Bloc personal,

dimarts, 30 de desembre de 2008

Com improvisar i tocar JAZZ  segons l'Aebersold

Com ja he comentat en l'anterior entrada estic justament començant a entendre una mica el què de tot plegat.

El primer gran handicap ha estat un tema cultural... vull dir que quan aprenia em feien aprendre música em van ensenyar que per saber les alteracions que té una tonalitat menor, només cal pujar una tercera major (1 to i mig) i ja tens les alteracions. Doncs no... potser en música clàssica sí, però en jazz no. Per exemple, en música clàssica, per mi el La menor té les mateixes alteracions que el Do major, o sigui cap. Però en jazz el La menor té les mateixes alteracions que el Sol major: un sostingut, el Fa.

Sembla ser, tampoc ho sabia, que hi han diferents tipus d'escales. Les majors se'n diuen jòniques, les de sèptima dominant mixolídies i les menors, en jazz, dòriques. I això és convenient remarcar-ho perquè quan vaig començar a fer combo i improvisació a l'Escola Virtèlia, quan em parlaven d'escales menors jo calculava segons els meus enseyaments, però ho feia malament... i ningú m'ho va saber explicar... Per cert, el professor d'improvisació va ser el Lluís Martínez, en aquell moment saxo de La Salseta del Poble Sec, que (curiosament també hi ha una bonica història que explicar) em va fer una oferta per tocar-hi. I professor de combo i director de l'escola en aquell moment, hi havia el Toni Xuclà... gran referent avui en dia. Llàstima que de combo i improvisació només hi vaig estar poc més de tres mesos.

Per saber les alteracions d'una tonalitat menor dòrica, cal baixa un to sencer. Així doncs, com he dit ara mateix, per saber les alteracions que té, per exemple el La menor baixes un to, el Sol major, i què té: un sostingut. Potser més fàcil i tot, però cal saber-ho!

Així mateix hi han escales frígies, lídies, eòlies i lòcries a part de les comentades. De fet, en aquest llibre està tot molt ben explicat i, a més a més, tot comença a agafar sentit, perquè s'explica d'una manera molt senzilla: en una escala de Do major (jònica) i cap alteració, si es comença pel Re tens la Re menor (dòrica), per Mi la Mi menor (frígia), per Fa el Fa major amb la quarta augmentada (lídia), amb Sol el Sol 7 (de sèptima dominant, mixolídia), amb La La menor natural (eòlia, la de música clàssica que em van ensenyar) i amb Si el Si semi-disminuït (lòcria). Què et sembla? ;-)

I com això, així ho aprens tot. De fet a mi ja em van explicar que si volia apendre a improvisar m'havia d'apendre totes les escales en totes les tonalitats... i se'm feia una muntanya! En canvi, el meu mestre, l'Aebersold ho "fa fàcil" i et ve a dir que, a fi de comptes, "només" hi han 12 tonalitats. Un cop te les has après s'ha acabat el misteri. L'únic que cal fer és memoritzar-les en escala, en arpegi de tríades, de sèptima, de novenes... amunt, avall... per davant, per darrera... ;-)  (Ja ho deia aquella pedra gravada 3000 anys abans de Crist (la taula maragda) "Com és a dalt és a baix. Com és amunt és avall.")

I si a més a més tot això ho fas observant les indicacions del Benterfa, doncs dóna gust acabar la classe amb aquell pessigoleig al llavi tant bo (no parlo del justament contraproduent llavi maxacat) que t'indica que has treballat bé i és igual si has treballat una hora, dues o tres... Mai havia estat tanta estona estudiant practicant jugant, traduït literalment de l'anglès, com ho estic fent ara. L'altre dia m'hi vaig estar ben bé quatre hores, que es diu aviat, amb les seves pauses, és clar, però és allo de "sarna con gusto no pica".

Cap comentari:

Publica un comentari