¿Quién puede matar a un niño? (1976)

[1372]

(cinema espanyol) [79]

Valoració

Fitxa tècnica

Direcció: Narciso Ibáñez Serrador
Guió: Luis Peñafiel (pseudònim de Narciso Ibáñez Serrador) (novel·la: Juan José Plans)
Música: Waldo de los Ríos
Producció: Penta Films
Distribució: Manuel Salvador (a Espanya), American International Pictures (als Estats Units)
Actors: Lewis Fiander, Prunella Ransome, Antonio Iranzo, Luis Ciges
País: 🇪🇸 Espanya; idioma: anglès i castellà
Relació d’aspecte: 16:9; color: color
Estrena: 26/04/1976
Títol original: ¿Quién puede matar a un niño? (Who Can Kill a Child?)

• Island of the Damned  als EE.UU.
• Would You Kill A Child?  a l’UK
• Death Is Child's Play  a l’UK
• Island of Death  a l’UK

[ Terror, misteri, thriller ]
1 h. 51 min.
Wikipedia

Sinopsi

IMDb (7,2) (8,7K)   |   Filmaffinity (7,2) (14K):
“Una parella de turistes anglesos arriben a una illa on tots els nens s’han tornat bojos i estan assassinant els adults.”

Crítica

Les imatges reals de la introducció provoquen més terror que no pas la pel·lícula en si justament perquè són reals…

Basada en la novel·la El juego de los niños (1976) de Juan José Plans (1943-2014).

Popularment coneguda com Los niños, però en les traduccions cadascú l’ha traduït a la seva manera:

• Who Can Kill a Child?  (traducció literal)
• Death Is Child's Play
• Island of Death
• Island of the Damned
• The Killer's Playground
• Would You Kill a Child?
• Trapped

La pel·lícula està ambientada a un poble fictici anomenat Benavis i l’illa propera també fictícia d’Almanzora. En realitat es va gravar a Almuñécar (Granada), Menorca i Sitges. Pràcticament totes les escenes de l’illa van ser filmades en la població de Ciruelos, Toledo.

He sigut tan bavau que li he preguntat a ChatGPT on estava gravada i m’ha deixat anar una animalada (m’ha dit incialment Níjar, San Juan de los Terreros d’Almeria i Sant Joan de les Abadesses de Girona) que, d’entrada, m’he cregut fins que m’ha cridat molt l’atenció pel fet de veure gegants, nans, ball de cercolets, dracs i dimonis en una Festa Major: la de Sitges (ChatGPT s’inventa les coses i es queda tan ample).

Els gegants i el drac de Sitges, castell de focs a l’escalinata amb excel·lent visió del restaurant La fragata, passeig nocturn pel carrer Dos de Maig amb èmfasi al bar Capri…

Quan surt un mapa, la població fictícia de Behavis està entre Tarragona i Amposta, una mica més avall de Miami Platja: jo la posicionaria a Calafat, una mica més amunt de l’Ametlla de Mar. I la també fictícia illa d’Almanzora davant la seva costa.

Al final, la pel·lícula és més d’intriga i misteri que no pas de terror, però, si fa no fa, era el típic terror d’aquella dècada o, si més no, l’esperit o aire que agafa.

Algunes pel·lícules de terror conegudes d’aquesta mateixa dècada per contextualitzar:

• The Exorcist (1973)
• Alien (1979)
• Carrie (1976)
• Invasion of the Body Snatchers (1978, remake 1956)

Tot i que se suposa que la versió original barreja anglès i castellà, la versió que he vist està totalment doblada al castellà amb algunes paraules inintel·ligibles en alemany per afegir-hi intriga. He llegit que la idea primera era mostrar-la amb els dos llenguatges, de manera que es produirien malentesos per no entendre l’idioma, especialment l’Evelyn, però, a última hora, producció va decidir doblar-la tota per no haver d’estar llegint contínuament els subtítols.

Vista amb el ulls d’avui en dia li falta ritme i s’arriba a fer pesada, especialment al final, però tal i com passa amb qualsevol altra pel·lícula que ha acabat mitificada d’aquesta època.

El final i la resolució de l’intriga és totalment surrealista i carent de cap sentit. Ha tardat molt en arribar i no m’ha agradat gens.

M’ha agradat, en canvi, el to lluminós i assolejat de la pel·lícula, però la versió que jo he vist tenia el to de les pells excessivament vermellós. Vermell, no pas rosat. Que pels estrangers, amb la pell blanquinosa i poc acostumats al sol, li escau prou bé, però pels locals es fa una mica estrany. Fins i tot he arribat a pensar que els nens eren estrangers perquè no estaven ni bronzejats, doncs tenien el to de pell massa clar. Recordo que, de petits, gairebé tots teníem la pell recremada i negra pel sol.

L’enganyifa de fer-nos creure que és una illa o, en tot cas, qualsevol poble costaner, està molt ben aconseguida. Recordem que la majoria de localitzacions de l’illa fictícia d’Almanzora està rodada en un poblet de Toledo.

“El Tom i l’Evelyn són una parella de turistes anglesos que viatja a una població costanera espanyola per gaudir d’una tardana lluna de mel. No obstant, quan arriben, es queden decebuts: el lloc és massa bulliciós per passar les vacances tranquil·les que ells havien planejat. Decideixen llavors llogar una barca per visitar una petita illa on el Tom havia estat quan era més jove. La seva sorpresa serà majúscula quan descobreixin que els únics habitants de l’illa són nens, uns nens que, animats per una força misteriosa, es rebel·len contra els adults.”

Puntuació ≥7,0 a FilmAffinity de cinema espanyol en la dècada de 1970

• La cabina (1972)   |   (7,7) (FilmAffinity)
• El espíritu de la colmena (1973)   |   (7,6) (FilmAffinity)
• Tristana (1970)   |   (7,5) (FilmAffinity)
• Furtivos (1975)   |   (7,3) (FilmAffinity)
• Ese oscuro objeto del deseo (1977)   |   (7,3) (FilmAffinity)
• Cría cuervos… (1976)   |   (7,3) (FilmAffinity)
• La escopeta nacional (1978)   |   (7,2) (FilmAffinity)
• Arrebato (1979)   |   (7,2) (FilmAffinity)
• ¿Quién puede matar a un niño? (1976)   |   (7,2) (FilmAffinity)
• Mi querida señorita (1972)   |   (7,0) (FilmAffinity)
• La prima Angélica (1974)   |   (7,0) (FilmAffinity)

Resum (amb espòilers)

La pel·lícula comença amb diverses fotografies d’escenes reals d’adults torturant i maltractant nens en diferents guerres i epidèmies de fam, sobre les quals s’intercalen els títols de crèdit. Després d’això, ens adonem que aquestes escenes es corresponen amb un documental televisiu que estan veient el Tom i l’Evelyn, una parella de turistes estrangers de parla anglesa (possiblement britànics o estatunidencs, encara que mai ho aclareixen en la trama), que arriben a la localitat espanyola de Benavis, una ciutat fictícia en la costa mediterrània, amb la finalitat de navegar, l’endemà, fins a la igualment fictícia illa d’Almanzora per a passar uns dies de vacances. L’Evelyn es troba embarassada de set mesos del seu tercer fill i venen disposats a relaxar-se al màxim a l’illa, en la qual el Tom va passar una temporada quan era petit. No obstant això, només arribar a Almanzora, comencen a notar que tot està molt rar en el lloc: tot sembla abandonat, solament es veuen nens i no hi ha ni rastre dels adults. D’altra banda, els turistes no han tingut ocasió de llegir les notícies que havien arribat a la costa, sobre diversos cadàvers que anaven arribant al continent arrossegats per l’aigua.

La parella descansa del seu viatge a l’illa en un bar, on troben tot com si la gent hagués marxat a tot córrer, deixant fins i tot els pollastres a l’ast dins del forn, ja carbonitzats. Mentre el Tom va a la recerca de menjar, una nena entra i acaricia el ventre a l’Evelyn, somrient-li sense dir una paraula, i després se’n va. Mentrestant, el Tom ha estat investigant per les cases en creure sentir sorolls en una d’elles. Al no trobar a ningú, es dirigeix a la botiga, també buida, aprovisionant-se de menjar. Allí, l’Evelyn i el Tom reben una trucada telefònica d’una noia que parla en un idioma estranger i amb un to de veu angoixat, tallant-se la comunicació poc després. Després de menjar, els esposos van a la recerca de l’hotel, on tampoc hi ha cap persona major d’edat, encara que descobreixen que hi ha turistes alemanys (suecs en la versió anglesa) registrats (un matrimoni i la seva filla), i pensen en la noia estrangera de la trucada. L’Evelyn, apuntada a la porta de l’hotel, veu per fi a un vell que sembla que juga a l’amagatall amb una nena però, aterrida, veurà com la nena li prendrà el bastó i li colpejarà amb ell al cap fins a matar-lo. Més tard, en pujar a les habitacions a la recerca de la família alemanya (sueca en anglès), troba els cadàvers del matrimoni, però ni rastre de la noia. A l’hotel, finalment troben a un habitant adult del poble: un pescador, que es troba en estat de xoc i els conta que, uns dies abans, tots els nens han contret una espècie de bogeria col·lectiva i s’han dedicat a assassinar tots els adults del poble, mentre aquests van ser incapaços de fer res, ja que com bé diu el pescador: “qui pot matar un nen?” Es dona a entendre que a la llarga llista d’atrocitats i horrors provocats pels combats i l’apatia dels adults ha provocat que els nens de l’illa prenguin l’afer en les seves pròpies mans. A més, es mostra que els nens normals canvien com la resta de l’illa simplement fent contacte visual amb ells.

El Tom li dispara a contracor a un nen dels petits amb una arma quan estan acorralats en una habitació. Atrapada a l’habitació, l’Evelyn és assassinada quan el fill que encara és al seu ventre s’uneix als nens de l’illa i l’ataca matant-la des de dins. L’endemà al matí, un esgotat Tom està completament sol.

El Tom finalment dispara un MP-40 a un grup de nens mentre tracta d’escapar de l’illa, però els nens el segueixen fins al moll i ataquen en massa mentre intenta desarmar un pot. Mentre tracta de lluitar contra els nens, arriba una llanxa patrullera militar/policial espanyola. L’equip creu que el Tom està matant als nens a sang freda, i un oficial l’apunta amb la seva arma i li ordena que es quedi quiet (?). Quan no ho fa, l’oficial li dispara a mort. Atracada la llanxa patrullera, els oficials comencen a atendre els nens ferits, amb l’oficial que va disparar al Tom preguntant-se en veu alta, “quin tipus d’home…?” Quan se’ls pregunta on estan els seus pares, els nens apunten cap a la ciutat i els tres oficials comencen a anar-se, deixant el la patrullera i les seves armes sense assegurar. L’oficial s’atura quan un nen crida “Adéu!” Es torna per a veure als nens que han abordat el patruller i estan descarregant totes les armes curtes. Un dels nens mata als tres oficials amb un rifle.

La pel·lícula acaba amb un petit grup de nens que es preparen per a dirigir-se al continent en una llanxa a motor, anant amb compte d’anar amb grups petits per a evitar sospites. Quan una nena pregunta: “Creus que els altres nens començaran a jugar com nosaltres?” el noi a càrrec somriu i diu: “Oh, sí… hi ha molts nens al món. Molts d’ells”.