El mundo sigue (1965)

[1349]

(cinema espanyol) [62]

Valoració

Fitxa tècnica

Direcció: Fernando Fernán Gómez
Guió: Fernando Fernán Gómez (novel·la: Juan Antonio de Zunzunegui)
Música: Daniel J. White
Producció: Ada Films (Tibor Reves, Juan Estelrich)
Distribució: Nueva Films (estrena), A Contracorriente (reposició 2015)
Actors: Lina Canalejas, Fernando Fernán Gómez, Gemma Cuervo
Estrena: 10/07/1965; rodatge: 1963
Títol original: El mundo sigue

[ Drama, família, melodrama, pobresa ]
2 h. 1 min.
Wikipedia

Sinopsi

IMDb (7,7) (797)   |   Filmaffinity (7,8) (5,6K):
“Dues germanes que tenen una tumultuosa rivalitat entre germanes intenten trobar l'èxit, l'amor i l'estatus al Madrid dels anys seixanta.”

Crítica

Osti, quin final! És l’última cosa que m’hauria pogut esperar…

Basada en la novel·la del mateix títol de Juan Antonio de Zunzunegui de 1960.

No la tenia relacionada enlloc ni n’havia sentit parlar mai d’ella fins ara: un gran descobriment… a bona hora!

Va ser rodada el 1963 i no es va poder estrenar fins el 1965. Alguna cosa hi devia tenir a veure la censura en una pel·lícula on es tracta el tema del abortament!

La pel·lícula forma part de la trilogia de Fernando Fernán Gómez que va començar amb La vida por delante (1958), va continuar amb La vida alrededor (1959) i acaba amb aquesta El mundo sigue (1965).

El director havia volgut adaptar primerament La vida como es (1954) del mateix autor, Juan Antonio de Zunzunegui, acadèmic de la “Real” llengua espanyola, títol que el Fernando Fernán Gómez va voler aprofitar perquè li validessin la pel·lícula a la censura, però era tan complexa d’adaptar que es va declinar per El mundo sigue (1960).

Curiosament, l’autor de la novel·la va formar part del bàndol nacional durant la Guerra Civil Espanyola i, en canvi, el director era un “rojo” de nacionalitat argentina i nascut al Perú.

He llegit a la Wikipedia en castellà que el Fernando Fernán Gómez va intentar fer aquesta pel·lícula fins a tres vegades i sempre va ser rebutjada per la censura abans de començar-la. Finalment va ser aprovada, però es va haver de rebaixar el to dels diàlegs. L’estrena va ser mig clandestina, boicotejada en la filmació, exhibició i distribució, i no va ser fins el 2015 que es va reestrenar de manera adequada i amb èxit de públic.

M’ha fet gràcia veure al metratge la presència del Fenando Guillén marit ja aleshores de la Gemma Cuervo. També m’ha fet gràcia veure la foto penjada en l’habitació de la Luisita del Paco Raval, com l’estereotip del guapo famós mediàtic.

Entre el repartiment també hi són la Pilar Bardem i la Marisa Paredes.

M’han grinyolat els diàlegs de l’Eloïsa mare, massa formals i estructurats per a una persona suposadament sense estudis.

“Barri madrileny de Maravillas. L’Eloïsa és una abnegada esposa i mare eficient, que viu amb el seu marit, un guàrdia municipal més autoritari a casa que al carrer i a qui de vegades se li va la mà. El seu fill és un beat que va sortir del seminari poc abans de convertir-se en capellà, i que es passa la vida estudiant i resant per expiar els pecats de la seva família. Les filles, dues germanes, obsessionades cadascuna a la seva manera per la riquesa, es professen mútuament un odi profund.”

Puntuació ≥7,0 a FilmAffinity de cinema espanyol en la dècada de 1960

• El verdugo (1963)   |   (8,2) (FilmAffinity)
• Plácido (1961)   |   (8,1) (FilmAffinity)
• Viridiana (1961)   |   (8,0) (FilmAffinity)
• El extraño viaje (1964)   |   (7,8) (FilmAffinity)
• El mundo sigue (1965)   |   (7,8) (FilmAffinity)
• El cochecito (1960)   |   (7,6) (FilmAffinity)
• Campanadas a medianoche (1965) (Falstaff)   |   (7,6) (FilmAffinity)
• Fuego en Castilla (1960) (Tactilvisión del páramo del espanto)   |   (7,6) (FilmAffinity)
• La caza (1966)   |   (7,5) (FilmAffinity)
• La tía Tula (1964)   |   (7,4) (FilmAffinity)
• Atraco a las tres (1966)   |   (7,4) (FilmAffinity)
• Nunca pasa nada (1963)   |   (7,3) (FilmAffinity)
• Margarita y el lobo (1969)   |   (7,3) (FilmAffinity) (curt)
• Tierra Madre (1968)   |   (7,2) (FilmAffinity) (doc.)
• Acariño galaico (1961)   |   (7,1) (FilmAffinity) (doc./curt)
• La piel quemada (1967)   |   (7,0) (FilmAffinity)
• Nueve cartas a Berta (1966)   |   (7,0) (FilmAffinity)
• Paseo por los letreros de Madrid (1968)   |   (7,0) (FilmAffinity) (doc./curt)

Resum (amb espòilers)

El mundo sigue és una pel·lícula del gènere del drama que reflecteix la pobresa i la misèria en la qual vivien els espanyols durant l’època franquista que, juntament amb la impossibilitat de la majoria dels personatges de millorar la seva situació econòmica, aconsegueix plasmar un quadre patètic però realista de la societat del moment. L’adulteri, l’ambició, la violència, la fam i el maltracte a la dona són alguns dels temes principals que aborda la pel·lícula, i que reflecteixen en tot moment la injustícia d’un món sense pietat, que ja estava present des de l’època de Fray Luis de Granada. La presència d’aquest personatge es pot comprovar a l’inici de la pel·lícula, quan llegim una cita d’aquest escriptor i dominic espanyol, extreta del seu llibre Guía de pecadores i que Fernando Fernán Gómez utilitza d’una manera molt encertada.

La pel·lícula, ambientada als anys seixanta, es desenvolupa al barri madrileny de Maravillas, amb un cert aire documental, on viu la família protagonista. Aquesta família està formada per l’Eloïsa, muller abnegada i mare eficient, el seu marit, un guàrdia municipal més autoritari a casa que al carrer i a qui en més d’una ocasió se li va la mà, el seu fill, un noi beat que va deixar el seminari abans de convertir-se en sacerdot i que es passa la vida estudiant i resant per esborrar la culpa dels pecats de la seva família, i les seves dues filles, dos pols oposats que a la mínima es peguen i s’amenacen entre elles. La pel·lícula reflecteix, sobretot, la rivalitat i l’odi entre germanes, l’obsessió cega pels diners, la riquesa i el luxe, l’orgull i l’odi desmesurat, sent l’enveja el tema principal que condueix la trama, acabada en tragèdia.

Els exteriors de la vivenda familiar es van ambientar a la plaça de Chueca de Madrid.

És important remarcar alguns recursos cinematogràfics utilitzats per Fernán Gómez en aquesta pel·lícula, força moderns i avançats per l’època en què es trobaven, com els flashbacks o el “multiperspectivisme”, així com els recursos de muntatge. El que més destaca és una escena on la filla gran arriba corrents a casa i puja les escales amb dificultats buscant la seva mare, mentre els records més importants de la seva infància li venen a la ment, un recurs que el director porta a la gran pantalla superposant diferents plans que mostren escenes del passat d’aquest personatge.