(cinema espanyol) [66]
Valoració
Fitxa tècnica
Direcció: Llorenç Llobet-Gràcia
Guió: Victorio Aguado, Llorenç Llobet-Gràcia
Música: Jesús García Leoz Modifica
Producció: P. C. Castilla Films
Distribució: Este films
Actors: Fernando Fernán Gómez, María Dolores Pradera, Isabel de Pomés
Estrena: 06/04/1949, 18/05/1953 (Barcelona), 17/06/1953 (Madrid), 06/04/1983 (reestrena)
Títol original: Vida en sombras
[ Drama ] 1 h. 25 min. (78, 85 o 90 min.)
Wikipedia
Sinopsi
IMDb (7,5) (333) | Filmaffinity (7,2) (1,6K):
“Segueix la història d’un home que des de la infantesa s’enamora del cinema i es converteix en director i càmera.”
Crítica
Ridículament infantiloide i, malgrat tot, censurada perquè mostra el franquisme com el que era: un cop d’Estat…
Censurada, ningunejada i forçosament oblidada per la dictadura franquista:
- Filmada i editada al 1948.
- Estrenada “amb discreció” el 1949.
- Estrenada de manera “òptima” el 1953.
- Reestrenada el 1983.
- Presentada al Festival de Venècia el 2008 amb reconeixement explícit.
- Restaurada i digitalitzada a 2K el 2012.
La versió que he vist és la restaurada entre 2012 i 2016 amb talls inèdits a partir dels negatius originals: és una “versió no estrenada” en un “muntatge previ a la censura” tal i com s’indica des de bon començament.
La veritat és que, més enllà de l’encert de la restauració, el material original és bastant justet, doncs amb dificultats aconsegueixen enfocar els objectes en primer pla. Entenc que hi havien condicionants tècnics que impedien donar més qualitat, però també una mica falta d’experiència per part dels operadors de càmera.
M’ha fet gràcia veure, en l’inici, com una dona encorsetada que va passejant per les atraccions d’una fira, mentre assisteix a un espectacle d‘imatges en moviment, es posa a parir i treu un nadó del no res al mateix temps que s’incorpora, encorsetada i ben posada, com si no hagués passat res.
En general m’ha semblat bastant infantil en la presentació de la història, però m’ha fet gràcia veure alguns paisatges catalans com l’autòdrom de Terramar de Sitges o Montserrat i encara més sentir parlar en català des de la Generalitat. Sentir el Virolai (“Rosa d’abril, morena de la serra, de Montserrat estel…”) i algun acord de La Internacional (“Amunt els pàries de la terra…”) ha estat senzillament inaudit!
La majoria del rodatge està realitzat en interiors d’estudi i els exteriors simulats amb cartró pedra, massa evident fins i tot, per la qual cosa quan ha aparegut algun paisatge real reconeixible s’ha agraït.
M’ha agradat també, reconèixer ràpidament un paperet secundari de coixí de la Mary Santpere.
Ara que estic fent un repàs del cinema espanyol dels anys 50 i 60 especialment, s’observa que les de la dècada de 1940 com aquesta encara estan crues, poc fetes. Les de la següent dècada ja deixen una altra sensació i les de 1960, en moltes coses –puntulament, és clar– podrien ser millors que algunes actuals. Ara que, veient amb el material amb què treballaven, massa bé que estan… si no, mira amb quines “caixes” de fusta es posaven a filmar (veure fotos del making of).
Una dada random comparativa: El màgic d’Oz és de l’any 1939! Color, Cinemascope i tots els extres que et vulguis imaginar…
El final, en format bucle, donant a entendre que aquesta pel·lícula l’ha filmat el personatge de la pròpia pel·lícula, el trobo força encertat.
“El Carlos és un jove que té des de petit fixació pel cinema. Ara, casat amb l’Ana, ha aconseguit convertir la seva afició en un mitjà de vida en convertir-se en reporter gràfic. Però el mateix dia que comença la Guerra Civil espanyola passa una cosa que el fa renegar de les càmeres per sempre.”

Resum (amb espòilers)
El Carlos Durán neix en una barraca de fira on es mostra la novetat del moment: el cinema. Aquest serà autor d’una pel·lícula amateur a l’edat de catorze anys i més tard es converteix en operador de cinema professional, ja que tota la seva vida està marcada pel cinema. Es casa amb l’Ana, a la qual es declara durant una projecció de Romeu i Julieta de George Cukor. Quan esclata la Guerra Civil, se separa de la seva dona per anar a filmar uns plànols de la batalla i, mentre ell és fora, ella mor en un tiroteig. Per fugir dels remordiments, decideix convertir-se en reporter bèl·lic. Finalitzada la guerra, cau en una depressió i arriba a odiar el cinema, ja que considera que a causa d’aquesta passió la seva dona va morir.
Finalment, diverses situacions fan reconsiderar aquesta decisió i comença dirigir una pel·lícula amb el seu amic de la infància, el Luis, que ara és actor i fa de galant. Un èxit en porta un altre i acaba filmant la història de la seva pròpia vida amb l’escena inicial de la pel·lícula on els seus pares es fan una foto al taller fotogràfic en un bucle.



















































































Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada