Les Roquetes de Sant Pere de Ribes

“Som a l’any 15 del segle XXI. Tota la costa catalana està ocupada per pixapins barcelonins –i de l’àrea metropolitana– que no saben diferenciar entre una E oberta i una E tancada (“hola, sóc de Barsalona…”) Tota? No! Un poblet d’irreductible gent humil, majoritàriament castellanoparlant, resisteix encara i sempre a l’invasor just al costat de Vilanova i la Geltrú (pagant els seus impostos a Sant Pere de Ribes…). I a sobre són dels pocs que mantenen la retolació en català!”

“Som a l’any 50 abans de Jesucrist. Tota la Gàl·lia està ocupada pels romans… Tota? No! Un poblet d’irreductibles gals resisteix encara i sempre a l’invasor. I la vida no és fàcil per a les guarnicions de legionaris romans dels petits campaments de Babaorum, Aquàrium, Laudanum i Petibónum…”

vs.

Passejant per Les Roquetes he observat que la majoria de retolacions en comerços està en català. És curiós això, perquè justament a Les Roquetes, pel carrer es parla més el castellà que no pas el català. I mentrestant, per contra, a “la Vilanova de tota la vida” on suposadament es parla català, no es veu tanta catalanització als comerços.

El primer que sobta al veure’n el plànol, és la forma del nucli poblacional, que sembla amurallada. Però no hi han muralles. Són les restes d’un guetto. Un guetto que en els actuals moments de crisis global prén més forma que mai i es pot mastegar a peu de carrer. I també sobta veure que, així com en altres poblacions castigades per la crisi la tipologia de la població ha estat desplaçada per immigrants, aquí no ha passat. Lògicament n’hi han, però la població “autòctona” es manté.

És curiós veure l’aspecte físic i vestimentes dels habitants d’aquest últim reducte poblacional, com els gals d’Astèrix, en un segment socio-econòmic més pobre –i més castigat, també– que el que estic habituat a veure… Hi han hores, durant el dia, quan “els homes treballen” (vinga tòpic…!) les dones prenen literalment els carrers i pràcticament només es veuen les xonis de rigor, els jubilats (i jubilades) i aturats.

Només cal fer una mirada enrera i recordar quan els pijos –altrament coneguts com gent benestant i ben posicionada econòmicament per qüestions familiars més o menys ancestrals– dels anys 50, 60 i 70 parlaven amb la gent del carrer en català, però entre ells en castellà. De la mateixa manera que algunes elits del país residents a Madrid parlaven amb el pueblo llano en castellà, però entre ells en idiomes més elevats culturalment com l’anglès o el francès. L’idioma era un signe de diferenciació i distinció.

Això mateix es pot llegir també a Medium.

Mono vs. estèreo

Recordo que de petit teníem un tocadiscos que tenia l’altaveu en la mateixa tapa de la caixa que tancava l’aparell. En un moment de bojeria tecnològica, potser als 15 anys, a casa van comprar –de segona mà, per suposat– un tocadiscos estereofònic! T’ho pots creure? Sí, et posaves els auriculars aquells grans que envoltaven tota l’orella i, si el disc estava també gravat en estèreo, senties coses diferents en l’orella esquerra a les de l’orella dreta.

Hi havia un disc, que regalaria algun Nadal alguna caixa d’estalvi de l’època, que eren bandes sonores de pel·lícules de ciència ficció que estava gravat així, en estèreo. Cal dir que la majoria de pel·lícules ni les havia vist, però el so era espectacular i em passava hores escoltant una i una altra vegada aquell disc a tot volum. En aquella època les bandes sonores eren composicions per a una gran orquestra i el so tenia una amplitud i matisos que l’estèro ho agraïa. A més, se li afegien els primers efectes dels primers sintetitzadors i la imaginació feia la resta… Ai sí! El canvi d’escoltar la música en mono a estèreo es podria comparar amb el pas de la televisió en blanc i negre a la televisió en color… però en el cas de la televisió, encara que hi va haver color, no hi havia una definició prou notable i, tot i que sí vaig notar el canvi, no va ser un salt de tanta incidència en els meus records com el canvi al so estereofònic. En l’estèreo, amb els auriculars posats, ho senties tot a la perfecció… era passar de la nit al dia!

