Valoració
Fitxa tècnica
Direcció: Richard Donner
Guió: Valerie Curtin, Barry Levinson, Todd Walton (novel·la)
Actors: John Savage, David Morse, Diana Scarwid
[ Comèdia, drama, romanç ] 1h 53min
Sinopsi
IMDb (7,0):
“Discapacitat després d'un intent de suïcidi infructuós, un home troba un punt en comú en les ànimes amb problemes en un petit bar de barri.”
Crítica
Magnífics records de joventut: em va marcar molt!
Setze anys tenia la persona que està escrivint aquestes línies quan, en un cap de setmana normal, pagava una entrada de cinema a la guingueta del Diana i acabava el dia veient sis pel·lícules: la sessió doble del Diana, la sessió doble del Villamar i la sessió doble del Villamar 2 quan es va obrir una mica més tard. Aquests cinemes feien la competència al cinema Bosc, Bosque –que es deia aleshores–, que només n’oferia dues a Vilanova i la Geltrú.
[ Petit apunt que res té a veure amb això: Star Wars (1977) –La Guerra de las Galaxias, que era el títol que a nosaltres, en aquella època, ens va arribar– la vaig veure al Cinema Villamar, doncs tenia més capacitat que el Diana i era més modern. Tot i que és de 1977, a Vilanova i la Geltrú arribaria sis mesos més tard (potser ja primavera o estiu de 1978), que era l’habitual que tardava en arribar una pel·lícula d’estrena, respecte la capital, Barcelona. Normalment les entrades es compraven a la guingueta del Diana, però per aquest dia es va habilitar la guingueta del Villamar i hi va haver una cua considerable. Així doncs, jo tenia dotze anys, a pocs mesos de fer els tretze. Recordo haver anat al cinema amb el meu pare, però tots aquests records, al final, no sé ben bé què tenen de real i què de sobreescrit. ]
El record que tinc del Villamar 2 és que hi projectaven pel·lícules porno –en aquell moment en deien pel·lícules X–, però pel que explicaré a continuació, també hi projectaven pel·lícules d’autor o amb poca visibilitat. Evidentment, pagar l’entrada a un cinema només et permetia entrar en aquell cinema, però, també evidentment, es feia la vista grossa quan el personal es movia d’una sala a l’altra amb total impunitat sense haver de passar de nou per guingueta, amb l’excusa que s’anava a comprar crispetes i llaminadures al bar que era comú de les tres sales. I encara es feia la vista més grossa quan un menor d’edat entrava en una sala X.
Matitzat aquest record –desdibuixat amb el pas del temps, de ben segur–, recordo haver vist aquesta pel·lícula, de més a més amb moltes altres pel·lícules, però, en acabar, quedar-te amb cara estupefacta per haver vist una obra d’art i trobar-te amb la minúscula sala X mig buida. Molt poca gent va veure aquesta pel·lícula. I encara menys se’n va adonar de la meravella que acabaven de projectar. O això, o en aquell dia estava molt receptivament sensible.
Aquesta pel·lícula la vaig veure, òbviament, doblada a l’espanyol amb el títol Max’s Bar i sempre havia pensat que aquest era el títol original en anglès.
No recordava com començava la pel·lícula, però potser aquest inici impactant en la meva tendra innocència, va fer captar la meva atenció des del primer moment i va marcar aquest record tan ben gravat en la meva memòria i, potser per això també, em va agradar tant.
Resum (amb espòilers)
Després que un intent de suïcidi deixa un home anomenat Roary parcialment paralitzat, es troba vivint en una casa en mal estat a Oakland, Califòrnia. Passa molt de temps en un bar del barri, ple d'altres persones amb discapacitat, i es fa el millor amic del Jerry, el barman amb una cama dolenta.
El Jerry es va guanyar l'atenció i el respecte dels Golden State Warriors quan jugava amb un jugador i va perdre per poc. Després que el propietari del bar pateix un atac de cor, es contracta una nova cambrera anomenada Louise. El Roary desenvolupa sentiments romàntics per la Louise.
La sort del Jerry es gira quan un dels jugadors de bàsquet professional li deixa els diners per a una operació per arreglar-li la cama. Un cop guarit completament, el Jerry es converteix en una estrella del bàsquet, complint el seu somni de tota la vida. Tanmateix, abandona els seus vells amics fingint que mai van existir.
Més tard, els vells amics del Jerry comencen a molestar-lo per la seva negligència, el Roary visita el Jerry i el pressiona perquè visiti el bar. El Jerry ofereix una excusa a mitges per la seva absència i, malgrat els sentiments del Roary, comença a veure la Louise en secret.
Finalment, el Roary s'enfronta al Jerry sobre el seu comportament i ofereix algunes reflexions finals sobre la seva amistat i el que van voler dir el bar i els seus clients durant la seva recuperació. Després que el Roary se'n va, el Jerry reflexiona amb ira sobre les seves decisions passades.
El Roary es retroba amb la Louise. El Jerry torna al bar i revela les seves inseguretats als seus vells amics, que ho entenen de seguida.
Per primera vegada en vint-i-cinc anys el Max tanca el bar, perquè tothom pugui assistir al partit de bàsquet del Jerry.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada