Això és el que acabo de donar com ajuda a algú que ha trucat a la meva porta dient-me que tenia l’edat que tinc jo, el temps que portava sense treballar, la falta d’ofertes de treball malgrat la disposició total, l’esgotament de les prestacions… En definitiva era un “altre jo”.Xerrant, xerrant, al final m’he enterat que, tot i que ha de passar pel tràngol d’haver d’anar trucant porta per porta demanant algun tipus d’ajuda (en metàl·lic o en feina), no està pitjor que jo…
En tot cas, com a mínim, solidaritat! En el moment de donar-ho no m’ha sabut gens de greu, amb el que sóc jo per mirar-me i remirar-me les coses quan haig de comprar alguna cosa, però ara ja m’està fent rum-rum la panxa… En el fons som el que som i mai canviarem: “Fent veure que no passa res, amb aquell optimisme malaltís que ens fa conformar-nos amb la meitat de nosaltres... Ara tan sols ens sobrevivim.”
[ Roger Mas. DP. Fragment de Rebequeria. ]
Una cosa més: de veritat existeix el karma? Allò que projectem acaba tornant a nosaltres? Ai las!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada