Calle Mayor (1956)

[1344]

(cinema espanyol) [59]

Valoració

Fitxa tècnica

• Premio San Jorge de Cinematografía (RNE) (1957)

Direcció: Juan Antonio Bardem
Guió: Juan Antonio Bardem (obra de teatre: Carlos Arniches)
Música: Joseph Kosma, Isidro B. Maiztegui
Coproducció hispanofrancesa: Suevia Films, Play Art
Distribució: Suevia Films
Actors: Betsy Blair, José Suárez
Estrena: 06/09/1956
Títol original: Calle Mayor

• Grand Rue  en francès

[ Drama ]
1 h. 39 min.
Wikipedia

Sinopsi

IMDb (7,7) (1,8K)   |   Filmaffinity (8,0) (9,7K):
“Un grup d'amics decideix passar-s'ho bé i fer-li una broma a una dona soltera. Per tant, un d'ells ha de fingir que s'enamora d'ella.”

Crítica

Més enllà de la història (a la que han omès la part còmica del sainet original), m’agrada molt el tractament de la fotografia i encara més el de la llum…

Basada en una obra de teatre (sainet) de Carlos Arniches titulada La señorita de Trevélez estrenada el 1916.

Ja l’havia vist. L’última vegada no fa pas gaire, però no la tenia anotada.

Em recorda tantíssim aquelles tardes d’hivern amb l’ambient infestat del fum de tabac del “cafè, copa i puro” tan habituals després de dinar en les sobretaules socials…

És interessant llegir el poder polític que va acabar tenint el director, Juan Antonio Bardem, després de l’èxit de Muerte de un ciclista (1955), com la censura de l’època mantenia un estret pols amb el director que, fins i tot, el va detenir durant el rodatge acusat del “delicte d’opinió” (what the fuck!) i com els sindicats francesos de la co-producció el van recolzar, així com la mateixa actriu protagonista Betsy Blair (per cert, casada amb el Gene Kelly) i fins i tot el mateix Charles Chaplin.

Molt bona l’escena del saló de ball amb l’afinador en el moment en què li diuen la veritat a la Isabel. Per contra, excessivament angoixant l’escena final de l’estació de tren. Finalment, he trobat a faltar una millor resolució del final: massa seca, precipitada, sense possibilitat de venjança i desaparació total del Juan.

En qualsevol cas, es miri per on es miri, pel·liculot com una casa de pagès.

“Els habitants d’una petita ciutat provinciana viuen atrapats a les seves ràncies tradicions i costums. En aquest opressiu ambient, la Isabel, una dona soltera de trenta-cinc anys, se sent fracassada per no haver-se casat. El Juan i el seu grup d’amics, que combaten l’avorriment imaginant bromes pesades, fan creure a la Isabel que el Juan n’està enamorat i que li demanarà que es casi amb ell.”

Puntuació ≥7,0 a FilmAffinity de cinema espanyol en la dècada de 1950

• Bienvenido, Míster Marshall (1953)   |   (8,0) (FilmAffinity)
• Calle Mayor (1956)   |   (8,0) (FilmAffinity)
• Muerte de un ciclista (1955)   |   (7,8) (FilmAffinity)
• Surcos (1951)   |   (7,6) (FilmAffinity)
• Los peces rojos (1955)   |   (7,6) (FilmAffinity)
• Calabuch (1956)   |   (7,5) (FilmAffinity)
• Mi tío Jacinto (1956)   |   (7,5) (FilmAffinity)
• Aguaespejo granadino (1955)   |   (7,4) (FilmAffinity) (doc./curt)
• El pisito (1959)   |   (7,3) (FilmAffinity)
• Se vende un tranvía (1950)   |   (7,2) (FilmAffinity) (curt)
• Cielo negro (1951)   |   (7,2) (FilmAffinity)
• Historias de la radio (1955)   |   (7,2) (FilmAffinity)
• Los jueves, milagro (1957)   |   (7,2) (FilmAffinity)
• Orgullo (1955)   |   (7,2) (FilmAffinity)
• El último caballo (1950)   |   (7,0) (FilmAffinity)
• Condenados (1953)   |   (7,0) (FilmAffinity)
• El inquilino (1957)   |   (7,0) (FilmAffinity)
• La vida por delante (1958)   |   (7,0) (FilmAffinity)

Resum (amb espòilers)

La pel·lícula comença amb les imatges d’uns homes portant un taüt fins a un habitatge. Després se senten els crits d’enuig del senyor Tomás, que assegura no estar encara mort, sinó molt viu. Més tard, els autors de la broma riuen al casino mentre juguen al billar. Un pis més avall, el Federico, amic d’un dels bromistes anomenat Juan, parla amb el Tomás intentant convèncer-lo que escrigui en una revista de la capital. El veterà intel·lectual rebutja l’oferta i diu que té tot escrit i prefereix viure en aquesta petita ciutat provinciana.

El Juan i el Federico passegen i el primer saluda un grup de senyores entre les quals hi ha la Isabel, dona de trenta i tants anys considerada ja com a solterona. Quan, l’endemà, el Juan acomiada el Federico a l’estació del ferrocarril, es torna a trobar amb la Isabel i tots dos mantenen una relaxada i amable conversa. En arribar la trobada a orelles dels seus amics del casino, aquests ordeixen una broma consistent en que el Juan festegi a la Isabel, li declari el seu amor i li demani en matrimoni per, a continuació, desvetllar que tot és una broma. El Juan es resisteix inicialment, però acabarà accedint davant de la insistència dels seus amics.

El pla va tenint efecte. Una sèrie de trobades del Juan amb la Isabel despertaran l’interès d’aquesta, després la il·lusió i, finalment, l’amor. El fals galant es declara durant una processó i després la parella farà plans de casament. Simultàniament, el Juan manté trobades sexuals amb la Tonia, una prostituta que també n’està enamorada.

Conformi el pla avança, el Juan es va adonant del mal que la broma causarà a la Isabel i no sap com abandonar el pla sense fer mal a la dona. Durant una visita al pis en construcció que ella planeja comprar per a la seva vida en comú, sent la temptació d’assassinar-la llançant-la per un fossat però, lluny de fer-ho, li salva la vida quan ella està a punt de caure accidentalment. La seva preocupació el porta a demanar consell al seu amic Federico, que el torna a visitar des de la capital. Aquest li aconsella que expliqui la veritat a l’enganyada Isabel, però el Juan no gosa. Finalment, un dels amics ordeix la manera de posar fi a l’engany; al proper ball social durant el qual està previst anunciar el compromís, simularan haver descobert que el Juan ja està compromès. D’aquesta manera quedarà lliure. Encara que el Juan sembla complagut per la solució, el Federico s’encara amb el grup i els acusa de ser uns canalles.

Finalment, poques hores abans de la celebració del ball i després d’haver fugit el Juan, serà el Federico qui expliqui la veritat a la Isabel. Els somnis de l’enamorada es fan miques i s’adona que, a més de la solteria, haurà d’afrontar el ridícul. El Federico li suggereix que viatgi amb ell a la capital i s’hi estableixi, lliure de murmuracions. Tot i això, arribat el moment de la partida del tren, la Isabel no s’atreveix a abandonar el seu món i torna a casa. Allí contempla el carrer sota la pluja a través dels vidres de la finestra.