The Nutcracker and the Four Realms (2018)

[711]

Valoració

Fitxa tècnica

Direcció: Lasse Hallström, Joe Johnston
Guió: Ashleigh Powell, Ashleigh Powell
Actors: Mackenzie Foy, Keira Knightley, Morgan Freeman

[ Aventura, familiar, famtasia ] 1h 39min

Sinopsi

IMDb (5,5):
“Una noieta és transportada a un món màgic de soldats de pa de gingebre i un exèrcit de ratolins.”

Crítica

Però quina merda és aquesta…?

Quin despropòsit i quin desbaratament de recursos innecessaris. És un “quiero y no puedo” en tota regla. Com és possible que Disney hagi produït aquest subproducte que no es pot considerar ni telefilm per a televisió generalista d‘un diumenge per la tarda…

Resum (amb espòilers)

Una família celebra el seu primer Nadal després de la mort de la mare de la família amb al conseqüent pena per tots. El pare regala a cadascun dels seus tres fills, dues noies i un noi, un regal la nit de Nadal de part de la seva mare. A la protagonista li toca un ou que està tancat per una clau especial. L’endemà, el dia de Nadal, li demà al seu padrí la clau per obrir-la, però li diu que ell no la té. No obstant, quan cada nen de rep el seu regal a ella li toca la clau, però just abans de poder-la agafar un ratolí se la roba. Seguint el ratolí, s’endinsa el món màgic dels quatre regnes on res és el que sembla ser.

Per una banda hi han els ratolins que li han robat la clau, que semblen estar a les ordres de la Mother Ginger, que sembla ser la dolenta, quan en realitat la dolenta és la fada Sugar Plum que vol la clau per activar la màquina de fabricar soldats i derrotar Mother Ginger. La noia en desbarata els seus plans i posa cada cosa al seu lloc.

Torna a la festa de Nadal i, finalment, sembla que la tristor que havia separat els diferents membres de la família, ara els uneix.

#funnywordsgift (228)

“In May, every day a drip.”

[228]

Widows (2018)

[710]

Valoració

Fitxa tècnica

Direcció: Steve McQueen
Guió: Gillian Flynn, Steve McQueen
Actors: Viola Davis, Michelle Rodriguez, Elizabeth Debicki

[ Crim, drama, thriller ] 2h 9min

Sinopsi

IMDb (7,0):
“A la contemporània ciutat de Xicago, enmig d’un moment de turbulència, quatre dones que no tenen res en comú, excepte un deute deixat per les activitats criminals dels seus marits morts, prenen les seves pròpies mans i conspiren per forjar un futur en els seus propis termes.”

Crítica

Molt entretinguda…

Molt ben feta i amb molt bon gir “inesperat” gairebé al final, però no he entès el final: la retrobada entre dues atracadores…

Resum (amb espòilers)

Una colla de lladres realitza un robatori i són empaitats per la policia. Quan aconsegueixen despistar-la, canvien de furgoneta i, quan es disposen a fugir definitivament, la policia els està esperant i comencen a disparar-los fins matar-los a tots.

Els diners que estaven robant procedien d’un gàngster que no té problema en demanar-li a la vídua del líder de la banda els diners robats tot i saber que no els té ella. No té els diners, però aconsegueix una llibreta del seu marit on hi han anotades totes les indicacions dels robatoris comesos i de possibles nous robatoris. Acollonida per les possibles conseqüències, la vídua contacta amb la resta de vídues dels lladres per posar-se d’acord en cometre un robatori per pagar “el deute” i, de pas, solucionar les seves vides que queden totes pendents d’un fil al no tenir cap mena d’ingressos. Totes accedeixen menys una.

Mentrestant, un conjunt d’obscurs interessos entre dos polítics corruptes per guanyar les properes eleccions, un d’ells el gàngster xantatgista, fa que pressionin l’entorn de les vídues i s’enteren de l’existència de la llibreta i, de passada, maten el conductor que tenien previst utilitzar en el robatori, per la qual cosa necessiten un quart component que acaba sent la mainadera d’una de les vídues.

