Frases, cites i refranys: Roger Mas

"... fent veure que no passa res, amb aquell optimisme malaltís que ens fa conformar-nos amb la meitat de nosaltres... Ara tan sols ens sobrevivim."

[Roger Mas. DP. Fragment de Rebequeria.]

Voleu la lletra sencera?:

REBEQUERIA

Són ja uns quants dies que vivim expectant,
esperant alguna cosa que mai no arriba.
Els angles de les coses, però, són suaus i les
parets són de goma. Potser si no fes tan fred
sentiria les rajoles més amigues.

Són ja uns pocs dies que hem gicat d'esperar. De
l'expectació ens queda la impossibilitat d'alçar-nos
a cap hora. Un malestar profund i subtil se'ns
passeja les entranyes com un corredor de fons
humil que no busca grans victòries. Mentrestant,
naltres ens esperem a fora, fent veure que no
passa res, amb aquell optimisme malaltís que ens
fa conformar-nos amb la meitat de nosaltres,
passen els dies sense intuir la dimensió d'aquella
meitat que ni en somnis no comprenem. Abans
haguéssim volgut conèixer, arribar al fons, lluitar
per la veritat absoluta. Ara tan sols ens sobrevivim.

Les grans paraules ens buiden i ens cansa la
Ignorància. Els coneixements fan un magma espès
dins el cervell i cremen la pell i l'os.

Un temps vam explorar molts camins, camins que
adés i ara se'ns retornen inútils. La incertesa es
descobreix com la gran amant, què dic la gran
amant, la muller de vida. Ja no demanem res,
ni molt ni gran cosa. Baixar del tren potser, si hi
hagués una estació prou acollidora, i guaitar-nos
els antics passatgers de pressa. Travessar
l'estació i el pont que hi ha al darrere. Travessar
el riu. El bosc fosc. Tenir por. Sí, deixar-nos-la
sentir. Paüra. Despullar-nos del coratge.
Abandonar les veritats. Vestir-nos i desvestir els
sants. No escoltar les coses. No mirar-les. Morir
una mica, només una mica o potser més. Esmorzar
i travessar el bosc i no imaginar què hi pot haver
més enllà, al darrera. No buscar més la cara oculta
de la lluna, no investigar, no imaginar, no somniar
mai més paradisos perduts, ni tan sols inferns
sensuals de tòxics.

Xerrac de gasolina al règim màxim esclata i la
realitat es deforma. Revolucions reprenen del
ralentí estant. Ens atabalem, gran novetat de
sentiment, ignot de tan sentit. Tribulacions
quotidianes mostrant-se sempre diverses i
múltiples quan la intuïció ens indica un sol, gran
i lliure problema. La disfunció morbosa ja no està
per espectacles ni mitges de seda. Ni unes
miserables botes brillants. De set llegües les
llengües dels savis. La saba bruta es revela
cristal·lina i aixopluga algú que de ben cert pas
que som naltres.

Sense ordre ni concert. Econòmic automòbil de
gasoil, com dèiem. L'arc de Sant Martí, befa i mofa
de ningú. Potser algun dia se'ns mostrarà un camí
que vindrà tot sol a naltres, s'escorrerà sota els
nostres peus i el veurem venir per davant, passar
sota nostre i marxar per darrera sense moure una
cama, ni tan sols un peu. Vida somniada. El sol
davant i la lluna al cul. A la casa de pedra no hi
toca l'ombra ni la torxa. El jusquiam hi neix amb
l'herba talpera i cada dia busquen belladona que
s'amaga dins els boscos. Caminen amb els pèls,
quina bella manera de fer-ho! Surten amb l'alba i
tornen abans del pic de migdia. No tenen pressa
perquè no senten. Ni parlar. Neandertals coll de
xai. Gai pais groc. De rol fugit. Aliat dels sentiments
ignots.

Roger Mas - DP