Los peces rojos (1955)

[1352]

(cinema espanyol) [65]

Valoració

Fitxa tècnica

Direcció: José Antonio Nieves Conde
Guió: Carlos Blanco
Música: Miguel Asins Arbó
Producció: Cesáreo González (Yago Films, Estela Films)
Distribució: Suevia Films
Actors: Arturo de Córdova, Emma Penella, Félix Dafauce
Estrena: 12/09/1955
Títol original: Los peces rojos

[ Intriga, misteri, thriller ]
1 h. 40 min.
Wikipedia

Sinopsi

IMDb (7,6) (368)   |   Filmaffinity (7,6) (2,5K):
“L’Hugo i la Ivón arriben a un hotel de Gijón amb el fill de l’Hugo. Veuran el mar embravit, però la Ivón torna demanant ajuda perquè el nen ha estat arrossegat. Un comissari es fa càrrec del cas en no aparèixer el cadàver.”

Crítica

Excel·lent thriller, que m’ha agradat redescobrir ara com si fos la primera vegada, perquè no en recordava pràcticament res…

Diria que potser l’he arribat a veure dos cops quan era petit, no més de deu o dotze anys a tot estirar. Recordava bastant bé l’escena principal de l’hotel el nen que cau per un penyasegat a la vora del mar i la intervenció de la policia… diria que fins i tot recordava el nen… però, és clar…

No recoradava pas tot el gruix de la pel·lícula que és un gran flashback del perquè i com arriben a l’hotel a Gijón. I no recordava pas que el “nen” tingués dinou anys… de fet no recordava que no existís, el gran gir de guió de tota la pel·lícula.

El que sí m’ha estranyat ara, en aquesta nova visualització és que, des de bon començament, en cap moment aparegui el nen i sempre d’una manera dissimulada s’obvia la seva presència, situació que et fa pujar la mosca al nas. I quan donava per fet que el nen que mai apareix és l’eix de la pel·lícula, enmig del flashback apareix al teatre a veure la representació de la Ivón. Totes les especulacions pel terra… fins que l’Hugo ho confessa a la seva tia primer i a la Ivón després.

M’ha faltat un final feliç.

“Una nit de tempesta, l’Hugo i la Ivón arriben a un hotel de Gijón acompanyats del fill del primer. Surten a veure el mar embravit i poc després Ivón torna demanant socors perquè el noi ha estat arrossegat pel mar. Com que el cadàver no apareix, un comissari es fa càrrec del cas.”

Puntuació ≥7,0 a FilmAffinity de cinema espanyol en la dècada de 1950

• Bienvenido, Míster Marshall (1953)   |   (8,0) (FilmAffinity)
• Calle Mayor (1956)   |   (8,0) (FilmAffinity)
• Muerte de un ciclista (1955)   |   (7,8) (FilmAffinity)
• Surcos (1951)   |   (7,6) (FilmAffinity)
• Los peces rojos (1955)   |   (7,6) (FilmAffinity)
• Calabuch (1956)   |   (7,5) (FilmAffinity)
• Mi tío Jacinto (1956)   |   (7,5) (FilmAffinity)
• Aguaespejo granadino (1955)   |   (7,4) (FilmAffinity) (doc./curt)
• El pisito (1959)   |   (7,3) (FilmAffinity)
• Se vende un tranvía (1950)   |   (7,2) (FilmAffinity) (curt)
• Cielo negro (1951)   |   (7,2) (FilmAffinity)
• Historias de la radio (1955)   |   (7,2) (FilmAffinity)
• Los jueves, milagro (1957)   |   (7,2) (FilmAffinity)
• Orgullo (1955)   |   (7,2) (FilmAffinity)
• El último caballo (1950)   |   (7,0) (FilmAffinity)
• Condenados (1953)   |   (7,0) (FilmAffinity)
• El inquilino (1957)   |   (7,0) (FilmAffinity)
• La vida por delante (1958)   |   (7,0) (FilmAffinity)

Resum (amb espòilers)

L’Hugo i la Ivón són una parella que arriba a un hotel de Gijón, acompanyats del fill de l’Hugo, el Carlos. Surten a veure la mar embravida i poc després la Ivón torna demanant socors perquè el noi ha caigut a la mar. El cadàver no apareix, i el comissari que es fa càrrec del cas sospita que el fill podia haver estat assassinat per la parella, per a cobrar una gran herència que li corresponia al Carlos. Però l’assumpte es complica, perquè ningú ha arribat a veure al Carlos.

El gruix principal de la pel·lícula es destina a descriure, en un flashback, la relació de l’Hugo i la Ivón que, per un moment, intenta liar-se amb el fill de l’Hugo, el Carlos, per tal d’accedir a la seva fortuna de 3.226.000 pessetes (aprox. 19.000 €, però amb la inflació equivaldrien a 1.325.573 €, poca broma). El Carlos en realitat no existeix: és una ficció creada per l’Hugo, novel·lista sense èxit, per aconseguir diners de la seva tia mentre espera la seva gran oportunitat.

Quan la seva tia mor i tota l’herència va destinada al Carlos, l’Hugo ja sap que no veurà una pesseta, però el problema planteja és que perquè el Carlos pugui cobrar la seva herència s’ha de presentar davant el notari en la lectura del testament, cosa impossible perquè no existeix, i serà descoberta tota la mentida amb la conseqüent presó per l’Hugo.

La Ivón, que finalment se n’entera de tot plegat just després que la tia també se n’assabenti i acabi morint del disgust, proposa “matar” fictíciament un Carlos que mai ha existit.

Al final de la pel·lícula es repeteix l’escena de l’inici en la que arriben a l’hotel de Gijón, però des del punt de vista de l’Hugo i la Ivón, amb els trucs que utilitzen perquè tothom es pensi que, en efecte, el Carlos ha vingut amb ells.

La policia els va darrera perquè sospita alguna cosa pel fet de que ningú l’ha vist. En un moment estan a punt de descobrir la gravació de veu que hi ha en un disc, però finalment és el notari que ha de fer aixecament de testament qui es presenta improvisadament a l’hotel de Gijón amb novetats que delanten la mentida de l’Hugo.

Els “peixos vermells” del títol corresponen a un soliloqui que fa el protagonista gairebé al final de ser descoberts, per descriure els pensaments intrusius i la culpa. L’Hugo, que s’acaba creient la seva pròpia mentida, es disposa a llençar-se pel penyasegat de cara al mar, però la Ivón l’atura i tots dos es diregeixen a la policia, que ja saben del muntatge, a confesar-se.