El robatori és justament a la casa de l’altre polític que té amagats en una cambra del pànic cinc milions de dòlars procedents de comissions il·legals. Finalment aconsegueixen el botí, però una de les integrants del grup és ferida i han de matar el pare del polític, corrupte també. En sortir a la furgoneta, però, els espera un dels gàngsters que vol emportar-se tot el botí ell sol i fuig amb la furgoneta. Elles el segueixen amb el cotxe i fan estavellar la furgoneta matant el mafiós. Recuperen el botí i porten la noia ferida a l’hospital.

La líder de la banda torna a la nau on ho han preparat tot i allà apareix el seu marit viu, que havia fingit la seva mort, matant els companys de robatori, per emportar-se tot el botí, cosa que la seva dona ja havia descobert visitant la casa de l’única vídua que no havia volgut participar, amb un nen de mesos i descobrint la petaca personalitzada del seu marit allà, així com els lladrucs del seu gos al detectar la seva olor darrera d’una de les portes de la casa. El marit intenta matar-la, però és ella que el mata a ell.

Cadascuna de les vídues refà la seva vida i destina els diners a allò que més il·lusió els feia.

Rampage (2018)

[709]

Valoració

Fitxa tècnica

Direcció: Brad Peyton
Guió: Ryan Engle, Carlton Cuse
Actors: Dwayne Johnson, Naomie Harris, Malin Akerman

[ Acció, drama, ciència ficció ] 1h 14min

Sinopsi

IMDb (6,1):
“Quan tres animals diferents s’infecten amb un patogen experimental i perillós, un primatòleg i una genetista s’uneixen per evitar que destrueixin Chicago.”

Crítica

Molt bon començament i patètic final…

La primera meitat de la pel·lícula és perfectament masticable, en especial la part de l’estació espacial que trobo molt ben feta, però arriba un moment que ja no saben què fer per ser més ridículs i liar-la encara més. Si almenys estés fet amb un mínim de coherència, encara seria, si fa no fa, creïble, però és que està fet amb tal desgana i tirant de clixés tant sobats que fa grima…

Resum (amb espòilers)

Una farmacèutica està experimentant amb genomes per millorar races animals en una estació espacial. Hi ha hagut un accident i han mort tots els ocupants de l’estació menys una doctora. Intenta pujar a la càpsula de salvament, però no la deixen pujar fins que no rescati les mostres, amb el perill que suposa havent-hi una nova espècie mutant de rata gegant dins l’estació. Aconsegueix escapar just en l’últim moment no sense que la rata esgarrinxi el vidre i, en l’entrada en l’atmosfera, es trenqui i mori en una explosió.

Les mostres van a parar a tres llocs… del planeta?, no!, dels EE.UU. Un lloc és el centre de recuperació animal per goril·les on hi ha un goril·la albí que es comunica amb signes amb el seu cuidador, un altre és entre una manada de llops i el tercer lloc els pantans amb caimans. Tres animals són infectats amb el patogen experimental i comencen a crèixer i mutar amb gran celeritat: un goril·la, un llop i un caimà.

Des de la farmacèutica volen recuperar les mostres, però en saber que s’han perdut en el moment d’infectar els animals, els criden per ones de baixa freqüència per tal que arribin a Xicago, esperen que siguin abatuts per les forces militars i després recuperar-ne mostres de l’ADN per vendre l’experiment. El que no saben és que, en el moment d’activar la senyal de baixa freqüència els animals ja han crescut desmesuradament i són pràcticament immunes a qualsevol arma doncs es regeneren amb gran rapidesa. A més, se’ls activa una gran agressivitat i no responen, especialment el goril·la, a cap requeriment del seu cuidador.

