Bloc personal,

dilluns, 17 de novembre de 2014

La casa dels meus avis


Els meus avis paterns vivien al número 13 (ara número 1*) del carrer de Conxita Soler, cantonada rambla de la Pau, de Vilanova i la Geltrú. Era una casa de construcció antiga, igual que les que ara encara hi han al costat…

No. No era una casa només per ells. Eren pisos i imagino que hi estaven de lloguer. Ells vivien al primer pis. Les cases disposaven de 2 portes per planta, des de la planta baixa, primer pis i segon pis. Doncs ells vivien a la primera porta esquerra només pujar les escales del primer pis. Des del carrer hi havien dos portes pesades que suposo es devien tancar de nit. Recordo tres trams d’escala (estrany per altra banda si només has de pujar un primer pis). Graons de rajola catalana i barana de ferro forjat del més simple. Són records molt efímers, potser fins als meus 10 anys a tot estirar (jo diria que són records entre els 4 i els 7 anys), i em puc equivocar. Així i tot, de memòria, això és el que he pogut dibuixar…

La porta no tenia timbre. Tenia un pom d’aquells que havies de picar com si fos un martell. I si calia es podia mirar qui trucava a la porta abans d’obrir a través del mirador circular. Si el propietari mirava, tu li veies la cara també.

Entraves en un rebedor-passadís que unia una sala d’estar i el menjador. A l’esquerra, aquesta sala d’estar tenia un balconet que donava al carrer de Conxita Soler. És on hi havien els balancins on els avis feien d’avis… ;-) Aquesta saleta era el lloc on obríem els regals (aniversaris, reis…) quan anàvem a buscar-los. Potser també hi havia un aparell televisor. De mobles no en tinc més records, però sí el rellotge de pèndol al que de tant en tant se li havia de donar corda amb una clau. I a la dreta, el menjador que també tenia un balconet que donava a la rambla de la Pau. Aquí hi havia una taula prou gran com per menjar-hi una dotzena de persones. En una paret és possible que hi hagués algun cuadre de caça i en una altra paret, la que donava a l’habitació dels avis, i que diria que tenia unes finestretes petites a mode de respiració en la part alta de la paret, dos cuadres ovalats amb fotografies dels avis quan eren joves als que mai vaig saber reconèixer. Així com la sala d’estar era un habitacle lluminós, el menjador, que també tenia el seu balconet, era molt fosc. Potser per això em costa recordar que també hi havia un moble gran amb la vaixella en la paret contrària al balcó.

Si continuaves recte des del rebedor-passadís atravesant el menjador anaves a parar a la cuina. I mirant al balcó, una porta a l’esquerra que donava a l’habitació dels avis (asseguraria jo) i a la dreta una altra habitació. Anys més tard recordo que tenien llits individuals separats, però d’aquesta època diria que hi havia un llit de matrimoni. No tinc records però d’haver-hi entrat, ni en aquesta ni en l’altra habitació.

El piset devia ser petit i escarransit, però de moment han sortit un munt d’habitacles (un rebedor, una saleta, un menjador i dues habitacions) i encara queden la cuina i el lavabo. No en tinc cap referència ni recordo que ningú m’ho haig explicat mai, però a menys que estigui equivocat en aquest piset els meus avis hi van criar quatre criatures i no tinc idea com es devien distribuir les habitacions.

La cuina devia ser una mena de passadís estret i curt. Només entrar, a mà dreta hi havia un rebost, o el que és el mateix, un armari amb una portella feta de tela de mosquitera on havien alguns aliments. Aquí és on jo li pispava la llet condensada i/o llet d’ametlles a la meva àvia a base de xuclar del pot… ;-) I tot seguit, la cuina en sí, que era una superfície indeterminada per la meva memòria on diria que hi havien uns fogons de gas superposats a la cuina original que s’alimentava amb carbó, fusta o qualsevol altre element que es pogués encendre. Recordo les portelles d’aquests fogons de ferro colat. I a dalt una gran xemeneia que xuclava els fums. Res mecànic. El fum pujava per la seva pròpia naturalesa i devia sortir pel terrat. No recordo cap nevera, però imagino que alguna cosa o altra hi devia haver, per simple que fos, a part del rebost. Recordo les olors de la cuina, entre humitats de construccions ròniques i barreja de fums.

