(cinema espanyol) [77]
Valoració
Fitxa tècnica
- • Premio Sant Jordi (RNE) 1981
Direcció: Luis García Berlanga
Guió: Luis García Berlanga, Rafael Azcona
Producció: Impala
Distribució: In-Cine Compañía Industrial Cinematográfica
Actors: Luis Escobar, José Luis López Vázquez, Amparo Soler Leal, Luis Ciges, Mary Santpere
País: 🇪🇸 Espanya; idioma: castellà Relació d’aspecte: 16:9; color: color
Estrena: 30/03/1981
Títol original: Patrimonio nacional
[ Comèdia, seqüel·la, família ]
1 h. 52 min.
Wikipedia
Sinopsi
IMDb (7,0) (1,1K) | Filmaffinity (6,9) (5,9K):
“Segona entrega de la saga dels Leguineche precedida per La escopeta nacional i completada amb Nacional III. Després de la mort de Franco (1975) i la restauració de la Monarquia, el marquès de Leguineche torna al palau de Madrid. Després de trenta anys d’exili voluntari a la seva finca Los Tejadillos, es proposa acostar-se al Rei per reprendre la vida cortesana d’antany. Tot i això, no resulta gens fàcil accedir a la Casa Reial.”
Crítica
Tot i que és una segona part, poc hi té a veure amb l’original, excepte alguns dels personatges, convertint-se més aviat en un spin-off…
De tota la fauna que pul·lulava per La escopeta nacional, s’han centrat en la família Leguineche, pare (Luis Escobar), fill (José Luis López Vázquez), criat (Luis Ciges) i la nora bòrnia (Amparo Soler Leal), però ara li afegeixen la mare (Mary Santpere) i alguns personatges nous. Manté l’esperit de “pla seqüència inacabable, diàlegs sobreposats i gestió coreogràfica del conjunt coral”, però, en la meva opinió, perd pistonada.
Més enllà de que és una ficció muntada de forma còmica amb un punt de crítica, l’ambientació del palau és real (Palacio de Linares, avui Casa Amèrica) i, en algun moment, hi havia gent tan desorbitadament acabalada que ho podia pagar, quan més misèria hi havia. Classes, en diuen…
“Segona entrega de la saga dels Leguineche precedida per La escopeta nacional i completada amb Nacional III. Després de la mort de Franco (1975) i la restauració de la Monarquia, el marquès de Leguineche torna al palau de Madrid. Després de trenta anys d’exili voluntari a la seva finca Los Tejadillos, es proposa acostar-se al Rei per reprendre la vida cortesana d’antany. Tot i això, no resulta gens fàcil accedir a la Casa Reial.”
Resum (amb espòilers)
L’acció comença a Madrid, a la primavera de 1977. Amb la fi del règim franquista, el marquès de Leguineche posa fi al seu exili voluntari i torna al seu palau de Madrid per intentar reprendre l’esplendorosa vida cortesana d’abans… Passa que al palau hi habita la seva legítima esposa, l’Eugènia, comtessa de Santagón, una franquista acèrrima que viu en un llit amb rodes (tot i que camina perfectament) i observa uns costums del tot extravagants. Encara que al principi no els vol veure per allà, hi accedeix per deferència envers la seva nora Chus, amb tres condicions: no han de trepitjar la planta on ella viu perquè “és zona nacional”, el marquès de Leguineche i el seu fill, Luis José, s’han de fer càrrec del deute amb Hisenda i, finalment, han d’aconseguir un títol de cavaller de Malta o del Sant Sepulcre per al Goyo, el criat i actual amant de l’Eugènia. En efecte, l’Eugènia ha trencat la seva relació amb el Nacho, el seu amant oficial i bon amic del Leguineche, a qui no sembla importar-li gaire la situació.
Don José de Leguineche decideix incapacitar legalment la seva dona per intervenir-li els béns i poder finançar la reconstrucció del seu palau en ruïnes, per a la qual cosa només aconsegueix un préstec de mig milió de pessetes. El Luis José, per la seva banda, intenta subornar amb mil duros els inspectors d’Hisenda. Apareix per allà l’Álvaro, un nebot de l’Eugènia, cridat per don José per formar part del consell de família. Per interessar-lo en el repartiment, el marquès li ofereix la vila de Biarritz que posseeix la seva dona.
L’Eugènia s’assabenta, per mitjà del Nacho, el seu examant, dels propòsits del seu marit i exigeix al Nacho que el repti a duel. El marquès de Leguineche s’hi enfronta en un duel en què la víctima inesperada és l’Eugènia, que mor en esclatar-li l’escopeta amb què apunta tots dos. I el rumb dels fets pren un gir ben diferent…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada