Bloc personal,

divendres, 2 de gener de 2015

Un dineret

Caminar o passejar per la ciutat no és pas una cosa que m’agradi gaire… just el contrari, ho evito tant com puc. Però hi ha vegades que no tens més remei i justament avui, quan anava tot xino-xano pel carrer, he vist una cosa que brillava al terra. M’hi he acostat i era una moneda d’un cèntim d’euro. M’he acotat i l’he recollit. En el moment de recollir-lo, he vist al costat una altra moneda de 5 cèntims d’euro. També l’he recollit. He arribat a casa amb 6 cèntims d’euro de més…

==

“Amics meus, sabeu per què les rates i els gats –a fe que és ben cert i ho podeu creure– ni en pintura es poden veure?
Vet aquí que una vegada, una rateta endreçada tot escombrant l’escaleta va trobar-hi una pesseta. De seguida va pensar què se’n podia comprar.
– Si em comprava avellanetes, m’oscaria les dentetes. I si em comprava un xiclet dels que s’inflen i fan pet? No, una cosa em vull comprar que mai no es pugui acabar.
La rateta il·lusionada s’arriba a la cantonada i entrant a la merceria pregunta, remena i tria.
– Compro un anell…? una pinta…? Ah, ja ho sé! Mig pam de cinta d’aquesta de color blau, que diu que l’amor l’hi escau. Un llaç al coll em faré i avui marit trobaré.
Lleugera com una daina, de cap a peus s’empolaina. I després, amb il·lusió, corre a posar-se al balcó. Tot just el cap ella treu, veu venir un ànec tot garneu que, admirant-la embadocat, li diu tot engrescat:
– Ai rateta encisadora, qui et veu de tu s’enamora. Veient-me tan eixerit, no em voldries per marit?
– Ai aneguet, jo què sé. Abans de fer tant gran pas, vull saber quina veu fas.
– Quac, quac, quac!
– Ai, fuig d’aquí! Ànec trapella! Si tens la veu de titella!
Quan l’ànec tot eixalat s’allunya, pel seu costat surt, justament de sa casa tot mudat, el senyor ase.
– Ai rateta del meu cor, jo seré la teva sort. Si et volguessis casar amb mi ja no hauries de patir.
– Ai ruquet i jo què et diré, si no et conec gairebé. Abans de fer tant gran pas, vull saber quina veu fas.
– Iiiaaa, iiiaaa!
– No m’han agradat ni el bram, ni les orelles de pam. Ja, ja, ja…!
L’ase se’n va consirós i tot d’una arriba el gos.
– Hola rateta bonica! No t’agrado jo una mica? Si amb mi et volguessis casar, millor avui que no demà.
– Ai gosset, no sé què fer si no et conec gairebé. Abans de fer tant gran pas, vull saber quina veu fas.
– Bub, bub, bub!
– Ai, uix, si que ets baladrer. Amb tu, gos, no em casaré!
El gos, orellacaigut, s’allunya tot decebut. I mentre va carrer avall, puja tot cofoi el gall.
– Ai rateta del llaç blau, ben segur que el gall et plau. Vinga, t’has de decidir! Dóna’m de seguida el sí!
– No sé si em decidiré, si no et conec gairebé. Abans de fer tant gran pas, vull saber quina veu fas.
– Kikiriquí, kikirikí!
– Quina veu més estrident! Abans em tanco a un convent!
El gall, la cresta marcida, se’n va avorrit de la vida. I a la fi, des d’un terrat, salta al carrer el senyor gat i li diu:
– Rateta, rateta, tu que n’ets tan bufoneta, no et voldries casa amb mi, jo que tinc el pèl tan fi?
– Ai gatet, jo… què et diré… si no et conec, gairebé… m’agrades… no ho nego pas… però… a veure quina veu fas?
– Miaaauuu, miaaauuu!
– Oh, sí! Quina veu més fina! Que ets educat s’endevina. Amb tu, gatet falaguer, si vols, demà em casaré.
Tal dit, tal fet. L’endemà, gat i rata es van casar amb gran repic de campanes i ballades de sardanes, i un banquet dels més sonats al qual van ser convidats tots els veïns de la casa: el bou, el gos, l’ànec, l’ase, el gall i encara més gent… Fins que el gat i la rateta van tornar cap a caseta.
– Digues, rateta estimada, vols que et faci una abraçada?
– Ai sí, maridet bufó! I si vols, també un petó.
Llavors, el gat l’arreplega i amb tal força la mossega, que la rata cau colltorta i queda a terra ben morta. D’ençà d’aquell dia, és clar, gats i rates van jurar que amics mai més no serien i sempre es perseguirien.
I ara ja sabeu per què les rates i els gats –a fe que és ben cert i ho podeu creure– ni en pintura es poden veure.”


Cap comentari:

Publica un comentari