(1968)
(1968)
Tintín i els «Pícaros»
(1976)
(1976)
Tintín i l'Art-Alfa
(1986)
(1986)
Resum (amb espòilers)
Tintín i l'Art-Alfa havia de ser el vint-i-quatrè àlbum de Les aventures de Tintín, la sèrie de còmics del dibuixant belga Hergé, per bé que el va deixar inacabat a causa de la seva mort. El manuscrit es va publicar pòstumament el 1986. L'argument gira entorn de l'escena d'art modern de Brussel·les, en què el jove periodista Tintín s'assabenta de l'assassinat d'un venedor d'art local. Investigant, descobreix una conspiració de falsificació d'obres d'art, dirigida pel guru religiós Endaddine Akass.
Motivat per la seva fascinació per l'art modern, Hergé va començar a dibuixar Tintín i l'Art-Alfa el 1978 i va continuar fent-ho fins a la seva mort el març de 1983. Al moment de la seva mort, el còmic consistia en prop de 150 pàgines de comentaris a llapis i esbossos, que encara no havia redibuixat amb el seu estil característic de la línia clara, sense cap final anotat per la història. La mà dreta d'Hergé, Bob de Moor, es va oferir a acabar l'àlbum; la vídua del dibuixant, Fanny Vlamynck, va acceptar-ho en un principi, però després va refer-se, esmentant que el seu marit no volia que ningú continués Les aventures de Tintín.
L'editorial Casterman va publicar un aplec de notes originals en forma de llibre l'any 1986. De llavors ençà, diversos dibuixants com Yves Rodier han finalitzat les seves pròpies versions no oficials. La rebuda de l'àlbum per la crítica ha estat mixta; alguns opinadors creuen que si Hergé l'hagués pogut acabar hauria estat una millora en comparació amb els dos àlbums anteriors, mentre que d'altres titllen tals afirmacions d'il·lusions sense fonament.
Curiositats i context (tintin.com)
Va romandre inacabada quan va morir Hergé el 1983, Tintin et l'Alph-Art (1986) havia de descriure els cercles de les sectes, i va portar Tintín a interferir en un món estimat per Georges Remi, conegut com Hergé: el de l'art contemporani, el de l'avantguarda... Si aquest disc pòstum només pot evocar el marc d'aquesta història suspesa, és en canvi el testimoni de l'estat pur de l'extraordinari talent narratiu i gràfic del pare de Tintín. Com aquesta aventura, com Tintín, també nosaltres, lectors, quedem màgicament penjats a la ploma d'Hergé.
L'última aventura de Tintín… inacabada
Aquest és el títol número 24 de la col·lecció, que es pot resumir gairebé com un esbós: 3 làmines dibuixades a llapis, 42 làmines esbossades, unes quantes pàgines de guions, esbossos i notes. Això augurava horitzons, narracions i gràfics més que prometedors.
Les portades de 1986 i 2004 de Tintín i l’Art-Alfa d'Hergé
Art o no art, aquesta és la qüestió
Hergé va freqüentar assíduament el món de l'art contemporani. Després d'haver-se endinsat en l'art abstracte, amb saviesa i lucidesa, Hergé hi va renunciar per dedicar-se a un enfocament rigorós com a col·leccionista savi i apassionat.
Nova investigació prometedora
Veritat i mentida
Aquesta referència hipotètica sembla crucial. Perquè és probable que Hergé hagi vist aquesta pel·lícula de prova sobre la deliciosa mentida de l'obra d'art que va fer Orson Welles i que es va estrenar als cinemes l'any 1974. Aquesta pel·lícula s'esforça per extreure la realitat de la llegenda i establir, entre els creadors, la veritat de la mentida. A més, presenta un retrat edificant del genial falsificador hongarès: Elmyr de Hory instal·lat en una retirada pacífica a Eivissa.
Expressió artística imaginària, iniciada pel falsificador Ramo Nash, que utilitza com a tema les majúscules de l'abecedari, pintades sobre tela o modelades en plexiglàs. El pare de l’Art-Alfa presenta una A i una Z majúscules i com assenyala la Castafiore “… una drecera a tot l'univers!”
Endaddine Akass
Bianca sucumbeix a l'encant i el carisma d'aquest personatge dubtós. Francament, exclama: “És un home fascinant,… el mag més meravellós que conec… Vaig a passar uns dies a casa seva a Eivissa”. Per cert, tingueu en compte que el nom Endaddine Akass és una expressió pura de Brussel·les: “En dat in â kass”, que es podria traduir com “i preneu-ho a la cara”…
Fernand Legros va inspirar a Hergé el personatge Endaddine Akass
Endaddine Akass lidera una xarxa de falsificadors; també és un gurú que predica a les conferències Salut i magnetisme. S'inspira físicament en el lladre Fernand Legros que anava desenfrenat en aquell moment!
La galeria Fourcart
Marcel Stal, amic d'Hergé i director de la Galeria Carrefour, va inspirar el personatge d'Henri Fourcart que presideix el destí de la Galeria a la qual va donar nom.
Marcel Stal
L'emir Ben Kalish Ezab, responent a una entrevista de televisió, expressa amb humor involuntari els sentiments que molts visitants francesos i estrangers transmeten sobre el Centre Beaubourg que compara amb una refineria!
Aquest el nom oficial del qual és Centre Nacional d'Art i Cultura Georges Pompidou va ser realitzat entre 1971 i 1976 per l'arquitecte italià Renzo Piano i el britànic Richard Rogers.
Endaddine Akass reserva un destí fatal però artístic per a Tintín; fer-lo desaparèixer en una obra falsa de l'escultor César.
Cèsar Baldaccini
César Baldaccini, conegut com César, aquest escultor francès, relacionat amb el nou realisme, va assolir la fama el 1960 amb les seves Compressions de cotxes i després, el 1967, amb les seves Expansions en materials plàstics. Les seves obres, multiplicades, premien la professió cinematogràfica francesa des de 1976. 
El destí de Tintín podria compartir el del famós detectiu aficionat Sherlock Holmes, el creador del qual Conan Dayle (1859-1930) el va fer desaparèixer l'any 1927. No és Tintín, com l'heroi britànic, immortal?
Col·lecció
- Tintín al país dels soviets (1930)
- Tintín al Congo (1931)
- Tintín a Amèrica (1932)
- Els cigars del faraó (1934)
- El lotus blau (1936)
- L'orella escapçada (1937)
- L'illa Negra (1938)
- El ceptre d'Ottokar (1939)
- El cranc de les pinces d'or (1941)
- L'estel misteriós (1942)
- El secret de l'Unicorn (1943)
- El tresor de Rackham el Roig (1944)
- Les set boles de cristall (1948)
- El temple del sol (1949)
- Tintín al país de l'or negre (1950)
- Objectiu: la Lluna (1953)
- Hem caminat damunt la Lluna (1954)
- L'afer Tornassol (1956)
- Stoc de coc (1958)
- Tintín al Tibet (1960)
- Les joies de la Castafiore (1963)
- Vol 714 a Sidney (1968)
- Tintín i els «Pícaros» (1976)
- Tintín i l’Art-Alfa (1986)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada