Valoració
Fitxa tècnica
- Manga Taishō 2017
Mitsuharu Yanamoto (guió, dibuix i tinta)
(響～小説家になる方法～ - Hibiki: Shōsetsuka ni Naru Hōhō - Resonance: How to Become a Novelist)
[ Manga seinen ]
Tu manga online
Shogakukan (Big Comic Superior) (29/11/19)
9 capítols (106-114) - 192 pàgines - 128 x 180 mm (B6)
Wikipedia | MyAnimeList
Sinopsi
Whakoom:
“La Hibiki Ayumu va aconseguir la proesa de guanyar tant el Premi Akutagawa com el Premi Naoki per la seva novel·la debut Otogi no Niwa (Jardí de fades). La Hibiki, que mai no ha defallit de les seves creences, ha sacsejat el sentit dels valors del món amb les seves accions. I també arriba al final de la seva vida a l'institut. Amb un enfrontament amb una reconeguda mangaka que pretén serialitzar el seu Otogi no Niwa (Jardí de fades) i una revista literària que es llança per primera vegada en 50 anys, la Hibiki està a punt de fer un gran pas cap al seu futur…!!”
Crítica
Una noieta de quinze/setze anys callant boques amb la seva genialitat precoç… i a cops de puny, si cal… Final de la història!
A mode de resum dels tretze volums (2015-2019) que componen aquesta història a la que vaig arribar a través del llistat de guanyadors i finalistes de Manga Taishō al llarg dels anys, per tal de saber què valia la pena llegir en manga, Hibiki: Shōsetsuka ni Naru Hōhō (“Resonance: How to Become a Novelist”, “Hibiki: com esdevenir novel·lista” o senzillament “Hibiki”, com la coneix tothom) explica la història de la Hibiki Ayumu, una noia de quinze anys que es presenta a un concurs de literatura i, malgrat no seguir les normes de presentació, el guanya. De fet, envia un manuscrit que és llançat a la brossa per incompliment de normes, però una editora novell en sent curiositat, hi sap veure una obra mestra i el mecanografia a l’ordinador per presentar-lo adequadament, sense saber ni tan sols el nom, edat, ni dades de contacte de l’autora. No només guanya el Premi Akutagawa, sinó que, a més a més, guanya el Premi Naoki, els dos premis més prestigiosos dins la literatura japonesa (literatura pura, com en diuen ells).
Al principi, bona part de la història es dedica a explicar aquests fets i la feinada que té l’editora per esbrinar qui és l’autora i els possibles problemes legals amb la seva edat. Des de bon començament, s’explica el caràcter difícil de la Hibiki, doncs malgrat només tenir quinze anys i trobar-se estudiant primer de preparatòria, és una noia bastant callada, reclosa en ella mateixa, que sempre està llegint alguna novel·la, però al mateix temps tampoc té cap filtre social i no té problemes en dir les coses com són encara que allò li porti problemes.
De la mateixa manera, l’èxit de la història no rau només la precocitat de l’autora, sinó justament el seu caràcter sense filtres i la seva resposta agressiva, doncs malgrat ser una noia petita i esquifida, quan la persona que l’ha molestat menys s’ho espera, li clava un cop de puny o patada a la cara que el deixa ben estabornit, és igual que sigui en un carreró de nit o enmig de la presentació d’uns premis davant de tota la premsa gràfica.
Enmig de tot plegat coneixem els seus companys d’institut, alguns dels quals també escriuen i tenen aspiracions literàries formant el club de literatura de l’institut, però cap supera la genialitat natural de la Hibiki. Al llarg de l’obra coneixem aquests companys, els seus pensaments, les seves inquietuds i decepcions, així com altres interaccions amb altres personatges. Aquests altres personatges es poden separar en dos grups: els autors com ella, novells o consagrats, i els acosadors. Amb els dos grups la gràcia de la història està en fins a quin punt la respecten a ella o la volen humiliar, sabent que ella mai es deixarà humiliar i sempre posarà a cadascú al seu lloc… amb violència, això sí!
En el segon grup d’acosadors hi han els dolents-dolentíssims clàssics de tota història en els que hi podem comptar a productors de realitys, mangakas, editors o, fins i tot, el ministre de Cultura (que finalment acaba sent escollit Primer Ministre). Tant amb el primer grup com amb el segon no té cap problema per, quan algú s’ha passat de la ratlla, estomacar-lo i deixar-lo en ridícul.
Coneixem els rerafons del món editorial, els interessos econòmics, els escaladors en el món laboral, les dificultats que passen aquelles persones que saben escriure i ho intenten una vegada i una altra i mai aconsegueixen res, havent-se de dedicar a feines de subsistència. I tot plegat, enfrontant el món adult, el món que es trobarà la Hibiki en un tres i no res, i el seu propi món de joventut i inexperiència, el d’una noieta que just acaba de fer quinze anys.
