Regne Unit, Gran Bretanya, Anglaterra, illes Britàniques…

Regne Unit

(UK: United Kingdom)

(Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord)

Estat conformat per quatre nacions / països:

• Anglaterra,
• País de Gal·les,
• Escòcia i
• Irlanda del Nord.

Gran Bretanya

(GB: Great Britan)

Illa més gran de les Illes Britàniques. Composta per tres nacions / països:

• Anglaterra,
• País de Gal·les i
• Escòcia.

Anglaterra

(GB-EN: England)

Nació / país que
conforma el Regne Unit
(i la Gran Bretanya).

Gal·les

(GB-WLS: Wales / Cymru)

Nació / país que conforma el Regne Unit
(i la Gran Bretanya).

Escòcia

(GB-SCT: Scotland)

Nació / país que conforma el Regne Unit
(i la Gran Bretanya).

Irlanda del Nord

(UK-NIR: Northern Ireland)

Regió administrativa que conforma el Regne Unit.

Illes Britàniques

(British Isles)

(British Islands)

Arxipèlag d’illes al nord-oest de la costa europea, entre la Mar del Nord i l'oceà Atlàntic, format per:

• Gran Bretanya,
• Irlanda,
• Man,
• Wight,
• les Shetland,
• les Hèbrides,
• les Òrcades i
• moltes altres illes menors que hi són properes.

Les British Islands, a diferència de les British Isles, les conformen només les illes de la Gran Bretanya.

Irlanda

(IE: Ireland / Éire)

(República d’Irlanda)

Estat sobirà que forma part de l’illa d’Irlanda, la segona més gran de les Illes Britàniques després de l’illa de Gran Bretanya.

Bretanya

(Bretagne / Breizh)

(França)

Regió de França, altrament anomenada regió històrica o estat històric. També coneguda per la Petita Bretanya en contraposició a la Gran Bretanya.

Thrombocid Forte, el medicament placebo

Context:

Mai he tingut dolors a les cames i mai he necessitat cap “alleugerador” del dolor típic de cames pesades. Amb tot, degut a que tinc/tenia unes varius impressionants a les cames des de ben jove –calculo que sobre els setze anys ja eren prou notòries–, ara m’han aconsellat operar-me de varius per evitar possibles futurs problemes de trombosi de la vena safena major i la probable embòlia pulmonar.

Després d’any i mig en llista d’espera, d’un dia per un altre m’han donat cita per les proves pre-operatòries i per la cirurgia ambulatòria de la cama esquerra. Ha anat ràpid i bé… tan bé com es podria esperar després d’efectuar nou incisions a les cames per tallar les varius i cosir amb divuit punts per deixar-ho tot net i pulit.

Òbviament cama inflamada i dificultat per posar el peu a terra, però al cap de pocs dies, i ranquejant per compensar la distribució del pes, mica en mica he pogut anar caminant, fins al punt de presentar-me a treure’m els punts, cinc dies després, caminant des de casa (cinquanta minuts d’anada i cinquanta de tornada). En el moment de retirar els punts també m’han donat indicacions de les cures a realitzar a partir d’ara:

• Thrombocid Forte 5mg/g dos cops al dia durant una setmana
• Oli de rosa mosqueta cada nit durant dos mesos

La qüestió és que m’ha soprès que el Thrombocid Forte no estigui inclòs en la Seguretat Social i hagis de pagar-ne l’import íntegre. També m’ha sorprès que, a part dels habituals inconvenients després d’una cirurgia, tampoc es pot dir que, tot i aplicar la pomada, tingui gaires beneficis més enllà dels habituals del lleuger massatge i posicionar la cama en alt naturals. Així que m’he posat a investigar i he arribat a la conclusió que:

Thrombocid Forte
és un medicament placebo

Realment, no sé per a què serveix* el Thrombocid Forte, però el que sí sé és que no serveix per a tot això:

• no evita la formació de trombes o flebitis a les varius,
• no és el tractament d’elecció per a la trombosi venosa o flebitis,
• no tracta les varius, ni en disminueix la mida, ni en frena l’evolució,
• no evita l‘aparició d'ulceres venoses, ni està indicat en el tractament,
• no tracta les aranyes vasculars ni fa que desapareguin,
• no disminueix l'edema, ni tracta la inflor a les cames en pacients amb varius
• no té propietats analgèsiques, ni s’indica pel cansament de les cames,
• no hi ha recomanació del seu ús per al tractament del dolor articular o muscular,
• no “millora la circulació” (expressió totalment ambigua) ja que no exerceix acció directa sobre el sistema arterial ni ha demostrat tenir capacitat d’acció sobre la paret o el sistema valvular de les venes,
• no tracta la cel·lulitis, ni disminueix el volum de les cames,
• no hi ha indicació per al seu ús per al tractament de les ulleres o bosses als ulls. (pot provocar dermatitis de contacte o conjuntivitis).