Passada la cuina se sortia a un balcó voladís exterior. Tampoc ho recordo, però enganxat a la dreta hi devia haver la pica de rentar la roba. I, això sí ho recordo, al final per l’esquerra d’aquest voladís un lavabo. El lavabo tenia una porta de fusta en bastant mal estat. I el lavabo era una fusta de punta a punta de l’amplada d’aquest voladí amb un forat al centre de ceràmica blanca (o potser ferro pintat de blanc) amb tapa de fusta. Així. Tal qual. Un forat. El paper per rentar-se el cul era paper d’estrassa dur com el paper de vidre, difícil fins i tot de plegar, marca Elefante. Comprat naturalment a l’economat de Renfe (el meu avi havia treballat, abans de jubilar-se, a la Renfe, però mai he sabut de què si és que en l’època hi havien diferents tipus de feina a dintre la Renfe o tothom feia de tot). Per cert, l’economat de Renfe era un vagó de tren en alguna via morta, ple d’estanteries on, acompanyant a la meva àvia, algun cop hi havia anat a comprar. Jo diria que a la cuina hi havia una aixeta per rentar els plats en alguna pica que no recordo, però de la mateixa manera diria que pel lavabo s’havia de tirar l’aigua amb galleda…

Anys més tard, no sé ben bé per què, aquesta casa la van haver de tirar al terra i hi van contruir un bloc de pisos (els que hi han ara) que per l’època devien ser de luxe amb estances molt àmplies, fusteria d’alumini, terres de marbre i fins i tot ascensor. Mentre construien el bloc de pisos van començar algunes discussions amb els fills per veure qui se’n feia càrrec d’uns pares ja ancians i sense vivenda.

Finalment van anar a parar a viure al carrer de Joaquim Mir, número 5, baixos en condicions infrahumanes segons el meu parer. Allà el meu pare hi tenia llogat els baixos de l’edifici que, en una altra època havia estat un estable (sí, sí, un estable per animals) i el propietari ho havia habilitat anys abans com a vivenda. Amb dues habitacions grans, un menjador, una habitació petita, una cuina (també d’aquelles antigues a carbó), un lavabo i un celobert amb una pica per rentar.

Aquest local el feia servir el meu pare com a lloc per donar les classes de repàs (i sobretot magatzem de trastos vells) d’on es treia el sobresou com a mestre per tal d’arribar a final de mes. Diria que, vivint-hi els meus avis aquí durant un o dos anys, el meu pare hi continuava les classes de repàs.

L’edifici, orientat al nord i en uns baixos, tenia unes humitats permanents i a l’hivern hi feia un fred horrorós. Jo el vaig utilitzar anys després per estudiar i, ni amb l’estufa cremant-te les cames, s’hi entrava en calor. En aquest local és on recordo els llits individuals separats dels avis i un armari de fullola d’allò més senzill a l’habitació… el que hi havia a l’època suposo. La gent tenia uns mobles que els havia de conservar de per vida.

Acabada la construcció del bloc del carrer de Conxita Soler hi van tornar, però aquest cop com convidats del fill gran que al final era el propietari del pis i que hi venia a passar els caps de setmana, doncs entre setmana vivia i treballava a Barcelona. Aquest cop al tercer pis (quart si no comptem l’entresol). I allà s’hi van estar fins que l’avi va morir l’any 1989 amb 84 anys (Josep Vilanova Vilanova, 31/03/1904 - 10/01/1989) –jo tenia 23 anys– i l’àvia l’any 1999 amb 94 anys (Rosa Godall Jansà, 06/07/1904 - 11/05/1999) –jo en tenia 33–  tot i que l’àvia, en els últims anys i degut al seu Alzheimer va anar rondant per les cases de les nores (menys la dels meus pares) perquè no es podia valer per sí sola.

==

De la casa dels meus altres avis, els materns, no en tinc cap record perquè només hi vaig estar el meu primer any de vida, fins que als meus pares els van donar les claus del pis del carrer de Sant Onofre, 63, 1r 3a i només hi vaig tornar en una ocasió una mica més grandet però molt nen igualment, d’amagatotis, amb els meus cosins que m’hi van portar com si estéssim fent una cosa mal feta… al carrer de la Muralla, 6.

Recordo un passadís amb un nínxol fet dins la paret per posar-hi una escultura d’algun sant en guix blanc i recordo un celobert on el meu avi hi recollia l’aigua de pluja en dipòsits i era la que feia servir, entre altres coses, per beure-se-la… això és tot.

La meva àvia va morir abans que jo neixés l’any 1963 als 52 anys (Montserrat Escardó Castellà, 20/03/1910 - 20/02/1963) –jo vaig nèixer l’any 1965–  i el meu avi el 1990 als 81 anys (Bonaventura Garrigó Ivern, 24/12/1908 - 08/01/1990) –jo tenia 24 anys–.


(*) Ara mateix no entenc massa bé la numeració, perquè l’edifici que ocupa l’antiga casa hi posa número 1, però just la casa del costat diu número 15 i segueixen els números correlatius imparells (17, 19, 21, 23, 25…). Imagino que el que ara es coneix com carrer de Pere Jacas abans era l’inici del carrer Conxita Soler. És l’única explicació que li sé donar.

Això mateix es pot llegir també a Medium.

Cap comentari:

Publica un comentari