The Way We Were (1973)

[1380]

Valoració

Fitxa tècnica

• • 46th Academy Awards 1973  (02/04/1974):

•    -  Millor música (banda sonora dramàtica original): Marvin Hamlisch
•    -  Millor música (cançó): Marvin Hamlisch (música), Alan Bergman, Marilyn Bergman (lletra)

Direcció: Sydney Pollack
Guió: Arthur Laurents (novel·la: Arthur Laurents)
Música: Marvin Hamlisch
Producció: Rastar
Distribució: Columbia Pictures
Actors: Barbra Streisand, Robert Redford
País: 🇺🇸 EE.UU.; idioma: anglès
Relació d’aspecte: 2.39:1 (Panavision); color: color
Estrena: 19/09/1973
Pressupost: 5M $; recaptació: 50M $
Títol original: The Way We Were

• Tal como éramos  a Espanya
• Nuestros años felices  a Hispanoamèrica

[ Drama romàntic ]
1 h. 58 min.
Wikipedia

Sinopsi

IMDb (7,0) (30K)   |   Filmaffinity (6,8) (7,1K):
“Durant el maccarthisme posterior a la Segona Guerra Mundial, una parella diametralment oposada es reuneix només per descobrir que l’amistat genuïna i l’atracció física no són suficients per superar les creences socials fonamentals.”

Crítica

Un clàssic del drama romàntic amb una banda sonora espectacular, impossible d’oblidar i enganxosa com poques…

Basada en la novel·la del mateix títol de 1972 de l’Arthur Laurents (1971-2011), que també n’ha fet el guió de la pel·lícula.

He arribat a aquesta pel·lícula –que hauré vist infinitat de vegades per la tele– després de veure els primers minuts amb els crèdits de la pel·lícula en alguna plataforma tipus TikTok, on la Barbra Streisand canta la banda sonora de la pel·lícula, després d’apreciar aquells ullassos blaus que il·luminen la pantalla…


Del mateix any que The Sting (1973) (El golpe) va guanyar un munt d’Oscar, inclosa millor pel·lícula, i en la qual el Robert Redford estava nominat a millor actor per The Sting, encara que finalment se’l va emportar el Jack Lemmon.

M’ha grinyolat bastant l’edat real dels actors en el rodatge simulant ser joves estudiants universitaris fregant la vintena: la Barbra Streisand tenia realment 30 anys i el Robert Redford en tenia 36. L’Streisand, adequadament maquillada, encara passa, però el Redford no pas.

No recordava que la pel·lícula comencés amb Franco, tot just quan he acabat de veure La reina de España (2016) amb el Carlos Areces fent de Generalísimo.

La sensació final és que la pel·lícula no val tan la pena, excepte per algunes escenes on l’Streisand va maquillada com un cotxe i té la llum frontal per remarcar el blau dels seus ulls. La música té més força que la història i és la que l’aguanta.

“El Hubbell Gardiner i la Katie Morowsy són dos estudiants universitaris amb caràcters molt diferents. El Hubbell és un atleta universitari famós, un gran conqueridor i un amant de la bona vida. La Katie té una decidida vocació política i és conseqüent amb les idees. Tots dos s’enamoren i es casen, però la seva vida conjugal ensopega amb moltes dificultats.”

Resum (amb espòilers)

La Katie Morosky i el Hubbell Gardiner són dos estudiants universitaris amb vides immensament diferents el 1937. La Katie és una jueva marxista convençuda amb fortes opinions antibel·licistes, mentre que el Hubbell és un WASP despreocupat sense cap inclinació política en particular. Quan els seus camins es creuen, la Katie admira la bona aparença del Hubbell i la seva excel·lent escriptura; el Hubbell està encantat pel ferm compromís de la Katie amb les causes socials. Els seus amics esnobs es burlen de la Katie i les seves apassionades posicions polítiques. Ballen breument al ball de graduació i després se separen.

Els dos es retroben a la ciutat de Nova York cap al final de la Segona Guerra Mundial: la Katie fa malabars amb múltiples feines i el Hubbell torna del servei actiu com a oficial naval al Pacífic Sud. La parella improbable s’enamora. Després de la mort del president Franklin D. Roosevelt, la Katie s’enfureix quan els amics del Hubbell fan acudits despectius. Rebutja la indiferència del Hubbell envers la seva insensibilitat i el seu compromís polític despectiu. El Hubbell està frustrat per la franquesa i les opinions fortes de la Katie; ell posa fi a la seva relació, però finalment es reconcilien.

El Hubbell rep una oferta per adaptar la seva novel·la a un guió, però la Katie està preocupada que el seu talent es malgasti a Hollywood. Malgrat les seves aprensions, es traslladen a Malibu, on el contracte d’estudi del Hubbell ofereix un estil de vida pròsper. Mentre desfan les maletes, descobrim que s’han casat. A mesura que la llista negra de Hollywood creix i el maccarthisme envaeix les seves vides, l’activisme polític de la Katie ressorgeix, posant en perill la reputació i el mitjà de vida del Hubbell.

La Katie i altres s’enfronten públicament al govern per la privadesa personal i la llibertat d’expressió. La seva implicació posa a prova el matrimoni, i el Hubbell s’aliena per la persistent combativitat política de la Katie. Tot i que la Katie ara està embarassada, el Hubbell té una aventura amb la seva antiga xicota de la universitat. La Katie s’adona que el Hubbell no és l’home que ella idealitzava i que sempre triarà el camí més fàcil. El Hubbell està emocionalment esgotat i incapaç de complir les expectatives de la Katie. Després que neixi la seva filla, a qui la Katie anomena Rachel, la Katie i el Hubbell es divorcien.

Anys més tard, la Katie i el Hubbell es troben per casualitat davant de l’Hotel Plaza de Nova York, on la Katie es manifesta per “prohibir la bomba”. Un taxi interromp la seva reunió, però finalment es separen amb un comiat tendre i agredolç.