Cap guia internacional ni document de consens inclou la indicació d’aquest tipus de tractament per a la insuficiència venosa, per la limitada evidència que hi ha de la seva efectivitat. No hi ha cap recomanació recolzada per la comunitat científica per al seu ús. No hi ha estudis rellevants respecte a la seva eficàcia i, a més, és coneguda la possibilitat de complicacions de tipus al·lèrgic o dermatitis per algun dels seus excipients, per la qual cosa el seu ús està contraindicat en pacients amb canvis crònics a la pell per les varius.

(*): Serveix per al tractament de símptomes derivats de les varius com són la sensació de pesadesa i tibantor (Thrombocid Forte) i el tractament d’hematomes (Thrombocid Normal).

Hundun (混沌)

Hundun (xinès: 混沌; pinyin: Hùndùn; Wade–Giles: Hun4-tun4; lit. 'confusió confusa') és tant un “ésser llegendari sense rostre” en la mitologia xinesa com el “caos primordial i central” en la cosmogonia xinesa, comparable amb l’ou del món.

confusió confusa

Hundun es va estendre semànticament d’un mític “caos primordial; estat nebulós de l’univers abans que el cel i la terra se separessin” per significar “inintel·ligible; caòtic; desordenat; mentalment dens; innocent com un nen’.

Frases, cites i refranys: correlació no implica causalitat

“Cum hoc
ergo propter hoc.”


Cum hoc ergo propter hoc* és una fal·làcia lògica que afirma que dos esdeveniments que ocorren al mateix temps tenen una relació causa-efecte. En aquest tipus de fal·làcia lògica, es fa una conclusió prematura sobre la causalitat després d'observar una relació entre dos o més fets.

(*) Lit. juntament amb això, llavors a conseqüència d'això.

[  Viquipèdia  ]

En què pensen les noietes avui en dia?

Necessito treure’m de sobre el que m’acaba de passar; això ho haig d’explicar aquí, perquè sinó no sembla creïble. A més, anotat aquí, sabré en el futur el dia en què va passar aquesta anècdota.

Dimecres, 23 d’agost de 2023. Una del migdia, en la fase final de l’última onada de calor (esperem) d’aquest estiu: 35 °C.

Jo vinc de comprar del súper amb tres garrafes d’aigua de 8 l., convenientment ben col·locades al carret i la bossa gegant de l’Ikea carregada amb el paquet de paper de vàter, iougurts i pastanagues, penjada de l’espatlla esquerra. Aquesta ha estat la compra d’avui. Estic al carrer de pujada, amarat de suor i a deu metres de la porta de casa.

Baixant, en direcció contrària, una noieta de no més de catorze anys –realment, més aviat dotze o tretze– que va, distretament, buscant alguna cosa pel terra. Pantalons curts i samarreta retallada amb el melic a l’aire. Una noieta ben normal, com qualsevol altra de la seva edat.

Ara bé, la samarreta tan retallada que, per sota, se li entreveuen els petits pits recentment fornejats i acabats de brotar aquesta passada primavera, sense sostenidor, com toca per l’edat i per la calorada. A punt de creuar-nos, just a un metre meu, una petita aturada amb el que sembla el gest d’haver trobat el que buscava, però no, només aixeca el braç dret per rascar-se el clatell. El necessari per deixar completament al descobert el pit dret i part del pit esquerra. Pits petits, ben formats amb aureoles grans.

En aquest punt… què? Què haig de fer, què haig de pensar, què haig de dir… QUÈ?

I la noieta… la nena (dotze o tretze anys), què? En què pensa? És obvi que, d’alguna manera, té més que testejat el retall de la samarreta i les posicions que deixen els pits al descobert i que està tantejant la resposta de la gent del seu voltant. Però… QUÈ?

