Dimitri Skidanov Sextet

La veritat és que em vaig apuntar aquest concert a l'agenda perquè hi havia anunciat el Julián Sánchez a la trompeta... però no hi era. En el seu lloc hi havia un tal Voro Garcia, que fa temps que ja vaig sentint anomenar i en tenia ganes d'escoltar-lo. No m'ha defraudat pas: ha estat del millor al concert, conjuntament amb el saxo que també li treia un swing molt interessant.

En teoria hi havien de ser:

• Julián Sánchez trompeta,
• Enrique Oliver saxo tenor,
• Josep Tutusaus "Tutu" trombó
• Txema Riera piano,
• Dimitri Skidanov contrabaix i
• Carlos Falanga bateria.

Només coneixia el Tutu, però jo diria que hi eren tots menys el Julián que ha estat substituit i molt bé pel Voro Garcia (de Begues és el noi o almenys això diu al seu MySpace... encara que, pensant-ho bé i remirant-m'ho tot, és valencià –nascut el 05/08/78– i pot ser que visqui a Begues). I és que aquesta nova fornada venen molt preparats: toca amb una facilitat que fa ràbia i tot... sembla que no li costi i amb un so net i clar. Però sobretot el fraseig decidit i clar també. (Ara que he vist la data de naixement, tampoc és tan jove: té 32 anys!, però cara de crio).

Els temes del concert eren més aviat de jazz antic. El primer tema era d'en Duke Ellington de l'any 27... d'aquí quatre dies farà 100 anys, o sigui que és directament música clàssica. Però estava molt, però que molt ben interpretada (es veia que s'ho tenien tots molt ben aprés i assajat) i tot i que d'entrada aquest tipus de jazz no m'entusiasma gens ni mica, haig de dir que les peces estaven molt ben escollides i la mateixa manera d'interpretar-les li donaven un aire ben actual.

I la veritat és que, com he dit ja en diverses ocasions, és un gustàs veure una formació amb 3 vents, tots 3 diferents (trombó, saxo tenor i trompeta) i de la qualitat que tenien aquests, tocar conjuntament i perfectament coordinats. Molt bé!

Això en deien en la presentació des del web del Jamboree:

"Entre el 1939 i el 1941, Duke Ellington va comptar amb un contrabaixista d’excepció, el joveníssim Jimmy Blanton, amb el que va bastir una de les èpoques més daurades de la seva orquestra. A diferència d’altres cordistes, Blanton dibuixava línies melòdiques que defugien de la tradicional fredor amb la qual els contrabaixistes del moment feien d’acompanyants. Els experts parlen del període en que Blanton es va incorporar a l’agrupació d’Ellington com el de la “Webster-Blanton Band”, tot fent referència a la coincidència del contrabaixista amb Ben Webster. 70 anys després d’aquella fita, el contrabaixista Dimitri Skidanov, conegut a casa nostra per la seva tasca al servei de músics com Ignasi Terraza, recupera l’esperit d’aquella formació amb un sextet integrat amb el bo i millor de les darreres fornades del jazz català."