Cielo negro (1951)

[1351]

(cinema espanyol) [64]

Valoració

Fitxa tècnica

Direcció: Manuel Mur Oti
Guió: Antonio González Álvarez, Francisco Pierrá, Antonio Zozaya, Manuel Mur Oti (novel·la: Antonio Zozaya)
Música: Jesús García Leoz
Producció: Intercontinental Films
Distribució: PROCINES
Actors: Susana Canales, Fernando Rey, Luis Prendes
Estrena: 09/07/1951
Títol original: Cielo negro

[ Drama ]
1 h. 53 min.
Wikipedia

Sinopsi

IMDb (7,2) (406)   |   Filmaffinity (7,2) (1,8K):
“Una dona que treballa com a empleada en una botiga de moda ha de tenir cura de la seva mare malalta. Ella s’enamora d’un home bohemi.”

Crítica

Surrealísticament absurda: no he acabat entenent res i això que és bastant simple i lineal…

Basada en la novel·la curta d’Antonio Zozaya (1859-1943) titulada Miopita (1922).

Dins del cicle de cinema espanyol que estic repassant últimament, aquesta és la primera que no està restaurada i l’àudio és realment una pena. La imatge no sé si està restaurada, però conserva una gran qualitat, però l’audio està saturat, refregit i perd tots els greus, mostrant aquell so tan característic del Nodo espanyol.

D’aquesta pel·lícula no conservo cap record d’haver-la vist, tot i que, en algun moment, dona la sensació que potser sí…

Em sembla una versió massa evident de La Ventafocs. Per altra banda, el títol és massa dramàtic pel que acaba sent i està massa ensucrada per ser un drama; tampoc mostra la veritable realitat darrera la penuriosa vida de la societat de l’època…

El cap de pardals de la protagonista és excessívament superficial, fantasiosa, idealista i fora de lloc. Els diàlegs i la personalitat d’aquesta són poc consistents i, per tant, gens creïbles; semblen, en diferents moments, de persones diferents.

Una història que comença ben filada, es perd en detalls absurds i diàlegs contradictoris per acabar amb un final totalment disonant i sense cap sentit.

Diverses escenes van ser eliminades del muntatge abans de l’estrena, per això no apareixen alguns intèrprets presents als crèdits inicials.

“El film narra les desventures de l’Emilia, una humil modista que manlleva un luxós vestit de la casa de modes on treballa per a intentar enlluernar a un company de treball del qual s’ha enamorat.”

Puntuació ≥7,0 a FilmAffinity de cinema espanyol en la dècada de 1950

• Bienvenido, Míster Marshall (1953)   |   (8,0) (FilmAffinity)
• Calle Mayor (1956)   |   (8,0) (FilmAffinity)
• Muerte de un ciclista (1955)   |   (7,8) (FilmAffinity)
• Surcos (1951)   |   (7,6) (FilmAffinity)
• Los peces rojos (1955)   |   (7,6) (FilmAffinity)
• Calabuch (1956)   |   (7,5) (FilmAffinity)
• Mi tío Jacinto (1956)   |   (7,5) (FilmAffinity)
• Aguaespejo granadino (1955)   |   (7,4) (FilmAffinity) (doc./curt)
• El pisito (1959)   |   (7,3) (FilmAffinity)
• Se vende un tranvía (1950)   |   (7,2) (FilmAffinity) (curt)
• Cielo negro (1951)   |   (7,2) (FilmAffinity)
• Historias de la radio (1955)   |   (7,2) (FilmAffinity)
• Los jueves, milagro (1957)   |   (7,2) (FilmAffinity)
• Orgullo (1955)   |   (7,2) (FilmAffinity)
• El último caballo (1950)   |   (7,0) (FilmAffinity)
• Condenados (1953)   |   (7,0) (FilmAffinity)
• El inquilino (1957)   |   (7,0) (FilmAffinity)
• La vida por delante (1958)   |   (7,0) (FilmAffinity)

Resum (amb espòilers)

L’Emilia, una modesta empleada d’una casa de modes amb incipients problemes de visió, és convidada a anar a la revetlla per un amic, el Ricardo Fortuny, a qui ha fet un favor traduint unes cartes del francès i del qual està perdudament enamorada. Com que no té cap vestit adequat, n’agafa un de la botiga sense permís.

L’amic, que és només això, un amic, no està pas interessat en ella, a més, té una xicota que és model i companya de feina de l’Emilia i, a la revetlla, li fa saber que se n’anirà a València a continuar els seus somnis i projectes. Al final, degut a un aiguat sobtat i una desbanda de gent, no poden despedir-se i l’Emilia perd els vidres de les ulleres.

Al tornar a la feina és despatxada pel robatori tot i que està disposada a tornar-lo. Es posa buscar feina i, com no té ulleres, no pot llegir els minúsculs anuncis dels diaris, així que es presenta ella en persona a moltes botigues sempre amb resultat negatiu. Finalment troba feina en una farmacèutica de les monges (?).

La Lola, l’ex-xicota del Ricardo Fortuny, amb ganes de revenja, li dona una adreça falsa del Ricardo a València: en realitat és d’un cosí seu. Ho fa només per saber quines tonteries d’enamorada li explica i per riure-se’n més tard amb les companyes. Per continuar la broma, la malèfica ex-xicota contacta un poeta bohemi, l’Ángel, que malviu a canvi d’un cafè amb llet i un parell de crusants, per escriure-li cartes d’amor en resposta.

Amb el temps, la mare de l’Emilia es posa pitjor i és a punt de morir. En les cartes, el fals Ricardo li diu que abans del dia trenta anirà a visitar-la per demanar-li la mà per casar-s’hi, però l’Ángel refusa a continuar la broma i contacta en persona amb l’Emilia per descobrir la farsa.

Sabent que la mare de l’Emilia ara sí té els dies comptats, l’Emilia es presenta a la casa de l’Angel per dir-li que fingeixi ser el Ricardo davant la seva mare abans de morir. Li dona uns diners perquè vesteixi elegantment i així ho fa durant uns quants dies fins que finalment mor.

Paral·lelament, l’Emilia ha anat a veure l’oftalmòleg i li diu que ha de deixar de treballar i d’utilitzar la vista, doncs, en poc temps, acabarà de perdre la visió totalment. Just quan torna angoixada amb la fatídica notíca es troba el vetllatori a casa seva amb la mare morta.

Desesperada, intenta suïcidar-se tirant-se per un pont, però quan ja està abraonada damunt la barana comencen a sonar les campanes i desisteix. Sota una pluja incesant va corrents a l’església i fa una última súplica/exaltació d’allò que va patir Jesucrist abans de morir.