Plaer = absència de dolor [Epicur]

Sempre he pensat que l’estoïcisme era el pensament que calia “abraçar”, però com més n’aprenc, més m’acosto al pensament epicuri, però en la contextualització necessària del que significava per a ells cada terme. Epicur va ser dels primers que va parlar de l’hedonisme, però, pel que sigui, aquest concepte s’ha tergiversat i s’aplica negativament.

Epicur de Samos va nèixer el 341 aC i Zenó de Cítion el 336 aC. Els dos són iniciadors de dos corrents de pensament hel·lenístic, l’epicureisme i l’estoïcisme, que han arrelat en altres pensaments al llarg de la història.

El pensament dels dos corrents coincidia en la seva idea sobre el rebuig a l'excés i la possessió de béns materials, però les seves diferències més importants radicaven en la seva concepció sobre la passió, la política, el destí o el plaer.

Els epicuris busquen el plaer de l'ànima amb prudència, és a dir, cal buscar el plaer prudent que no comporta conseqüències negatives que destrueixin l'ideal del plaer. Els estoics, en canvi, no ho busquen, o no exactament, sinó la racionalitat estricta, sense espai per a l'afecte o la passió.

No obstant això, el concepte de plaer dels epicuris és ben diferent del que tenim conceptualitzat avui en dia. Segons Epicur (341 aC - 270 aC), el plaer consisteix en l'absència de dolor. Per arribar a aquesta conclusió parteix d'una teoria elaborada dels desitjos i afirma que el camí cap a la felicitat és perseguir el plaer, com a absència de dolor. És una apel·lació a la sobrietat, a la moderació davant dels excessos i desenfrenaments.

Epicur reconeix tres plaers naturals i necessaris: menjar, beure i abrigar-se del fred.

Hi ha dos factors que determinen el nostre grau de felicitat: el plaer i el dolor. El primer ens hi acosta, mentre que el segon ens allunya de la mateixa. D'aquesta manera, Epicur determina que la clau d'una vida feliç és aconseguir acumular la quantitat més gran de plaer mentre reduïm al màxim el dolor.

Per a Epicur el plaer no té terme mitjà, se sent o no se sent. Ho considera com a potència de la vida, com a principi i fi de la vida mateixa; potser perquè va estar sotmès a una vida de pobresa, exili i dolor.




Estoïcs i epicuris convergeixen en:

• La idea de cercar l'equilibri, la pau i la serenitat de l'individu i de l'ànima.
• El despreniment dels béns materials.
• El rebuig dels excessos.
• El valor de lamistat.
• La concepció que la Filosofia és el millor remei per guarir l'ànima.

En canvi pensen de manera diferent en:

• La manera com s'ha de viure i actuar: Per als estoics l'individu ha d'actuar des de la raó i per als epicuris des del plaer. Això connecta directament amb la idea que per als estoics el plaer porta dolor i desequilibra la virtut de l'individu i que per als epicuris sigui tot al contrari, el plaer en la seva justa mesura és bo perquè eradica el dolor i ens fa feliços. Així mateix, això ens porta al fet que per als estoics la meta de la vida sigui viure virtuosament i per als epicuris sigui viure plaentment.
• El concepte de passió: Igual que el plaer, per als estoics la passió és dolenta per a l'ànima, mentre que per als epicuris és natural en l'ésser humà i, per això, no hi hem de renunciar.
• El concepte de destí: Segons el corrent estoic la vida no depèn de la voluntat del propi individu, sinó que està condicionada pel destí i, per tant, s'ha d'acceptar tot allò que el destí ens depara (tant el bo com el dolent) . No obstant això, per a l'epicureisme el destí no existeix i l'individu és lliure.
• El concepte de Déu: Els estoics creuen en el concepte de Providència divina, és a dir, que els déus duen a terme la seva voluntat, que teixeixen el nostre destí i que cal témer-los. Mentre que per als epicuris, no cal témer els déus perquè és l'individu qui crea el seu propi destí, per tant, per a ells no hi ha el concepte de la Providència divina.
• L'accés al saber: Per als estoics només uns quants han de tenir accés al saber i per als epicuris el saber ha d'estar obert a tots els individus. De fet, aquesta idea té molt a veure amb el lloc on els fundadors dels dos corrents impartien els seus ensenyaments: Zenó ho feia a la Stoa, un lloc privilegiat de l'àgora al qual només els homes i els ciutadans tenien accés. Epicur ho feia a “El Jardí”, un lloc obert igualment a homes i dones que a rics i pobres.
• La participació en política: Per als estoics el ciutadà ha de participar activament a la política i per als epicuris no.
• Ambdós corrents enfonsen les seves arrels en autors i en filosofies diferents: Mentre que l'estoïcisme té el seu origen a Heràclit, l'epicureisme el té a Demòcrit.

- Epicureisme

• Epicuri (341 aC - 270 aC)

- Estoïcisme

• Zenó (336 aC - 264 aC)
• Sèneca (4 aC - 65 dC)
• Epictet (55 dC - 135 dC)
• Marc Aureli (121 dC - 180 dC)

- Neoestoïcisme (renaixentista, s. XVI)

- Estoïcisme modern (s. XX - XXI)