Blue Moon (2025)

[1410]

Valoració

Fitxa tècnica

Direcció: Richard Linklater
Guió: Robert Kaplow
Música: Graham Reynolds
Producció: Detour Filmproduction, Renovo Media Group
Distribució: Sony Pictures Classics
Actors: Ethan Hawke, Margaret Qualley, Bobby Cannavale, Andrew Scott
País: 🇺🇸 Estats Units; idioma: anglès
Relació d’aspecte: 2.39:1; color: color
Estrena: 18/02/2025 (Berlinale), 17/10/2025 (Estats Units)
Pressupost: 3-5M $; recaptació: 3,57M $
Títol original: Blue Moon

• Blue Moon  a Espanya i Hispanoamèrica

[ Drama, biogràfic, música, comèdia, romanç ]
1 h. 40 min.
Wikipedia

Sinopsi

IMDb (6,8) (26K)   |   Filmaffinity (6,3) (3,6K):
“Explica la història de les lluites de Lorenz Hart amb l'alcoholisme i la salut mental mentre intenta mantenir les aparences durant l'estrena d’Oklahoma!.”

Crítica

Té els seus ‘però’ i malgrat tot m’ha agradat força…

Inspirada en les cartes de l'Elizabeth Weiland al Lorenz Hart.

A la pel·lícula Blue Moon, l’Ethan Hawke interpreta el cèlebre lletrista de Broadway Lorenz Hart.

El personatge real era conegut per ser un home molt baixet: feia exactament 1,50 metres d’alçada (5 peus).

Com que l’Ethan Hawke fa aproximadament 1,80 m, l’equip del director Richard Linklater va haver d'utilitzar diversos trucs clàssics de rodatge (com fer rases al terra per al Hawke, canviar els angles de càmera o posar els altres actors sobre caixes) per aconseguir “encongir-lo” i reflectir la diferència real d’estatura.

No només aconsegueixen fer-lo baixet, si no també petit i ben estret d’espatlles…

El que no m’ha agradat és que absolutament tota la pel·lícula transcorre en un sol escenari, un bar, i el nostre protagonista xiuxiueja tota l’estona… acaba fent-se un pèl pesat.

“La nit del 31 de març del 1943, el llegendari lletrista Lorenz Hart s'enfronta a la seva danyada autoestima al bar Sardi mentre el seu antic company creatiu Richard Rodgers acull la nit inaugural del seu exitós musical Oklahoma!. Abans que s'acabi la nit, Hart s'haurà enfrontat tant a un món que ja no valora el seu talent com a l'aparent impossibilitat de l'amor.”

Resum (amb espòilers)

El 31 de març de 1943, Lorenz Hart s'escapa de l'estrena d'Oklahoma!, el nou musical de Broadway que el seu antic col·laborador creatiu, Richard Rodgers, ha escrit amb Oscar Hammerstein II. Hart arriba al restaurant Sardi's, on s'estan fent els preparatius per a la festa posterior a l'estrena.

Hart, que acaba de deixar l'alcohol, conversa amb el cambrer, l'Eddie —que intenta no servir-li begudes alcohòliques—, i amb el pianista, en Morty, un sergent de l'exèrcit que gaudeix d'un permís. Tots dos s'uneixen al sentiment de Hart mentre aquest es queixa de l'èxit aclaparador d'Oklahoma! —projecte en què va rebutjar participar— i de l'estat de la seva pròpia carrera. Definint-se com a “omnisexual”, Hart intenta lligar amb un repartidor de flors i confessa que està encapritxat amb l'Elizabeth Weiland, una estudiant d'art de Yale que aspira a ser dissenyadora de producció. Després de mesos de correspondència i d'un cap de setmana sense consumar la relació amb l'Elizabeth —que té vint anys—, en Hart, de quaranta-set, creu que aquesta podria ser la nit en què aconsegueixi guanyar-se definitivament el seu amor.

L'Elizabeth arriba a la festa, on en Hart té previst omplir-la de regals i fins i tot fer-li un joc de cartes. Mentrestant, reconeix l'E. B. White assegut a prop i li demana opinió com a col·lega escriptor. Més tard, en Hart desperta la curiositat d'en White explicant-li la història d'un ratolí que no para de tornar al seu apartament, situat en un dinovè pis. En White li pregunta si ha posat nom al ratolí i en Hart s'inventa el nom d’“Stuart”. En White (el futur autor de Stuart Little) pren nota d'alguna cosa a la seva llibreta.

En Rodgers arriba acompanyat d'en Hammerstein i d'un grup de persones que venen a felicitar-los; aprofita per apartar en Hart i proposar-li tornar a col·laborar en una reposició del seu espectacle A Connecticut Yankee. En Hart exposa la seva idea per a un gran musical sobre Marco Polo, però els seus problemes amb l'alcohol i la depressió han tensat la relació professional que mantenen des de fa vint-i-quatre anys. Al lavabo, en Hart explica a en Morty la història de la seva proposta fallida a la seva antiga musa, la Vivienne Segal, que no l'estimava, o almenys “no d'aquella manera”.

Mentre arriben crítiques entusiastes sobre Oklahoma!, en Hart intenta felicitar en Rodgers, el qual el coneix prou bé per detectar el menyspreu que sent pel musical. Malgrat la seva amistat, en Rodgers continua desconfiant de l'alcoholisme i la inestabilitat d'en Hart. Es fa evident que la idea d'en Hart està motivada pels sentiments no correspostos que sent per l'Elizabeth. Trobant consol amb l'Eddie gràcies a la seva passió compartida per Casablanca, en Hart signa un autògraf per a l'amic de l'Elizabeth, el futur director George Roy Hill. En Hart reprimeix la gelosia per felicitar en Hammerstein, que està preparant un altre musical amb en Rodgers i li presenta el seu jove protegit, l'Stevie (a qui els crèdits finals identifiquen com a Stevie Sondheim).

En Hart porta l'Elizabeth al guarda-roba per parlar-hi en privat; ella li confessa les trobades amoroses que ha tingut amb un company d'estudis. En Hart queda desolat en saber que, tot i que el noi l'ha abandonada, l'Elizabeth continua perdudament enamorada d'ell. Ella li explica que l'estima, però “no d'aquesta manera”, i en Hart se sent encara més ferit quan ella fa referència als rumors sobre la seva homosexualitat. Tal com havia promès, en Hart presenta l'Elizabeth a en Rodgers, però queda consternat quan en Rodgers li dona el seu número privat i se l'enduu a la seva pròpia festa.

En Hart es disposa a marxar. En Morty toca el gran èxit d'en Hart, Blue Moon, i en Hart es queda a prendre una copa amb l'Eddie mentre el personal tanca el restaurant, tot explicant-los una altra història. Set mesos més tard, en Hart cau desplomat al carrer en estat d'embriaguesa i mor pocs dies després a l'hospital. En Rodgers i en Hammerstein esdevenen la parella artística més important de Broadway.