Bloc personal,

diumenge, 25 de novembre del 2018

Ant-Man and the Wasp (2018)

[667]

Valoració



Fitxa tècnica

Direcció: Peyton Reed
Guió: Chris McKenna, Erik Sommers
Actors: Paul Rudd, Evangeline Lilly, Michael Peña

[ Acció, aventura, comèdia ] 1h 58min

Sinopsi

IMDb (7,2):
“Mentre Scott Lang (Ant-Man) ha de portar una doble vida com a pare i com a superheroi, Hope van Dyne (The Whasp) i el Dr. Hank Pym preparen una nova missió per descobrir secrets del passat.”

Crítica

Per passar l’estona i prou…

De gairebé dues hores de pel·lícula, de què podria parlar? De les escenes post-crèdits! O millor encara, dels títols de crèdit! Les imatges de miniatures recreant escenes de la pel·lícula. Genials!

Per la resta, molt de fan sobrevalorant la pel·lícula a IMDb… que entenent-la com un capítol més dins el món Marvel està correcte, però individualment justeta, justeta…

Resum (amb espòilers)

Ant-Man està sota arrest domiciliari. Mentrestant el doctor Pym i la seva filla Hope (The Whasp) estan a punt de construir una màquina per entrar en el món quàntic i rescatar la seva dona/mare que s’hi va quedar en una missió. Només els falta una peça que els l’ha de proporcionar un traficant de tecnologia, que els posarà tota mena de problemes. A tot això, la policia no para de seguir Ant-Man per assegurar-se que no surt de casa i, a més a més, hi hem d’afegir un “fantasma” que apareix i desapareix a voluntat, atravessant la matèria a causa de la seva inestabilitat quàntica, després que, de petita, sobrevisqués a un accident en el que morien els seu pares, exiliats de S.H.I.E.L.D.

Entre acudit i acudit The Whasp i Ant-Man se’n surten de totes, fins arribar la gran persecució final on els edificis, cotxes i persones creixen i es fan petits a voluntat, mentre el doctor Pym es redueix a nivell molecular fins tornar amb la seva dona al món real i salvar la noia fantasma d’una mort imminent.

La puta escala menor

Tinc l’habilitat d’anar sempre despistat i, una vegada més, com no podria ser d’una altra manera, ara que “hi torno” no sé com es fa una escala menor!

De ben petit, potser fins i tot massa petit, em van ensenyar que l’escala major és tal com és i així consta a tot arreu (mode jònic: TTSTTTS). En definitiva, l’escala major natural. L’única!


I em van ensenyar que l’escala menor era el que ara conec com escala menor natural. Però resulta que hi han almenys tres tipus d’escala menor:

  • escala menor natural (escala eòlia: TSTTSTT)

  • escala menor mixta (quan puja escala menor melòdica i quan baixa escala menor natural)

  • i escala menor harmònica (TSTTSTS)

La cosa no tindria més importància si no fos perquè aquest problema ja me’l vaig trobar la primera vegada i ho vaig donar finalment com a solucionat quan, de fet, ni tan sols vaig enfrontar la qüestió com el que és.

En jazz no és cap de les tres: la que val és l’escala dòrica o escala menor setena (TSTTTST)…

Doncs això…

dissabte, 24 de novembre del 2018

diumenge, 18 de novembre del 2018

Ho tornem a intentar?


Després de set anys de no fer res, m’he anat posant paranys per no tenir més remei que posar-m’hi. Avui primer dia… A veure què en surt de tot plegat!

Jurassic World: Fallen Kingdom (2018)

[666]

Valoració



Fitxa tècnica

Direcció: J.A. Bayona
Guió: Derek Connolly, Colin Trevorrow
Actors: Chris Pratt, Bryce Dallas Howard, Rafe Spall

[ Acció, aventura, ciència ficció ] 2h 8min

Sinopsi

IMDb (6,3):
“Quan el volcà inactiu de l’illa comença a rugir, Owen i Claire munten una campanya per rescatar els dinosaures restants d’aquest esdeveniment a nivell d’extinció.”

Crítica

Entretinguda per l’acció, però un nyap argumentativament…

La història ja no s’aguanta per enlloc, si en algun moment ha tingut credibilitat… Però tot sigui per l’estona entretinguda que passes entre els bitxus impossibles i música a tota hòstia.

