El ceptre d'Ottokar (1939)

[396]

Valoració

Fitxa tècnica

Hergé (guió, dibuix i tinta)
Joaquim Ventalló (traducció)
(Le Sceptre d'Ottokar)

[ Còmic europeu, línia clara ] (ed. 2017)
Editorial Joventut

64 pàgines color - 23 x 30 cm
Viquipèdia   |   tintin.com (fr)

Sinopsi

Whakoom:
“Quan en Tintín troba i recull una cartera oblidada en un banc públic, no es pot ni imaginar que això el portarà a viatjar fins al país de Sildàvia, situat al centre dels Balcans. Allí s’assabenta d’una conspiració que vol robar el ceptre del rei Muskar XII, sense el qual el rei no pot seguir regnant. A més, el país veí, Bordúria, té clares intencions d’envair-los. La trama està clarament influïda per l’època.

La història es va publicar a Le Petit Vingtième des del 4 d’agost de 1938 al 10 d’agost de l’any següent. Els signes que aleshores anunciaven l’esclat de la segona guerra mundial eren evidents i nombrosos. L’Alemanya de Hitler preparava la invasió d’Àustria, que va quedar annexionada, convertint-se així en una província més del tercer Reich. Veiem en El ceptre d’Ottokar com Bordúria intenta annexionar-se el regne de Sildàvia, amb l’ajut d’un tal Musstler (el nom del qual és una composició de Mussolini i Hitler). Els borduris es poden identificar com els nazis en moltíssims aspectes: els noms dels personatges, els uniformes que porten, els avions, àdhuc la seva tàctica d’infiltració a Sildàvia.

L’any 1947 va ser reeditada en color.”

Crítica

La prèvia a l’Alemanya nazi…

Tot i que, originalment, es va publicar en blanc i negre a la revista Le Petit Vingtième entre 1938 i 1939, no he sabut trobar originals d’aquest àlbum en blanc i negre i no puc assegurar que Tintín tingués el cap totalment rodó, com fins ara, doncs les portades de 1939 i 1942 ja apareix lleugerament elíptic. El que està clar és que al 1947 ja era com el coneixem ara.

Mussolini + Hitler = Musstler, el cap de Bordúria, país imaginari amb intencions d’invasió a Sildàvia, amb monarquia que s’aguanta gràcies al ceptre d’Ottokar, que recolza Tintín…

No m’agrada pas la manera primitiva de donar color a fotomecànica amb ple de groc per un cotxe, ple de magenta per un altre, dipòsit de gasolina de la moto ple de cyan, teulades vermelles magenta amb groc… Igualment, el dibuix, tot i tenir ja la cara ovalada pròpia del Tintín que jo he conegut, encara no està prou ben dibuixada. Caldrà esperar a les revisions o àlbums nous a partir de 1945 per reconèixer l’autèntic Tintín.

Per altra banda, després de tantes edicions, hi han errades garrafals de català i no són acepcions antigues o d’abans dels diacrítics de l’IEC…

Tintín al país dels soviets
(1930)

Tintín al Congo
(1931)

Tintín a Amèrica
(1932)

Els cigars del faraó
(1934)

El lotus blau
(1936)

L'orella escapçada
(1937)

L'illa Negra
(1938)

El ceptre d'Ottokar
(1939)

El cranc de les pinces d'or
(1941)

L'estel misteriós
(1942)

El secret de l'Unicorn
(1943)

El tresor de Rackham el Roig
(1944)

Les set boles de cristall
(1948)

El temple del sol
(1949)

Tintín al país de l'or negre
(1950)

Objectiu: la Lluna
(1953)

Hem caminat damunt la Lluna
(1954)

L'afer Tornassol
(1956)

Stoc de coc
(1958)

Tintín al Tibet
(1960)

Les joies de la Castafiore
(1963)

Vol 714 a Sidney
(1968)

Tintín i els «Pícaros»
(1976)

Tintín i l'Art-Alfa
(1986)

Resum (amb espòilers)

Tintín viatja aquest cop cap a un país imaginari: Sildàvia. Allí roben un ceptre que és necessari perquè el dia de San Vladimir el rei sildau pugui continuar regnant. Tintín s'assabenta que és el país enemic de Bordúria qui l'ha robat per a poder envair-los i el recupera, convertint-se en un heroi nacional. La història del conflicte Sildàvia - Bordúria guarda certa similitud amb conflictes de l'època a Europa.

Curiositats i context (tintin.com)

El ceptre d'Ottokar (1939) és un cop d’efecte d'Hergé que apunta a Alemanya en aquesta aventura. El descobriment d'una tovallola oblidada en un banc porta en Tintín a Praga, després a Syldavia. Tintín salvarà Syldàvia i el seu Regne d'un cop d'estat feixista.

“Va ser un amic qui em va donar la idea d'aquesta història. Parla d'un Anschluss avortat (en alemany "annexió, apego"), per a disgust del malvat Müsstler. També hi ha, amb la dualitat dels bessons Halambic, el tema dels germans enemics. I torna a ser el naixement del coronel Boris Jorgen, ajudant de camp del rei de Sildàvia.” (Hergé a Tintín i jo, Numa Sadoul, Ed. Casterman, p.153).

Les portades de El ceptre d'Ottokar de 1939 a 1967

Una inclinació a la perfecció

La portada de El ceptre d'Ottokar reproduïda a continuació (dreta) mereix tota la vostra atenció. De fet, és un àlbum de 1942 que el mateix Hergé va reelaborar per fer el títol més llegible!

Només cal comparar-lo amb la portada de l'esquerra per adonar-se de com, gràcies al pergamí on l'ha col·locat Hergé, el títol et salta literalment. Aquesta idea es mantindria quan l'àlbum es va redissenyar el 1947.

Què passa amb els Dupondt? L'armari

Perdó! els clips de mitjons de Dupondt són sens dubte els elements menys coneguts de la gamma de roba dels dos detectius.

A dir la veritat, aquests complements que avui han caigut en desús només apareixen en una i única ocasió: quan, esquinçats per l'explosió d'una bomba, els pantalons dels Dupondt deixen veure la part baixa de les cames.

Amb molt de gust!

On és Syldavia? No el busqueu al mapa: no hi és. Hergé va inventar aquest petit regne amb els propòsits de la seva història i, com veureu quan llegiu el fulletó que consulta Tintín, li ha forjat una història i fins i tot un llenguatge.

Procedent del patois de Brussel·les, del qual incorpora els components francès i holandès, Syldave manlleva molt de les llengües eslaves. Així, per exemple, "gendarmeria" s'anomena "gendarmaskaïa". Fàcil, oi?

La diva i la seguretat: Compte amb els decibels

Aquesta aventura marca l'aparició del personatge femení: Bianca Castafiore de La Scala de Milà. La primera trobada entre Tintín i Bianca no va molt bé. Fes-hi una ullada!

Tintín està una mica sorprès per aquesta veu inigualable. Per sort, les finestres del cotxe estan segures! Tintín troba la primera excusa per escapar dels encants de Bianca Castafiore.


Sota els ulls d'Hergé: Com Hitchcock

Hergé va tenir el plaer de representar-se a si mateix als seus còmics. El mestre de la línia clara mai ho va convertir en un hàbit. Al ceptre del rei Ottokar, Hergé s'escenifica dues vegades: primer entre els testimonis de la detenció de Tintín per part dels guàrdies reials.

Després, entre els alts dignataris davant els quals Tintín avança per ser guardonat amb l'Ordre del Pelicà d'Or pel rei Muskar XII.

L'hem trobat!

“El ceptre d'Ottokar existeix, i Hergé no ho sabia. L'any 1976, les obres de restauració de la catedral de Sant Vito, al castell de Praga, van posar de manifest els atributs reials d'Ottokar II, rei de Bohèmia (1230-1278) i membre de la dinastia Přemyslid.

El ceptre figurava entre aquests atributs: un tresor de cinc segles…” (Numa Sadoul, Tintin et moi, Ed. Casterman, p.155).

Col·lecció

• Tintín al país dels soviets (1930)
• Tintín al Congo (1931)
• Tintín a Amèrica (1932)
• Els cigars del faraó (1934)
• El lotus blau (1936)
• L'orella escapçada (1937)
• L'illa Negra (1938)
• El ceptre d'Ottokar (1939)
• El cranc de les pinces d'or (1941)
• L'estel misteriós (1942)
• El secret de l'Unicorn (1943)
• El tresor de Rackham el Roig (1944)
• Les set boles de cristall (1948)
• El temple del sol (1949)
• Tintín al país de l'or negre (1950)
• Objectiu: la Lluna (1953)
• Hem caminat damunt la Lluna (1954)
• L'afer Tornassol (1956)
• Stoc de coc (1958)
• Tintín al Tibet (1960)
• Les joies de la Castafiore (1963)
• Vol 714 a Sidney (1968)
• Tintín i els «Pícaros» (1976)
• Tintín i l’Art-Alfa (1986)