Així vaig començar (introducció II)

Tot va començar fa molts anys... a veure... que miri el currículum... Sí, estem parlant de l'any 1982-83. Ha plogut molt des de llavors, eh? ;-)

1.- L'enveja.
Els motius? Doncs segurament una mica (o un munt) d'enveja. Vaig començar a estudiar música als 7 anys. Teoria, solfeig, harmonia, conjunt coral, flauta, guitarra, piano... Quan tenia 17 anys n'estava realment fart! Moltes hores d'estudiar per no res... Amb aquells anys ens reuníem 4 amics i féiem els primers conjunts. I igual que nosaltres n'hi havien de molts altres. El meu germà, el Xavier, va començar a tocar el saxo tenor. Portava un any. I el van cridar d'un grupet d'aquests per anar a tocar. Jo tocava l'orgue en un altre, però passava bastant desapercebut encara que tenia 7 cursos (8 anys) de piano. En canvi ell, tot i fer el justet, era el centre d'atenció. Així que vaig pensar, segurament per enveja, com ja he comentat, que destacaria més amb un instrument de vent solista. Per això vaig demanar que em compressin una trompeta (la de la foto), que diria va costar unes 50.000 pessetes i estava fabricada a la Xina, que en aquells moments volia dir, del dolent, el pitjor... Swallow és la marca.

2.- Òscar Martí.
Vaig començar estudiant amb l'Òscar Martí. En aquell moment no hi havia ningú que ensenyés a tocar trompeta. Ningú excepte l'Òscar Martí que hi posava més voluntat que altra cosa. En aquell moment començava a funcionar la Banda Puig i com jo, els 3 ó 4 que n'estàvem aprenent vam anar a parar la Banda Puig. Una autèntica escola de música per instruments de vent. Però això, em sembla, que va ser un any després...

3.- Josep Dolcet. La Banda Puig.
A l'any de començar amb l'Òscar van portar un professor a l'escola de música, el Josep Dolcet. Ell em va donar classes els tres primers anys, els del títol elemental. De fet, quan vaig passar a la Banda Puig ja portava un any amb el Josep Dolcet. Però és que, em sembla, que ho feia bastant malament.

4.- La mili.
Quan estava cursant segon curs, vaig haver de marxar a la mili que, tot i ho refotut que ho vaig passar, vaig tenir la sort d'anar a parar a la banda de música del Centre d'Instrucció de Reclutes (CIR núm. 8 d'Alacant) i passar-hi allà els 12 mesos. Així que, volgués o no volgués, al tornar vaig fer un canvi substancial en la manera de tocar. Només estava a segon curs, però allò ja sonava d'una altra manera... i a la Banda Puig també m'ho van fer notar.

5.- L'Orquestra Ébano. Cobla Neàpolis.
Al mateix temps vaig entrar en L'Orquestra Ébano, una altra veritable escola, on en vaig apendre molt i també vaig aportar coses. I també poc després tocava a la Cobla Neàpolis. Van ser uns anys molt intensos de tocar i tocar. Potser no tot el bé que m'hauria agradat, però estava fent llavi i taules... ;-)

Quan vaig acabar el tercer curs em vaig quedar limitat. El Josep Dolcet em va continuar donant classes però teòricament fora del grau elemental, ja que pel quart curs me'n vaig anar a examinar a Sabadell. Estem parlant ja de l'any 1987-88. (M'estic mirant el currículum i hi ha alguna cosa que no cuadra... perquè per fer el segon curs de trompeta, degut a la mili del mig, vaig tardar 2 anys i no està així reflexat... o sigui que hi ha alguna cosa que balla...)

Després d'un petit incident amb la xinesa Swallow que em va obligar a llimar-li es segon pistó (es va encallar després que es desencaixés lleugerament després de ser atropellada pel teclat de l'orquestra en Lorenzo Moya), vaig veurem en la necessitat de comprar trompeta nova. Així que, aconsellat i acompanyat pel Josep Dolcet, un 5 d'agost, Festa Major a Vilanova i la Geltrú però laborable a Barcelona, després d'un revetlla farcida d'alcohol ;-) vam quedar a Barcelona i vam comprar un Getzen Capri amb bombes intercanviables per poder tocar en Do i en Sib. Amb el finançament momentani de L'Orquestra Ébano. L'idea era comprar una Getzen model Eterna, però va donar la casualitat que la que vam provar tenia el so tapat i la Capri sonava amb una facilitat que no esperava. No cal dir que les Bach i les Schilke quedaven lluny de les espectatives econòmiques.

6.- Càndid Rodríguez.
Acabat el quart curs em van venir a dir que, a partir d'ara, em busqués la vida... Així que, aconsellat pel Miquel Perelló, bateria (baterista s'hauria de dir) de L'Orquestra Ébano me'n vaig anar a l'Escola Virtèlia que en aquell moment estava recollint mestres de la desapareguda escola de la sala Zeleste (no sé si ho dic bé, però em sembla que era així).

Allà vaig conèixer el Càndid Rodríguez, persona clau en la meva formació. Ell em va donar classes per poder examinar-ne del cinquè curs trompeta al Conservatori Superior de Música de Barcelona. També a l'Escola Virtèlia vaig fer classes de combo i l'últim any també d'improvisació, però l'elevat preu de les tases em van fer desistir de continuar-hi. Amb el Càndid però, vam arribar a un acord i anava cada setmana de Torrelletes de Llobregat, el seu poble a que em donés classes. L'idea era continuar cap el sisè curs, però no vaig arribar a presentar-me als examens... Circumstàncies de la vida i un ritme que la meva fràgil salut no em permetien de seguir.

