Les Roquetes de Sant Pere de Ribes

“Som a l’any 15 del segle XXI. Tota la costa catalana està ocupada per pixapins barcelonins –i de l’àrea metropolitana– que no saben diferenciar entre una E oberta i una E tancada (“hola, sóc de Barsalona…”) Tota? No! Un poblet d’irreductible gent humil, majoritàriament castellanoparlant, resisteix encara i sempre a l’invasor just al costat de Vilanova i la Geltrú (pagant els seus impostos a Sant Pere de Ribes…). I a sobre són dels pocs que mantenen la retolació en català!”

“Som a l’any 50 abans de Jesucrist. Tota la Gàl·lia està ocupada pels romans… Tota? No! Un poblet d’irreductibles gals resisteix encara i sempre a l’invasor. I la vida no és fàcil per a les guarnicions de legionaris romans dels petits campaments de Babaorum, Aquàrium, Laudanum i Petibónum…”

vs.

Passejant per Les Roquetes he observat que la majoria de retolacions en comerços està en català. És curiós això, perquè justament a Les Roquetes, pel carrer es parla més el castellà que no pas el català. I mentrestant, per contra, a “la Vilanova de tota la vida” on suposadament es parla català, no es veu tanta catalanització als comerços.

El primer que sobta al veure’n el plànol, és la forma del nucli poblacional, que sembla amurallada. Però no hi han muralles. Són les restes d’un guetto. Un guetto que en els actuals moments de crisis global prén més forma que mai i es pot mastegar a peu de carrer. I també sobta veure que, així com en altres poblacions castigades per la crisi la tipologia de la població ha estat desplaçada per immigrants, aquí no ha passat. Lògicament n’hi han, però la població “autòctona” es manté.

És curiós veure l’aspecte físic i vestimentes dels habitants d’aquest últim reducte poblacional, com els gals d’Astèrix, en un segment socio-econòmic més pobre –i més castigat, també– que el que estic habituat a veure… Hi han hores, durant el dia, quan “els homes treballen” (vinga tòpic…!) les dones prenen literalment els carrers i pràcticament només es veuen les xonis de rigor, els jubilats (i jubilades) i aturats.

Només cal fer una mirada enrera i recordar quan els pijos –altrament coneguts com gent benestant i ben posicionada econòmicament per qüestions familiars més o menys ancestrals– dels anys 50, 60 i 70 parlaven amb la gent del carrer en català, però entre ells en castellà. De la mateixa manera que algunes elits del país residents a Madrid parlaven amb el pueblo llano en castellà, però entre ells en idiomes més elevats culturalment com l’anglès o el francès. L’idioma era un signe de diferenciació i distinció.

Això mateix es pot llegir també a Medium.