(cinema espanyol) [82]
Valoració
Fitxa tècnica
- • V Premios Goya 1990 (16/02/1991):
- - Millor pel·lícula: ¡Ay, Carmela!
- - Millor direcció: Carlos Saura
- - Millor actriu: Carmen Maura
- - Millor actor: Andrés Pajares
- - Millor actor de repartiment: Gabino Diego
- - Millor guió adaptat: Carlos Saura, Rafael Azcona
- - Millor muntatge: Pablo del Amo
- - Millor direcció artística: Rafael Palmero
- - Millor direcció de producció: Víctor Albarrán
- - Millor disseny de vestuari: Rafael Palmero, Mercedes Sánchez
- - Millor maquillatge i perruqueria: José Antonio Sánchez, Paquita Núñez
- - Millor so: Gilles Ortion, Alfonso Pino
- - Millors efectes especials: Reyes Abades
Direcció: Carlos Saura Guió: Rafael Azcona, Carlos Saura (obra teatral: José Sanchis Sinisterra)
Música: Alejandro Massó
Coproducció Espanya-Itàlia: Iberoamericana Films S.A. (Espanya), Ellepi Films (Itàlia), RTVE (Radiotelevisión Española) (Espanya)
Distribució: Iberoamericana Films S.A. (Espanya), United International Pictures (resta del món)
Actors: Carmen Maura, Andrés Pajares, Gabino Diego
País: 🇪🇸 Espanya; idioma: castellà
Relació d’aspecte: 5:3 (Cinemascope europeu); color: color
Estrena: 16/03/1990
Títol original: ¡Ay, Carmela!
[ Comèdia dramàtica, guerra civil espanyola ]
1 h. 42 min.
Wikipedia
Sinopsi
IMDb (7,1) (3,5K) | Filmaffinity (6,8) (12,9K):
“Durant la Guerra Civil Espanyola, un grup de còmics alegra els dies de les tropes republicanes. Cansats de la vida al front, es dirigeixen a València, entrant accidentalment en terreny enemic i caient presoners.”
Crítica
La recordava amb molta més força; passat el temps, la trobo molt fluixeta i, en massa ocasions, ridícula…
Basada en l’obra teatral del mateix títol de 1986 (estrenada el 1987) de José Sanchis Sinisterra (1940), Premi Max de les Arts Escèniques (al Millor Autor Teatral) de 1999.
“Durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939), un grup de còmics amenitza com pot la vida dels soldats republicans. Cansats de passar penalitats al front, decideixen dirigir-se a València. Però per error pararan a la zona nacional, on cauen presoners. L’única manera de salvar la vida és representar un espectacle per a un grup de militars, que xoca de ple amb la ideologia dels còmics.
Per la temàtica –companyies d’actors ambulants–, sovint confoc aquestes quatre pel·lícules; a més, molts actors repeteixen en unes i altres (la tercera la confonc?):
Per ben poc (6,8) no entra en les “Millors pel·lícules de cinema espanyol de la dècada de 1990 (segons puntuació ≥7,0 a FilmAffinity)”.
Resum (amb espòilers)
La Carmela, el Paulino i el Gustavete (que és mut) són artistes de vodevil que fan una gira per Espanya durant la Guerra Civil Espanyola. El 1938, a la ciutat de Montejo, ofereixen un espectacle a les tropes republicanes. Durant la representació, avions nacionalistes sobrevolen el teatre, però ningú surt del teatre. La Carmela canta i balla, el Paulino llegeix un poema d’Antonio Machado (que reflecteix el fervor patriòtic republicà) i toca una melodia amb els seus pets. L’acte final és un quadre vivent en què la Carmela representa la justícia mentre el Paulino branda la bandera republicana i canten una cançó de llibertat.
Per escapar dels perills del front, el trio decideix anar a València. La Carmela distreu un camioner republicà permetent-li tocar-la amb la mà, mentre el Paulino i el Gustavete roben el combustible. Tanmateix, la nit és boirosa i s’endinsen en territori nacionalista. Quan un oficial nacionalista troba la bandera republicana als seus accessoris, són arrestats i portats a l’escola local, que serveix de presó per a simpatitzants republicans. La Carmela fa amistat amb un membre polonès de les Brigades Internacionals. Està sorpresa que hagi vingut a lluitar en una terra estrangera el nom de la qual ni tan sols pot pronunciar.
Després que alguns dels presoners siguin enduts per ser afusellats, la Carmela, el Paulino i el Gustavete són conduïts en un cotxe de l’exèrcit. Estan convençuts que també seran afusellats, però en comptes d’això els porten al teatre local. Un oficial italià, el tinent Amelio di Ripamonte, vol que apareguin en un espectacle per entretenir les tropes nacionalistes. Han de representar un burlesc de la República a canvi de la seva llibertat.
El Paulino comença a reescriure el seu vell guió per fer que els seus números siguin antirepublicans. La Carmela es nega a acceptar-ho, sense voler trair les seves conviccions com a antifeixista, però el Paulino la convenç que no tenen cap altra opció, ja que les seves vides estan en joc.
El dia de l’espectacle, la Carmela té la regla i el Paulino té malestar estomacal per haver menjat un conill, que el Gustavete, escrivint a la seva pissarra, confirma que era un gat. La Carmela està molt molesta en veure els presoners polonesos entre el públic, portats per presenciar una burla dels seus ideals. Estructuralment, l’espectacle és similar a l’anterior. Els números musicals van seguits d’un poema, ara llegit pel tinent. El tercer acte és un sketch còmic, “La República va al metge”. El Paulino interpreta un metge republicà gai que rep la visita d’una pacient, la República Espanyola, interpretada per Carmela. Afirma que ha quedat embarassada d’un amant rus, interpretat pel Gustavete. En un número que explota totes les insinuacions sexuals que el públic vol imaginar, la Carmela convida el metge a introduir-li el termòmetre. Ell s’hi nega, excusant-se que està trencat.
La Carmela està profundament angoixada per haver estat obligada a trair la República davant dels soldats polonesos. La seva frustració puja a la superfície, posant en perill la credibilitat de la paròdia. L’sketch es desintegra a mesura que els soldats polonesos es rebel·len a les galeries i els feixistes s’enfureixen. La Carmela comença a cantar “¡Ai Carmela!” i baixa la bandera republicana per exposar els seus pits desafiant els crits anteriors de "Puta!" del públic. Un oficial nacionalista s’aixeca de les places, aixeca una pistola i dispara a la Carmela al front. El Gustavete recupera de sobte la veu, cridant amb angoixa, però la Carmela cau a terra morta.
L’escena següent mostra el Paulino i el Gustavete visitant la tomba rudimentària de la Carmela, que decoren amb flors i la pissarra del Gustavete, que ja no necessita ara que ha recuperat la veu. Les úniques paraules aquí les pronuncia el Gustavete –“Vinga, Paulino”– mentre se l’emporta. Els dos homes tornen a la carretera i la cançó “¡Ai Carmela!” s’escolta de fons.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada