(cinema espanyol) [72]
Valoració
Fitxa tècnica
Direcció: José Antonio Nieves Conde
Guió: José Luis Duró (història), José Antonio Nieves Conde, José María Pérez Lozano, Manuel Sebares
Música: Miguel Asins Arbó
Producció: Films Españoles Cooperativa
Distribució: Delta film
Actors: Fernando Fernán Gómez, María Rosa Salgado, José Marco Davó, Manuel Alexandre
Estrena: 24/02/1958 Recaptació: 2.790,22 €
Títol original: El inquilino
[ Drama social, comèdia dramàtica ]
1 h. 35 min.
Wikipedia
Sinopsi
IMDb (7,1) (170) | Filmaffinity (7,0) (1,3K):
“Crònica de les penalitats d’una parella que està a punt de ser desnonada de casa seva.”
Crítica
Tan llunyana i tan propera: els patrons de les crisis es repeteixen cíclicament…
Especulació immobiliària, sí, però… no tenint per pagar un lloguer, sí tenia per esmorzar xarrups de cassalla…
Aquesta em sona haver-la vist bastant recentment (a partir del 2000) per televisió.
És curiós veure com dues pel·lícules pràcticament amb el mateix títol, aborden la mateixa situació de manera tan diferent… i els dos mostren el fons dramàtic, però també situacions ben còmiques
Amb la pel·lícula Surcos (1951), el mateix director J.A. Nieves Conde –que, per cert, era falangista, però estava molt descontent amb els aspectes socials del règim–, ja va tenir molts problemes amb la censura, tot i ser considerada una de les millors pel·lícules del cinema espanyol del neorealisme.
La censura va retallar i va obligar a canviar el final de El inquilino (1957), motiu pel qual va retrasar-se l’estrena. La producció, filmació i el dipòsit legal són de 1957, però no es va estrenar fins el 24 de febrer 1958 a València (Cine Rialto).
Nota: en la versió del final original que jo he vist consta dipòsit legal 1958; en la del final modificat només hi posa FIN.
FIN
Acogida al crédito sindical
Año MCMLVIII
Final original censurat,
vivint al carrer sense sostre.
vivint al carrer sense sostre.
Final modificat,
trobant pis de lloguer al barri La Esperanza.
trobant pis de lloguer al barri La Esperanza.
En el final original, la família no troba pis i es queden al carrer amb “desenllaç dramàtic i crític”, però feliçment units. La versió final aprovada per la censura va obligar a que trobessin un pis a la urbanització La Esperanza, mostrant simbòlicament la intervenció estatal.
En la versió visualitzada (disponible a YouTube) apareixen els dos finals, però no fan menció de les parts censurades, retallades ni modificades, excepte el mateix final.
Tot i estar censurada i havent-ne canviat el final, un cop estrenada, va ser retirada i no va ser fins la següent dècada (1963) que es va poder veure de nou, encara que no sé pas quina versió. I la versió original no es va poder veure fins la dècada de 1990.
Per un cantó molt bona producció i coreografia coral fent coincidir, per exemple, els diàlegs amb els ensorraments de parets, però, per altra banda, vivint en la indigència, el protagonista no pot anar tan ben vestit, perfectament planxat, net i pulit: crida massa l’atenció… I els nens… ai, els nens… quin blanquejament de la situació…
Vols fer crítica social? Doncs dona’m pobresa extrema, gent famèlica, brutícia, demència fins i tot, però no pas models de revista ben alimentats.
Nota: el protagonista vol demanar un prèstec de 40.000 pessetes (8.000 duritos, que són 240 €) i el banquer li demana un avalista amb 400.000 Ptes. en propietats… ai, las!
“Un practicant (assistent mèdic que posa injeccions) i la seva dona busquen un apartament a l’Espanya de 1957 mentre crien quatre fills en un edifici abandonat, afrontant reptes i situacions divertides pel camí.”
Puntuació ≥7,0 a FilmAffinity de cinema espanyol en la dècada de 1950
- Bienvenido, Míster Marshall (1953) | (8,0) (FilmAffinity)
- Calle Mayor (1956) | (8,0) (FilmAffinity)
- Muerte de un ciclista (1955) | (7,8) (FilmAffinity)
- Surcos (1951) | (7,6) (FilmAffinity)
- Los peces rojos (1955) | (7,6) (FilmAffinity)
- Calabuch (1956) | (7,5) (FilmAffinity)
- Mi tío Jacinto (1956) | (7,5) (FilmAffinity)
- Aguaespejo granadino (1955) | (7,4) (FilmAffinity) (doc./curt)
- El pisito (1959) | (7,3) (FilmAffinity)
- Se vende un tranvía (1950) | (7,2) (FilmAffinity) (curt)
- Cielo negro (1951) | (7,2) (FilmAffinity)
- Historias de la radio (1955) | (7,2) (FilmAffinity)
- Los jueves, milagro (1957) | (7,2) (FilmAffinity)
- Orgullo (1955) | (7,2) (FilmAffinity)
- El último caballo (1950) | (7,0) (FilmAffinity)
- Condenados (1953) | (7,0) (FilmAffinity)
- El inquilino (1957) | (7,0) (FilmAffinity)
- La vida por delante (1958) | (7,0) (FilmAffinity)
Resum (amb espòilers)
L’Evaristo (Fernando Fernán Gómez) i la Marta (María Rosa Salgado) són un matrimoni amb quatre fills que volen desnonar del seu pis, per la qual cosa es veuen obligats a començar a buscar incansablement un altre lloc on viure. Tot i la seva incessant recerca, l’Evaristo no aconsegueix trobar un habitatge per a la seva família que s’ajusti als pocs diners que guanya. Aleshores decideix provar sort demanant ajuda en va a tothom que pensa que li pot donar un cop de mà: a una agència immobiliària, al promotor que ha adquirit el bloc i fins i tot a un banquer.
En un cop de sort els obrers encarregats de l’enderrocament senten pena per ells i els deixen viure a l’últim pis que enderrocaran, a la planta baixa. Així doncs, mentre tot el bloc es va esfondrant al seu voltant la família ha de trobar una nova llar a contrarellotge.
Després de la seva estrena el 1958, la pel·lícula va ser retirada i subjecta a la censura (incloent el canvi al final). Una nova versió es va estrenar a Madrid el 1963. La versió que jo he vist diria que és dels anys 90, quan la Filmoteca Española va descobrir i restaurar una còpia sense retallar ni censurar:
Edición en vídeo de la copia
íntegra y prohibida de
“EL INQUILINO”,
efectuada por el equipo de
“IMÁGENES PROHIBIDAS” (TVE),
a patir de un negativo.
íntegra y prohibida de
“EL INQUILINO”,
efectuada por el equipo de
“IMÁGENES PROHIBIDAS” (TVE),
a patir de un negativo.
Missatge en el final original, el que es queden al carrer, intentant esquivar la censura:
El problema social de la vivienda es el más universal de los problemas de nuestro tiempo.
La sociedad tiene el deber de sentirlo solidariamente, y no confiar, exclusivamente en el Estado, quien, justo es reconocerlo, trata por todos los medios de resolver o aminorar tan grave problema.
Esta película intenta sacar simbólicamente a la luz pública alguno de los fallos de la moderna sociedad en torno a este ingente hecho que tanto preocupa a nuestro Estado y a todos los hombres de buena voluntad.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada