(cinema espanyol) [83]
Valoració
Fitxa tècnica
- • 66th Academy Awards 1993 (21/03/1994):
- - Millor pel·lícula de parla no anglesa: Belle Époque
- • VII Premios Goya 1992 (17/03/1993):
- - Millor pel·lícula: Belle Époque
- - Millor direcció: Fernando Trueba
- - Millor actriu: Ariadna Gil
- - Millor actriu de repartiment: Chus Lampreave
- - Millor actor de repartiment: Fernando Fernán Gómez
- - Millor guió original: Rafael Azcona, José Luis García Sánchez, Fernando Trueba
- - Millor fotografia: José Luis Alcaine
- - Millor muntatge: Carmen Frías
- - Millor direcció artística: Juan Botella
Direcció: Fernando Trueba
Guió: Rafael Azcona (història: Rafael Azcona, José Luis García Sánchez, Fernando Trueba)
Música: Antoine Duhamel
Coproducció Espanya-França-Portugal: Fernando Trueba PC (Espanya), Lola Films (Espanya), Animatógrafo (Portugal), French Production (França)
Distribució: United International Pictures
Actors: Jorge Sanz, Penélope Cruz, Fernando Fernán Gómez, Miriam Díaz Aroca, Ariadna Gil, Maribel Verdú
País: 🇪🇸 Espanya; idioma: castellà Relació d’aspecte: 2,35:1 (CinemaScope); color: color
Estrena: 04/12/1992
Pressupost: 2M €; recaptació: 9,4M €
Títol original: BELLE EPOQUE
[ Comèdia romàntica, drama ]
1 h. 49 min.
Wikipedia
Sinopsi
IMDb (7,1) (12K) | Filmaffinity (6,8) (26K):
“Un desertor militar espanyol de 1931 es troba en una casa de pagès solitària fins que les quatre filles del pagès el visiten i s’enamora de totes.”
Crítica
Una altra de tantes, molt anomenada, i que, a dia d’avui, encara no havia vist…
Abans de res… el títol amb accent (Belle Époque) o sense (Belle Epoque)? Hi ha de tot i per tots els gustos: hauria de ser amb accent, però en el cartell i, encara avui en dia, apareix en alguns llocs sense accent.
Què joves que apareixen aquí tots! Començant pel Jorge Sanz, en una continuació d’El año de las luces (1986) i Amantes (1991) i acabant per la Penélope Cruz, que té encara cara de nena, quan just començava després de Jamón, jamón (1992)…
M’ha agradat molt la llum de l’ambient, però també el maquillatge suau i matitzat que, encara més, rejoveneix els joves actors: Penélope Cruz 18 anys, Maribel Verdú 21 anys, Jorge Sanz 22 anys, Ariadna Gil 23 anys, Miriam Díaz Aroca 30 anys (i Fernando Fernán Gómez 70 anys). (Edats en el rodatge de la pel·lícula allà per l’estiu de 1992).
Per la llum hauria dit que això era la zona de València, però la pel·lícula es va rodar íntegrament a Portugal, tot i estar ambientada a Espanya. Les escenes rurals i pastorals, incloses les del riu, es van filmar al voltant de la localitat d’Azambuja, un municipi situat a la vora del riu Tajo, a la regió del Ribatejo, prop de Lisboa. Així doncs, el riu és el Tajo i l’estació és la d’Azambuja (Portugal), tot i que s’hi hagi posat Arcos, nom fictici per la trama de la pel·lícula suposadament de Badajoz.
“Hivern de 1931. El Fernando decideix desertar de l’exèrcit i es refugia en una casa de pagès on és ben acollit pel Manolo, un pintor excèntric que viu retirat a causa de les seves idees polítiques. El noi manté successivament relacions amb les quatre filles del seu protector (la Rocío, la Violeta, la Clara i la Luz), sense saber gaire bé de quina està enamorat.”
Continuo amb la meva creuada de pel·lícules que sovint confonc per la temàtica –companyies d’actors ambulants–, encara que aquesta, justament, res hi té a veure excepte l’època i que molts actors repeteixen:
Per ben poc (6,8) tampoc entra en les “Millors pel·lícules de cinema espanyol de la dècada de 1990 (segons puntuació ≥7,0 a FilmAffinity)”.
Resum (amb espòilers)
El febrer de 1931, unes setmanes després del fracàs de l’aixecament de Jaca i del també fracassat aixecament de Cuatro Vientos, Espanya és a punt de proclamar la Segona República. El Fernando, un soldat desertor amb inclinacions republicanes i exseminarista, fuig de la seva destinació a la base de Cuatro Vientos. Després d’escapar de dos agents de la Guàrdia Civil, arriba als afores d’un poble, on fa amistat amb el Manolo, un vell amb una semblança d’“observador dickensià de la vida”. El Manolo és propietari d’una gran casa al camp, on el Fernando s’allotja una temporada.
A l’arribada de les quatre filles del Manolo en un tren, el Fernando queda encantat per totes. A mesura que coneix cadascuna de les tres primeres una per una, s’enamora i té relacions sexuals amb cadascuna d’elles, decidint casar-se. Amb cadascuna, però, sorgeix una complicació: la Clara, una vídua que fa poc que ha perdut el seu marit i que busca consol en el Fernando; la Violeta, una lesbiana que no surt de l’armari que va mostrar atracció pel Fernando només quan el va veure vestit de dona per a un ball de disfresses, i l’endemà li diu que era insignificant; i la Rocío, una trepa social que està a punt de casar-se amb el Juanito i entrar a la família més rica del poble (amb tendències carlines) per la seguretat que li proporcionaria i que només sucumbeix momentàniament als encants del Fernando.
Amb el cor trencat cada vegada, el pare de les noies anima el Fernando a tenir paciència. Cada filla és bonica i representa un aspecte diferent de la sexualitat femenina. La més jove de la família, la Luz, representa la ingenuïtat. Mentre el Fernando persegueix les seves germanes, la Luz s’enfada i es torna gelosa de manera progressiva. Finalment, el Fernando s’adona, però, que la Luz és la millor de les quatre per casar-se.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada