En què pensen les noietes avui en dia?

Necessito treure’m de sobre el que m’acaba de passar; això ho haig d’explicar aquí, perquè sinó no sembla creïble. A més, anotat aquí, sabré en el futur el dia en què va passar aquesta anècdota.

Dimecres, 23 d’agost de 2023. Una del migdia, en la fase final de l’última onada de calor (esperem) d’aquest estiu: 35 °C.

Jo vinc de comprar del súper amb tres garrafes d’aigua de 8 l., convenientment ben col·locades al carret i la bossa gegant de l’Ikea carregada amb el paquet de paper de vàter, iougurts i pastanagues, penjada de l’espatlla esquerra. Aquesta ha estat la compra d’avui. Estic al carrer de pujada, amarat de suor i a deu metres de la porta de casa.

Baixant, en direcció contrària, una noieta de no més de catorze anys –realment, més aviat dotze o tretze– que va, distretament, buscant alguna cosa pel terra. Pantalons curts i samarreta retallada amb el melic a l’aire. Una noieta ben normal, com qualsevol altra de la seva edat.

Ara bé, la samarreta tan retallada que, per sota, se li entreveuen els petits pits recentment fornejats i acabats de brotar aquesta passada primavera, sense sostenidor, com toca per l’edat i per la calorada. A punt de creuar-nos, just a un metre meu, una petita aturada amb el que sembla el gest d’haver trobat el que buscava, però no, només aixeca el braç dret per rascar-se el clatell. El necessari per deixar completament al descobert el pit dret i part del pit esquerra. Pits petits, ben formats amb aureoles grans.

En aquest punt… què? Què haig de fer, què haig de pensar, què haig de dir… QUÈ?

I la noieta… la nena (dotze o tretze anys), què? En què pensa? És obvi que, d’alguna manera, té més que testejat el retall de la samarreta i les posicions que deixen els pits al descobert i que està tantejant la resposta de la gent del seu voltant. Però… QUÈ?

En què pensen les noietes avui en dia?

“Jo he vist coses que vosaltres no creuríeu. Atacar naus en flames més enllà d'Orió. He vist raigs-C brillar a la foscor prop de la Porta de Tannhäuser. Tots aquests moments es perdran en el temps, com llàgrimes a la pluja. És hora de morir.”

[   Roy Batty (replicant i malfactor) a Rick Deckard (humà i detectiu)
a Blade Runner (1982) (Somien els androides amb ovelles elèctriques?)   ]

Realment he vist moltes coses, molt estranyes i difícils d’explicar (ni cal parlar de justificar-les):

• he vist fornicar analment de manera convulsiva dos homes joves en un replà d’una baixada mentre anava corrents per la muntanya a dos metres del camí;
• he vist, en diverses ocasions diferents, persones diferents, llocs diferents, homes joves en solitari caminar amb la cuca a l’aire, amb o sense samarreta i motxilla a l’esquena, una estampa difícil d’oblidar, entre altres coses, perquè, en un moment o altre, m’hi he hagut de creuar i la meva expressió intentant evitar la mirada devien ser tot un poema;
• i moltes altres coses que, per sort, la meva memòria ha sabut esborrar convenientment…