Resum (amb espòilers)

Després del desastrós final que va tenir l’anterior pel·lícula, el Congrés americà decideix no fer res i deixar que el volcà extingueixi els animals que encara queden vius a l’illa. Un milionari a punt de morir, cofundador del Parc, pensa que és millor que estiguin en una altra illa, una espècie de santuari o no hi hagi interacció humana. Recluta els dos protagonistes de l’anterior pel·lícula per localitzar Blue i, quan estan enmig del rescat, són traïts pels caçadors i abandonats a la seva sort. Els caçadors treballen a les ordres de l’assistent del milionari, que té millors plans pels animals.

Recuperen onze espècies d’animals, però el plat fort és crear una nova espècie, amb la intel·ligència de Blue, creada per matar sota estrictes ordres. Els protagonistes, finalment aconsegueixen desbaratar els plans del malvat, no sense que abans mati el milionari i aconsegueixi vendre, en subhasta, uns quants animals. La neta del milionari, que no és la neta sinó un clon de la seva mare, ajuda als animals a aconseguir la llibertat en territori continental, amb el perill que suposa per la resta de la població.

Pink (1989)

[105]

Valoració



Fitxa tècnica

Kyoko Okazaki (guió, dibuix i tinta)
(Pink - Pink)

[ Manga seinen, slice of life ] (ed. 2018)
Ponent Mon

20 capítols - 256 pàgines - 170 x 240 mm (22 mm gruix)

Sinopsi

Whakoom:
“Yumiko exerceix la prostitució perquè el seu treball diari no li dona prou com per alimentar la seva mascota, un cocodril. Un cant a la felicitat, l’amor i els diners. Adult, tràgic, irreverent.”

Crítica

Còmic o manga?

Com collons ho classifico això? És còmic o és manga? L’autora (Kyoko Okazaki (1963)) és japonesa, l’estil és clarament manga… però està editat en el sentit occidental de lectura. De fet, en algunes pàgines, he començat llegint al revès… (mai m’hauria imaginat que m’acostumaria a llegir d’aquesta manera). L’obra és de 1989 –cosa que no tenia gaire clara, tot i que, de segur, hauria llegit–, per la qual cosa, penso, intentant obrir mercat, ho va publicar per arribar al màxim públic occidental possible.

El dibuix té un punt desgarbat, sense arribar a l’estil Hinako Sugiura de Miss Hokusai (1983-1987). En alguns aspectes sembla que li falti traça per dibuixar el cocodril –cosa que, particularment, no té problemes en reconèixer enmig de la “trama” de la història– i, en canvi, en altres aspectes com l’ús de les trames o la sintetització d’algunes expressions, m’agrada força com ho resol.

M’ha agradat molt la manera com tracta alguns temes com la mateixa prostitució, normalitzant-ho fins i tot, però sobretot, fent-ho d’una manera natural que potser ara, amb el retrocés en la mentalitat social per una banda i l’excés de zel en els temes que impliquen heteropatriarcat per altra, estaria mal vist. Potser la salva el fet que l’autora és dona i el moment en que es va publicar, una època en que, segons la meva opinió, hi havia més llibertat per exposar segons quins temes que no pas ara.

Edició extraordinària –com sempre– de Ponent Mon.

Resum (amb espòilers)

Yumi és una noia que treballa en una oficina, però que, quan li ve de gust o necessita algun extra econòmic, es prostitueix portant d’aquesta manera una doble vida. Es diu que els motius són que, quan era petita, després de molt insistir-hi, el seu pare li va regalar un cocodril petitet. Ara però, s’ha fet gran i, tot i que està prohibit tenir-lo a casa, l’ha de mantenir i això és car. Potser el que més sorprén és la manera de mostrar la prostitució al Japó, on està més o menys normalitzat i institucionalitzat fins a cert punt, en el que no es necessiten proxenetes (“xulo-putes”) i cadascú pot exercir-ho com qualsevol altra activitat econòmica.

Anem coneixent, mica en mica, les particularitats d’aquesta noia que, sembla no estar del tot bé del cap, però que en altres aspectes, potser està millor que molta gent que considerem normal. Aquesta noia va perdre la seva mare de petita i el seu pare es va casar amb una altra dona que, en els primers anys, va exercir de mare, però que en cap moment van acabar congraciant. Aquesta madrastra va tenir una filla amb el seu pare i ara, la noieta (de 12 anys?) que és germana, òbviament, és una de les poques amigues que té.

Per altra banda, la madrastra té un afer sexual amb un noi molt més jove que ella, escriptor. Les dues germanes se n’assabenten, però la petita no ho porta gaire bé. Yumi, que tot i relacionar-se amb la gent de l’oficina els desprecia a la seva manera pensant que s’estan esforçant més del compte per tenir una feina mal pagada, acaba coneixent l’amant de la madrastra. Entre ella i la germana petita l’acosen fins saber-ne els últims detalls de la seva vida. Acabem sabent, per ulls de les germanes i també des dels seus propis pensaments, que una noia de la seva edat amb la que ha tingut relacions li va darrera, però que prefereix els diners i regalets de la dona gran.

D’una manera o altra, la relació entre Yumi i l’amant de la seva mare es va acostant i, en saber-ho, la mare entra en un estat de gelosia i planifica una venjança. Mentrestant Yumi i Haruo han de deixar el pis de la Yumi per una inundació i s’instal·len al piset de Haruo. La mare, en saber on viu, hi entra i fa desaparèixer el cocodril. Yumi entra en depressió, però Haruo li fa costat. Finalment, Haruo guanya un premi com a novel·lista i planejen marxar a una illa tropical. Més tard, la mare, li envia un joc de viatge folrat amb pell de cocodril i quan Yumi sap que ha estat la seva madrastra, irromp a la seva casa amb un bat de beisbol amb intenció de fer-hi una escabetxina, però la seva germana l’atura.

Quan finalment estan disposats a marxar del país, les dues germanes esperen a l’aeroport per despedir-se mentre Haruo atén la premsa i, tot esperant, amb un gir inesperat i potser una mica brusc dels fets, es destapa la relació del guanyador d’un premi nacional de novel·la amb un prostituta i, després d’intentar fugir de la premsa, tot dirigint-se a l’aeroport, un accident acaba amb la seva vida mentre veiem les dues germanes esperant amb resignació més temps de l’esperat.


dissabte, 17 de novembre del 2018

Yi yi (2000)

[665]

Valoració



Fitxa tècnica

Direcció: Edward Yang
Guió: Edward Yang
Actors: Nien-Jen Wu, Elaine Jin, Issei Ogata

[ Drama, romanç ] 2h 53min

Sinopsi

IMDb (8,1):
“Cada membre d’una família de Taipei de classe mitjana intenta conciliar les relacions passades i presents en la seva vida quotidiana.”

Crítica

Pel meu gust, desproporcionadament llarga…

La pel·lícula és molt bona –no sé fins a quin punt realment se li pot donar la qualificació d’IMDb, però sí està molt bé–, està molt ben feta i, particularment, m’agrada descobrir nous punts de vista. Ara, tres hores de pel·lícula són moltes hores per mantenir l’atenció…

Resum (amb espòilers)

Explica la vida de cadascun dels integrants d’una família des del casament “de penal” del més jove dels fills d’una àvia, que pocs dies després entrarà en coma, fins el dia de la seva mort, posant especial èmfasi en la vida del gendre d’aquesta àvia, empresari d’una multinacional, la seva filla adolescent i el seu fill petit de vuit anys.

#funnywordsgift (206)

“Happier than a frobozz!”

[206]

dissabte, 10 de novembre del 2018

#funnywordsgift (205)

“The dog died, the anger died.”

[205]

diumenge, 4 de novembre del 2018

Murder on the Orient Express (2017)

[664]

Valoració



Fitxa tècnica

Direcció: Kenneth Branagh
Guió: Kenneth Branagh, Agatha Christie (novel·la)
Actors: Kenneth Branagh, Penélope Cruz, Willem Dafoe

[ Crim, drama, misteri ] 1h 54min

Sinopsi

Whakoom o IMDb (valoració):
“Lorem ipsum dolor sit amet.”

Crítica

Una presa de pèl…

L’únic que se salva és el recargolament de la història. De la resta, millor ni comentar-ho…

Resum (amb espòilers)

Una nena petita és segrestada i en demanen rescat. Quan el pare paga el rescat, troben la nena morta. La mare, prenyada, perd el no nat i la seva pròpia vida. El pare se suïcida. Tota la família directa i persones que treballaven per la família han quedat traumatitzats de per vida. A més a més han condemnat per l’assassinat una persona innocent.

L’assassí de la nena, que ara ha canviat de nom, viatja a l’Orient Express i és assassinat enmig de la nit. Els dotze sospitosos són els dotze assassins de les dotze punyalades mortals. Poirot ho descobreix i no envia ningú a la pressó.

A mi, amb preses de pèl d’aquest tipus, ni una!