Però va ser el Càndid que em va donar unes grans directrius per seguir treballant pel meu compte i això em va donar grans esperances. A més, ell anava cada 15 dies a Perpinyà, amb 3 ó 4 companys més. Allà, al Conservatori hi havia un mestre que sabia ensenyar. Ja sabeu, no només se n'ha de saber de tocar; s'ha de saber d'ensenyar. I aquest ho feia. Era Maurice Benterfa.

7.- Maurice Benterfa.
Tenia publicat mitjançant fotocòpies un petit manual d'exercicis per treballar el punt de vibració del llavi. El Càndid me'l va deixar per fer-ne fotocòpies. Jo vaig continuar estudiant pel meu compte. Al final del manual i havia una nota que deia que, darrera d'aquells exercicis en Benterfa tenia previst fer una segona part d'exercicis. I quan vaig creure que havia "superat" aquella primera part, li vaig escriure una carta preguntant per aquella segona part promesa...

En aquell moment treballava ja a Creàtica, al carrer Sant Joan. I la carta la vaig enviar en un sobre de la feina. En Benterfa en veure la carta i, sobretot, el sobre amb el nom de l'empresa va tenir una mena d'orgasme mental i em va trucar per quedar. Jo atònit no sabia què dir. Vaig comentar-ho a la feina i un bon dia em vaig acostar amb tota la família a Perpinyà.

El bon home tenia una idea i un projecte entre mans del que em volia fer partícep. I ho volia fer perquè el nom de l'empresa el va inspirar. El dia que hi vaig anar, vaig anar a parar a casa seva, una gran casa situada a les afores de Perpinyà, enmig d'una carretera, que per entrar-hi havia de prémer un comandament a distància. A dintre hi cabien mitja dotzena de cotxes. De fet n'érem 4. El nostre, el d'en Benterfa, el d'un impressor suís i el d'un professor de conservatori de València i alhora alumne d'en Benterfa. A més tenia una gran piscina, i mentre jo estava "negociant" o, millor dit, enterant-me què volia de mi, la família va estar molt ben atesa per la seva dona, d'origen espanyol, i van estar tot el matí remullant-se a la piscina. La casa estava sobre d'una roca i part del menjador mostrava amb tot un seguit de llums la forma de la roca. Tot per demostrar que en aquelles alçades, fa milers d'anys hi havia arribat el mar: mostrava fóssils enganxats a la roca-cimentació de la casa.

El cas és que tota l'estona va estar dedicant-lo a trobar errades en la traducció a l'espanyol d'aquell manual que jo vaig començar a estudiar i ara estava preparant per enviar a impremta. I el senyor suís que hi havia allà, era ni més ni menys que l'amo de l'Editorial BIM. I estava esperant a emportar-se les correccions definitives per començar la impressió del llibre Le Site des Vibrations. Així que, al valencià i a mi ens va tocar corretgir la part espanyola d'aquest manual. Mesos després vaig comprar el llibre per correu.

I un cop finiquitat el tema, em va explicar que tenia una idea que era la fabricació de boquilles amb fustes precioses... bé, fustes nobles. Em va ensenyar tot una sèrie de prototipus amb totes les fustes disponibles, tant per trompeta com per trombó, trompa i tuba. Em va explicar que ho volia vendre arreu del món i que li feia falta una campanya publicitària. Al veure el nom Creàtica en la carta que li vaig enviar li va semblar que érem els més indicats, a més que hi havia un trompetista que en sabia de publicitat.

Vam començar a fer maquetes. Les vam enviar. Ell va venir a Vilanova i la Geltrú un cop. Vam dinar amb ell i amb la seva dona. I quan finalment semblava que la cosa començava a funcionar, ell va rebre un seguit d'ajuts del Ministeri de Cultura francès que l'obligaven a treballar amb francesos, és clar. Però de la seva visita aquí em va deixar una boquilla de pal de rosa i la vaig estar fent servir ben bé un any. Després, com la manera en que me la va donar, a mi no em va semblar correcte, li vaig enviar de tornada.

També aprofitant l'estada a Perpinyà em va fer tocar una mica la trompeta i em va donar unes petites directrius en una breu masterclass de la que, penso, en vaig treure gran profit. Això, amb l'afegit de la boquilla de fusta, van fer notar en els companys de L'Orquestra Ébano un gran avenç en la sonoritat de tot plegat.

Amb els anys, em vaig enterar que el distribuidor en exclussiva de les boquilles Benterfa era Stomvi. M'hi vaig posar en contacte i en vaig demanar una. No sé el perquè, però no va arribar mai.

És per això que ara, després de tants anys, estic pendent de l'arribada d'una nova boquilla de fusta que he demanat a CMI, Suïssa, casualment. Us mantindré informats... ;-)

8.- Combo 91
L'Orquestra Ébano va durar 10 anys. Després es va desfer. Cadascú per un motiu diferent. Justament jo m'acabava de fer una casa nova tot imitant la d'en Maurice Benterfa i m'hi tenia fet, al garatge, una petita habitació d'estudi. Al cap d'un any de desfer-se em van cridar d'una altra orquestra, Combo 91, amb un munt de gent... potser n'érem fins 11 damunt l'escenari. M'hi vaig estar un any i quan es va desfer se'm van treure les ganes de seguir tocant... Fins ara, és clar.