La pel·lícula explica el camí des dels diferents punts fins arribar a Xicago i deixar-la pràcticament destruïda, amb avions amb bombes destructives massives pel camí i els diferents intents del FBI (o agències ocultes) i dels militars per aturar-los. Els protagonistes humans, el musculat cuidador i la genetista, són per fer bonic.

Star Trek: Discovery (2019) S02

[79]

Valoració

Fitxa tècnica

Creadors: Bryan Fuller, Alex Kurtzman
Actors: Sonequa Martin-Green, Doug Jones, Anthony Rapp

[ Acció, aventura, drama ] 14 capítols de 40-65 minuts.

Sinopsi

IMDb (7,4):
“Deu anys abans de Kirk, Spock i l’Enterprise, la USS Discovery descobreix nous mons i formes de vida a mesura que un oficial de la Flota Estelar aprèn a entendre totes les coses alienígenes.”

Crítica

Amb ganes de saber com s’ho farà la Discovery per tornar en la tercera temporada…

Se m’ha fet llarga la història fins el moment, per exemple, que finalment ha aparegut Spock. En qualitat, la meva sensació és que ha baixat significativament… o això o m’he acostumat a la novetat i res em sembla suficient.

Per altra banda, però, m’agrada el to més populista que ha agafat i l’esforç que han fet per tancar el cercle fins enviar els personatges clàssics del capítol pilot d’Star Trek (recordem: capità Pike) a l’inici de la saga.

Resum (amb espòilers)

Un cop acabades les batalles amb l’imperi Klingon de la primera temporada, ara apareixen senyals en el cel a anys llum de distància i la Discovery va una per una buscant-les i tot porta, en principi, en una cerca d’Spock. Però Spock no és l’únic que cal cercar…

Hi ha un aconteixement extraordinari que és el fet que una entitat espacial no biològica, en el punt de la seva extinció, aboca tota la informació de tot el que ha viscut a la Discovery. Aquesta informació digital té consciència pròpia i vol pendre la seva pròpia identitat. L’anomenen Control. El problema ve quan se n’adonen que aquesta intel·ligència artificial en el futur extingirà tota traça d’ésser viu a la galàxia, per no tenir cap tipus d’amenaça. Així que, maquiavèlicament, va recuperant més i més informació i eliminant tot obstacle que se li posa al davant.

Durant els 14 capítols apareixen fins a 5 senyals (de 7) “divines” d’un ser que ve del futur que sembla ser un àngel i que fa que els aconteixements succeixen d’una manera determinada. Acabem sabent que aquestes senyals finalment les realitza la mare de Burnham amb un vestit especial per viatjar en el temps, tot i que està atrapada per sempre en el futur. Aquest mateix vestit, refet des de zero, l’utilitzarà Burnham per tancar el cicle en el temps i tornar a preparar les cinc senyals.

Una sisena senyal serà la que enviarà a la Discovery per guiar-la, quan decideixen que, per lliurar-se de Control, l’única escapatòria possible és viatjar en temps cap el futur amb la Discovery i deixar-la allà per sempre. I la setena senyal és la que envia a Spock per comunicar-li que està bé.

Hereditary (2018)

[708]

Valoració

Fitxa tècnica

Direcció: Ari Aster
Guió: Ari Aster
Actors: Toni Collette, Milly Shapiro, Gabriel Byrne

[ Drama, terror, misteri ] 2h 7min

Sinopsi

IMDb (7,3):
“Després que la matriarca de la família mori, una família és perseguida per esdeveniments tràgics i inquietants i es comencen a desentranyar secrets foscos.”

Crítica

… d’esquizofrènia; el que és hereditari és l’esquizofrènia!

Em pensava que seria més fluixeta i realment m’ha agradat força. Especialment pel gir que se li dona al final. Però com dic al titular, el que és hereditari és l’esquizofrènia i, si bé li podem concedir el benefici del dubte en el desenvolupament final, el que està clar és que en aquesta família no hi ha una persona sana.