El cas és que entre totes aquelles bandes sonores hi havia una música que no hi tenia res a veure… era un vals, El Danubi Blau de l’Strauss, i durant molts de temps estava convençut que, com el disc era un regal promocional d’una caixa d’estalvi, hi havia una errada en la compilació del disc i se’ls va colar una música que no corresponia… Com podia ser que per una pel·lícula de ciència ficció com 2001: Una odissea en l’espai s’utilitzés un vals? Impossible! Van passar anys fins que vaig saber el per què… Santa inocència! ;-)

Això mateix es pot llegir també a Medium.

El “meu” barber

Once upon a time… un nen petit, molt petit, que anava a la barberia… Així podria començar la història. De fet la història comença realment abans que comencin els meus records, és a dir, que jo no ho recordo i tot el que sé és a través de referències.

Doncs en l’inici d’aquesta història, quan era realment petit, gairebé un nadó –estem parlant fins l’edat d’un o, a tot estirar, dos anys– anava a la barberia que hi havia sota la casa dels meus avis. I aquí és on hi ha el primer dubte, perquè no sé si la barberia literalment estava sota la casa dels meus avis o si estava, com diria jo, a la rambla Principal (tècnicament en realitat eren les primeres cases del carrer de Ferrer i Vidal tot i que semblés que era la rambla Principal). Tinc algun record de quan anava a alguna d’aquestes cases del carrer de Ferrer i Vidal on hi havia una botiga (per dir-li d’alguna manera a una casa particular que venien de cara al públic) on compràvem la gasosa i els gelats. I diria jo que aquesta barberia estava en una d’aquestes cases. Però no ho puc assegurar… També podria estar en una de les cases del costat al mateix carrer de Conxita Soler. O fins i tot a la rambla Principal en la vorera de la dreta… No ho tinc clar!

En qualsevol cas la situació de la barberia no és important en aquesta història. La importància la té el barber d’aquesta barberia. Durant els primers anys de la meva vida aquest barber em tallava el cabell. Imagino que em posava un taburet de fusta dalt de la cadira de la barberia i la bata blanca típica a sobre. No sé si són records reals o records induits per imatges de l’època. Tot i ser tant petit, sembla ser que era molt bo. I aquí vull fer un petit incís per fer notar què volia dir, durant una època bastant fosca de la nostra societat, ser un nen bo: ni més ni menys que un nen callat, que no plorava i que, planerament, “no donava pel cul” (uns quants anys després, a la mili, en que vaig haver d’estar durant el meu mes de vacances sencer recluit en un hospital militar, la monja que en teoria feia d’infermera li va arribar a dir als meus pares que jo era un “bon noi” –el motiu era exactament el mateix: era callat i “no donava pel cul” com la majoria–). Jo era un nen, però el barber devia ser ben jove… potser no tenia ni la majoria d’edat.

En aquests primers anys va ser aquest barber el que em tallava els cabells, però després, suposo que al viure ja definitivament al carrer de Sant Onofre, al barri de Sant Joan, ja vaig anar a la barberia que hi havia davant de casa. I després a una altra que hi havia no gaire lluny d’allà.

Van passar els anys i alguna referència em devia arribar d’aquell primer barber. El cas és que l’últim que vaig saber és que estava a la Geltrú. Era el barber de la Geltrú. Així! Com si fos un títol nobiliari… ;-) I amb aquesta “cançoneta” em vaig quedar. Una mica més grandet, però sent un nen igualment (7 - 10 anys), anant a els esplais de la Geltrú tenia ben posicionada aquesta barberia. A la plaça dels Lladoners hi havia (hi és encara) la pastisseria Can Llorens on, després de misa de 10 de tots els diumenges, ens atansàvem a comprar l’obligat pastís de poma o el xuxo de rigor. Mmmh… ;-) I girant la cantonada de la pastisseria, baixant per la pujada del Cinto abans d’arribar a la rambla per passejar, hi havia una barberia. I per mi, aquella era la barberia del meu barber de la infància.

Voltant els divuit anys vaig decidir tallar-me els cabells a ras… al zero! I on vaig decidir que me’ls tallaria? Al barber de la meva infància. Així que allà me n’hi vaig anar i allà me’ls vaig tallar. Em va passar la màquina i em va quedar el pèl en menys de dos mil·límetres tot i que, no sé per què, esperava que també m’afeités el cap. I a partir d’aquell moment vaig anar a aquesta barberia convençut que era el “meu” barber.

