Tintín al Tibet (1960)

[451]

Valoració

Fitxa tècnica

Hergé (guió, dibuix i tinta)
Joaquim Ventalló (traducció)
(Tintin au Tibet)

[ Còmic europeu, línia clara ] (ed. 2019)
Editorial Joventut

64 pàgines color - 23 x 30 cm
Viquipèdia   |   tintin.com (fr)

Sinopsi

Whakoom:
“Després de llegir als diaris la notícia d’un accident aeri a l’Himàlaia, el Tintín té un somni en el qual el seu jove amic Xang està ferit i mig enterrat a la neu i li demana ajut. A l’endemà s’assabenta pel diari que el Xang viatjava en l’avió sinistrat i que no s’han trobat supervivents. Però el Tintín té la certesa que el seu amic és viu i se’n va cap a Katmandú, amb l’objectiu d’organitzar una expedició de rescat.

Aquesta obra coincideix amb una època de grans turbulències en la vida d’Hergé, i la seva creació va constituir per a ell una veritable teràpia, que el va ajudar a tirar endavant. Segons ens explica el mateix Hergé, per aquella època, travessava una autèntica crisi vital: sofria somnis i malsons gairebé sempre blancs, nevats, que es repetien una i altra vegada, fins el punt que l’autor va haver d’anar a un psiquiatre, el qual va aconsellar-li que deixés aquell treball que no era capaç d’acabar. Per sort, l’Hergé no ho va fer. No tan sols va acabar Tintín al Tibet, sinó que –segons l’opinió de molts– és una de les seves obres mestres. El color blanc també regna en gairebé tota l’obra, però ara no és com un malson sinó com una depuració. Aquí veiem Tintín en la seva versió més humana, molt preocupat pel seu amic desaparegut i que emprèn un llarg i perillós viatge seguint un somni en el qual l’ha vist amb vida. En aquesta obra, l’Hergé dona curs a la seva fascinació per l’Orient i per els fenòmens paranormals, somnis premonitoris, telepaties, levitació, etc. L’Hergé va documentar-se molt a fons per realitzar aquesta obra. Segons ens informa ell mateix, per a la figura del ieti, tenia la llista de totes les persones dignes de crèdit que l’havien vist, amb una descripció molt precisa de la seva forma de vida i la fotografia de les seves petjades. L’Hergé va conèixer el vencedor de l’Anapurna, el Maurice Herzog, el qual també havia vist les petjades i les hi va descriure, indicant que no eren les de cap os sinó les d’algun bípede que s’aturava al peu d’una muntanya rocosa.”

Crítica

Tal com el recordava!

Tot en ordre: dels pocs àlbums que no ha canviat pas la percepció que en tenia amb el pas dels anys.

Cal reconèixer que està molt ben dibuixat i millor colorejat. Pintar la neu, vinyeta rera vinyeta, els volums de la neu sense tenir-ne referència dibuixada, fins i tot els detalls de les petjades o les volves de neu, no ha de ser gens fàcil.

En l’edició que m’ha arribat (la de 2019) continuen havent problemes de registre de la quadricromia. El pitjor, però, és que hi ha textos fora de la bafarada corresponen, trepitjant el dibuix, i continuen imprimint-ne edicions sense correcció… L’assumpte de deixadesa de l’editoria és de traca i mocador!

Tintín al país dels soviets
(1930)

Tintín al Congo
(1931)

Tintín a Amèrica
(1932)

Els cigars del faraó
(1934)

El lotus blau
(1936)

L'orella escapçada
(1937)

L'illa Negra
(1938)

El ceptre d'Ottokar
(1939)

El cranc de les pinces d'or
(1941)

L'estel misteriós
(1942)

El secret de l'Unicorn
(1943)

El tresor de Rackham el Roig
(1944)

Les set boles de cristall
(1948)

El temple del sol
(1949)

Tintín al país de l'or negre
(1950)

Objectiu: la Lluna
(1953)

Hem caminat damunt la Lluna
(1954)

L'afer Tornassol
(1956)

Stoc de coc
(1958)

Tintín al Tibet
(1960)

Les joies de la Castafiore
(1963)

Vol 714 a Sidney
(1968)

Tintín i els «Pícaros»
(1976)

Tintín i l'Art-Alfa
(1986)

Resum (amb espòilers)

Durant unes vacances als Alps amb el Milú, el capità Haddock i el professor Tornassol, el Tintín llegeix al diari la notícia d'un accident d'avió a l'Himàlaia. Poc després té un somni en el qual el seu amic Xang, ferit i mig enterrat a la neu, li demana ajuda des d'un avió sinistrat. Preocupat, el Tintín viatja fins a Katmandú amb el Milú i el capità, que es manté escèptic. Amb l'ajuda d'un xerpa comencen un viatge fins al lloc de l'accident. Durant el trajecte es trobaran amb el Ieti i s'aturaran en un monestir mentre han de suportar fortes tempestes de neu.

Curiositats i context (tintin.com)

Tintín al Tibet


Tintín al Tibet (1960), una pura història d'amistat, sense dolents, descriu la recerca desesperada de Tintín per trobar el seu amic, el jove xinès Xang, que viatjava a Europa en un avió que es va estavellar a l'Himàlaia. Aquesta commovedora història, que trenca amb el to extrovertit dels episodis anteriors, demostra que la lleialtat i l'esperança són capaços de superar tots els obstacles, i que els prejudicis -en aquest cas, contra l'“abominable home de les neus”- són molt sovint fruit de la ignorància.

Blanc, gairebé a tot arreu…

La tardor de 1959 va veure el final de la prepublicació de Tintín al Tibet a la revista Tintín. Aleshores, Hergé va proposar el seu projecte d'il·lustració de portada per a l'àlbum a l'editor Casterman. El principi és senzill: Tintín, Milú, el capità Haddock i el sherpa Tharkey examinen les empremtes deixades a la neu pel ieti. Exceptuant els personatges en color i un oval vermell en què apareix el títol de l'àlbum escrit en negre, tota la composició pretén ser un blanc uniforme, accentuant la majestuositat del lloc, immaculat, d'una puresa absoluta.

Presentant una estètica sense precedents, aquesta proposta no passarà, però, més enllà de l'etapa del prototip. Segons l'editor Casterman, aquest projecte és massa abstracte per als nens i, per tant, no és ideal per a un enfocament comercial. El dibuixant, habitualment tan intransigent en la matèria, acceptarà afegir un fons de cel blau i un fons de muntanyes alternant cares fosques i il·luminades.


No hi ha lloc per a rols secundaris

A l'alta muntanya només es porta l'equipatge imprescindible. No cal desordenar-se amb coses innecessàries. A Tintín al Tibet, el mateix principi preval en la selecció dels participants de l'expedició. La gran família de Tintín es veurà reduïda a la seva forma més simple: el capità Haddock, el Xang i… el Milú! És difícil imaginar a la Bianca Castafiore o el Serafí Llantió pujant a l'Himàlaia…


L'adorable home de les neus

No és petit ni en rigor, no n'és de nou, però tanmateix inaugura un gènere a Les aventures de Tintín: el de les criatures a la frontera entre la bèstia i l'humà.

L'“abominable home de les neus” és un nom equivocat perquè resulta que aquesta gran bola de músculs i cabells és un ésser delicat, dotat de sentiments, sensible i solitari. Al final de Tintín al Tibet, el ieti observa com la caravana s'allunya i s'emporta el seu únic amic. Endevinem la seva tristor…


Llamp Beneït

Els seus discursos són breus però molt escoltats. Cal tenir en compte que aquest monjo de la lamaseria de Khor-Biyong, un monestir tibetà perdut a les muntanyes, s'apodera de visions quan… levita! Aleshores, els seus poders extrasensorials li permeten testimoniar fenòmens que ell és l'únic que pot descriure. Es converteix en un aliat inesperat de Tintín, bastant sol per creure encara en la supervivència del Xang.


Sense malfactors!

No hi ha cap error! A Tintín al Tibet, no hi ha caça del tresor ni lluita contra cap banda d'individus amb accions culpables; és realment una aventura interior.

Milú, entre àngel i dimoni

El valent amic de quatre potes no és immune a tota sospita, ni tan sols a tota temptació. Entre el deure i la perspectiva d'un bon os per rosegar, entre els savis consells del seu àngel de la guarda i els consells molt menys inspirats del seu alter ego demoníac, la guineu impecablement coberta no opta necessàriament pel camí virtuós.

En la majoria dels casos, un moment de desconcert s'oblida ràpidament, perquè per sort el nostre Milú equilibra el joc amb una valentia digna del més gran.


El capità somia…

En la seva carrera com a personatges de ficció, Tintín i Haddock somien o tenen malsons. A Tintín al Tibet, aquest torna a ser el cas, amb per al primer, un somni amb olor de premonició i per al segon, amarat d'una beguda típicament escocesa, un inquietant viatge al país de les al·lucinacions el teló de fons del qual recorda un altre, que de Giorgio De Chirico (1888-1978), un pintor italià l'obra del qual va ser -durant un temps- molt apreciada pel moviment surrealista.


Un gènere nou?

Amb Tintín al Tibet, el còmic entra en una nova dimensió: l'espiritualitat i el còmic. Si el moviment, l'aventura i l'acció conserven tot el seu sentit en aquest vintè episodi de la sèrie, també detectem molts altres elements directament influenciats per l'evolució personal del dissenyador i l'orientació que van prendre les seves lectures als anys seixanta.

Amb l'edat de maduresa, l’Hergé va llegir obres amb dimensió filosòfica, amb un desviament cap a la psicologia i la psicoanàlisi. Un plantejament que el conduirà pels camins del taoisme, el zen i el budisme.

Col·lecció

• Tintín al país dels soviets (1930)
• Tintín al Congo (1931)
• Tintín a Amèrica (1932)
• Els cigars del faraó (1934)
• El lotus blau (1936)
• L'orella escapçada (1937)
• L'illa Negra (1938)
• El ceptre d'Ottokar (1939)
• El cranc de les pinces d'or (1941)
• L'estel misteriós (1942)
• El secret de l'Unicorn (1943)
• El tresor de Rackham el Roig (1944)
• Les set boles de cristall (1948)
• El temple del sol (1949)
• Tintín al país de l'or negre (1950)
• Objectiu: la Lluna (1953)
• Hem caminat damunt la Lluna (1954)
• L'afer Tornassol (1956)
• Stoc de coc (1958)
• Tintín al Tibet (1960)
• Les joies de la Castafiore (1963)
• Vol 714 a Sidney (1968)
• Tintín i els «Pícaros» (1976)
• Tintín i l’Art-Alfa (1986)