Per un cantó ets conscient que la cosa no havia estat mai tan malament i t’espantes, però després, aquest minimalisme malaltís que t’ha fet viure aquesta vida tant petita, és el que t’ha salvat i et fa veure que has treballat un coixí econòmic que ni en els millors moments havies somiat. Amb tot, t’angoixes i penses fins quan et durarà això.
Salat i dolç, llum i foscor, una mica d’àcid, regust d’amarg... com es descriuen les sensacions? Angoixa per damunt de tot. La tranquilitat és la zona de comfort i sembla no arribar mai, però potser és el que fa seguir viu.
S’ha de tocar de peus al terra però cal viure el i al moment.
Això mateix es pot llegir també a Medium.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada