Plácido (1961)

[1155]

Valoració

Fitxa tècnica

Direcció: Luis García Berlanga
Guió: Luis García Berlanga i Rafael Azcona (història), José Luis Colina
Actors: Cassen, José Luis López Vázquez, Elvira Quintillá

[ Comèdia, drama ] 1h 25min

Sinopsi

IMDb (7,8):
“En un petit poble espanyol, un grup de senyores grans decideixen celebrar la nit de Nadal amb un sopar seu un pobre a la teva taula: cada llar adinerada del poble tindrà una persona sense sostre sopant amb elles aquella nit. Les celebracions també inclouen una cercavila, però al mig de tot plegat hi ha Plácido, l'humil propietari d'un vehicle de tres rodes, la família del qual es veu obligada a viure en un lavabo públic perquè no té diners per pagar el lloguer i que ha de pagar la segona factura del seu vehicle, un motocarro, abans de la mitjanit de la nit de Nada o, en cas contrari, el perdrà.”

Crítica

“Un pobre en vuestra mesa” és el lema de la pel·lícula que, des de petit, em va marcar…

Ara feia dies que anava pensant en els pobres, així, en genèric, i no paraven de venir-me al cap imatges d’aquesta pel·lícula, havent-la vist una i mil vegades en les innombrables reposicions de la televisió, així com el concepte “seu un pobre a la teva taula la nit de Nadal”, que és una cosa que sempre m’ha grinyolat.

Sempre em va sorprendre la capacitat de menjar-se un pollastre –bullit, això sí– en menys de deu segons i donava per fet que era en aquesta pel·lícula. De fet, per això l’he vist de nou precissament. Aquesta escena no és d’aquesta pel·lícula, però ja la trobaré…

Hi han pobres que els fan menjar pollastre, però no és la imatge que jo recordava: enmig d’un plaça, en un rústic entarimat, enmig d’algun tipus de festa local, a un pobre li toca el premi de menjar-se un pollastre davant la mirada atenta dels vilatans i ho fa en pocs segons sense efectes especials, en una sola toma. El pollastre és bullit i no cal mastegar-lo, però igualment se’m va quedar marcada aquella imatge de la FAM en majúscules.

És curiós veure l’absurditat de la proposta –tan normalitzada per altra banda en la moral del règim feixista ultracatòlic de l’època– amb la falsa moralina per purgar els pecats, quan la mateixa gent de la petita ciutat, que encara passa penúries i calamitats, veu als pobres rematats com a pobres quan, en realitat, tots són pobres. Uns més que altres, sí, però tots pobres. Al final, saps que són pobres perquè porten un cartellet que diuen que són pobres.

És encara més curiós veure ara amb més claredat tots aquells aspectes de crítica intrínseca, però no òbvia a primer cop d’ull, on es normalitza la humiliació al grau social inferior, sigui econòmic, de gènere o per edat. Aquesta humiliació normalitzada és la m’esgarrifa.

No té un 5/5 perquè la versió que he vist no tenia massa qualitat en la imatge, el so anava totalment saturat i perquè, com era ben normal en l’època, tot l’àudio està gravat de nou i doblat pels mateixos actors i, encara que ho claven bastant, hi ha alguna cosa que m’esborrona.

Surrealisme marca de la casa Berlanga. És tot tan absurd, però presentat de manera tan normalitzada, que et fa plantejar-te contínuament, què és el correcte.

Avui en dia, qui és pobre o així n’és considerat? Quin és el límit o la barrera per considerar-se pobre? El que s’acull a Serveis Socials? Sempre he pensat que, a part de la situació econòmica, la pobresa s’albira en la mirada de la persona que ha abandonat tota esperança i té la mirada perduda, vitrificada i esborronada.

Resum (amb espòilers)

En un petit poble de província, un grup de dones "pietoses" aficionades a la caritat ostentosa organitzen una campanya de Nadal sota el lema "Alimenta un pobre a la teva taula". Per donar suport a la iniciativa, es busca el patrocini d'una marca d'olla i es convida un grup d'artistes de segona categoria vinguts expressament de la capital i rebuts amb entusiasme a l'estació de tren. La jornada humanitària es completa amb una colorida cercavila, una subhasta pública dels convidats i una emissió radiofònica dramàtica.

L'encarregat d'organitzar aquesta fastuosa cadena d'actes és Quintanilla, que per a l'ocasió ha contractat Plácido, un pobre que ha d'utilitzar el cotxe moto que acaba d'adquirir i que encara no ha començat a pagar. L'agitada activitat en què està involucrat Plácido li impedeix pagar a temps el primer pagament del vehicle, que caduca aquella mateixa nit. A partir d'aquest moment, Plàcido intenta per tots els mitjans trobar una solució al seu problema perquè el seu vehicle és el que fa servir per guanyar-se la vida. No obstant això, és portat d'un lloc a un altre, involucrat en una sèrie d'incidents inesperats, entre els quals una comèdia d'errors que involucra un captaire gran amb problemes cardíacs.

La pel·lícula és una carrera contra el temps per aconseguir que es paguin els diners abans que finalitzi el termini. La sàtira social de Berlanga es burla dels rics que intenten calmar la seva consciència ajudant un pobre durant un dia. Al llarg del camí veiem el seu fàstic per estar a prop dels pobres, debats sobre si és millor triar un pobre del carrer o un pobre gran, i mostrar als seus amics el "seu" pobre com si fos una possessió. Berlanga també es burla dels actors més preocupats perquè les sessions fotogràfiques semblen mostrar-les com a caritatives que en realitat.