Resum (amb espòilers)

Una dona gran mora i la seva filla, amb la que no hi tenia massa bona relació, en prepara l’enterrament. Amb qui sí s’hi relacionava era amb la neta, una noia amb problemes de salut per culpa de les al·lèrgies i amb poques relacions socials.

Al poc temps, el noi gran de la família li demana a la mare si pot agafar el cotxe per anar a una festa amb companys de l’institut i la mare li posa, de condició, emportar-se la seva germana. En un moment de la festa, quan el germà gran està fumant marihuana, la nena, a la que li agrada amb bojeria la xocolata, menja un tros de pastís de xocolata amb la mala sort que porta nous i ella n’és al·lèrgica, per la qual cosa se li comença a inflar el coll i li costa respirar. El germà espantat se l’emporta corrents a l’hospital. La noia, veient que li falta l’aire, obre la finestra i treu el cap per la finestra. El germà, que va apretant l’accelerador com un desesperat per arribar a l’hospital, ha d’esquivar un animal enmig de la carretera i dona un cop de volant amb la mala sort que li arrenca el cap a la germana amb un pal de carretera just al costat. El germà, en estat de xoc, torna lentament a casa amb el cos de la germana al seient de darrera, deixant el cap a la carretera, que no ha volgut veure, i es posa dins el llit. L’endemà, la mare en sortir amb el cotxe es troba amb el cadàver.

A partir d’aquí, cadascun dels membres de la família intenten superar la doble pèrdua al mateix temps que, sembla, defugin de parlar-ne. La mare, d’amagades del seu marit, va a un grup d’ajuda emocional per superar-ho, on coneix una dona de la que es fa amiga. En aquest grup acabem sabent la poca relació que tenia amb la seva mare i els problemes d’esquizofrènia extrema que han tingut tots els membres. Un dia, ella li diu que, a través d’una mèdium, ha pogut contactar amb el seu nét, recentment mort i li ensenya com mou un vas de vidre damunt d’una taula i, fins i tot, pinta una pissarra. Li dona instruccions per fer-ho ella també.

Ho prova i, com funciona, li ho ensenya al marit i al fill. Tots s’espanten, però al marit, veient el problema de salut mental de la dona, la intenta aturar. La dona veu com “ningú” pinta el quadern de notes de la seva filla i entén que és l’esperit de la seva filla que l’està pintant, però en veure que els dibuixos representen alguna cosa dolenta pel seu fill, intenta cremar el quadern, però segons es va cremant, a ella se li comença a cremar el braç. Treient el quadern del foc, s’apaga el foc del braç. Intenta convèncer el marit que el cremi ell, però en tirar el quadern al foc, crema el marit com un torxa humana.

Finalment la dona s’acaba tallant el coll davant la presència del seu fill i del cadàver de l’àvia, que havia estat profanat del cementiri i en un aquelarre en honor al dimoni. Acabem sabent que, l’amiga de la mare era una seguidora d’un culte religiós adorador del diable i l’àvia n’era la Reina: estava poseïda pel diable. En morir, buscava un nou cos, i finalment el receptor era el fill gran per la qual cosa havia de matar primer la resta de la família… o també que tots estaven bojos… ;-)

Spider-Man: Into the Spider-Verse (2018)

[707]

Valoració

Fitxa tècnica

Direcció: Bob Persichetti, Peter Ramsey, Rodney Rothman
Guió: Phil Lord, Rodney Rothman
Veus de doblatge: Shameik Moore, Jake Johnson, Hailee Steinfeld

[ Animació, acció, aventura ] 1h 57min

Sinopsi

IMDb (8,5):
“Miles Morales és un adolescent que es converteix en l’Spider-Man de la seva realitat i, ajudat per cinc Spider-Mans d’altres dimensions, intenta aturar una amenaça per a tots.”

Crítica

Una bojeria psicodèlica de traca i mocador!