En què pensen les noietes avui en dia?

“Jo he vist coses que vosaltres no creuríeu. Atacar naus en flames més enllà d'Orió. He vist raigs-C brillar a la foscor prop de la Porta de Tannhäuser. Tots aquests moments es perdran en el temps, com llàgrimes a la pluja. És hora de morir.”

[   Roy Batty (replicant i malfactor) a Rick Deckard (humà i detectiu)
a Blade Runner (1982) (Somien els androides amb ovelles elèctriques?)   ]

Realment he vist moltes coses, molt estranyes i difícils d’explicar (ni cal parlar de justificar-les):

• he vist fornicar analment de manera convulsiva dos homes joves en un replà d’una baixada mentre anava corrents per la muntanya a dos metres del camí;
• he vist, en diverses ocasions diferents, persones diferents, llocs diferents, homes joves en solitari caminar amb la cuca a l’aire, amb o sense samarreta i motxilla a l’esquena, una estampa difícil d’oblidar, entre altres coses, perquè, en un moment o altre, m’hi he hagut de creuar i la meva expressió intentant evitar la mirada devien ser tot un poema;
• i moltes altres coses que, per sort, la meva memòria ha sabut esborrar convenientment…

Alerta a navegants…

La Llei de Partits is coming.

Equidistants del món…

Qué desastre®

QUÉ DESASTRE is a trademark of EQUIDISTANT WORD, Inc.

“Fortasec”

#larealitatsuperalaficcio #1O

“The Day the Earth Stood Still”

#larealitatsuperalaficcio #1O

“Estan bojos aquests romans!”

#larealitatsuperalaficcio #1O

“¡Más madera! ¡Esto es la guerra!”

#larealitatsuperalaficcio #1O

Parrús

[ 1984 (1984) ]

Per què ja no es veuen parrusos com Déu mana a les pelis? Doncs no ho sé… Ara va tot rasuradet, però és que tampoc es mostra res i molt rarament s’arriba a veure un mugró. És pecat!

Estem vivint des de fa temps una època de neo-puritarisme sense precedents. En comptes d’anar endavant, anem enrera.

Infoxicació i endogàmia

En el moment en que ens trobem en el que per estar ben informat has de triar acuradament la informació que reps, per poder-la triar adequadament n’has de rebre una gran quantitat per poder-ne fer un correcte destriament i, en aquest punt, ens trobem amb un “mal” que fins ara no havia existit mai: la infoxicació. Cal “separar el gra de la palla”. És per això que la gent amb una mica de criteri selecciona les fonts d’informació que rep i, amb el mateix criteri, contrasta aquesta informació mirant per exemple el que diuen des de l’altra banda.

A mi personalment, aquest contrast el faig al principi, però quan aquesta altra banda –no són sempre els mateixos i no n’és un sinó que en poden ser molts diferents– que intenta manipular la informació la dóna sempre amb el mateix to, arriba un punt que ja no l’escolto. La deixo de seguir. Me l’amago perquè segons quina insistència en un discurs concret m’arriba a cansar molt.

Amb aquest plantejament acabes en una situació en que només acabes informant-te de les coses que són de la teva mateixa corda i pensament, la qual cosa em porta a la següent reflexió: si en l’evolució de l’espècie humana el que millora l’espècie és la barreja com més diferent millor i el que l’espatlla és la procreació entre individus d’un grup massa tancat –una mateixa família–, l’endogàmia, això podria passar amb la informació que rebem?

Bé… per pensar-hi.

Bon Nadal?

Sí, home sí…
Bon Nadal també!

(Vatua l’olla! Sembla que si no desitges bones festes ets maleducat!)

Pertorbardor…

Sempre m’ha semblat inquietant un piano construït en totxanes i el seu seient igual… m’ha deixat intranquil. (El llit també està fet de totxanes, però em consta que això és més normal… per exemple en els llits d’aigua).

Fludrocortisona (0,1 mg) is over…

Spain is different! o no… sembla ser que el “problema” està bastant globalitzat… “Mal de muchos, consuelo de tontos.”

