Bloc personal,

dimarts, 30 de desembre de 2008

Introducció


Quan jo era jove... ;-) Vull dir, quan era més jove que ara (estic parlant de la tendra edat de 16, 17... potser 18 anys) i practicava atletisme hi havia un noi alguns anys més gran que jo que havia tornat de la mili. Abans de marxar ja tenia marques personals prou importants i, és clar, els rècords de club els tenia ell. Les distàncies que acostumava a fer eren 400 i 800 metres llisos. Però tot i tenir bones marques no eren cap cosa de l'altre món a nivell nacional-català.

És clar està que, abans d'anar a la mili, entrenava a base de bé i es pot dir que aquests entrenaments eren els que li van donar les marques... a part d'una condició física excel·lent, és clar. Però durant la mili, sembla ser, pràcticament no es va entrenar res. I quan va tornar, tot i no està entrenat, li van demanar que corrés per falta de gent amb bones marques en aquesta distància.

El cas és que a la tornada, tot i no haver gens d'entrenament recent, va començar a trencar tots els cronos. Cada cop que corria feia marca personal. Jo parlo des de la distància i el record que en tinc i alguna dada segurament no serà exacte, però diria que fins i tot va començar a fer rècord de Catalunya en aquestes distàncies... sobretot en 800 m.

El record que en tinc de cada cop que corria, és que se'm posava la pell de gallina, perquè era carrera que feia, rècord que trencava. Era un espectacle veure'l córrer. I el més graciós de tot plegat és que això ho va aconseguir amb molt poc entrenament. De fet el secret, suposo, era l'any o any i mig sabàtic que havia fet i el propi desenvolupament físic que li devia quedar per fer...

El nom d'aquesta persona és Salvador Bernadó. Actualment em sembla es dedica a professor d'educació física en diverses escoles i instituts (per si algú s'havia quedat amb la curiositat...).

...

Amb aquesta idea, i amb una altra idea, d'aquestes que se't queden gravades (la d'un músic-trompetista anglès que va començar a tenir fa uns 20 anys, quan ja era gran –parlaríem de 50-60 anys–) he començat, des de fa poc, a tornar a estudiar trompeta i amb unes ganes que dóna gust... ;-)

De fet la base ja la tinc: estudis de música des dels 7 anys "obligat" (teoria, solfeig, piano, guitarra, flauta... –suposo que no vaig estudiar més instruments perquè la meva mare no m'hi va apuntar a més–). I a partir dels 18 anys, trompeta pel meu desig personal. També han estat anys de tocar en diverses formacions, des de la banda de música a la mili, fins L'Orquestra Ébano, passant per La Banda Puig (potser la primera escola junt amb l'Oscar Martí), la Cobla Neàpolis... i no sé si em descuido de res... ah, sí, l'orquestra Combo 91.

Però el problema que he tingut sempre és que he estat massa exigent amb mi mateix a la vegada que he tingut un gran sentit del ridícul. Aquesta combinació és molt dolenta per poder tocar (jugar en diuen anglès, no? to play) amb ganes. A més a més, el fet d'haver hagut d'estudiar sempre "per obligació" fan que, amb el temps, se't treguin les ganes.

...

Què ha canviat ara doncs? Doncs el que ha canviat és que:

1.- He tingut anys sabàtics de no tocar. De no tocar fins i tot a casa: sempre tenia altra feina a fer més important... i això que quan ens vam fer la casa nova fa 15 anys em vaig fer un petit habitacle al garatge per estudiar, tot i que va coincidar amb el final de l'etapa de L'Orquestra Ébano.

2.- Fa dos anys justos ara mateix que no tinc problemes de salut greus com els que havia tingut. I això em dóna esperances, moltes. Per primer cop penso que, possiblement, no en tindré mai més. Estic parlant, per qui no ho sàpiga, de les migranyes, exactament de cefalees en forma de clúster.

3.- Ha coincidit que, després de 20 anys, he tornat a veure i escoltar concerts de jazz en directe. Concretament en el 40 Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona vaig comprar un abonament pel cicle Trompetes! i vaig poder gaudir de 6 concerts, cadascun del qual més sorprenent. Així i tot, si llegiu els comentaris que en vaig fer de cada concert, us donareu compte que no em va acabar d'agradar cap... i no és per altra cosa que perquè, amb els anys, he aconseguit un gust personal que no m'ho hagués pensat mai. És a dir, que per fi sé el que vull i sé el que m'agrada.

4.- La situació personal ara mateix és molt diferent de la que he tingut mai en tota la meva vida. Per fi puc treballar per mi mateix sense que ningú em digui el què ni el com. Amb una comoditat econòmica com tampoc he tingut mai. I també el fet de que ara mateix hi ha un petit sotrec de crisis (que és justament el que és... no més), i que hagi aflujat una mica la feina. Tot això ha propiciat que pugui pensar una mica en mi mateix. Pujar l'autoestima. I tenir el poder de decisió per mi mateix.

5.- Em trobo en el millor moment per començar a gaudir de veritat amb la música, perquè sempre he pensat que tocar allò que està ja prèviament escrit és molt avorrit. I si aprenc a improvisar jazz, cada nota que toco és nova. De fet, ja he començat i com prenc consciència que cada dia que toco, com ho haig de fer mentalment, aprenc una cosa nova, és molt gratificant. En poc temps he aprés molt i això em dóna força i ganes d'apendre'n més. Lògicament, com totes les coses que aprens de nou (o ja sabies és igual), "com més n'aprens més en dones compte del poc que en saps". Però és tan estimulant... ;-)

Cap comentari:

Publica un comentari