Hi ha infinitat de pel·lícules en les que els títols de crèdit són mil vegades millors que la pel·lícula. (Per cert, fa temps que ja no es veuen títols de crèdit ben parits.) Però no és el cas d’aquesta pel·lícula, en la que títols de crèdits i pel·lícula, de principi a final, no tenen res a envejar-se els uns a l’altra en excel·lència. Feia temps que no en veia una tan ben parida!

El que està clar és que necessita un segon i un tercer visionat per no perdre’s tota mena de detalls tant i tant currats.

Resum (amb espòilers)

Un jove mestís adolescent que parla americà i hispà és picat per una aranya radioactiva cibernètica procedent d’una altra dimensió. Quan tot just comença a descobrir els seus nous poders, presencia la mort del veritable Spider-Man, al mateix temps que un malvat, intentant recuperar la seva família morta en un accident, vol fer un salt a altres dimensions sense importar-li que pugui colapsar la realitat en la que vivim.

En l’intent d’aconseguir-ho, cinc Spider-Mans de diferentes dimensions coincideixen en aquesta, però tenen els dies comptats si no apaguen el colisionador que els ha portat fins aquí. Tots cinc Spider-Mans tenen gran experiència, excepte el nostre heroi que tot just està descobrint i provant els nous poders. Entre tots intenten ajudar-lo, però és ell qui finalment, fent un salt de fe i confiant en ell mateix, els ajuda a tots i acaben amb els dolents.

Mortal Engines (2018)

[706]

Valoració

Fitxa tècnica

Direcció: Christian Rivers
Guió: Fran Walsh, Philippa Boyens
Actors: Hera Hilmar, Robert Sheehan, Hugo Weaving

[ Acció, aventura, fantasia ] 2h 8min

Sinopsi

IMDb (6,2):
“En un món post-apocalíptic, on les ciutats munten rodes i es consumeixen per sobreviure, dues persones es reuneixen a Londres i intenten detenir una conspiració.”

Crítica

Un bluf… i es veia venir.

Em sorprèn que ningú, amb dos dits de coneixement, no hagi intuit que això era infumable.

Resum (amb espòilers)

Després de mil guerres el món ha quedat totalment devastat. A l’oest, les ciutats van sobre rodes i unes engoleixen les altres. A l’est, per contra, per enllà del gran mur, la concòrdia i la prosperitat es veuen amenaçades per aquestes ciutats.

Un científic de Londres està desenvolupant, d’amagades, un nova arma utilitzant components rescatats de civilitzacions antigues amb arqueologia. No ha tingut cap problema en assassinar la seva dona i deixa desfigurada la seva filla per aconseguir el seu propòsit.

La seva filla, així que pot, intenta matar-lo, però és aturat per un jove impetuós que no coneix tota la veritat. Fins que, escapant de Londres, la noia li ho acaba explicant tot. Escapant de la ciutat acaben coneixent tota mena de personatges pintorescos i són salvats per una noia orientatl que porta un aparell volador.

Mentrestant, un ser diabòlic que sembla un cyborg implantat en el cos d’una persona morta, persegueix la noia, perquè de petita, va ser ell qui la va cuidar i, per no haver de patir sentiments de culpa o enuig, li va prometre que moriria per implantar-la en un cos que va construir expressament. Quan finalment veu que la noia està enamorada del noi, i a les portes de la mort, li perdona la promesa i li torna un penjoll que li va donar la seva mare i li va caure el dia que es van conèixer: és la clau per desactivar una arma quàntica capaç de destruir-ho tot.

Londres es dirigeix a la muralla i detona el seu primer raig, cosa que fa que caigui mitja muralla. Mentres la resta intenta defensar-se, ella i el noi fan l’impossible per entrar dins la ciutat i desactivar l’arma amb la clau. Ho aconsegueixen ajudats també per l’altra filla, més jove i criada a Londres, del villà, que arribat un punt no s’ha cregut més les seve mentides.