La qüestió és que, si ets tant despistat com jo, sàpigues que des de fa ben bé 5 mesos hi ha desabastiment d’Astonin (Merck) a Espanya i no està previst que en torni a haver fins a inicis d’octubre. “¡Ole tus huevos!” Si pel que sigui necessites fludrocortisona (Addison) per “viure” i tens la mala sort d’haver nascut al sud d’Europa, ja et pots morir! perquè les màfies de les farmacèutiques i altres interessos comercials han decidit tallar la distribuició de fludrocortisona a Espanya (entre altres païssos del món).

La bona notícia és que des de CatSalut han provisionat les farmàcies dels hospitals de referència per zona (a Vilanova i la Geltrú és l’Hospital Residènica Sant Camil - Consorci Sanitari del Garraf) amb un medicament genèric que han comprat ves-a-saber-on i que necessita nevera per conservació… i que dispensen de manera bastant racionada, però suficient per un mes. Així que cal saber que, acudint al metge de capçalera, notificant el problema i demanant un informe de la medicació i/o recepta electrònica, només cal atansar-se a l’hospital de referència i demanar-ho allà. Simple i fàcil… si ho saps…

De res.

Algú se’n recorda?

Seguint la línia editorial de l’Algú se’n recorda del “Esto sólo lo arreglamos entre todos”?, i únicament com a exercici memorístic, volia parlar aquí d’uns temes que, en un moment donat, van tenir molta rellevància i, amb el pas del temps, s’han anat diluint com un sucre en el cafè i ara ningú en parla… De fet, de les coses que volia comentar, tot documentant-me, alguna cosa sí havia canviat i no me n’havia assabentat.

El primer tema era els “no vull pagar” els peatges de les autopistes. Primer semblava una revolta popular i ara l’ha cosa s’ha reconduit en un “no vull passar”, com dient, per expressar la nostra queixa passarem per altres vies alternatives i gratuïtes… En fi… sense comentaris.

El segon tema era el conseller de Sanitat de la Comunitat de Madrid, Javier Rodríguez, amb les seves contínues pixades fora de test referents al brot d’ebola. Donava per fet que el bon home encara hi era en el seu càrrec, però finalment he vist que va ser destituit el 4 de desembre de 2014. No ho recordava…

I per acabar el tercer tema era, si fa no fa el mateix d’aquest segon punt, el cas del director general de la Guàrdia Civil, Arsenio Fernández de Mesa Díaz del Río, amb les seus comentaris fora de to referent als immigrants intentant saltar les reixes de Ceuta i Melilla.

Doncs això… algú se’n recorda? Temes molt roents dels que sembla tothom n’acaba tenint una opinió formada i després, apuntant un perfil baix, tothom se n’oblida.

He dit!

Peres i pomes

Hi ha una cosa que ja fa anys que em bullia per dintre però preferia deixar-la aparcada… “el temps ho cura tot”, pensava. Ara he llegit un paperet i se m’ha tornat a regirar tot. Així que, com a teràpia personal, aquí exposo amb metàfores el que diu el paperet per, entre altres coses, recordar-ho més endavant.

• Li he comprat a un jardiner un pomer.
• El meu veí em diu que, així per sobre, té 28 pomes.
• Un conegut ha col·laborat amb la compra de 7 peres, que representa el 25% del total de pomes.
• Si s’hagués venut aquest pomer en el moment que tenia 28 pomes, s’hauria de fer l’operació de 28 pomes - 7 peres = 21 pomes.
• En aquest punt només caldria repartir a parts iguals les 21 pomes entre la gent amb qui voldria compartir-les i ja està. Si ho vull repartir entre 3, per posar un número, a cadasú li tocaran 7 pomes.
• Però el temps passa i el pomer podria fer més pomes o perdre-les i quedar-se pelat, així que, segons els meus càlculs, hem de treballar amb percentatges i la cosa quedarà així:
1. si el pomer tingués 100 pomes, 100% - 25% = 75% = 75 pomes a repartir en parts iguals (25 pomes),
2. però si es donés el cas que al pomer només li quedessin 8 pomes, 100% - 25% = 75% = 6 pomes a repartir en parts iguals (2 pomes).
• Per cert… he dit que encara haig de pagar aquest pomer i que, de fet, no tinc res?
1. en el primer cas, de les 25 pomes que queden per cadascú, aportant-ne només 7 per cap, encara quedarien 18 pomes per gaudir-ne,
2. però en el segon cas, 2 pomes, encara queden per pagar-ne 5 per cap…

En qualsevol cas aquests són els meus càlculs… em signes aquí per mostrar-me que estàs conforme?