Però va arribar un dia que aquell barber es va jubilar i no vaig poder continuar anant-hi. Així que vaig anar a una barberia que hi havia ben a prop. Concretament a la plaça dels Lladoners mateix. Vaig entrar, vaig esperar veient els Intervius de rigor i quan em va tocar em vaig sentar a la cadira. Em va posar la bata i, en el moment que havia de començar a pentinar-me amb una mà i tallar-me amb l’altra, es va quedar aturat i pensatiu. De cop em deixa anar “jo a tu ja t’he tallat els cabells abans”. I encara amb les mans enlaire sostenint la pinta i les tissores, tot mirant-me l’orella, es va posar a recitar tota la meva família, on vivien i qui eren.

Em va conèixer per la meva orella esquerra que tinc lleugerament aixafada de naixement. I com si fos una empremta dactilar, en el moment en que començava a passar la pinta per disposar-se a tallar, la va reconèixer al moment. Va ser veure aquella anomalia a l’orella i li van rajar tots els records.

I jo que durant tants anys vaig anar al barber de la pujada del Cinto pensant que era el “meu” barber, vaig veure per primer cop l’error continuat perllongat durant tant de temps…

I vet aquí un gat, vet aquí un gos i aquest conte ja s’ha fos.



(Mentre intentava anar recordant tota la història –de fet només és una anècdota–, intentava al mateix temps recordar el nom del barber i no em venia fins ara: es deia Joan i el coneixien com “el Juanito”).

Això mateix es pot llegir també a Medium.

Jo confeso

No us ha passat mai que, en el procés de creació d’un logotip, al client, per més propostes que li facis, no li acaba de convèncer cap ni una? No us ha passat mai que, per més que argumentis i expliquis el per què de cada decisió el client acaba dient-te “dóna-li una altra volta”? Si és que sí, m’entendreu… si és que no, no sabeu quina sort teniu! ;-)

Quan la línia pedagògica no funciona és en aquests casos que, després de les propostes inicials perfectament argumentades, faig ús del pla B que no és ni més ni menys que presentar una proposta guanyadora –segons el meu criteri–, una segona proposta també vàlida però com a segona opció i finalment una tercera proposta clarament descartable. En aquesta tercera opció, en una ocasió vaig utilitzar la tipografia Comic Sans perquè enteguessin que allò no tenia solidesa… Cal que digui quina és l’opció que van escollir? En efecte, la tercera opció amb la Comic Sans! Sort que a última hora ho vaig reconduir i ho vaig poder substituir per una altra tipografia manuscrita bastant similar, però prou diferent perquè no m’excomulguin per sempre del gremi de dissenyadors gràfics.

Doncs avui confeso que, a part d’aquesta ocasió que finalment vaig salvar com vaig poder en la que inicialment utilitzava la Comic Sans en un logotip i com a tipografia principal en tota la comunicació gràfica d’un esdeveniment prou notori, fins a tres ocasions he utilitzat imatges pictogràfiques de recurs per incloure-les com anagrama principal integrat en el logotip. De res han servit en cap de les tres ocasions les argumentacions de buscar un anagrama diferenciador i únic… el client sempre ha volgut la imatge pictogràfica de recurs! I tampoc són excusa els preus low-cost dels logotips presentats, facturats i cobrats amb el corresponent IVA. Com a dissenyador gràfic hauria de tenir una mínima ètica professional i ni tan sols presentar-les… És per això que avui

J O   C O N F E S O.

Confiteor Deo omnipotenti
et vobis, fratres,
quia peccavi
nimis cogitatione, verbo, opere et omissione:
mea culpa, mea culpa,
mea máxima culpa.
Ideo precor beatam Mariam semper Virginem,
omnes Angelos et Sanctos,
et vos, fratres,
orare pro me ad Dominum Deum nostrum. Amen.

Això mateix es pot llegir també a Medium.

La casa dels meus avis

Els meus avis paterns vivien al número 13 (ara número 1*) del carrer de Conxita Soler, cantonada rambla de la Pau, de Vilanova i la Geltrú. Era una casa de construcció antiga, igual que les que ara encara hi han al costat…

No. No era una casa només per ells. Eren pisos i imagino que hi estaven de lloguer. Ells vivien al primer pis. Les cases disposaven de 2 portes per planta, des de la planta baixa, primer pis i segon pis. Doncs ells vivien a la primera porta esquerra només pujar les escales del primer pis. Des del carrer hi havien dos portes pesades que suposo es devien tancar de nit. Recordo tres trams d’escala (estrany per altra banda si només has de pujar un primer pis). Graons de rajola catalana i barana de ferro forjat del més simple. Són records molt efímers, potser fins als meus 10 anys a tot estirar (jo diria que són records entre els 4 i els 7 anys), i em puc equivocar. Així i tot, de memòria, això és el que he pogut dibuixar…

La porta no tenia timbre. Tenia un pom d’aquells que havies de picar com si fos un martell. I si calia es podia mirar qui trucava a la porta abans d’obrir a través del mirador circular. Si el propietari mirava, tu li veies la cara també.

