Bloc personal,

dissabte, 29 de novembre de 2014

El “meu” barber

Once upon a time… un nen petit, molt petit, que anava a la barberia… Així podria començar la història. De fet la història comença realment abans que comencin els meus records, és a dir, que jo no ho recordo i tot el que sé és a través de referències.

Doncs en l’inici d’aquesta història, quan era realment petit, gairebé un nadó –estem parlant fins l’edat d’un o, a tot estirar, dos anys– anava a la barberia que hi havia sota la casa dels meus avis. I aquí és on hi ha el primer dubte, perquè no sé si la barberia literalment estava sota la casa dels meus avis o si estava, com diria jo, a la rambla Principal (tècnicament en realitat eren les primeres cases del carrer de Ferrer i Vidal tot i que semblés que era la rambla Principal). Tinc algun record de quan anava a alguna d’aquestes cases del carrer de Ferrer i Vidal on hi havia una botiga (per dir-li d’alguna manera a una casa particular que venien de cara al públic) on compràvem la gasosa i els gelats. I diria jo que aquesta barberia estava en una d’aquestes cases. Però no ho puc assegurar… També podria estar en una de les cases del costat al mateix carrer de Conxita Soler. O fins i tot a la rambla Principal en la vorera de la dreta… No ho tinc clar!

En qualsevol cas la situació de la barberia no és important en aquesta història. La importància la té el barber d’aquesta barberia. Durant els primers anys de la meva vida aquest barber em tallava el cabell. Imagino que em posava un taburet de fusta dalt de la cadira de la barberia i la bata blanca típica a sobre. No sé si són records reals o records induits per imatges de l’època. Tot i ser tant petit, sembla ser que era molt bo. I aquí vull fer un petit incís per fer notar què volia dir, durant una època bastant fosca de la nostra societat, ser un nen bo: ni més ni menys que un nen callat, que no plorava i que, planerament, “no donava pel cul” (uns quants anys després, a la mili, en que vaig haver d’estar durant el meu mes de vacances sencer recluit en un hospital militar, la monja que en teoria feia d’infermera li va arribar a dir als meus pares que jo era un “bon noi” –el motiu era exactament el mateix: era callat i “no donava pel cul” com la majoria–). Jo era un nen, però el barber devia ser ben jove… potser no tenia ni la majoria d’edat.

En aquests primers anys va ser aquest barber el que em tallava els cabells, però després, suposo que al viure ja definitivament al carrer de Sant Onofre, al barri de Sant Joan, ja vaig anar a la barberia que hi havia davant de casa. I després a una altra que hi havia no gaire lluny d’allà.

Van passar els anys i alguna referència em devia arribar d’aquell primer barber. El cas és que l’últim que vaig saber és que estava a la Geltrú. Era el barber de la Geltrú. Així! Com si fos un títol nobiliari… ;-) I amb aquesta “cançoneta” em vaig quedar. Una mica més grandet, però sent un nen igualment (7 - 10 anys), anant a els esplais de la Geltrú tenia ben posicionada aquesta barberia. A la plaça dels Lladoners hi havia (hi és encara) la pastisseria Can Llorens on, després de misa de 10 de tots els diumenges, ens atansàvem a comprar l’obligat pastís de poma o el xuxo de rigor. Mmmh… ;-) I girant la cantonada de la pastisseria, baixant per la pujada del Cinto abans d’arribar a la rambla per passejar, hi havia una barberia. I per mi, aquella era la barberia del meu barber de la infància.

Voltant els divuit anys vaig decidir tallar-me els cabells a ras… al zero! I on vaig decidir que me’ls tallaria? Al barber de la meva infància. Així que allà me n’hi vaig anar i allà me’ls vaig tallar. Em va passar la màquina i em va quedar el pèl en menys de dos mil·límetres tot i que, no sé per què, esperava que també m’afeités el cap. I a partir d’aquell moment vaig anar a aquesta barberia convençut que era el “meu” barber.

Però va arribar un dia que aquell barber es va jubilar i no vaig poder continuar anant-hi. Així que vaig anar a una barberia que hi havia ben a prop. Concretament a la plaça dels Lladoners mateix. Vaig entrar, vaig esperar veient els Intervius de rigor i quan em va tocar em vaig sentar a la cadira. Em va posar la bata i, en el moment que havia de començar a pentinar-me amb una mà i tallar-me amb l’altra, es va quedar aturat i pensatiu. De cop em deixa anar “jo a tu ja t’he tallat els cabells abans”. I encara amb les mans enlaire sostenint la pinta i les tissores, tot mirant-me l’orella, es va posar a recitar tota la meva família, on vivien i qui eren.

Em va conèixer per la meva orella esquerra que tinc lleugerament aixafada de naixement. I com si fos una empremta dactilar, en el moment en que començava a passar la pinta per disposar-se a tallar, la va reconèixer al moment. Va ser veure aquella anomalia a l’orella i li van rajar tots els records.

I jo que durant tants anys vaig anar al barber de la pujada del Cinto pensant que era el “meu” barber, vaig veure per primer cop l’error continuat perllongat durant tant de temps…

I vet aquí un gat, vet aquí un gos i aquest conte ja s’ha fos.



(Mentre intentava anar recordant tota la història –de fet només és una anècdota–, intentava al mateix temps recordar el nom del barber i no em venia fins ara: es deia Joan i el coneixien com “el Juanito”).

Això mateix es pot llegir també a Medium.

Cap comentari:

Publica un comentari