Peres, pomes, unitats absolutes, percentatges, el jardiner i el tonto del veí… Déu n’hi do! Al final tot sóna una mica com el conte de la lletera, oi?

No recordo que ningú m’hagi preguntat mai si volia que em regalessin 18 pomes, 7 pomes o haver-ne de pagar 5. Per això escric això aquí, per recordar-me’n…

Caritat a domicili

Això és el que acabo de donar com ajuda a algú que ha trucat a la meva porta dient-me que tenia l’edat que tinc jo, el temps que portava sense treballar, la falta d’ofertes de treball malgrat la disposició total, l’esgotament de les prestacions… En definitiva era un “altre jo”.

Xerrant, xerrant, al final m’he enterat que, tot i que ha de passar pel tràngol d’haver d’anar trucant porta per porta demanant algun tipus d’ajuda (en metàl·lic o en feina), no està pitjor que jo…

En tot cas, com a mínim, solidaritat! En el moment de donar-ho no m’ha sabut gens de greu, amb el que sóc jo per mirar-me i remirar-me les coses quan haig de comprar alguna cosa, però ara ja m’està fent rum-rum la panxa… En el fons som el que som i mai canviarem: “Fent veure que no passa res, amb aquell optimisme malaltís que ens fa conformar-nos amb la meitat de nosaltres... Ara tan sols ens sobrevivim.”

[ Roger Mas. DP. Fragment de Rebequeria. ]

Una cosa més: de veritat existeix el karma? Allò que projectem acaba tornant a nosaltres? Ai las!

Les Roquetes de Sant Pere de Ribes

“Som a l’any 15 del segle XXI. Tota la costa catalana està ocupada per pixapins barcelonins –i de l’àrea metropolitana– que no saben diferenciar entre una E oberta i una E tancada (“hola, sóc de Barsalona…”) Tota? No! Un poblet d’irreductible gent humil, majoritàriament castellanoparlant, resisteix encara i sempre a l’invasor just al costat de Vilanova i la Geltrú (pagant els seus impostos a Sant Pere de Ribes…). I a sobre són dels pocs que mantenen la retolació en català!”

“Som a l’any 50 abans de Jesucrist. Tota la Gàl·lia està ocupada pels romans… Tota? No! Un poblet d’irreductibles gals resisteix encara i sempre a l’invasor. I la vida no és fàcil per a les guarnicions de legionaris romans dels petits campaments de Babaorum, Aquàrium, Laudanum i Petibónum…”

vs.

Passejant per Les Roquetes he observat que la majoria de retolacions en comerços està en català. És curiós això, perquè justament a Les Roquetes, pel carrer es parla més el castellà que no pas el català. I mentrestant, per contra, a “la Vilanova de tota la vida” on suposadament es parla català, no es veu tanta catalanització als comerços.

El primer que sobta al veure’n el plànol, és la forma del nucli poblacional, que sembla amurallada. Però no hi han muralles. Són les restes d’un guetto. Un guetto que en els actuals moments de crisis global prén més forma que mai i es pot mastegar a peu de carrer. I també sobta veure que, així com en altres poblacions castigades per la crisi la tipologia de la població ha estat desplaçada per immigrants, aquí no ha passat. Lògicament n’hi han, però la població “autòctona” es manté.

És curiós veure l’aspecte físic i vestimentes dels habitants d’aquest últim reducte poblacional, com els gals d’Astèrix, en un segment socio-econòmic més pobre –i més castigat, també– que el que estic habituat a veure… Hi han hores, durant el dia, quan “els homes treballen” (vinga tòpic…!) les dones prenen literalment els carrers i pràcticament només es veuen les xonis de rigor, els jubilats (i jubilades) i aturats.

Només cal fer una mirada enrera i recordar quan els pijos –altrament coneguts com gent benestant i ben posicionada econòmicament per qüestions familiars més o menys ancestrals– dels anys 50, 60 i 70 parlaven amb la gent del carrer en català, però entre ells en castellà. De la mateixa manera que algunes elits del país residents a Madrid parlaven amb el pueblo llano en castellà, però entre ells en idiomes més elevats culturalment com l’anglès o el francès. L’idioma era un signe de diferenciació i distinció.

Això mateix es pot llegir també a Medium.