Entraves en un rebedor-passadís que unia una sala d’estar i el menjador. A l’esquerra, aquesta sala d’estar tenia un balconet que donava al carrer de Conxita Soler. És on hi havien els balancins on els avis feien d’avis… ;-) Aquesta saleta era el lloc on obríem els regals (aniversaris, reis…) quan anàvem a buscar-los. Potser també hi havia un aparell televisor. De mobles no en tinc més records, però sí el rellotge de pèndol al que de tant en tant se li havia de donar corda amb una clau. I a la dreta, el menjador que també tenia un balconet que donava a la rambla de la Pau. Aquí hi havia una taula prou gran com per menjar-hi una dotzena de persones. En una paret és possible que hi hagués algun cuadre de caça i en una altra paret, la que donava a l’habitació dels avis, i que diria que tenia unes finestretes petites a mode de respiració en la part alta de la paret, dos cuadres ovalats amb fotografies dels avis quan eren joves als que mai vaig saber reconèixer. Així com la sala d’estar era un habitacle lluminós, el menjador, que també tenia el seu balconet, era molt fosc. Potser per això em costa recordar que també hi havia un moble gran amb la vaixella en la paret contrària al balcó.

Si continuaves recte des del rebedor-passadís atravesant el menjador anaves a parar a la cuina. I mirant al balcó, una porta a l’esquerra que donava a l’habitació dels avis (asseguraria jo) i a la dreta una altra habitació. Anys més tard recordo que tenien llits individuals separats, però d’aquesta època diria que hi havia un llit de matrimoni. No tinc records però d’haver-hi entrat, ni en aquesta ni en l’altra habitació.

El piset devia ser petit i escarransit, però de moment han sortit un munt d’habitacles (un rebedor, una saleta, un menjador i dues habitacions) i encara queden la cuina i el lavabo. No en tinc cap referència ni recordo que ningú m’ho haig explicat mai, però a menys que estigui equivocat en aquest piset els meus avis hi van criar quatre criatures i no tinc idea com es devien distribuir les habitacions.

La cuina devia ser una mena de passadís estret i curt. Només entrar, a mà dreta hi havia un rebost, o el que és el mateix, un armari amb una portella feta de tela de mosquitera on havien alguns aliments. Aquí és on jo li pispava la llet condensada i/o llet d’ametlles a la meva àvia a base de xuclar del pot… ;-) I tot seguit, la cuina en sí, que era una superfície indeterminada per la meva memòria on diria que hi havien uns fogons de gas superposats a la cuina original que s’alimentava amb carbó, fusta o qualsevol altre element que es pogués encendre. Recordo les portelles d’aquests fogons de ferro colat. I a dalt una gran xemeneia que xuclava els fums. Res mecànic. El fum pujava per la seva pròpia naturalesa i devia sortir pel terrat. No recordo cap nevera, però imagino que alguna cosa o altra hi devia haver, per simple que fos, a part del rebost. Recordo les olors de la cuina, entre humitats de construccions ròniques i barreja de fums.

Passada la cuina se sortia a un balcó voladís exterior. Tampoc ho recordo, però enganxat a la dreta hi devia haver la pica de rentar la roba. I, això sí ho recordo, al final per l’esquerra d’aquest voladís un lavabo. El lavabo tenia una porta de fusta en bastant mal estat. I el lavabo era una fusta de punta a punta de l’amplada d’aquest voladí amb un forat al centre de ceràmica blanca (o potser ferro pintat de blanc) amb tapa de fusta. Així. Tal qual. Un forat. El paper per rentar-se el cul era paper d’estrassa dur com el paper de vidre, difícil fins i tot de plegar, marca Elefante. Comprat naturalment a l’economat de Renfe (el meu avi havia treballat, abans de jubilar-se, a la Renfe, però mai he sabut de què si és que en l’època hi havien diferents tipus de feina a dintre la Renfe o tothom feia de tot). Per cert, l’economat de Renfe era un vagó de tren en alguna via morta, ple d’estanteries on, acompanyant a la meva àvia, algun cop hi havia anat a comprar. Jo diria que a la cuina hi havia una aixeta per rentar els plats en alguna pica que no recordo, però de la mateixa manera diria que pel lavabo s’havia de tirar l’aigua amb galleda…