En el transcurs de la lectura del manga (que no es troba impressa en castellà, per la qual cosa cal recòrrer a les versions online) i pel fet que no vaig tenir disponibles per lectura tots els volums fins fa ben bé poc temps, quan encara no s’havia acabat de publicar la totalitat de la història (que va acabar el 2019) van estrenar un live-action el 2018. Com tot live-action és ben justet, però a mi em va agradar prou coneixent la història descrita al manga.
No és de les històries que més m’han agradat llegir, però està prou ben escrita, tallada i solapada, amb els girs necessaris per fer-la interessant. Ara bé, el dibuix, per a mi, és bastant deficient. Sí és veritat que respon a un estil bastant marcat amb un punt de naif que, si el saps interpretar, fins i tot agrada, però malgrat això jo li trobo molts altibaixos. Quan vol dibuixar bé en sap, però suposo que necessita temps i un manga és una producció gràfica on el temps és un material escàs.
Mitsuharu Yanamoto, l’autor, és dels que amaguen la seva veritable identitat i sempre apareix encaputxat o amb algun element tapant-li la cara. D’ell he llegit també Onnanoko ga Shinu Hanashi (2014) la seva obra anterior en un one-shoot. Recordo que el premi Manga Taishō 2017 li va ser concedit quan només tenia la història a mig fer, doncs la publicació dels tankōbon és entre 2015 i 2019. Els dos últims volums, que he tardat més en llegir per falta de disponibilitat en la traducció, m’han agradat més que la resta, no sé si és perquè feia temps que seguia la història i volia saber com acabava o perquè realment hi ha hagut millora en la manera d’explicar-la i dibuixar-la.
Resum (amb espòilers)
En l’anterior volum vam veure com la Hibiki, amb l’ajuda de la seva editora, la Hanai, i malgrat la pressió de tot el món editorial en la presentació de la nova revista literària, va saber abstreure’s de tot i escriure una nova novel·la que serà serialitzada a la revista, al mateix temps que està preparant-se el seu futur de cara a anar a estudiar a Anglaterra. Un cop s’havia tret el pes de sobre, va prometre a la Hanai que tornaria el “favor” a tots aquells que li havien posat pals a les rodes.
De tornada a Tòquio, després de trucar a la Hanai, truca el productor per saber on pot trobar l’idol que la va patejar al parc. Aquest, pensant sempre en el suc que en pot treure de les sortides airejades de la Hibiki, ja babeja. La Hibiki entra al plató on estan gravant el programa i, amb el consentiment del productor, sempre interessat, s’acosta a la Kotoki, l’idol, i li clava un cop de puny davant la mirada atònita de gairebé tothom. Malgrat tot, la conversa amb el productor és del tot cordial, sincera i oberta. El següent pas és la mangaka. Mentrestant la Hanai es troba amb la Hibiki i li diu per primera vegada, en persona, com li ha agradat la seva nova novel·la El castell blau de “la noia del fons del mar”. L’Ebihara, l’editora assistent, té l’adreça de la mangaka, la Kaburagi, però abans li ensenya la taula de l’editor del manga que, casualment, encara té l’original al calaix i “segresta” el primer capítol. Les editores es renten les mans i la responsabilitat la pren la Hibiki.
L’editor del manga informa la Kaburi que l’original del primer capítol ha desaparegut just quan està arribant a casa, dintre de la qual l’està esperant la Hibiki fullejant l’original amb la Hanai. La Hanai surt de la casa i s’encara amb la reportera que la va seguint per ordre del productor. Li deixa gravar l’escena violenta que tothom dona per fet que es produirà, però l’adverteix dels problemes legals derivats de la falta de consentiment en l’emissió. Sorprenentment, la Hibiki elogia el manga i accepta la cessió de drets a canvi del resultat de la lluita. Sense temps de resposta la Kaburi li llença una cadira, però la Hibiki l’esquiva. Quan la mangaka ataca amb un cop de puny, la Hibiki es defensa amb un pal de bambú al mig del pit. Finalment, patada a la panxa a la Hibiki. Descans del primer round. La Hanai i la reportera van relatant el combat des de l’exterior.
Segon round: la Hibiki li llença el televisor per damunt l’espatlla i, tot seguit, cop de puny a les costelles. Resposta de la Kaburi: cop net amb tota la potència enmig de la cara. Amb la Hibiki mig tocada al terra, la Kaburi se l’abraona damunt i la immobilitza estrangulant-la. Intenta el cop de genoll, però ara no funciona. 