Anys més tard, no sé ben bé per què, aquesta casa la van haver de tirar al terra i hi van contruir un bloc de pisos (els que hi han ara) que per l’època devien ser de luxe amb estances molt àmplies, fusteria d’alumini, terres de marbre i fins i tot ascensor. Mentre construien el bloc de pisos van començar algunes discussions amb els fills per veure qui se’n feia càrrec d’uns pares ja ancians i sense vivenda.

Finalment van anar a parar a viure al carrer de Joaquim Mir, número 5, baixos en condicions infrahumanes segons el meu parer. Allà el meu pare hi tenia llogat els baixos de l’edifici que, en una altra època havia estat un estable (sí, sí, un estable per animals) i el propietari ho havia habilitat anys abans com a vivenda. Amb dues habitacions grans, un menjador, una habitació petita, una cuina (també d’aquelles antigues a carbó), un lavabo i un celobert amb una pica per rentar.

Aquest local el feia servir el meu pare com a lloc per donar les classes de repàs (i sobretot magatzem de trastos vells) d’on es treia el sobresou com a mestre per tal d’arribar a final de mes. Diria que, vivint-hi els meus avis aquí durant un o dos anys, el meu pare hi continuava les classes de repàs.

L’edifici, orientat al nord i en uns baixos, tenia unes humitats permanents i a l’hivern hi feia un fred horrorós. Jo el vaig utilitzar anys després per estudiar i, ni amb l’estufa cremant-te les cames, s’hi entrava en calor. En aquest local és on recordo els llits individuals separats dels avis i un armari de fullola d’allò més senzill a l’habitació… el que hi havia a l’època suposo. La gent tenia uns mobles que els havia de conservar de per vida.

Acabada la construcció del bloc del carrer de Conxita Soler hi van tornar, però aquest cop com convidats del fill gran que al final era el propietari del pis i que hi venia a passar els caps de setmana, doncs entre setmana vivia i treballava a Barcelona. Aquest cop al tercer pis (quart si no comptem l’entresol). I allà s’hi van estar fins que l’avi va morir l’any 1989 amb 84 anys (Josep Vilanova Vilanova, 31/03/1904 - 10/01/1989) –jo tenia 23 anys– i l’àvia l’any 1999 amb 94 anys (Rosa Godall Jansà, 06/07/1904 - 11/05/1999) –jo en tenia 33–  tot i que l’àvia, en els últims anys i degut al seu Alzheimer va anar rondant per les cases de les nores (menys la dels meus pares) perquè no es podia valer per sí sola.

==

De la casa dels meus altres avis, els materns, no en tinc cap record perquè només hi vaig estar el meu primer any de vida, fins que als meus pares els van donar les claus del pis del carrer de Sant Onofre, 63, 1r 3a i només hi vaig tornar en una ocasió una mica més grandet però molt nen igualment, d’amagatotis, amb els meus cosins que m’hi van portar com si estéssim fent una cosa mal feta… al carrer de la Muralla, 6.

Recordo un passadís amb un nínxol fet dins la paret per posar-hi una escultura d’algun sant en guix blanc i recordo un celobert on el meu avi hi recollia l’aigua de pluja en dipòsits i era la que feia servir, entre altres coses, per beure-se-la… això és tot.

La meva àvia va morir abans que jo neixés l’any 1963 als 52 anys (Montserrat Escardó Castellà, 20/03/1910 - 20/02/1963) –jo vaig nèixer l’any 1965–  i el meu avi el 1990 als 81 anys (Bonaventura Garrigó Ivern, 24/12/1908 - 08/01/1990) –jo tenia 24 anys–.


(*) Ara mateix no entenc massa bé la numeració, perquè l’edifici que ocupa l’antiga casa hi posa número 1, però just la casa del costat diu número 15 i segueixen els números correlatius imparells (17, 19, 21, 23, 25…). Imagino que el que ara es coneix com carrer de Pere Jacas abans era l’inici del carrer Conxita Soler. És l’única explicació que li sé donar.

Això mateix es pot llegir també a Medium.