Malgrat trobar-se acorralada, la Hibiki no vol donar el seu braç a tòrcer. Treu un taser de la butxaca i l’electrocuta, però ella també acaba electrocutada. Finalment, però, la Kaburi es demaia i la Hibiki s’autodeclara guanyadora. 
L’editor del manga arriba a casa la Kaburi i es disposa a presenciar la crema de l’original del primer capítol del manga, però no sap de què sorprendre’s més: si de la presència de la Hibiki i de la Hanai (també de la reportera del productor) o de la mateixa crema dels originals d’una manga que el màrqueting de la seva presentació ja ha costat una morterada en milions de iens. 
Malgrat tot el viscut fins ara, la Hibiki descobreix que el manga que va cremar, finalment s’ha publicat, amb un primer capítol desastrós perquè l’original es va cremar, però els següents capítols sortiran bé. La Hibiki parla amb la Kaburi, però no vol seguir discutint. La revista és un èxit i si ja d’entrada va triplicar la tirada respecte la principal competidora, ara han de fer reimpressió perquè s’ha esgotat molt ràpidament. El manga sembla tenir encara més èxit.
En el festival cultural de l’institut, de portes obertes, apareix molta gent només pel fenòmen Hibiki. Una instagramer assedegada de likes es troba una persona disfressada de conill amb un cartell del club de literatura i li demana que li ensenyi els llocs als que acostuma anar la Hibiki. Òbviament el conill és la Hibiki, però disfressada, accedeix i la instagramer no para de fer selfies amb ella i el conill.
La Hibiki ha començat els exàmens. El Primer Ministre la truca per xerrar una estona amb ella, però al final sembla que només és perquè la premsa pensi que tenen bona relació i millorar la seva imatge. De totes maneres li regala uns bento de luxe i algun consell fora de lloc.
La Hibiki ha superat la prova d’idioma per anar a Anglaterra. Així que es graduï, marxa. El Ryō anirà a estudiar Dret Internacional a Tòquio. La presidenta del club d’estudiants li demana a la Hibiki que, en dos mesos quan sigui la cerimònia de graduació, faci unes paraules d’acomiadament, però ella s’hi nega. Finalment, quan arriba la graduació la Hibiki no es presenta. Quan la presidenta acaba el seu discurs, dos estudiants de primer han “capturat” la Hibiki i l’obliguen a presentar-se a la graduació. Al final la presidenta la presenta perquè digui unes paraules, però com no sap que dir comença a improvitzar dirigint-se exclussivament a la presidenta. Veritats com punys, com sempre, certes, però no menys doloroses.
Finalment, la Hibiki es troba a Anglaterra llogant habitació amb una altra noia de 18 anys com ella i una de 22. Acaben parlant de rock i, en el seu primer concert de la companya de rock, escriu la lletra d’una cançó davant els ulls esverats de l’altra companya. Encara que no els agrada gens ni mica que una nouvinguda els toqui la cresta, tots acaben reconeixent la genialitat en aquelles línies de poesia per la lletra de la cançó.
La fama la precedeix i arriba allà on està. ==
En un capítol extra, passats els anys, l’institut on estudiava la Hibiki és reformat i l’ala del club de literatura serà endorrocada. Quan les noves estudiants decideixen què fer amb el sofà apareix per la porta la Hibiki i diu que es farà càrrec d’aquell sofà. Una noia que li planta cara per la propietat del sofà rep una patada enmig de la panxa per part de la Hibiki. Comença una batalla per un sofà!
Col·lecció
Hibiki: Shōsetsuka ni Naru Hōhō, vol. 1 (2015)
Hibiki: Shōsetsuka ni Naru Hōhō, vol. 2 (2015)
Hibiki: Shōsetsuka ni Naru Hōhō, vol. 3 (2015)
Hibiki: Shōsetsuka ni Naru Hōhō, vol. 4 (2016)
Hibiki: Shōsetsuka ni Naru Hōhō, vol. 5 (2016)
Hibiki: Shōsetsuka ni Naru Hōhō, vol. 6 (2017)
Hibiki: Shōsetsuka ni Naru Hōhō, vol. 7 (2017)
Hibiki: Shōsetsuka ni Naru Hōhō, vol. 8 (2017)
Hibiki: Shōsetsuka ni Naru Hōhō, vol. 9 (2018)
Hibiki: Shōsetsuka ni Naru Hōhō, vol. 10 (2018)
Hibiki: Shōsetsuka ni Naru Hōhō, vol. 11 (2019)
Hibiki: Shōsetsuka ni Naru Hōhō, vol. 12 (2019)
Hibiki: Shōsetsuka ni Naru Hōhō, vol. 13 (2019)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada